Vida i obra
Fill de Joaquim Nicolau i Bujons, doctor en dret i notari, que fou president del Col·legi de Notaris de Barcelona, i de la barcelonina Anna d’Olwer. El cognom matern originari era d’Oliver, Oliver o Olver, segons els documents.
El 1910 es llicencià en lletres i en dret per la Universitat de Barcelona i als Estudis Universitaris Catalans, on fou deixeble de Lluís Segalà i d’Antoni Rubió i Lluch. Es doctorà a Madrid en filosofia i lletres amb la tesi El teatro de Menandro (1911). Per aquell temps publicà Gerbert (Silvestre II) i la cultura catalana del segle X (1910). El 1917 fou fet membre adjunt de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans i el 1918 n’esdevingué numerari. Combinà la seva activitat científica amb una intensa acció política i cultural.
En el terreny polític, fou membre de la Joventut Nacionalista de la Lliga Regionalista i el 1918 fou elegit regidor de Barcelona, i tot seguit tinent d’alcalde i president de la Comissió de Cultura, des de la qual contribuí a la creació de les escoles del Mar i del Bosc i dels primers grups escolars.
Pel juny del 1922 participà en la creació d’Acció Catalana, en fou membre del consell central i director del seu diari La Publicitat, fins a la fi del 1923. Pel juny d’aquell any fou elegit diputat per Barcelona de l’Assemblea de la Mancomunitat de Catalunya. Col·laborà amb assaigs polítics i literaris a La Publicitat, La Revista i Revista de Catalunya, entre d’altres.
Exiliat arran de la implantació de la Dictadura, s’establí a Ginebra i actuà prop de la Societat de Nacions en defensa de Catalunya. Publicà La crònica del Conqueridor i els seus problemes (1926), L’expansió de Catalunya en la Mediterrània Oriental (1926) i l’edició, la introducció, el text i les notes de la part de la Crònica de Muntaner relativa a l’expedició dels catalans a Orient (1926). Algunes d’aquestes obres corresponen als seus treballs per a la publicació del text íntegre de Muntaner per a les Cròniques catalanes de la Fundació Rabell, que hom li havia encarregat vers el 1924. Per tal de conèixer més bé el tema viatjà per Sicília, Tunis i Malta; fruit d’aquests viatges és El pont de la mar blava (1928).
Acabada la Dictadura de Primo de Rivera, tornà a Catalunya i representà l’oposició catalana dins el Comitè Revolucionari Republicà. En produir-se l’alçament de Jaca (desembre del 1930) hagué de fugir a França; a l’adveniment de la Segona República formà part del govern provisional, amb la cartera d’economia. Anà a Barcelona, amb Marcel·lí Domingo i Fernando de los Ríos, per acordar amb Francesc Macià la instauració de la Generalitat i l’obtenció de l’autonomia. Pel juny fou elegit diputat a corts per Barcelona, i el 1932 fou catedràtic de llatí medieval i de literatura llatina medieval a la Universitat Autònoma de Barcelona; el 1933 fou elegit president d’Acció Catalana Republicana. El 1933 fou elegit president de l’Ateneu Barcelonès, i presidí la delegació espanyola a la Conferència Econòmica i Monetària Mundial de Londres. El 1934 fou nomenat president de la representació catalana a la Comissió Mixta de Traspassos de Serveis de l’estat a la Generalitat. Pel febrer del 1936 fou elegit diputat per Barcelona, amb el major nombre de vots de tot el territori de la República. Fou nomenat ministre d’Economia i governador del Banc d’Espanya durant el govern Azaña.
Iniciada la Guerra Civil, en exercici del seu càrrec, fou evacuat de Madrid a València (1936), i de València a Barcelona (1938). Publicà llavors Gerbert i Catalunya. El 1935 fou delegat de l’Institut d’Estudis Catalans a la Unió Acadèmica Internacional, que presidí en 1936-37. El 1936 representà l’Institut al Comitè Internacional de Ciències Històriques, i en 1936-38 fou membre del consell d’aquest comitè.
Acabada la guerra anà a Ginebra, i després a París, on presidí la Junta d’Ajut als Republicans Espanyols (JARE), formà part de la Fundació Ramon Llull i intervingué en la publicació de la Revista de Catalunya i d’El Poble Català, que hi tindria una vida efímera i després es publicaria a Mèxic. En produir-se la invasió nazi es traslladà a Bordeus, i després a Vichy, on, a instigació del govern espanyol, fou empresonat pel govern Pétain (hivern de 1940-41); alliberat, li foren confiscats els béns familiars i personals i els fons de la JARE. El 1941 tornà a París, i la Gestapo el detingué unes quantes setmanes.
El 1945 formà part d’un govern republicà a l’exili presidit per Giral. Fou ambaixador de la República a Mèxic (1946-50), on s’establí i s’hi casà amb la diplomàtica mexicana Palma Guillén. Fou mantenidor dels Jocs Florals de la Llengua Catalana a Montpeller (1946) i president dels de Nova York (1951). Col·laborà a La Nostra Revista i a Quaderns, de Perpinyà. El 1952 residí a Roma en missió cultural del govern mexicà, i presidí, el mateix any, els jocs florals a Tolosa (Llenguadoc). D’aquest darrer període és Algunes notes sobre el Banc d’Espanya (1945). Almenys des del 1945 treballà sobre Abelard, en traduí les lletres, i publicà a França el llibre Sur la date de la ‘Dialéctica’ d’Abelard (1945). A Mèxic continuà la recerca sobre temes medievals catalans i féu la reedició d’algunes obres com El pont de la mar blava (1945) i L’expansió de Catalunya a la Mediterrània oriental (1948). Estudià, especialment a partir de 1949, els cronistes d’Ïndies, als quals dedicà alguns treballs, que li valgueren d’ésser nomenat membre del Colegio de México. En aquest darrer camp cal esmentar obres com Historiadores de América, Fray Bernardino de Sahagún (1499 -1570) (1952), Fray Toribio de Benavente (Motolinía). Relaciones de la Nueva España (1956), Cronistas de las culturas precolombinas (1947); col·laborà també en el volum VI de la Historia Moderna de México (1958). En el període 1961-1966, la secció d’Estudis Romànics de l’Institut d’Estudis Catalans publicà dos volums sobre estudis de llatí medieval i de filologia romànica dedicats a Lluís Nicolau D’Olwer.
S’especialitzà en l’estudi del món clàssic i la seva literatura, i també en la història i la literatura de la Catalunya medieval i contemporània. Feu estudis sobre Bernat Metge, Tirant lo Blanc i la poesia trobadoresca; edità el fragment de la crònica de Ramon Muntaner relatiu a L’expedició dels catalans a Orient (1926); revisà alguns volums de la Fundació Bernat Metge; redactà diversos pròlegs i publicà un gran nombre d’obres, d’entre les quals cal destacar Apunts sobre la influència italiana en la prosa catalana (1908), Del diàleg en la poesia medieval catalana (1920), L’escola poètica de Ripoll en els segles X-XIII (1920), La Crònica del Conqueridor i els seus problemes (1926), L’expansió de Catalunya en la Mediterrània Oriental (1926), La Catalogne à l’époque romane (1930), Nòtules sobre Virgili a Catalunya a l’edat mitjana (1932), Mitologia barcelonina (1934) i La Crònica de Ramon Muntaner. Filiació dels seus textos (1936).
D’altra banda, és autor d’un dels primers manuals d’història de la literatura catalana, Literatura catalana: perspectiva general (1917) —refós el 1927 amb el títol Resum de literatura catalana— i de l’Epistolari de Manuel Milà i Fontanals (1922,1932). També aplegà alguns dels seus articles periodístics a Comentaris (1920), Paisatges de la nostra història (1929) i La lliçó de la Dictadura (1931). A mig camí entre l’assaig erudit i el reportatge, cal situar El pont de la mar blava (1928), unes notes de viatge per Tunísia, Sicília i Malta que mesclen, amb un estil molt elaborat, l’evocació del paisatge, el record històric i la reflexió sobre el present.
A Mèxic, a més d’escriure diversos estudis sobre els cronistes d’Índies i de treballar en la figura d’Abelard, publicà Caliu. Records de mestres i amics (1958), un recull d’assaigs i de notes biogràfiques on evoca el món literari i polític del seu temps amb un estil clar i concís. En aquest llibre autobiogràfic ell mateix reconeix quins foren els seus principals mestres i amics: Antoni Rubió i Lluch (que l’introduí al món de la literatura i el bizantinisme), Manuel Reventós, Frederic Clascar, Alexandre Plana i Pompeu Fabra. Això permet situar-lo en el nucli d’estudiosos vinculats a l’Institut d’Estudis Catalans que posteriorment passaren a formar el grup d’intel·lectuals que sostingueren la Generalitat i el règim republicà en els moments més difícils de la guerra i de l’exili.
Obra historicofilològica
La seva producció historicofilològica cal dividir-la en quatre grans blocs: els estudis hel·lenístics, els estudis d’història de la cultura catalana medieval, l’expansió de la Catalunya medieval i les seves visions generals de literatura catalana. Els estudis del món clàssic es basaren en la seva tesi doctoral, que donà com a fruit la publicació d’El teatro de Menandro. Noticias histórico-literarias, texto original y versión directa de los nuevos fragmentos (1911). En aquesta primera gran obra, es troben ja dos dels trets més característics de la seva obra científica: rigor documental i capacitat de crítica bibliogràfica. El llibre, en efecte, s’inicia amb una anàlisi crítica de la bibliografia francesa, anglesa i alemanya sobre Menandre, a tall de status quaestionis, de la qual es desprenia l’obertura de l’autor vers historiografies tan cabdals com les ressenyades. L’obra fou rebuda amb entusiasme per la crítica, cosa que feu que Nicolau passés a ser considerat un dels hel·lenistes més importants del moment. Un interès que es repetí molts anys més tard, ja a l’exili de Mèxic, amb la publicació de La duquessa d’Atenes i els “documents misteriosos” (1958).
Abans de la publicació de la seva tesi doctoral, ja s’havia interessat en la cultura catalana medieval. Els seus primers treballs són: Sobre les fonts catalanes del Tirant lo Blanc (1907), Notes sobre les “Regles del trobar” de Jofre de Foix i sobre les poesies que li han atribuït (1907), “Sobre la influència italiana en la prosa catalana. Bernat Metge. Francesc Alegre”, EUC (1908), “Del classicisme a Catalunya”, EUC (1909), Jaume I y los trovadors provençals (1909), “Gerbert (Silvestre II) i la cultura catalana del segle X”, EUC (1910) i Fèlix, bisbe d’Urgell (segle VIII) (1910). Després d’aquests primers anys d’abundant producció –per bé que, per la mateixa dispersió dels temes, hi mancava encara en alguns casos la qualitat i el rigor que despuntaria en les seves obres posteriors– i després també de la publicació de la tesi, se centrà en les obres de síntesi de la literatura catalana: Introducción al estudio de la literatura catalana (1911-15), Literatura catalana. Perspectiva general (1917) i Del diàleg en la poesia medieval catalana (1920). Enmig d’aquestes tres aportacions generals, basades en fonts de segona mà, hom troba un original estudi: “Jordi de Sant Jordi”, Estudis Romànics (1917). Entre el 1922 i el 1932 publicà l’Epistolari d’en Milà i Fontanals, que no es pogué completar, amb un tercer volum, fins el 1995. Aquesta obra demostra, per una banda, la versatilitat de l’autor, ben capaç de moure’s d’una època a una altra sense perdre el rigor i, per l’altra, la seva capacitat d’obrir noves vies de recerca.
Dels anys vint és també la seva incursió en el camp en què, probablement, foren més reeixides les seves investigacions i en què aconseguí el seu reconeixement enllà de les fronteres catalanes: L’expansió de Catalunya a la Mediterrània Oriental (1926). La informació continguda en aquesta monografia ha estat, evidentment, superada per la moderna historiografia. Amb tot, una mostra de la seva qualitat són les reedicions que es dugueren a terme l’any 1948 (Edicions de la Biblioteca Catalana, Ciutat de Mèxic) i l’any 1974 (Edicions Proa, Barcelona). Lligat amb aquesta mateixa temàtica, però amb un esperit de divulgació i d’elaboració literària, cal incloure El pont de la mar blava (1928), un dels llibres de més èxit del Nicolau escriptor.
Dels agitats anys trenta –cal no oblidar el compromís que Nicolau assumí durant aquells anys amb la vida política– són alguns estudis més aviat dispersos: L’art dans la vie sociale catalane d’après les romans du XVeme siècle (1933), Mitologia barcelonina (1934) i La crònica de Ramon Muntaner. Filiació dels seus textos (1936). També d’aquesta època és la seva participació activa en nom de l’IEC en les principals agrupacions acadèmiques del seu temps: la Unió Acadèmica Internacional, que presidí en 1936-37, i el Comitè Internacional de Ciències Històriques, al qual ja assistí durant la dècada del 1920 i arribà a ser membre del seu consell durant el període 1936-38.
La seva militància política es deixà sentir en alguna de les seves obres, com també passà amb altres historiadors catalans d’aquell temps, com per exemple Antoni Rovira i Virgili. Se’n conserven dues conferències especialment simptomàtiques en aquest sentit: la que pronuncià el 1918 a l’IEC sobre la Crònica de Ramon Muntaner, amb especial incidència en els temes “nacionals”, i la que pronuncià a l’Ateneu el 1933 (“Del patriotisme i la democràcia en el procés constitucional de la Catalunya antiga”), on intentava aplicar els conceptes moderns de patriotisme, nacionalisme o democràcia a la societat catalana medieval.
De l’exili són les seves darreres obres, dedicades preferentment als temes de cultura catalana medieval: L’abat-bisbe Oliba (1947), Tirant lo Blanc; examen de algunas cuestiones (1961) i Ramon Muntaner i l’imperi bizantí (1961). Tanmateix, també es preocupà per l’estudi de temes vinculats al país d’adopció, com denota la publicació de l’esmentat Cronistas de las culturas precolombinas.
Bibliografia
- Ainaud de Lasarte, J. (1988): “Lluís Duran i Ventosa. Polític, advocat i periodista”, dins Diversos autors: La nostra gent. Història de Catalunya. Esplugues de Llobregat, Plaza & Janés, p. 201-203.
- Alsina i Keith, V. (1998): “Lluís Nicolau d’Olwer i les traduccions de la Fundació Bernat Metge”. Els Marges, 62, p. 89-105.
- Coll i Alentorn, M. (1986): “Recordant Lluís Nicolau d’Olwer”. Revista de Catalunya, 3, p. 3-9.
- Duran, E. (1995): “Introducció”, dins Nicolau d’Olwer, Ll.: Cartes a Hermínia Grau i Aymà. Barcelona, Curial / PAM, p. 5-47.
- Duran, E.; Albet, M. (eds.) Lluís Nicolau d’Olwer. Cartes a Hermínia Gran i Aymà. Barcelona, Curial.
- Guansé, D. (1966): Abans d’ara. Barcelona, Proa, p. 69-78.
- Manent, A. (2006): “Lluís Nicolau d’Olwer, humanista i àcid gentilhome”. Revista de Catalunya, 214, p. 11-24.
- Massot i Muntaner, J. (1993): Llengua, literatura i societat a la Mallorca contemporània. Barcelona, Curial / PAM, p. 59-78.
- Molas Batllori, J. (1975): Lectures crítiques. Barcelona, Edicions 62., p. 69-77.
- Muñoz i Pujol, J.M. (2007): Lluís Nicolau d’Olwer, un àcid gentilhome. Barcelona, Edicions 62.
- Sobrequés, J. et al. (eds.) (1989): Epistolari de Lluís Nicolau d’Olwer amb Ramon d’Abadal i de Vinyals i amb Ferran Valls i Taberner: 1905-1933. Barcelona, PPU.
- Soler i Mòdena, R.; Miret i Raspall, E. (1995): Bibliografia de Lluís Nicolau d’Olwer. Barcelona, IEC [pròleg de Victòria Alsina].
- Soler i Mòdena, R.; Miret i Raspall, E. (1995): Inventari de l’arxiu Lluís Nicolau d’Olwer. Barcelona, IEC.
- Vilà i Bayerri, M. (1996): “Mallorca en la vida i l’obra de Lluís Nicolau d’Olwer”. Randa, 39, p. 89-104.
- Vilà i Bayerri, M. i Molar i Navarra, J. (1999): “Estudi introductori”, dins Correspondència entre Lluís Nicolau d’Olwer i Jaume Bofill i Mates. Barcelona, PAM, p. 5-149.
- Vilà i Bayerri, M. i Molar i Navarra, J. (1999): Correspondència entre Lluís Nicolau d’Olwer i Jaume Bofill i Mates. Barcelona, PAM.
- Vilà, M. i Molas, J. (1997): “El fons Nicolau d’Olwer de l’Arxiu de l’Abadia de Montserrat”. L&L, 8, p. 437- 471.