Fill de Francesc Nel·lo i Ventosa. El 1960 inicià els seus estudis amb Ricard Salvat a l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual. Des del 1971 i fins a la seva jubilació fou professor de l’Institut del Teatre. Dirigí muntatges a la Universitat de Barcelona, i Tassarba, d’Enric Morera, al Liceu de Barcelona (1966).
Referent de l’escena catalana independent, el 1966 participà en la creació del Grup de Teatre Independent (GTI), dins el qual creà el grup L’Òliba, dedicat a l’adaptació de clàssics al teatre infantil i juvenil i que participava dels Cicles de Teatre Infantil Cavall Fort. Dins aquest cicle, Nel·lo dirigí i adaptà La comèdia de l’olla, de Plaute (1967), El metge a garrotades, de Molière (1967), La farsa del mestre Pathelin (1969) o un Guillem Tell, de Schiller (1971). Per un públic adult, dirigí clàssics universals com Les noces de Figaró (1967), de Beaumarchais, o Els baixos fons (1968), de Gorki, totes dues amb escenografia de Fabià Puigserver, amb qui col·laborà estretament.
Fou assessor i dramaturgista del Centre Dramàtic de la Generalitat al Romea, sota la direcció de Hermann Bonnin (1982-88), on dirigí espectacles destacats com Peer Gynt (1982) o Espectres (1988). Les seves darreres direccions són cada vegada més espaiades en el temps: Tot educant Rita, de Willy Russell, en el Teatre Regina (1985), Civilitzats tanmateix, de Carles Soldevila, en el Teatre Romea (1992), Dones com jo. Heroïnes de Sagarra, en el Teatre Lliure (2002), El jardí abandonat, de Santiago Rusiñol, en l’Espai Brossa (2007) i finalment, Silenci, es violenta, de la Cia Mesèmes, en l’Antic Teatre (2016).
Publicà La pell de magrana i set contes més (1958). Col·labora com a guionista i realitzador a la televisió. És pare del saxofonista i compositor Dani Nel·lo, del geògraf i polític Oriol Nel·lo i de l’escriptor i traductor David Nel·lo.