El 1078 ja s’havia casat amb Mafalda de Pulla-Calàbria. Encara que, segons el testament del pare, els dos germans havien de regnar en igualtat de condicions, la situació real, en començar el coregnat, era d’una certa preeminència del Cap d’Estopes.
En una avinentesa, potser quan estava a punt de partir en una expedició vers Múrcia, es veié obligat a fer promesa solemne de repartiment amb el seu germà davant els bisbes de Barcelona i Girona, els vescomtes d’aquests comtats i el de Cardona. En tornar de l’expedició, que fou en ajut del rei sarraí de Sevilla, contra els de Toledo, València, Granada i Màlaga, ajudats per Alfons VI de Castella-Lleó, i que resultà un fracàs, el comte donà al seu germà com a garantia de la partició, el 1078, les paries de Lleida i la persona del rei musulmà d’aquesta ciutat. Llavors Barcelona, Urgell i Lleida lluitaren contra Saragossa i a conseqüència d’això el perill islàmic reculà, tant pel cantó de Lleida, on la colonització cristiana arribà fins a Sidamon i Torregrossa, com per la Conca de Barberà, on el 1079 ja era repoblada l’Espluga de Francolí, mentre que per aquest mateix temps era colonitzat Barberà.
Vers la fi del 1077 el papa Gregori VII envià a Girona el seu legat Amat d’Oloron per donar impuls a les seves idees de reforma de l’Església. És possible que aquest aprofités la seva estada per a intentar d’avenir els dos germans, que havien estat encomanats al papa per llur pare en el seu testament. El cas és que el pontífex escriví el 1079 al bisbe de Girona demanant-li d’actuar, juntament amb els abats de Ripoll, Sant Cugat i Sant Ponç de Tomeres, per posar fi a les discòrdies comtals. A causa d’això el mateix any Ramon i Berenguer es repartiren la ciutat de Barcelona amb les terres, castells i cases de la rodalia, del Llobregat al Besòs, Castellvell i la seva marca, Olèrdola, Vilafranca del Penedès, Vallmoll i els seus alous, Eramprunyà, Benviure, Gavà, Pallejà, Garrosa, les Franqueses del Llobregat i altres dominis; i convingueren que residirien alternativament, durant sis mesos, en el palau comtal o a les cases de Bernat Ramon. Un complement sense data feia divisió també de la residència al castell de Port, i dels de Santa Perpètua, Montagut, Pontons, Vilademàger, Tamarit, Cubelles, Vilafranca del Penedès (torre Dela) i Vallmoll. Les funcions sobiranes restaven indivises, així com les rendes dels judicis, lleudes, mercats, moneda i uns patis a Barcelona. Però Berenguer continuà reclamant, i el 1080 obtingué del seu germà la definició de la meitat del castell de Barberà, de la Bleda (Olèrdola) i dels comtats de Carcassona i Rasès. Ramon llavors prometé de dividir totes les adquisicions futures, comprenent-hi les naus que es construïssin i les que s’adquirissin. Restarien en indivís les naus que llavors tenien, però es repartirien per meitat les preses que fessin. Convingueren, encara, que l’expedició projectada per a l’estiu següent la farien conjuntament, per mar i per terra. Ramon condonava alguna donació que li havia fet en casar-se el primer, llevat del repartiment de Santpedor, i donava com a ostatges deu dels seus millors homes, entre els quals hi havia els vescomtes de Cardona, Girona i Barcelona. Semblà que amb tot això el desacord era resolt.
L’expedició prevista per a l’estiu del 1081 no tingué lloc, sens dubte a causa dels canvis esdevinguts en els regnes de taifa. En ocasió de la preparació d’aquella empresa el Cid, enemistat amb el seu rei Alfons VI, anà a Barcelona i oferí la seva col·laboració, que no fou acceptada; llavors es barallà amb un nebot dels comtes i el ferí. Tot seguit passà al servei dels reis sarraïns de Saragossa, mentre que el rei de Lleida es recolzà en els navarroaragonesos primer i en els comtes de Barcelona després. Això enfrontà Berenguer Ramon amb el Cid al voltant d’Almenar a l’estiu del 1082. El primer fou derrotat i caigué presoner. Un cop alliberat, degué sentir-se frustrat i això agrejà el seu caràcter. Potser fou objecte de burles. El cas és que el 5 de desembre del dit any, anant el Cap d’Estopes de Barcelona a Girona, en passar per un lloc boscós i solitari, conegut després per la Perxa de l’Astor (Montnegre), fou mort per uns desconeguts, que potser foren els seus mateixos acompanyants. El cadàver fou llançat al després anomenat gorg del Comte o de la Perxa de l’Astor, i allà fou descobert per l’astor que duia la víctima, que hauria guiat els qui el cercaven. El cos de l’assassinat fou dut a Girona i sepultat a la seu d’aquesta ciutat. El seu sobrenom és degut al fet de tenir una gran i espessa cabellera rossa. El drama de la seva mort suscità diverses llegendes.