i Josep Maria Rovira i Belloso | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Josep Maria Rovira i Belloso

teologia teol i història eclesiàstica hist ecl
Eclesiàstic i teòleg.
Barcelona, 10 de març de 1926 — Barcelona, 16 de juny de 2018

Llicenciat en dret per la Universitat de Barcelona (1948), posteriorment estudià al seminari de Barcelona i a la Universitat Gregoriana de Roma, on s’ordenà sacerdot el 1953 i, el 1956, es doctorà en teologia. A Roma entrà també en contacte amb els moviments de renovació teològica propers al concili II del Vaticà, que tingueren una importància decisiva en la seva trajectòria. De tornada a Catalunya, des del 1964 fou professor del seminari de Barcelona. Ocupà diversos càrrecs diocesans i fou catedràtic de teologia de la Facultat de Teologia de Catalunya, institució que contribuí a crear, fins a la jubilació (1996). Dugué a terme la tasca pastoral successivament a les parròquies de Sant Francesc de Sales (Barcelona), de Santa Maria Gornal (l’Hospitalet de Llobregat) i de la Mare de Déu dels Àngels (Barcelona). Un dels principals representants de la teologia moderna catalana, és autor, entre d’altres, de La visión de Dios según Enrique de Gante (1960), Estudis per a un tractat sobre Déu (1970), Fe i llibertat creadora (1971), L’univers de la fe (1975), Revelación de Dios, salvación del hombre (1975), La impossible restauració (1975, amb J. Piquer, S. Pié i P. Tena), Trento, una interpretación teológica (1979), Leer el Evangelio (1980), Revelació de Déu, salvació de l’home (1981), La humanitat de Déu (1984), Fe i cultura al nostre temps (1987), Societat i regne de Déu (1992), Tratado de Dios Uno y Trino (1993), El misteri de Déu (1994), Introducción a la teología (1996), Vaticano II: un Concilio para el tercer milenio (1997), Déu, el Pare (1999), Símbols de l’esperit (2001), Qui és Jesús de Natzaret (2005), Déu fa créixer les persones (2012), L'Evangeli il·lumina el Credo (2014) i Déu és feliç donant-se (2015). Compromès amb el moviment per una Església catalana, col·laborà regularment a Catalunya Cristiana, publicació que el 2017 li dedicà un monogràfic, i al portal d’internet Catalunya Religió des dels inicis (2009) i fou un dels primers patrons de la Fundació Joan Maragall Cristianisme i Cultura. Presència habitual en els mitjans de comunicació, durant els anys noranta també s’implicà en el projecte de renovació pastoral que significà el Concili Provincial Tarraconense, del qual fou un participant destacat i sobre el qual publicà Del Vaticà II al Concili Provincial Tarraconense (1998). El 1999 rebé la Creu de Sant Jordi.

Data de revisió: 
2018-06-18
Llegir més...