Martí de Riquer i Morera

(Barcelona, 3 de maig de 1914 — Barcelona, 17 de setembre de 2013)

Martí de Riquer i Morera

© Universitat de Barcelona

Romanista.

Vida i obra

S’educà en un ambient artístic i literari que heretà per ambdues ascendències; la seva mare era neboda dels germans Jaume i Magí Morera i Galícia, pintor i poeta respectivament, i el seu avi patern fou l’artista modernista Alexandre de Riquer. Feu estudis hel·lenístics amb Carles Riba i Joan Petit, a la Fundació Bernat Metge, i ell mateix es declarà deixeble de Josep M. de Casacuberta, que l’orientà en l’edició de textos catalans antics.

Després es llicencià en filosofia i lletres a la Universitat de Barcelona, on es doctorà, el 1945, amb una tesi sobre les traduccions castellanes d’Ausiàs Marc al segle XVI (Traducciones castellanas de Ausiàs March en la Edad de Oro, 1946). El 1942 començà a exercir el seu mestratge a la mateixa universitat, de la qual esdevingué l’any 1950 el primer catedràtic d’història de les literatures romàniques; els cursos de literatura medieval espanyola impartits comprenien les antigues lletres catalanes i gallegues. Fou vicerector de la UB (1965), però hi renuncià al cap de poc temps (1966).

Iniciada la Guerra Civil, Agustí Duran i Sanpere el nomenà responsable del Servei de Recuperació d’Arxius, amb l’objectiu d’evitar que els escamots de la FAI s’emparessin de documentació històrica. L’any 1937 s’allistà voluntari al Terç de Requetès de la Mare de Déu de Montserrat i combaté en la batalla de l’Ebre i, cap a la fi del conflicte, perdé part del braç dret a conseqüència d’un tret. Acabada la guerra i instaurat el franquisme, ocupà diversos càrrecs a la Delegació de Propaganda de Barcelona, i el 1941 obtingué el títol de llicenciat en filosofia i lletres per la Universitat de Barcelona, on l’any següent inicià la carrera docent. Exercí una gran influència en molts dels més destacats estudiosos de la literatura de les noves generacions, tant castellana com catalana. Hom pot esmentar-ne Antoni Comas, Alberto Blecua, Antoni Vilanova, Francisco Rico, Lola Badia, Jordi Llovet, Francesc Noy o Albert Hauf.

La seva tasca filològica, extensíssima, se centrà al voltant de la literatura catalana medieval, la literatura provençal i francesa també medievals, i la literatura castellana de l’edat mitjana i dels segles XVI i XVII. La seva producció comprèn en conjunt uns 300 títols.

El 1934 publicà el seu primer llibre sobre la literatura catalana antiga, L’humanisme català, seguit de Comentaris crítics sobre clàssics catalans (1935), Tratado de heráldica española (1942), Resumen de literatura catalana (1947), Castells catalans medievals (1955-58), en col·laboració amb Luis Monreal, L’arnès del cavaller (1969), tractat d’armes i armadures medievals, Heràldica catalana des de l’any 1150 al 1550 (I-II) (1983), Heráldica castellana en tiempos de los Reyes Católicos (1987) i Llegendes històriques catalanes (2000). Fou el propulsor de la Història de la literatura catalana (1964-87), els tres primers volums de la qual redactà i que continuaren Antoni Comas i Joaquim Molas, encarregats de la part moderna i contemporània.

Publicà també nombroses edicions de clàssics catalans, precedides sovint d’estudis exhaustius: Pere Torroella (1935), Antoni Canals (1935), Jordi de Sant Jordi (1935, 1955 i 1984, amb Lola Badia), Pere Martínez (1946), Ramon Llull (1950), Bernat Metge (1950 i 1959), Andreu Febrer (1951), Gilabert de Pròixida (1954), Història de Carles Maynes e de Rotllà (1959), Lletres de batalla (1963-69) i Llibre de tres (1997). Esment especial mereixen les sis edicions de Tirant lo Blanc, tres del text català (1947, 1969, 1990) i tres de la traducció de Valladolid del 1511 (1947, 1974, 1990), l’estudi Aproximació al Tirant lo Blanc (1990, premi Crítica Serra d’Or i Premio Nacional de literatura 1991) i Tirant lo Blanc, novela de historia y ficción (1992). Feu també l’edició crítica de L’Atlàntida (1946) de Jacint Verdaguer, en col·laboració amb Eduard Junyent. Sobre la literatura provençal i francesa, cal recordar, Resumen de literatura provenzal trovadoresca (1948), La lírica de los trovadores (1949), Los cantares de gesta franceses (1952), La leyenda del Graal y temas épicos medievales (1968) l’obra monumental Los trovadores (1975) i les edicions de Cerverí de Girona (1947), de Guillem de Berguedà (1971, 1996) i Arnant Daniel (1994).

Pel que fa a la literatura en castellà, sobresurten els estudis sobre El Quixot i Cervantes. Publicà  edicions de Sebastián de Covarrubias (1943), Cervantes (1944 i d’altres posteriors), Boscà (1945 i 1957, en col·laboració amb A. Comas i J. Molas), Juan de Zabaleta (1945), Juan de Mena, El caballero Zifar (1953), Juan Manuel (1955), Fernando de Rojas (1953), Lazarillo de Tormes, etc. És autor també, amb José M. Valverde, d’una Historia de la literatura universal. Posteriorment publicà Tirant lo Blanch, novela de historia y de ficción (1992), Poesías d’Arnaut Daniel (1994), Vidas y retratos de trovadores (1995), Les poesies del trobador Guillem de Berguedà (1996), Antologia de poetes medievals (I-Època medieval) (1997), una edició del Llibre de tres (1997), obra del segle XIV, el segon volum d’una Antologia de poetes catalans (1998), editada juntament amb Giuseppe Grilli, Llegendes històriques catalanes (2000), Vida i aventures del cavaller valencià Don Pero Maça (2004), Para leer a Cervantes (2003), Chanson de Roland: Cantar de Roldán y el Roncesvalles navarro (2003), Vidas y amores de los trovadores y sus damas (2004) i Cervantes en Barcelona (2005).

El 1977 fou designat senador pel rei Joan Carles I d’Espanya, del qual havia estat professor i que l’any 2005 li conferí el títol de Gran d’Espanya. El 1979 publicà la història de la nissaga familiar, Quinze generacions d’una família catalana, de la qual feu una versió revisada i actualitzada el 1998, que fou guardonada amb la Lletra d’Or (1999).

El reconeixement a la seva tasca és palès en la seva incorporació a nombroses entitats científiques. Catedràtic d’història de les literatures romàniques de la Universitat de Barcelona (1950-70 i 1974-84), i posteriorment professor emèrit, i de la Universitat Autònoma de Barcelona (1970-74), fou membre numerari de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona des del 1944, d’on fou president (1963-94) i president d’honor; de la RAH (1965); de la British Academy, i de l’Académie d’Inscriptions et Belles Lettres de París (1991). També fou president d’altres corporacions científiques hispàniques i estrangeres, com ara l’Institut de France (1991). Fou també nomenat president d’honor de la Société Rencenvals (1989). Se li han tributat diversos homenatges, com la publicació del Symposium in Honorem Prof. M. de Riquer, recull de les comunicacions del simposi organitzat pel Departament de Filologia Romànica de la UB, amb motiu del seu setantè aniversari (1984) i els Studia in honorem prof. M. de Riquer (1986-91, 4 vol.). Fou guardonat, entre d’altres, amb la Medalla d’Or de la UAB (1984), el premi de literatura de la Generalitat de Catalunya (1985), el premi Michel de Montaigne (1988), el premi Menéndez Pelayo (1990), la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya (1992), el premi Príncipe de Asturias de ciències socials (1997), el premi Fundació Catalana per a la Recerca  (2000) i el Premio Nacional de les lletres (2000), a més dels doctorats honoris causa de les universitats de La Sapienza de Roma (1990) i de Lieja (1996).

El 2008 fou publicada la biografia Martí de Riquer. Viure la literatura, a cura de Cristina Gatell i Sílvia Soler, a partir principalment de converses amb el biografiat, a més de testimoniatges d’amics i familiars i d’investigacions als arxius familiars. L’any 2010, en col·laboració amb el seu fill, l’historiador Borja de Riquer, publicà Reportatges de la Història.

El 2015 els hereus de Martí de Riquer, comte de Casa Dávalos, cediren en comodat a l’Arxiu Nacional de Catalunya l’Arxiu del Llinatge Riquer, comtes de Casa Dávalos, que conté documentació històrica de gran valor, especialment de l’època medieval.

Martí de Riquer i la historiografia

En la seva impressionant obra d’investigació sabé compaginar la vocació filològica, literària i pedagògica amb un equilibri ponderat entre l’erudició i la divulgació. Hereu de la tradició investigadora que arrenca de Manuel Milà i Fontanals i passa pel positivisme d’Antoni Rubió i Lluch, la seva posició interpretativa historicista i antiespeculativa utilitza un escrupolós mètode d’investigació que aplica des dels seus enormes coneixements literaris, històrics, geogràfics, artístics i lingüístics. S’ha de destacar la capacitat de proposar qüestions noves o encara no resoltes, actitud que no exclou la revisió dels seus propis plantejaments en nous treballs i reedicions posteriors de les seves obres.

La seva obra d’investigació és indestriable, però, de la docència, a la qual es lliurà amb entusiasme. Moltes de les seves publicacions nasqueren de l’estímul de les classes, que formaren diverses promocions d’investigadors en literatura catalana. El seu camp d’investigació fou el de les literatures romàniques medievals (catalana, castellana, provençal i francesa) i la literatura del Siglo de Oro castellà, temes sobre els quals escriví més de tres-cents títols durant gairebé set dècades, entre el 1933, data dels seus primers treballs sobre Bernat Metge, i el 2000.

La seva aportació més significativa a l’estudi de la literatura catalana són, d’una banda, els inicialment tres volums de la Història de la literatura catalana (part antiga), publicats el 1964 (quatre volums en l’edició del 1984) i continuats en la part moderna i contemporània per A. Comas i J. Molas i, de l’altra, els seus imprescindibles estudis sobre el Tirant lo Blanc. Pel que fa als primers, volgué fer una història de la literatura catalana, eminentment descriptiva, del segle XII al XVII, considerada per gèneres i a través de les seves grans personalitats; aquest criteri atorgà un paper menor a les traduccions, els autors secundaris i les obres no estrictament literàries.

Amb relació al Tirant lo Blanc, l’any 1947 edità la traducció castellana del 1511 i publicà l’edició catalana del text, atribuint-ne l’autoria a Joanot Martorell i Martí Joan de Galba, amb una introducció que abordava les principals qüestions crítiques; fou reimpresa amb correccions i amb la incorporació de noves dades el 1979. El 1990 presidí a la RABLB el Simposi Internacional sobre el Tirant lo Blanc, que marcà l’inici de molts canvis innovadors en la interpretació de l’obra. En aquella ocasió publicà una Aproximació al Tirant lo Blanc (1990), que rebé el Premio Nacional d’assaig 1990; es tracta d’un compendi de tots els materials interpretatius acumulats al llarg dels anys, en el qual revisà i corregí la tesi de l’autoria doble.

El 1992 publicà Tirant lo Blanc, novela de historia y de ficción, assaig on confrontà el text literari amb el context històric documentable per escatir què és pres de la realitat i què depèn de la imaginació del novel·lista, un dels seus temes predilectes. En aquest sentit destaquen també: Manual de heráldica española (1942), Heràldica catalana des de l’any 1150 a 1550 (1983, 2 vol.), Heráldica castellana en tiempos de los Reyes Católicos (1986), Lletres de batalla, cartells de deseiximents i capítols de passos d’armes (1963-68, 3 vol.), Vida caballeresca en la España del siglo XV (1965), Caballeros andantes españoles (1967), Cavalleria fra realtà e letteratura nel Quatrocento (1970), L’arnès del cavaller: armes i armadures catalanes medievals (1968), Vida i aventures de don Pero Maça (1984) i Caballeros medievales y sus armas (1999), recull d’articles apareguts amb anterioritat.

Publicà estudis i edicions crítiques d’autors de l’edat mitjana catalana, com Antoni Canals (1935), Bernat Metge (Obras de Bernat Metge, 1959), les poesies de Pere Torroella (1935), Andreu Febrer (1951), Gilabert de Pròixida (1954) i Jordi de Sant Jordi (Les poesies de Jordi de Sant Jordi, cavaller valencià del segle XV, 1984, amb Lola Badia, a partir dels treballs anteriors del 1935 i el 1955). També edità la Tragèdia de Lançalot de Mossèn Gras (1984), l’anònim Llibre de tres (1997), i treballs interpretatius com L’humanisme català (1934), l’apartat dedicat a la novel·la fins al final del segle XIII al Grundiss der Romanischen Literaturen des Mittelalters (1978, amb el títol “El caso particular de Cataluña”) i Guillem de Cervera és Cerverí de Girona (1989), on desfà un malentès difós per Joan Coromines.

Amb voluntat divulgativa confegí un Resumen de literatura catalana (1947), que anà acompanyat d’un Resumen de literatura portuguesa (1947) i d’altres de posteriors: Resumen de literatura provenzal trovadoresca (1948), Antología de textos literarios románicos medievales (1950), Antología de la literatura española, siglos X-XX (1953), Literatura catalana medieval (1972) i Antología de la literatura española e hispanoamericana (1983, amb Isabel de Riquer). També publicà Antologia de poetes catalans (1997), selecció plurilingüe de poetes del segle XII al XV que escriviren en llatí, provençal, català, hebreu, italià i castellà. Un abast més ampli té la seva col·laboració amb José M. Valverde en la Historia de la literatura universal (1957-59), on s’encarregà dels volums dedicats a la literatura antiga en grec i llatí (vol. I) i a les literatures medievals (vol. II i III).

Els seus estudis sobre la poesia trobadoresca són també notables: Obras completas del trovador Cerverí de Girona (1947), Les poesies del trobador Guillem de Berguedà (1996, reprenent la seva edició crítica del 1971), la Poesia d’Arnaut Daniel (1994) i, sobretot, els tres volums de Los trovadores, historia literaria y textos (1975), una obra cabdal de referència. El volum Vidas y retratos de trovadores, textos y miniaturas del siglo XIII (1995) és un recull de les vidas i razós dels poetes occitans dels segles XII i XIII amb totes les imatges que se n’han conservat en els còdexs miniats.

Pel que fa a la literatura medieval francesa, escriví estudis sobre l’èpica, com Los cantares de gesta franceses. Sus problemas, su relación con España (1952), Les chansons de geste françaises (1957), Vitalidad de la épica tradicional en España (1960), La leyenda del Graal y temas épicos medievales (1968) i L’epopea medievale in Catalogna (1970); edità la Història de Carles Maynes e de Rotllà (1960), traducció catalana del segle XV de l’obra de Turpí, arquebisbe de Reims, la Chanson de Roland. Cantar de Roldán y el Roncesvalles navarro (1983) i la traducció catalana de Francesc Oliver, del segle XV, de La belle dame sans merci d’Alain Chartier (1983); traduí Li contes del graal de Chrétien de Troyes al castellà (El cuento del grial, 1985) i al català (El conte del graal, 1989).

Quant a la literatura castellana medieval i del Siglo de Oro, destaquen les seves edicions del Tesoro de la lengua castellana o española de Sebastián de Covarrubias (1943), de la Prosa escogida de Antonio de Guevara (1943), de La vida es sueño de Pedro Calderón de la Barca (1945), les Obras poéticas de Juan Boscán (1957, amb Antoni Comas i Joaquim Molas), les obres de Luís Vaz de Camões, Poesías castellanas y fragmentos de “Los Lusíadas” según versión de Enrique Garcés, 1591 (1945), els Errores celebrados de Juan de Zabaleta (1945), el Corvacho o reprobación del amor mundano d’Alonso Martínez de Toledo (1949), El caballero Zifar (1953), les Obras de don Juan Manuel (1955, amb M. Castro i Calvo), La Celestina de Fernando de Rojas (1974) i els Estudios sobre el Amadís de Gaula (1987).

Una menció especial mereixen els treballs dedicats a Miguel de Cervantes: la seva primera edició de Don Quijote de la Mancha (1944), l’edició del Quijote de Avellaneda (1962) i els estudis Aproximación al Quijote (1967), Cervantes, Passamonte y Avellaneda (1988) i Cervantes en Barcelona (1989), centrat en els episodis barcelonins del llibre. I és que sempre prestà atenció a les coses que li eren més properes, com posà de manifest amb el relat apassionat de la història de la seva pròpia família, des del segle XIV al XIX, en Quinze generacions d’una família catalana (1979), o en les Llegendes històriques catalanes (2000), volum que estudia cinc llegendes de tema cavalleresc, com la de les quatre barres heràldiques catalanes.

Bibliografia

  • Badia, L.: “Martí de Riquer al canvi de mil·lenni”, Serra d’Or, 493, 2001, p. 47-50.
  • d. a.: “Especial Martí de Riquer”, Patio de Letras, 7, 1984.
  • d. a.: “Martín de Riquer. Obra e investigación de las literaturas románicas. La presencia de una tradición cultural europea; Martín de Riquer: autopercepción intelectual de un proceso histórico”, Anthropos, 92, 1989, p. 8-63.
  • Gatell, C. i Soler, G. (2008): Martí de Riquer: Viure la literatura. Barcelona, La Magrana.
  • Salas, X. de: “Contestación a Martín de Riquer”, La leyenda de Galcerán de Pinós y el rescate de lascien doncellas, RABLB, Barcelona 1944 [discurs de recepció a la RABLB].
  • Sardà, Z.: “Martí de Riquer, un senyor de muntanya a l’Acadèmia”, Serra d’Or, 297, 1984, p. 19-25.
  • Vela, L.: “Bibliografía de Martín de Riquer”, Studia in honorem prof. M. de Riquer, vol. IV, Quaderns Crema, Barcelona 1991, p. 733-764.