Tingué un gran paper cultural, que influí decisivament la vida artística, científica, religiosa i escriptural de Babilònia i Assíria, ambdues representants de l’element semític que, juntament amb el poble sumeri, poblava Mesopotàmia. D’altra banda, resulta significatiu d’establir un paral·lel entre Sumer i la Grècia clàssica, car no sols foren dos centres culturals de primer ordre, que emmotllaren altres civilitzacions, sinó que, a més, llur cèl·lula política bàsica fou la ciutat estat, amb un territori més o menys ampli, que exercia en un determinat moment l’hegemonia sobre totes les altres ciutats o unes quantes. Les ciutats sumèries més importants foren Ur, Èridu, Larsa, Uruk, Lagaš, Isin i Nippur.
A partir de la protohistòria (~3100-2700 aC) començà a produir-se una sèrie d’avenços molt importants a Sumer, obra de dues cultures: Uruk IV, en la qual aparegueren per primera vegada l’arquitectura monumental i, sobretot, l’escriptura —invenció fonamental; hi ha documentats, a més, l’ús del mosaic, de la decoració pintada i dels cilindres segells—, i Djemdet Nasr, que constitueix una fase de consolidació i expansió de les troballes d’Uruk IV, expansió que abastà l’Orient Pròxim i l’Orient Mitjà i arribà, fins i tot, en algunes de les seves manifestacions (cilindres segells, per exemple) a Egipte. Hom hi observa un increment de l’estatuària i, sobretot, de la glíptica (hom ha trobat centenars de cilindres segells) i una consolidació de l’escriptura i de la construcció de temples.
Amb el període sumeri antic (2700-2347 aC) Sumer arribà en plena fase històrica. Hom sap poca cosa de l’època compresa entre el 2700 i el 2575 aC, tret del fet que Enmebaragisi de Kiš fou succeït per Agga, el qual fou derrotat per Gilgameš d’Uruk. A partir del 2575 hom té més informació gràcies als texts de la dinastia I d’Ur (~2575 — 2460 aC), que, fundada per Mesannipada, inclou uns altres sis sobirans. A aquesta dinastia pertanyen les famoses tombes reials trobades per l’arqueòleg britànic L.Woolley, que constitueixen un clar exemple d’enterrament sati (assassinat en massa dels criats i animals del propietari). Coetània, en part, fou la dinastia de Lagaš (~2540-2371 aC), fundada per Ur-nanše. El monarca més important fou, però, Eannatum (~2480 aC), que sotmeté Umma, Uruk, Ur, Akšak i Kiš. La dinastia té uns altres dos reis interessants: Entemea (~2450 aC), que, a més de gran constructor, vencé Ur-Lumma, cap d’Umma, i Urukagina (2378-2371 aC), autor d’un important edicte. La seva derrota, però, a mans de Lugalzaggisi d’Uruk significà la fi de la dinastia. Coetànies, en part, d’aquesta foren la dinastia II d’Ur (2450-2371? aC), integrada per quatre reis desconeguts, i la dinastia II d’Uruk (~2450-2371 aC), que té en Lugalkinišedudu un sobirà important. Uruk hagué d’esperar, però, el regnat de Lugalzaggisi d’Umma, fundador i únic sobirà de la dinastia III d’Uruk (~2371-2347 aC), per a exercir l’hegemonia a Sumer. Aquest notable rei annexà, en efecte, Ur i Nippur i vencé Urukagina de Lagaš. La seva derrota, però, a mans de Sargon I d’Accad no sols significà la fi de la dinastia, sinó també el predomini dels semites sobre Sumer durant el període d’Accad (~2371-2191 aC, ~2347-2230 aC en el cas de Sumer).
Sotmesos de primer totalment, els sumeris aconseguiren després d’independitzar-se, al final del regnat del sobirà accadi Sar-kališarri (2254-2230 aC), per obra de la dinastia IV d’Uruk (~2230-2120 aC), quan, d’altra banda, muntanyencs de l’est començaren a ocupar Mesopotàmia i inauguraren, així, el període guti (~2240-2120 aC, ~2230-2120 aC en el cas de Sumer). Però els gutis, a més de no marcar la vida de la regió, governaren d’una manera laxa, i així, al marge de la ja citada dinastia d’Uruk, n'hi hagué una altra a Lagaš, el cap més conegut de la qual és el Gudea. Fou, però, Utu-Hegal, fundador i únic sobirà de la dinastia V d’Uruk (2120-2114 aC), qui expulsà els gutis de Mesopotàmia i unificà Sumer. Per poc temps, car Ur-Nammu, governador d’Ur, assolí el poder i instaurà la dinastia III d’Ur (2113-2006 aC), amb la qual s’inicià el període neosumeri, molt important no sols perquè unificà el país d’una manera estable durant un segle, sinó també per les aportacions culturals (el típic zigurat, per exemple, sembla que sorgí en aquesta dinastia) que feu a la ja densa civilització sumèria. En l’aspecte polític, el poder s’anà concentrant en mans del rei, que fou deïficat, fet molt rar en el món mesopotàmic. Així i tot, el govern de les províncies (la dinastia controlà en els seus millors moments una gran part de Mesopotàmia) era força lax i era encomanat als šakkan, mentre que el de les ciutats depenia dels ensi. Paral·lelament a aquesta concentració del poder polític, n'hi hagué també una d’econòmica, car els temples, ricament dotats, entraren a formar part de l’organització estatal, la qual cosa incrementà la burocràcia. Ur-Nammu (2112-2096 aC), autor d’un codi i gran constructor, fou succeït per Šulgi (2095-2048 aC), autor, entre el 2072 i el 2048 aC, de diverses campanyes contra algunes regions mesopotàmiques i els pobles limítrofs. El tercer rei de la dinastia, Amar-Sin (2047-2039 aC), sotmeté Assíria i fou un gran constructor, mentre que el seu germà i successor, Šu-sin (2038-2030 aC), és famós sobretot perquè construí una muralla de 275 km de longitud per tal d’oposar-se als amorites, semites occidentals i nòmades, que pretenien establir-se a Mesopotàmia.
L’enderrocament de la dinastia no vingué, però, de l’oest, sinó de l’est, quan els elamites, els subaris i els qultus marxaren contra Ur i venceren Ibbi-sin (2029-2006 aC), que uns quants anys abans havia sofert ja la defecció d’algunes ciutats, com Larsa (2025 aC) i Isin (2017 aC). Foren precisament aquestes dues ciutats les que predominaren sobre les altres durant el període de fragmentació política que seguí l’enfonsament de la dinastia III d’Ur. Fundada per Išbi-erra (2017-1985 aC), la dinastia d’Isin (2017-1794 aC) tingué sis reis, els més importants dels quals foren el mateix fundador, Išme-Dagan (1953-1935 aC), que eixamplà els dominis amb la presa d’Uruk i Èridu, i Lipit-Ištar (1934-1924 aC), autor d’un famós codi (prolongament dels d’Urukagina i d’Ur-Nammu) i notable constructor. Amb Enlil-bani (1861-1838 aC), Isin anà perdent terreny davant Larsa, un dels reis de la qual, Rim-Sin I, aconseguí de derrotar definitivament Damiqilišu (1816-1794 aC), darrer sobirà de la dinastia. Per la seva banda, la dinastia Larsa (2025-1763 aC) fou fundada per Naplanum (2025-2005 aC), però no adquirí importància fins al regnat de Gungunum (1932-1906 aC), que conquerí una bona part de Mesopotàmia en detriment d’Isin. Amb Sumuel (1894-1886 aC) la dinastia arribà al cim del poder, car s’expandí cap al nord, fins a prendre Kiš.
Un canvi de dinastia, però, situà en el tron Warad-Sin (1834-1823 aC) i després Rim-Sin I (1822-1763 aC), que restaurà el poder de Larsa, malmès durant alguns dels regnats anteriors, en vèncer una coalició integrada per Uruk, Isin, Babilònia, Rapiqum i Sutium (1810 aC), Der (1803 aC) i Isin (1794 aC). Al cap d’uns quants anys, però, fou derrotat per Hammurabi, que posà fi al país de Sumer com a entitat política en unificar-lo amb Babilònia. A poc a poc la població sumèria s’anà diluint en la mar semítica i acabà desapareixent. Així i tot, els sumeris resistiren encara un quant temps, primer en la persona de Rim-Sin II, nebot del seu homònim, que es rebel·là el 1741 aC contra Samsuiluna (1749-1712 aC), fill d’Hammurabi, el qual el derrotà, però, el 1736 aC a Kiš, i després en forma de la dinastia del País de la Mar (~1700-~1475 aC), establerta als aiguamolls del sud de Babilònia. Fundada per Ilima-ilum, tingué onze reis, dels quals hom sap ben poca cosa. El darrer, Ea-gamil, fou vençut primer per Kaštiliaš III (~1475 aC), monarca cassita de Babilònia, i després per Agum, fill de l’anterior. Aquesta victòria significà la desaparició definitiva del que encara restava de les forces sumèries.