Gènesi i circumstàncies de l’obra
Segurament durant la seva estada a Anglaterra (1438-39), Joanot Martorell degué recollir idees i preparar materials per tal de redactar una novel·la cavalleresca, de la qual, en data indeterminada, donà una mena d’esbós o assaig, el Guillem de Varoïc, els episodis i les idees principals del qual foren refosos als cinquanta-vuit primers capítols del Tirant. Hom pot acceptar que, com fa constar en la dedicatòria, al començament de l’any 1460, potser a precs de l’infant Ferran de Portugal, Martorell començà la redacció definitiva de la novel·la, que segurament encara es trobava en estat incomplet o pendent de revisió quan l’escriptor morí el 1468.
L’original passà a mans del seu amic Martí Joan de Galba, el qual el posseïa per tal com Martorell no li havia satisfet un préstec que li havia concedit el 1464. Galba curà de preparar-lo per tal d’ésser imprès i, cap a la segona part de la novel·la, feu més aprofundida la seva revisió i hom ha suposat que hi afegí algun episodi propi. Tanmateix, l’afirmació en aquest sentit al colofó de la novel·la segons la qual Galba fou responsable de la part final es tendeix a interpretar restrictivament. Galba morí cinc mesos abans que fos acabada la impressió de la novel·la, que ateny 487 capítols. Fou impresa per primera vegada a València l’any 1490, per Nicolau Spindeler, en tiratge de 715 exemplars.
L’obra i el seu lloc en la literatura europea
El Tirant és la fingida biografia d’un cavaller bretó que, molt jove, es fa conèixer en festes cortesanes i combats a Anglaterra, esdevé cap de forces armades que socorren l’illa de Rodes i l’imperi grec, el qual defensa contra la invasió dels turcs i, després d’una llarga campanya al nord d’Àfrica, torna a Constantinoble i mor. Les aventures cavalleresques i militars són acompanyades de la narració dels amors de Tirant i Carmesina, filla de l’emperador grec, la qual morirà també en saber el traspàs del seu enamorat. L’extensa narració ofereix, d’una banda, tot un seguit de descripcions de procediments i recursos militars, ginys de guerra i moviments de tropes que fan comprendre la gran perícia de Tirant com a estrateg, tant en combats de terra com de mar. En això l’obra esdevé un preciós document de l’època, amb unes característiques i intencions molt diverses del tan divulgat llibre d’aventures d’origen bretó on apareix l’element meravellós i hom dona una inversemblant fisonomia a l’heroi.
D’altra banda, els amors de Tirant i Carmesina, emmarcats en la vida cortesana de Constantinoble, són narrats amb una profunda visió sentimental i psicològica i amb detalls alhora cortesans i sensuals. Una prosa molt variada, adés solemne, retòrica i pomposa, adés familiar, viva i matisada amb un diàleg molt expressiu, reflex d’una realitat que l’autor vivia en la seva exuberant València de mitjan segle XV, atorguen al Tirant una real grandesa com a creació literària. Els personatges, que no manquen de models vius, presos de la realitat contemporània, són dibuixats amb encert, fermesa i gran poder individualitzador, des dels que es podrien anomenar herois de la narració fins als secundaris i fins i tot marginals. Tant pel seu contingut com per la seva forma expressiva el Tirant lo Blanc és una de les grans novel·les europees —ja ho afirmà Cervantes— i té la primacia entre la novel·lística catalana.
El protagonista i els seus referents històrics
El personatge central de la novel·la, Tirant lo Blanc, és presentat per Martorell com un cavaller al qual se li apliquen els recursos retòrics esperables en una biografia. Així que fa la seva aparició en el capítol 29, se li assenyalen uns orígens encimbellats però plausibles —tot i que més endavant se’l fa descendent d’Uterpandragó: “A mi dien Tirant lo Blanc per ço com mon pare fon senyor de la marca de Tirània, la qual per mar confronta ab Anglaterra, e ma mare fon filla del duc de Bretanya, e ha nom Blanca; e per ço volgueren que jo fos nomenat Tirant lo Blanc.” Tirant, tan a prop de Tristany, vol dir home de forces desmesurades, tità, i, com és obvi, tirà. Altres personatges de l’obra, com Kirieleison de Muntalbà en el capítol 75 o el mariner turc del capítol 163 o el Cabdillo sobre los Cabdillos del capítol 301 fan referència a les qualitats respectives donant crèdit positiu o negatiu a una de les dues parts del nom. Tan evident és la relació amb la tirania que el seu darrer editor proposà de no accentuar el topònim inventat per Martorell com a pàtria de l’heroi. L’apel·latiu blanc, com a deturpació de valac, l’havia rebut el guerrer hongarès János Húnyadi, voivoda d’Hongria, vencedor dels turcs a la batalla de Belgrad el 1456, però també personatges literaris com el duxBlancus, un dels protagonistes del poema èpic Alphonseis, de l’italià M. Zuppardo, dedicat a Alfons el Magnànim. Cal veure, doncs, en el nom la voluntat d’oferir uns jocs que, per cert, no foren desaprofitats per escriptors posteriors, com Jerónimo Sampedro, autor de la Caballería celestial del pie de la rosa fragante, que anuncia que els seus “Tirantes” ho seran “al blanco de la gloria”, o il·lustrats com Rousseau, Diderot o Mme. d’Épinay.
Si en els primers capítols anglesos Tirant combina aspectes que l’emparenten amb la vella cavalleria bretona amb d’altres que en subratllen el caràcter cortesà, i n’anuncien la desimboltura confirmada en els episodis sicilians, així que arriba a Constantinoble Tirant es confirma com el militar que no solament aconsegueix les victòries gràcies al seu valor individual, sinó per la seva capacitat en l’organització i conducció dels exèrcits, en la planificació de les batalles, l’enginy estratègic, i la cura de la moral de les tropes alimentada a còpia d’arengues. La guerra en defensa de Bizanci, sota el vell record de Roger de Flor i l’exemple immediat del cavaller i corsari genovès Giovanni Giustiniani Longo —que amb una força semblant a la de Tirant va socórrer la ciutat fins al darrer instant—, li afegeix notes de croat que s’accentuen a l’aventura africana, on Tirant, després de convertir el Magrib al cristianisme, forma un exèrcit que serà a la fi l’alliberador de Constantinoble, segons un disseny ideal que sembla recollir les aspiracions portugueses pròpies dels seus projectes a l’Àfrica. A Constantinoble, però, Tirant, que sempre s’havia mostrat irònic i sorneguer amb la perspectiva sentimental de l’amor, s’enamora perdudament de la filla de l’emperador, la princesa Carmesina. Aleshores el personatge perd la seguretat que el caracteritzava i alhora que mostra una passió que l’inclina a la satisfacció d’un desig ardent, li fa sentir tots els tràngols que la tradició amorosa havia previst per als enamorats. Martorell, la veu i l’opinió del qual apareix sovint darrere les paraules del seu protagonista, el tracta de vegades amb notòria ironia, fins a fer-lo morir per excés d’ardor, convocant a un final on la força de l’humor impedeix que s’imposi a la tragèdia.
Edicions, traduccions i adaptacions
L’edició incunable del 1490, realitzada per Nicolau Spindeler a València, no fou homogènia, com testimonien els exemplars conservats (British Library, Universitat de València, Hispanic Society de Nova York, Biblioteca de Catalunya), que contenen variants bàsicament formals, llevat d’algunes modificacions d’errades que afecten el text. Després de l’edició prínceps, el 1497 Diego de Gumiel i Pere Miquel en feren una segona edició incunable de 300 exemplars a Barcelona, indicativa de la gran difusió que l’obra tingué en el seu temps. Se’n conserven dos exemplars fragmentaris (a la Biblioteca de Barcelona, al fons Dalmases i al fons Aguiló) i un únic complet a la biblioteca de la Hispanic Society de Nova York. Modernament se n’han fet una quinzena d’edicions (fins el 2005). Cal esmentar-ne la primera, la de Marià Aguiló de 1873-1905, en quatre volums, de la Biblioteca Catalana. Gairebé al mateix temps (1904), la Hispanic Society de Nova York publicà la reproducció facsímil de l’exemplar de la primera edició a instàncies del seu fundador Archer Milton Huntington. Des de l’inici del segle XX cal esmentar també l’edició facsímil de Givanel (1920-21) i les supervisades i anotades pels dos principals estudiosos de l’obra: les de Martí de Riquer (diverses a partir de la primera del 1947) i Albert Hauf (1990, amb la col·laboració de J.V. Escartí, i 2005).
Quant a les traduccions, el 1511 es publicà a Valladolid la primera coneguda en castellà, a càrrec de Diego de Gumiel. Aquesta traducció fou la que molt probablement llegí Miguel de Cervantes que, en El Quixot, qualifica el Tirant com “el mejor libro del mundo”. De l’edició de De Gumiel se’n feren des del 1954 diverses reedicions anotades. L’any 1969 Joan Francesc Vidal i Jové en feu una nova traducció al castellà. La primera traducció a l’italià, a càrrec de Lelio Manfredi, és del 1538, i se’n feren reedicions el 1566 i el 1611. El 1984 es publicà, a cura de d’A.M. Annicchiriaco, M.L. Indini, M. Majorano, V. Minervini, S. Panunzio i C. Zilli i introducció de Giuseppe E. Sansone, l’edició crítica de la versió de Manfredi. La primera traducció (adaptada) al francès és atribuïda a Anne-Claude Philippe de Thubières, comte de Caylus (1737). Reeditada diverses vegades, la següent traducció (en versió completa i no adaptada) no aparegué fins el 1997 a càrrec de Jean-Marie Barbera, que el 2003 en publicà una nova edició revisada a fons. Les traduccions a d’altres llengües no aparegueren fins al darrer terç del segle XX: romanès (1978, per Oana Busuioceanu), anglès (1984), a càrrec de David Rosenthal, la traducció més reimpresa i difosa, que el 1993 i el 1995 fou seguida d’una nova versió a l’anglès per Ray La Fontaine i Robert Rudder, respectivament; neerlandès (1987 i 2001, Bob de Nijs), finès (1987, Paavo Lethonen), alemany (1990, Fritz Vogelsang, traducció íntegra el 2007), xinès (1993, Wang Yangle), suec (1994, Migiel Ibáñez), portuguès (1998, Cláudio Giordano), serbocroat (2005, Aleksandar Grujicic), rus (2006, M.A. Abràmova, P.A. Skobtsev i E.E. Gúixina) i japonès (2007, Ko Tazawa).
A banda, el Tirant lo Blanc ha estat objecte de múltiples versions abreujades, publicació de fragments, i adaptacions per al públic infantil i juvenil. L’any 2020 Màrius Serra en publicà una versió completa en català modern. El 1990 se celebrà l’Any del Tirant, en commemoració del cinquè centenari d’aquesta obra, en el qual participaren la pràctica totalitat de les administracions i institucions culturals dels territoris catalanoparlants. L’any 2006 s’estrenà el film Tirant lo Blanc, dirigit per Vicenç Aranda.
Bibliografia
Beltrán, R. (1983): Tirant lo Blanc: Evolució i revolta en la novel·la de cavalleries. València, Institució Alfons el Magnànim.
Beltrán, R. (2006): “Tirant lo Blanc”, de Joanot Martorell. Madrid, Síntesis.
Hauf, A.G. (ed.) (2005): Martorell, Joanot: Tirant lo Blanch. Text original, València, 1490. València, Tirant lo Blanch.
Perujo i Melgar, J.M. (1995): La coherència estructural del Tirant lo Blanch. Alacant, Institut de Cultura Juan Gil-Albert.
Pujol, J. (2002): La memòria literària de Joanot Martorell. Models i escriptura en el Tirant lo Blanc. Barcelona, Curial / PAM.