La capital és Belgrad. La frontera SW és sotmesa a discussió atès que Kosovo, territori fronterer al S amb Albània, se separà de Sèrbia l’any 2008 proclamant la independència, amb el reconeixement de nombrosos estats, però no d’alguns altres, entre els quals hi ha la mateixa Sèrbia.
La geografia
És un territori de muntanyes i turons que formen part de diversos sistemes muntanyosos, i la vall del Morava, eix de la regió i una de les zones més poblades i riques, divideix Sèrbia en dos sectors. L’oriental, més petit, inclou al N els relleus que formen part dels Alps de Transsilvània, una rica zona de jaciments de lignit i coure, i al S, els relleus de les serralades balcàniques. El sector occidental és constituït principalment pels contraforts orientals de les serralades dinàriques tallades pel Morava de l’Oest. El clima és fred, amb temperatures mitjanes del mes de gener d’uns 2 °C a Belgrad, amb anys que són de 0 °C. Els estius són moderats, amb una temperatura mitjana de juliol de 22,8 °C. La població, formada per una absoluta majoria de serbis, té la densitat més alta de Iugoslàvia (119 h/km2 [est 1997]). La ciutat més important és Belgrad, i la segona ciutat és Niš. L’agricultura és l’activitat més destacada; els principals conreus són els cereals (blat de moro), la vinya, els fruiters (pruneres), el lli, el tabac i la bleda-rave sucrera. Té importants jaciments de coure, lignit, crom, antimoni, manganès i bauxita. L’activitat industrial (la primera de tot l’Estat), molt diversificada, es basa principalment en les indústries siderúrgiques, la construcció de maquinària (material ferroviari i agrícola), la indústria química, la del calçat, la tèxtil i l’alimentària.
La història
Dels inicis a la dominació turca
Els primers habitants del territori actual de Sèrbia foren tribus il·líries, tràcies i celtes (~300 aC). Vers l’any 150 aC la tribu celta dels skordisci s’establí a Singidunum (l’actual Belgrad) i aconseguí un cert prestigi, fins que, a partir del 120 aC, s’inicià la seva decadència amb la invasió de pobles estrangers, entre d’altres, els romans, que la dominaren vers el 85 aC. El territori actual de Sèrbia fou organitzat com a província de la Mèsia Superior, amb centres i fortificacions importants, com Scupi (Skopje), Naissus (Niš), Pantalia (Küstendil) i Iustiniana Prima (segurament Zaryzin Grad, ciutat natal de l’emperador Justinià). A partir del 375 dC s’hi iniciaren invasions de pobles bàrbars, com els huns i els gots. Durant els segle VI-VII hi arribaren tribus eslaves, que s’hi establiren i que foren cristianitzades al llarg dels segles VII-VIII. Als segles IX, X i XI alguns prínceps, com Vlastimir (~850) i Časlav (927-949), aconseguiren iniciar l’organització política, sobretot en el moment en què el príncep Miquel fou coronat rei (1077) per un legat papal. De moment, l’Estat serbi comprenia una part del territori actual de Bòsnia, Zeta (Montenegro) i Raška; la capital era Skadar (Scutari). Durant el regnat de Constantí Bodin (1082-1106), però, s’inicià la descomposició d’aquest estat en petits territoris; solament la Raška assolí preponderància i es transformà en el nucli del futur Estat serbi. El gran jupan Esteve Nemanja Esteve I de Sèrbia aconseguí (~1171) la unitat de Sèrbia (sense Bòsnia, que restà sota influència hongaresa) i el 1180, després de la mort de l’emperador bizantí Manuel, reeixí a desfer-se de la tutela bizantina. El territori restà organitzat, però, segons el model bizantí i dividit en jupanats hereditaris. Els seus successors es beneficiaren de l’extracció i l’exportació dels minerals del seu subsol, sovint en mans de tècnics i mercaders estrangers. Mentrestant, les estructures socioeconòmiques es feudalitzaren: sorgí una classe nobiliària, els monestirs acumularen grans extensions de terra i molts camperols lliures esdevingueren serfs de la gleva. Esteve II (1196-1228) obtingué la corona reial de mans de la cúria i el 1219 rebé per part dels grecs l’autorització d’organitzar una Església de Sèrbia independent. A poc a poc, Sèrbia aconseguí un lloc preeminent als Balcans, sobretot sota Esteve Uroš III (1321-31), el qual, després de la victòria de Küstendil sobre els búlgars (1331), s’annexà Bulgària i foragità l’emperador Andrònic de Macedònia. Aquesta preeminència continuà sota Esteve Dušan Uroš IV (1331-55), el qual s’apoderà de Tessàlia i el 1346 prengué el títol d’imperator Rasciae et Romaniae (amb coronació a Skopje). Sota el seu regnat s’inicià la codificació del dret i fou creat un patriarcat serbi. Els jupans foren declarats independents del príncep. L’Estat restà organitzat segons el model bizantí, però Dušan morí abans d’haver pogut iniciar una croada contra els turcs i d’ésser coronat emperador bizantí. Després de la seva mort, Sèrbia es descompongué en una sèrie de principats (Raška, Epir, Zeta, Prilep i Rudnik) i sofrí cada vegada més greument les escomeses dels turcs. Després d’una primera derrota al Marica (1371), els serbis foren vençuts totalment a la batalla de Kosovo Polje (1389), desfeta que tingué una ressonància especial en la poesia èpica sèrbia i a la qual el nacionalisme serbi posterior donà un valor simbòlic de gran transcendència, encara vigent en època contemporània. Tot el territori comprès entre el Danubi, el Sava, el Drina i el Timok esdevingué tributari dels turcs i, malgrat els esforços dels prínceps Esteve Lazarović (1389-1427) i Jordi Branković (1427-56), els turcs venceren un altre cop a Varna (1444). Vers l’any 1459, tot Sèrbia fou ocupada definitivament per les tropes de Mehmet II (llevat de Belgrad, ocupat pels hongaresos, que no passà a mans turques fins el 1521). A partir d’aquell moment, la noblesa sèrbia fou sistemàticament exterminada o islamitzada; una part de la població (els uscocs) fugí cap a les fronteres amb l’imperi austríac o cap a les muntanyes de Montenegro. La identitat nacional trobà refugi en l’Església de Sèrbia o en l’art nacional (construcció de nombroses esglésies durant els segles XIII i XIV). A partir del segle XVI, s’inicià una nova oposició sèrbia contra els turcs, sobretot a les muntanyes (en forma de grups bandolers, anomenats haiducs). Durant l’anomenada segona guerra turca (1683-99), els serbis s’aixecaren novament contra els ocupants. Les tropes austrohongareses ocuparen Belgrad (1688), perdut novament el 1690 i recuperat per Eugeni de Savoia el 1717. Per la pau de Pasarović (1718), Àustria rebé el N de Sèrbia amb Belgrad, però hagué de tornar-la als turcs per la pau de Belgrad (1739), amb què acabà la guerra russoturca de 1737-38. La població del país fugí cap a Hongria meridional (Banat) i una bona part emigrà vers l’any 1750 cap a Ucraïna. La veritable guerra d’independència dels serbis s’inicià al començament del segle XIX (1804-06) i fou dirigida per comerciants, preveres, autoritats dels pobles, membres de gremis, etc., els quals sufocaren una rebel·lió de guàrdies musulmans de Belgrad i tot seguit es negaren a deposar les armes en contra del soldà. Fou elegit com a cap dels serbis Djordje Petrović Karadjordje. El 1805 els serbis s’atorgaren una constitució, on dominaven els pagesos i els comerciants. Arran de la pau de Bucarest (1812), Turquia es veié obligada a concedir l’autonomia, però poc després se’n desdigué i tornà a ocupar el país. L’any 1815 es produí la segona rebel·lió contra els turcs sota el capitost Miloš Obrenović (a partir d’aquell moment hi hagué una rivalitat contínua entre les famílies dels Obrenović i els Karadjordjević). L’imperi turc es veié obligat l’any 1816 a abdicar de certs drets administratius (creació d’una administració doble serboturca). El 1830, arran de la pau d’Adrianòpolis, Turquia reconegué l’autonomia sèrbia sota la dinastia dels Obrenović (els quals es desferen dels Karadjordjević el 1817). Els pagesos serbis ocuparen les possessions dels turcs i fou creada una nova pagesia amb possessions petites o mitjanes. A partir del 1842 se succeïren en el poder membres de les famílies Obrenović i Karadjordjević pràcticament fins el 1903. En política interior, Sèrbia obtingué l’any 1869 una constitució força liberal, tot i que els partits polítics (amb la figura eminent del cap del partit radical Nikola Pašić) no aconseguiren de vèncer l’oposició del príncep Milan Obrenović (1868-89). A partir del 1860 es feu sentir la influència del moviment de l’Omladina, que cercava la unió política de tots els serbis i croats dels territoris turcs i austrohongaresos.
De l’Estat serbi independent a la Primera Guerra Mundial
El 1876 Sèrbia perdé una guerra contra Turquia, però el 1878, en el congrés de Berlín, aconseguí el reconeixement internacional de la seva independència. L’any 1882 Milan proclamà el regne de Sèrbia i prosseguí una política exterior favorable a Àustria-Hongria (i gaudí així de l’ajut de Viena en política interior). Després de l’extermini de la dinastia dels Obrenović, fou elegit rei (1903) Pere Karadjordjević, el qual governà amb el ministre Pašić i perseguí una política exterior independent d’Àustria, amb la idea de transformar Sèrbia en el nucli del futur Estat de tots els eslaus del sud. La primera crisi important amb Àustria es produí en 1908-09, quan aquesta ocupà Bòsnia i Hercegovina. La situació política s’agreujà encara més arran de la primera guerra balcànica (1912), durant la qual Sèrbia reeixí a vèncer Turquia. La incapacitat dels vencedors (Bulgària, Grècia, Sèrbia i Montenegro) d’entendre’s sobre el repartiment dels territoris ocupats provocà la segona guerra balcànica (1913), arran de la qual Sèrbia, en la pau de Bucarest, rebé el N de Macedònia i aconseguí així doblar el seu territori. Mentrestant, a l’interior del país, prosseguia l’agitació a favor d’una “Gran Sèrbia”, promoguda en particular per la societat secreta Mà Negra, per alts oficials de l’exèrcit, per elements nacionalistes i per membres del govern. Llur campanya culminà el dia 28 de juny de 1914 en l’assassinat a Sarajevo per un serbi de Bòsnia, Gavrilo Princip, de l’hereu de la corona austríaca Francesc Ferran i de la seva esposa. Esclatà llavors la Primera Guerra Mundial. Durant els anys 1915-16 Sèrbia fou gairebé completament ocupada per alemanys, austríacs, hongaresos i búlgars.
Sèrbia en l’Estat balcànic de Iugoslàvia
El rei Pere I, que havia abandonat el país, tornà l’any 1919 del seu exili i es transformà en el primer sobirà del nou regne dels serbis, croats i eslovens. El nou Estat fou reconegut en els tractats de pau de Saint-Germain (1919) i de Trianon (1920); Hongria hagué de lliurar Croàcia-Eslovènia i el Banat. L’any 1929 el nou regne rebé el nom de Regne de Iugoslàvia
Procés del conflicte bèl·lic a l’antiga Iugoslàvia
El desmembrament de Iugoslàvia
El 1989, l’accés a la presidència sèrbia de l’ultranacionalista Slobodan Milošević comportà el predomini del sector més centralitzador en aquesta república. Milošević promogué una reforma constitucional que, aprovada en referèndum, el 1990 posà sota l’administració directa de la república Kosovo i la Vojvodina, territoris que fins aleshores gaudien d’una certa autonomia dins de Sèrbia. Paral·lelament, però, la modificació de les constitucions d’Eslovènia, Croàcia i Macedònia per tal d’introduir-hi el multipartidisme i el dret a l’autodeterminació i els avenços electorals dels partits nacionalistes tensaren les relacions amb Sèrbia, com també ho feren les resistències de la república a cedir la presidència rotatòria al croat Stjepan Mesić. Tot i que aquest accedí al càrrec al maig del 1991, la situació derivà al cap de poc en enfrontaments armats entre forces federals i les repúbliques secessionistes. Sèrbia no pogué evitar les independències de Croàcia i Eslovènia (juny), Bòsnia i Hercegovina (octubre) i Macedònia (novembre), i amb Montenegro constituí la Federació Iugoslava. Poc després del sorgiment dels nous estats –i en gran part a causa de la pressió occidental i la feblesa de Rússia– Sèrbia n’acceptà tàcitament el fet acomplert. L’excepció fou Bòsnia i Hercegovina, on, a causa de l’elevat percentatge de població sèrbia (30%, al costat de croats i musulmans) i de les connotacions simbòliques del territori, es desencadenà una guerra de quatre anys en la qual, si bé Sèrbia no participà activament, sí que prestà un actiu suport a les milícies serbobosnianes que intentaren l’annexió a Sèrbia. La implicació de Sèrbia en el conflicte es reflectí tant en les dures sancions internacionals sobre Belgrad com en la participació sèrbia en els acords de Dayton (1995), que posaren fi a la guerra. El mateix Milošević, que esdevingué president el 1997, fou considerat un dels principals inductors de l’intent de genocidi de la població musulmana en aquella guerra. El 1998 esclatà una nova crisi a Kosovo quan, arran del fort creixement del moviment secessionista (majoritàriament pacífic), l’exèrcit ocupà aquesta província i hi inicià una duríssima repressió. Després de la intervenció de l’OTAN, que bombardejà Belgrad al març del 1999, Kosovo fou posada sota tutela internacional i el 2008 declarà unilateralment la independència, que fou reconeguda per la majoria dels estats europeus i pels Estats Units, però no per Sèrbia ni pel seu aliat històric, Rússia. El descontentament produït per la guerra i per les sancions internacionals donaren impuls a la coalició opositora DOS, que guanyà les eleccions del novembre del 2000. La decisió del seu líder, el primer ministre Zoran Djindjić, d’extradir Milošević i altres presumptes o provats responsables de les matances a la guerra de Bòsnia per ésser jutjats pel Tribunal Penal Internacional de l’antiga Iugoslàvia polaritzà la societat sèrbia i causà el trencament de la coalició de govern. Després de l’assassinat de Djindjić (març del 2003), el seu antic aliat Vojislav Koštunica guanyà les eleccions del desembre i, al capdavant d’una coalició de govern centrista, hagué d’enfrontar-se a la davallada econòmica, la corrupció i les pressions dels ultranacionalistes contra la normalització de les relacions amb Occident. Koštunica intentà també, debades, aturar el moviment secessionista de Montenegro amb la refundació de l’Estat amb la creació de Sèrbia i Montenegro, d’estructura confederal. Hagué de fer front al secessionisme de Montenegro, que al maig del 2006 celebrà un referèndum sobre la independència amb un resultat favorable del 55%, al qual Sèrbia no s’oposà.
El nou Estat de Sèrbia (del 2006 ençà)
La separació, que es feu efectiva el juny del 2006, donà lloc a dos estats diferenciats (Sèrbia, per una banda, i Montenegro, per l’altra). El març del 2006 Slobodan Milošević fou trobat mort a la seva cel·la a la Haia. El nou estat de Sèrbia nasqué marcat, d’una banda, per la rellevància que adquirí l’oposició entre els partidaris i els contraris a l’apropament a Europa i, per l’altra, per l’acceleració del curs cap a la independència de Kosovo. La primera qüestió estigué molt condicionada per les demandes d’extradició dels acusats de crims de guerra i els consegüents enfrontaments que desencadenà en la societat sèrbia. Quant a la rellevància de la qüestió kosovar, la nova constitució aprovada en referèndum l’octubre del 2006 incloïa l’esment explícit de Kosovo com a part constitutiva i indissoluble de Sèrbia. El 2007 Sèrbia rebutjà rotundament el pla de l’ONU perquè Kosovo assolís gradualment la independència.
En les primeres eleccions legislatives (gener del 2007) el Partit Radical Serbi obtingué majoria relativa. Per tal d’impedir que formés govern, els partits moderats s’aliaren al maig entorn d’un executiu encapçalat per Koštunica, reforçat el gener del 2008 amb la reelecció del moderat Boris Tadić a la presidència. Al febrer Koštunica dimití i dissolgué el govern per la incapacitat de consensuar amb els seus aliats una posició comuna sobre Kosovo i l’ingrés a la UE. La declaració unilateral d’independència de Kosovo el mateix mes rebé un rebuig rotund de Sèrbia, enfront de la majoria d’estats de la UE, que l’acceptà. En la seva negativa, Sèrbia tingué el suport d’alguns aliats importants: en primer lloc de Rússia (que el 2013 començà la construcció d’un gasoducte per a abastir Sèrbia) i, dins de la UE, d’Espanya, Grècia i Romania. Tanmateix, l’ingrés de Sèrbia a la UE estava en una bona mesura condicionat al reconeixement de Kosovo com a estat independent, si més no, implícitament. Pressionats per la UE, els successius governs de Sèrbia han dut a terme un complex itinerari de normalització de relacions amb Kosovo.
Les eleccions del maig del 2008 obriren una etapa en què, tot i no aconseguir una majoria clara, els europeistes del Partit Democràtic de Tadić obtingueren suport del Partit Socialista per a l’aprovació d’un govern de coalició presidit per Mirko Cvetković. Al juliol Sèrbia signà un tractat de cooperació amb la UE i el març del 2011 tingué lloc el primer contacte entre els governs kosovar i serbi, amb la mediació de la UE, després de la declaració unilateral d’independència de Kosovo. També aquest any el Parlament de Sèrbia aprovà una declaració de suport als drets de la minoria sèrbia a Kosovo, que fou interpretada com un reconeixement implícit de la sobirania del territori. També foren decisius en l’estratègia europeista la conciliació i normalització de relacions amb la resta d’estats sorgits de l’antiga Iugoslàvia (aprovació d’una resolució el març del 2010 que demanava perdó per la massacre de musulmans a Srebrenica el 1995; visita oficial del president croat a Belgrad el juliol del 2010) i la col·laboració de les autoritats sèrbies en la detenció, judici i extradició de criminals de guerra en el conflicte del 1992-99, entre d’altres Radovan Karadžić, i Ratko Mladić extradits el 2008 i el 2011, respectivament.
El març del 2012 la UE reconegué oficialment la candidatura de Sèrbia. A les victòries de Tomislav Nikolić en les presidencials del maig i del seu Partit Progressista en les legislatives del juliol seguí la formació d’un govern de coalició amb els socialistes, amb Ivica Dačić com a primer ministre. El març del 2014, a conseqüència de les reformes exigides per la UE, se celebraren eleccions anticipades que donaren una clara victòria al Partit Progressista, el qual formà govern amb Aleksandar Vučić com a primer ministre. A l’octubre el ministre d’Afers Estrangers kosovar fou la primera autoritat d’aquest territori a visitar Sèrbia oficialment. Al novembre, la primera visita del primer ministre albanès a Sèrbia fou enterbolida per una discussió sobre l’estatut oficial de Kosovo (Sèrbia atribuïa pretensions annexionistes a Albània sobre Kosovo). L’abril del 2017 Vučić guanyà la presidència. El substituí al capdavant del govern Ana Brnabić, primer cap de govern de Sèrbia dona i homosexual. El setembre del 2018 es reuní a Brussel·les amb el seu homòleg kosovar Hashim Thaçi. Els anys següents, diverses manifestacions acusaren el president Vucić d’intentar construir un règim autocràtic. L’octubre del 2018 Sèrbia acollí maniobres de l’OTAN, esdeveniment notable després del bombardeig de Belgrad per part de l’organització el 1999 i que posà en relleu la neutralitat de l’Estat en l’aspecte militar (Sèrbia havia acollit anteriorment maniobres de l’exèrcit rus).
El gener del 2018 la tensió amb Kosovo augmentà per la mort en un atemptat del líder serbi moderat Oliver Ivanović i per la negativa de Sèrbia de subministrar electricitat a Kosovo (compromís que havia adquirit amb la UE), que afectà la xarxa elèctrica europea sincronitzada, amb afectacions arreu del continent. El juliol del 2018 morí a Belgrad en un altre atemptat l’advocat de Milosević. Des de l’inici del 2020 la irrupció de la COVID-19 comportà la interrupció o l’alentiment de l’agenda política, que passà a tenir com a prioritat la lluita contra la pandèmia. Com en molts altres estats, les mesures sanitàries del govern toparen amb protestes considerables. Entre les víctimes de la malaltia hi hagué el patriarca Irinej, cap de l’Església de Sèrbia.
A les tres eleccions legislatives celebrades des del 2020 (les del juny del 2020 i les anticipades de l’abril del 2022 i el desembre del 2023), la coalició liderada pel Partit Progressista obtingué majoria amb el 63%, el 44% i el 48% dels vots, respectivament, xifres que permeteren la consolidació d’Ana Brnabić com a primera ministra del país. En les eleccions presidencials del 2022, Aleksandar Vučić revalidà el càrrec amb un 60% dels vots. Els diversos comicis han estat repetidament controvertits, i l’oposició ha llançat acusacions de frau electoral.