i imperi Otomà | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

imperi Otomà

Mapa de l’imperi Otomà
© Fototeca.cat
Conjunt de territoris sobre els quals exercí l’autoritat el soldà de Turquia (~1299-1924).

Fundat per Osman I, de qui prengué el nom, aviat anà guanyant territori en detriment dels mongols, seljúcides i bizantins. L’organització del naixent imperi fou obra d’Orhan I (1326-59), que establí la capital a Brusa, dividí el territori en sanǧaqs (‘banderes’) i obligà els nous súbdits a un impost tributari i a participar en les empreses d’expansió (creació de la infanteria i la cavalleria genísser). Orhan arrabassà a l’emperador Andrònic Nicea, İzniq, İzmid i Nicomèdia i s’emparà de diversos principats d’Anatòlia; així guanyà la sortida a la mar Egea i inicià les incursions marítimes a les costes europees, on conquerí definitivament Gal·lípoli (1354).

Si temporalment l’expansió otomana fou frenada per l’aparició de Tamerlà, aviat tingué un nou impuls amb la presa de Constantinoble per Mehmet II (1453) i la invasió de l’Europa balcànica, l’arrabassament als mamelucs de Síria, Egipte i les ciutats santes d’Aràbia per Selim I (1512-20), que adoptà per primera vegada el títol de califa, i, finalment, amb el domini de l’Iraq per Solimà I (1520-66), en temps del qual l’imperi assolí la màxima esplendor (des de la frontera austríaca fins al Nil i des de Bagdad fins a Tunísia i Algèria).

Malgrat el manteniment de les seves fronteres durant el segle XVII, al segle XVIII inicià la davallada, motivada, sobretot, per la incapacitat dels soldans de governar un territori tan vast, les intrigues dels geníssers i el creixent poder europeu (pau de Karlowitz, l’any 1699, amb pèrdua d’Hongria, Dalmàcia, Morea i Podòlia; pau de Constantinoble, el 1700, on es perdé Asov, recuperat de nou del 1711 al 1774; i pau de Passarowitz, el 1718, amb la cessió del Banat, de la petita Valàquia i del nord de Sèrbia). Gràcies a la mediació francesa, el tractat de Belgrad i l’encertada política de Mehmet Paixà significaren una revifalla fins a la desfeta de Mustafà III (1757-74) davant Rússia tractat de Küçük Kaynarca. L’expedició napoleònica a Egipte (1798) comportà l’apropament russoturc, bé que poc estable, a causa dels repetits desordres interns, que no cessaren fins a l’abolició del cos dels geníssers (1826).

L’enfrontament del soldà amb el paixà d’Egipte Muḥammad ‘Alī provocà un seguit de guerres, en les quals hagueren d’intervenir les grans potències europees a favor del soldà i amb la consegüent minva de l’autoritat de la Porta i la pèrdua final de Síria (1839). El congrés de París (1856) consolidà la influència econòmica i financera europea, sobretot francesa, i s’inicià una època de proclamació de reformes legals tanzīmāt, alhora que començà la progressiva separació de més i més territoris (Montenegro, 1858; la futura Romania, 1861-66; Egipte, 1867; etc). Sota Abdülhamit II aparegué el moviment dels Joves Turcs, que tingué un paper tan important en l’esfondrament del soldanat. Després de les guerres balcàniques en 1912-13 i de les conseqüències de l’aliança amb Alemanya durant la Primera Guerra Mundial, l’imperi turc tenia els dies comptats: Mustafà Kemal abolí el califat el 1924 i inicià l’etapa de la Turquia moderna.

Sobirans de l'imperi Otomà

Osman I 1281-1326
Orhan I 1326-1362
Murat I 1362-1389
Baiazet I 1389-1402
invasió dels timúrides 1402-1403
Mehmet I 1403-1421
Murat II 1421-1444
Mehmet II 1444-1446
Murat II 1446-1451 (2n cop)
Mehmet II 1451-1481 (2n cop)
Baiazet II 1481-1512
Selim I 1512-1520
Solimà I 1520-1566
Selim II 1566-1574
Murat III 1574-1595
Mehmet III 1595-1603
Ahmet I 1603-1617
Mustafà I 1617-1618
Osman II 1618-1621
Mustafà I 1621-1623 (2n cop)
Murat IV 1623-1640
Ibrahim I 1640-1648
Mehmet IV 1648-1687
Solimà II 1687-1691
Ahmet II 1691-1695
Mustafà II 1695-1703
Ahmet III 1703-1730
Mahmut I 1730-1754
Osman III 1754-1757
Mustafà III 1757-1774
Abdülhamit I 1774-1789
Selim III 1789-1807
Mustafà IV 1807-1808
Mahmut II 1808-1839
Abdülmecit I 1839-1861
Abdülaziz 1861-1876
Murat V 1876
Abdülhamit II 1876-1909
Mehmet V 1909-1918
Mehmet VI 1918-1922
Abdülmecit II 1922-1924

Col·laboració: 
DBP
Llegir més...