i Tarragona | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

Tarragona

Tarragonès
Tarragona, vista des del mar
© Fototeca.cat
Municipi i cap de la comarca del Tarragonès, a la costa, amb uns 14 km de façana marítima repartida a banda i banda de la desembocadura del Francolí, que parteix el terme longitudinalment (N-S) en dos sectors de característiques distintes.
Població: 
140.184 h
[est. 2010]
Extensió: 
65 km2

Situació i presentació

Extensió i límits

L’actual terme de Tarragona, de 64,63 km2, és format per la suma de tres municipis històrics, el de Tarragona pròpiament dit i els de Tamarit de Mar i la Canonja, els quals foren agregats a Tarragona els anys 1956 i 1964 respectivament. Tarragona ocupa la part central del terme, Tamarit de Mar el sector nord-oriental i la Canonja el sud-occidental. El terme pren una forma allargassada i estreta, amb una disposició de NE a SW, paral·lela a la línia de costa. De SW a NE limita amb els termes de Vila-seca, Reus (del Baix Camp), Constantí, els Pallaresos, el Catllar, la Riera de Gaià i Altafulla. Tant per raons històriques com morfològiques, l’espai urbanitzat de Tarragona es descompon en tres grans conjunts, susceptibles al seu torn de subdivisions. Aquests són el nucli urbà pròpiament dit, és a dir la Tarragona estricta, els nuclis suburbans de la zona occidental i septentrional i les urbanitzacions de llevant. L’antic municipi de la Canonja, de 7,3 km2 i situat al SW de Tarragona, és planer i amb una certa inclinació de muntanya a mar. El municipi de la Canonja es constituí com a resultat de la fusió de quatre termes històrics independents: la Canonja, Masricard, la Boella i el Territori de Tarragona. Aquest darrer era lloc de jurisdicció de l’arquebisbe, la seva situació era d’enclavament en altres municipis i per això, en crear-se les municipalitats actuals a la segona meitat del segle XIX, fou repartit entre els termes de Reus, Constantí i Vila-seca i Salou, atès que no formava un nucli compacte sinó dispers. La Generalitat concedí a la Canonja, al gener del 1982, la condició d’entitat local menor amb els límits del mateix terme abans de l’annexió, excepte per la banda de llevant, que exclou el nucli urbà de Bonavista. D’altra banda, l’antic terme tamaritenc, de 24,4 km2, comprenia, a més del nucli de Tamarit, els agregats de Ferran i Monnars.

El marc físic

Tot i pertànyer en la seva totalitat a la plana del Camp de Tarragona, el terme tarragoní no és pas excessivament pla, sinó que mostra una forta dicotomia entre les dues parts en què queda dividit pel riu Francolí. El marge dret del riu és un territori gairebé pla i lleugerament ondulat que correspon a la depressió terciària del Camp de Tarragona, recoberta en bona part per materials quaternaris. La banda esquerra del riu, al contrari, presenta un relleu força irregular on s’alternen els turons, els pujols i les petites valls. Es tracta d’una alineació muntanyosa petita, on predominen els materials de l’era secundària, la qual pertany al mateix conjunt orogràfic del bloc del Gaià, situat a la zona NE del Camp de Tarragona. En el moment de l’orogènia alpina, quan es van formar la Serralada Prelitoral i la depressió del Camp, aquesta alineació muntanyosa (que reapareix al cap de Salou) formava petites illes, mentre la depressió era ocupada pel mar terciari. Un cop enretirat aquest, la alineació ha restat com un seguit de pujols i turons que dominen la plana. La seva alçada arriba a 177 m en el punt culminant. El terme de Tarragona té una longitud aproximada de 14 km de costa, la qual repeteix la dicotomia entre els sectors occidental i oriental, descrita anteriorment. A la dreta del Francolí s’estén una costa baixa que va des del nucli de Tarragona fins al cap de Salou, formant un petit golf limitat per aquest cap i pels espigons del port tarragoní. La platja d’aquest sector gairebé ha desaparegut a conseqüència de les ampliacions portuàries i de la instal·lació dels pantalans petroliers. A la banda esquerra del Francolí, la costa té una disposició molt irregular, amb alternança de petits sectors de costa alta, la qual coincideix amb els indrets on els turons arriben a la mar, i planes d’al·luvió, que corresponen a les valls que s’intercalen entre els pujols; de SW a NE apareixen les platges del Miracle, al peu mateix de la ciutat, de l’Arrabassada, de la Savinosa, dels Capellans, la Platja Llarga (d’uns 3 km de longitud), les platgetes de l’Arboçar i de Calabeig i la platja de la Móra. Finalment, més enllà del turó de Tamarit s’ha format una petita plana litoral que correspon a la desembocadura del Gaià. L’espai que comprèn la ribera i llera del riu Gaià, entre la línia de ferrocarril fins el mar, està inclòs dins el Pla d’Espais d’Interès Natural (PEIN). El terreny del territori de la Canonja és quaternari, format per al·luvions provinents de la Conca de Barberà i l’Alt Camp dipositats pel Francolí, però els punts més alts, on hi ha el nucli de la població i l’anomenat Coll Blanc, són formats per terra argilosa i molt compacta, anomenada vulgarment tapassot . El terme ha estat sempre ric en mines i afavorit per la proximitat de rieres, la qual cosa en delimita la configuració bàsica de les terres, majoritàriament de regadiu a la banda de ponent i de secà i garriga a llevant. La vegetació autòctona es compon de màquia de llentiscle i margalló, i el pi blanc és la base de l’escàs bosc que encara hi resta. La major part del territori de Tamarit presenta una estructura semblant a la de la zona llevantina del terme tarragoní, ja que la configuració montuosa iniciada al tossal de Tarragona arriba a la mateixa riba dreta del Gaià. La part del terme situada entre els turons de Costagrossa (100 m) i de Sant Joan (87 m) i la ratlla amb el terme d’Altafulla, és l’horta de Ferran i Tamarit, constituïda per la sedimentació dels materials aportats pel Gaià. El litoral de Tamarit és una suma de platges i fronts rocosos; se'n destaquen les puntes de la Creueta i de la Mora, la cala del mateix nom, la platja de Tamarit i el penyal de la Roca de Gaià. L’espai de Tamarit-Punta de la Móra comprèn un tram de costa rocosa, amb un important valor biològic, inclòs dins el PEIN. Al terme de Tarragona, immediatament a ponent de la ciutat, hi desemboca el riu Francolí, el qual en aquest tram final del seu recorregut porta un cabal molt escàs, que arriba a ser nul durant l’estiu. Això no obstant, com tots els rius mediterranis, té, en determinades ocasions, grans avingudes, algunes de les quals han produït estralls als conreus situats prop del riu i fins i tot al barri tarragoní del Serrallo, com per exemple els aiguats de l’any 1874 i del 1930, que coincidí amb la diada de Santa Tecla. A l’extrem N del terme, a la zona pertanyent a Tamarit de Mar, hi desemboca el Gaià, que apareix gairebé sec tot l’any a conseqüència de la construcció fa uns anys del pantà de Gaià. El terme és solcat també per diversos torrents, que només porten aigua en èpoques de pluges intenses i persistents. Les aigües subterrànies havien estat força abundants històricament a la riba dreta del Francolí, fet que permetia l’existència d’un sector d’horta, l’anomenada Horta de Tarragona. La sobreexplotació dels aqüífers ha fet baixar molt el nivell freàtic i, en conseqüència, s’ha produït la salinització de molts pous i la no potabilitat de l’aigua. La salinització dels aqüífers i la insuficiència de les aigües superficials provocaren des de la dècada de 1970 greus problemes de subministrament d’aigua per a la ciutat de Tarragona, que durant bona part de l’any havia de suportar una aigua amb uns nivells de salinitat molt superiors als que es consideren aptes per al consum. El problema de l’aigua, que ha estat una constant des de l’època romana, va ser resolt l’estiu de l’any 1989 mitjançant el transvasament d’aigua de l’Ebre al Camp de Tarragona i al Baix Penedès. La vegetació correspon a plantes que necessiten temperatures moderades i que resisteixen bé els períodes de sequera. La vegetació potencial és la màquia litoral, dominada pel garric, el llentiscle i el margalló. Aquesta formació es troba, més o menys degradada, a la zona oriental del terme, on conviu amb el pi blanc. És especialment important el bosc de la Marquesa, situat ran de la costa, al sector de la torre de la Móra, el qual s’ha salvat de l’avançament progressiu de les urbanitzacions turístiques, fenomen realment excepcional a tota la Costa Daurada.

El clima

La temperatura mitjana anual és relativament alta, car la isoterma que passa per Tarragona és de 16 °C. Els hiverns són tebis i els estius no gaire calents (l’oscil·lació tèrmica anual és de 14 a 15 °C), a causa de l’elevat grau higromètric que ocasionen les masses d’aire mediterrani carregades de vapor, les quals provoquen, a l’hivern, un fred moll i penetrant, i, a l’estiu, una calor humida. La pluviositat és per sota de la isohieta dels 700 mm, que separa la Catalunya seca de la humida: les precipitacions mitjanes anuals oscil·len entre els 400 i 500 mm. Les nevades hi són rares. Els vents dominants en el conjunt anemològic de Tarragona són el mestral i el xaloc, però a l’estiu és freqüent i intensa la marinada.

Les comunicacions

El municipi de Tarragona és travessat per un gran nombre de carreteres. Destaquen, en primer lloc, l’autopista AP-7 i la carretera N-340, les quals travessen el terme de NE a SW, amb una disposició paral·lela a la costa. A Tarragona neixen, també, dues carreteres que porten cap a l’interior; es tracta de l’autovia T-II, fins a Reus, on enllaça amb la C-14 (en direcció a Valls i Montblanc) i amb la N-420 (cap a Falset i Móra d’Ebre); i la N-240, la qual des de Tarragona marxa en direcció a Valls, Montblanc, Lleida i les terres de la vall de l’Ebre. Des de Tarragona surt també l’anomenada carretera de Santes Creus, que pren una direcció S-N cap a l’interior de la comarca i de l’Alt Camp. De la carretera N-241 (dins el municipi de Tarragona) surt la C-31 B, que enllaça amb el tram de la C-14, que arriba a Reus, ja dins el terme de Vila-seca. A més d’aquestes carreteres principals hi ha diversos ramals secundaris vers Constantí, el Catllar, Ferran, etc. D’altra banda, el terme de Tarragona és travessat per la línia del ferrocarril de Barcelona a València, amb estació a Tarragona des del 1856. De Tarragona també surt una línia que mena a Reus i, des d’allí, a Lleida o a Saragossa. El 2008 entrà en servei el sistema Avant de trens llançadora, que comunica Barcelona, Lleida i el Camp de Tarragona (Reus i Tarragona) en la meitat del temps que l’emprat fins aleshores, i al març del 2014 el servei de Rodalies Reus-Tarragona.

Els orígens del port de Tarragona es remunten a l’època dels romans, els quals aprofitaren la rada que s’obria al peu del turó on s’alçava Tàrraco per fer-hi un port per a l’embarcament i el desembarcament de tropes i provisions. Més tard, els privilegis atorgats pels arquebisbes i els comtes-reis per tal d’afavorir el tràfic portuari tarragoní foren freqüents durant els segles XIII i XIV. Durant els segles XV i XVI hi hagué grans picabaralles entre Tarragona, Reus i Salou per tal d’aconseguir els drets de tràfic portuari. Tarragona obtingué mitjançant tres provisions reials (1509, 1510 i 1511) que Salou restés tancat al comerç. Però els setges soferts per la ciutat de Tarragona durant la guerra dels Segadors afavoriren la desviació del comerç en direcció a Salou. Tarragona hagué d’esperar fins el 1761 per a poder veure retornar el seu antic dret de desembarcar en el port mercaderies estrangeres, dret que havia perdut per decret el 1717. El 22 d’agost de 1786 el port fou habilitat per exportar a Amèrica i el 1788 s’aconseguia l’autorització per a la reconstrucció del moll. Els treballs de construcció del port començaren el 29 de juny de 1790 i reberen el vist i plau definitiu amb la visita que Carles IV feu, amb la família reial, a les obres del port el 12 de novembre de 1802. L’obra, però, es degué a l’impuls que hi donà Josep Antoni de Castellarnau amb vista a l’exportació dels seus ferros. L’any 1852, quan la construcció dels ports passà a dependre de l’estat, el de Tarragona fou classificat entre els d’interès general, la qual cosa equivalia a disposar dels recursos de l’estat per al finançament de les obres. Una altra fita important fou la creació, pel decret del 18 d’octubre de 1869, de la Junta d’Obres del Port, la qual encara subsisteix en l’actualitat. El port de Tarragona, que s’estén al llarg de 7 km, es divideix en tres sectors ben diferenciats, la zona on es desenvolupen les activitats mercantils, la zona de la Ribera, on hi ha el sector pesquer, la zona petroliera, que ocupa la part més occidental, i la zona esportiva. Els darrers temps el port ha estat objecte d’ampliació i reformes, com ara el moll de Catalunya (1987). L’any 1999 entrà en funcionament el pont mòbil del port de Tarragona, que uneix els molls de Reus i Lleida per sobre el mar. L’any 2001 es posà al descobert un edifici de 500 m2 que formava part del conjunt del port romà de Tarragona.

La població

Les primeres dades sobre la població de Tarragona (tarragonins) daten del segle XIII, segle en què rebé un fort impuls demogràfic, fins a l’extrem d’arribar a assolir una de les xifres d’habitants més altes de tota l’edat mitjana. Al tombant del segle XIII i primera meitat del segle XIV concentrava les dues cinquenes parts de la població del Camp de Tarragona. Durant el segle XV, els estralls que causà a Tarragona la Pesta Negra van fer que la ciutat sofrís una davallada contínua en el nombre d’habitants; així, l’any 1400 tenia 1 107 focs, que passaren a 300 el 1451. Durant els segles XVI i XVII la ciutat experimentà una recuperació demogràfica que s’aturà entre el 1631 i el 1640. L’any 1515 tenia 686 focs, el 1553 n'assolia 844 i el 1592 arribava als 1.217 focs. Del 1600 al 1630 la població no experimentà canvis notables, però entre el 1631 i el 1640 sofrí pèrdues. La dècada més negativa de tota la centúria fou la de 1641-50, ja que en aquest lapse la ciutat registrà un nombre important de defuncions a causa dels estralls dels setges que patí. L’any 1719 hi havia un total de 809 veïns, que havien augmentat a 900 el 1763. A conseqüència de la guerra del Francès la ciutat experimentà una autèntica catàstrofe demogràfica (els 11.000 h del 1808 quedaren reduïts a menys de 1.500 després del setge) de la que no es recuperà fins el 1840, gràcies a l’establiment d’un gran nombre d’immigrants. L’augment del preu del vi va generar una onada d’una certa prosperitat, la qual comportà l’edificació de cases als voltants del carrer de la Unió, la realització de l’Esplanada, l’enderroc de la muralla de Sant Joan, l’edificació dels carrers que aflueixen a la Rambla Nova, etc. L’any 1857 la ciutat assolí els 18.030 h, que arribaren a 18.433 en el cens del 1860. Entre el 1860 i el 1870 l’evolució demogràfica experimentà un estancament a causa de la baixa del preu del vi i de l’epidèmia de còlera de l’estiu del 1865. La influència positiva que representà per a l’economia tarragonina la presència de la fil·loxera en les vinyes franceses el 1874 permeté també un augment del nombre dels seus habitants, els quals passaren de 23.046 el 1877 a 27.225 el 1887. Als decennis següents, però, la destrucció de les vinyes a causa de la fil·loxera, les guerres colonials i la pèrdua de Cuba i les Filipines causaren un seriós retrocés en la revolució econòmica i demogràfica de la ciutat, fins a l’extrem que entre el 1900 i el 1910 el nombre d’habitants era semblant al del 1877. Des del 1920 fins al principi de la dècada de 1980 la població no parà de créixer. El 1920 tenia una població de fet de 27.883 h, 38.841 el 1950 i 109.112 el 1981. En el cens de 1991 es comptabilitzaren 110.153 h. Si es comparen aquestes dades amb les de deu anys enrere hom pot observar que es produí un cert estancament, que contrasta vivament amb l’evolució seguida als decennis anteriors, quan Tarragona era una de les ciutats més dinàmiques de Catalunya. Durant la primera meitat del segle XX el creixement de Tarragona fou bastant discret (passà d’uns 23.423 h en començar el segle a 43.519 el 1960), però a partir d’aquest any s’inicià un creixement molt ràpid que feu que la població es multipliqués per 2,5 en només 20 anys, de tal forma que l’any 1981 s’assolí la xifra de 109.112 h. Aquest creixement tan intens fou el reflex del gran dinamisme industrial i l’auge turístic d’aquests decennis. Un increment demogràfic d’aquestes característiques només era possible mitjançant una intensa immigració, la qual procedia principalment de les regions del sud i d’altres regions rurals de la península Ibèrica. Aquesta onada d’immigració tan important deixà la seva empremta en la composició de la població tarragonina, que mostrava una gran heterogeneïtat. L’any 2001 la població era de 115.153 h i el 2005 augmentà fins a 128.152 h.

L’economia

L’agricultura i la ramaderia

L’activitat agrària té una importància molt reduïda, tant pel nombre de treballadors, com per la superfície conreada. El secà hi és predominant, si bé el regadiu té una bona representació al marge dret del Francolí. Al marge dret del riu, les terres agrícoles han estat ocupades tradicionalment per conreus de secà o de regadiu. Aquests han retrocedit molt en benefici de les instal·lacions industrials i de les urbanitzacions residencials. En el sector oriental són escassos els conreus i força abundants les clapes forestals, les quals també es troben amenaçades per l’avançament de les urbanitzacions. Els principals conreus són les oliveres, els cereals (civada, ordi i arròs), els fruiters de fruita seca (avellaners, ametllers), els cítrics (mandariners, tarongers), les hortalisses i les vinyes. L’activitat ramadera es caracteritza sobretot per la cria d’aviram (gallines), tot i que cal esmentar també el bestiar oví i cabrú.

El port

El port de Tarragona
© Fototeca.cat
Una constant històrica posada sobretot en evidència en temps moderns és que les fluctuacions del moviment portuari condicionen a Tarragona els alts i baixos de població. Així, el creixement demogràfic dels darrers vint-i-cinc anys reflecteix l’increment del tràfic portuari experimentat en el mateix període de temps (950.000 t el 1960; 8.108.883 t el 1976; 19.433.397 t el 1980; 23.881.182 t el 1987). Aquest creixement tan extraordinari ha accentuat el caràcter deficitari del tràfic —més entrades que sortides—, una tendència pròpia dels ports mediterranis posats al servei de les necessitats d’un rerepaís interior. El factor econòmic que ha originat un dinamisme tan espectacular ha estat la industrialització de la zona i l’ampliació del rerepaís. D’altra banda, el fenomen ha canviat l’estructura del tràfic, que si abans es basava en productes agrícoles, avui es basa en primeres matèries industrials (hidrocarburs, petroli brut i nafta), com ho mostra la descomposició del tràfic del 1987: productes petrolífers —petrolis bruts, gasolina, nafta, asfalts, fuel, gasoli—, 14.146.095 t (59,2%); líquids no petrolífers —butà, propà, etilè, propilè, mescla d’hidrocarburs i productes químics—, 4.016. 090 t (16,8%); àrids sòlids —farina de soia, cereals, grans, fosfat de calci, adobs, manganès, pirites, bauxita—, 5.083.646 t (21,2%); càrrega general —fusta, vi, ciment, productes químics, etc.—, 635.551 t (2,6%). Actualment el port tarragoní és el segon de tot l’Estat espanyol, després del de Bilbao, pel volum de mercaderies. En concret, l’any 1989 es descarreguen 18,5 milions de tones, i se'n carregaren gairebé 8 milions, quantitats que representen un total de 26,6 milions de tones, la xifra més alta de les enregistrades fins ara.

La indústria

En el conjunt del sector industrial, si hom té en compte les inversions realitzades i la superfície ocupada, ha desenvolupat un paper important la indústria petroquímica. Els precedents de la industrialització s’estableixen amb la instal·lació d’Aliada Química i Hidro-Hito a la dècada de 1940, però fou a partir del 1966, amb la posada en funcionament de la refineria d’Asfalts Espanyols (ASESA) i les factories de Dow-Unquinesa i d’Indústries Químiques Associades (IQA), que passà a ser el motor del desenvolupament de la ciutat. La construcció d’un pantalà al port de Tarragona, destinat a la descàrrega de crus, fou un factor decisiu per a l’arribada de multinacionals d’aquest sector, fins que a la dècada de 1970, i amb la construcció de la refineria d’Empetrol i dels dos crackings annexos, Tarragona esdevingué el primer complex petroquímic de l’estat. Al SW del terme, entre les vies fèrries Tarragona-Madrid i Tarragona-València, i la zona de gran indústria, hi ha el polígon industrial Entrevies. Entre la carretera N-340, de Tarragona-València, el riu Francolí i la línia fèrria, hi ha el polígon del Francolí. Amb dues zones estan ocupades per empreses petites i mitjanes. Al NW del municipi, límit amb el de Constantí mitjançant l’autopista AP-7, hi ha el polígon industrial de Riuclar, que es va començar a ocupar lentament a partir de la dècada de 1980, destinat a empreses de grandària petita i mitjana. Al marge esquerra de la carretera N-340, limitada per l’autovia Tarragona-Salou, el polígon Entrevies i l’acabament del terme, hi ha la zona Gran Indústria. La gran indústria petroquímica se situa més a ponent, a la denominada zona Trèvol, on forma un gran complex que continua per terres del municipi veí de Vila-seca. El 1998 s’inaugurà el nou rack o xarxa de canonades de la petroquímica de Tarragona, un sistema que permetia un transport més ràpid i segur de productes químics fins al port i amb menys impacte ambiental que el transport amb camions. Hom troba instal·lades a Tarragona la majoria de les multinacionals del sector (Bayer Hispania, Basf Española, Dow Chemical Iberica, Hoechst i Shell España), i també les empreses espanyoles més importants (Repsol, ASESA). El 2006 començà la construcció del Parc Científic Químic de Tarragona. Un altre important sector industrial pel que fa al nombre treballadors és el metal·lúrgic, tot i que també cal destacar el sector de l’alimentació, de la fusta, el tèxtil i confecció, entre d’altres. El tabac és representat per la fàbrica Altadis (antiga Tabacalera), que té previst tancar, però, el 2007. L’activitat portuària, fortament relacionada amb la indústria de Tarragona, s’ha convertit en una de les funcions essencials de Tarragona, d’ençà de la construcció del port i especialment durant els segles XIX i XX. La importància de la funció portuària queda reflectida en l’evolució demogràfica de la ciutat. El port de Tarragona està entre els primers de l’Estat espanyol pel volum de mercaderies. Pel que fa als productes petroliers i derivats, aquests necessiten unes instal·lacions específiques, els pantalans i les mono-boies, de tal manera que s’ha de parlar de dues zones portuàries ben diferenciades, la pròpiament comercial i la petroquímica. A continuació dels productes petroliers hom en troba altres de sòlids, entre els quals destaquen el carbó i els cereals, les lleguminoses i les farines derivades. L’àrea d’influència terrestre del port, el seu hinterland , comença al Camp de Tarragona, ja que una part molt considerable de mercaderies procedeix del complex petroquímic i de Reus. Més enllà del Camp, el rerepaís s’estén per la resta de les comarques de Tarragona i, sobretot, cap a les terres de Lleida i la vall de l’Ebre. Per la banda NE, l’atracció tarragonina topa amb la del port de Barcelona, si bé la diferent especialització de l’un i de l’altre permet que, de vegades, les àrees d’influència se superposin.

El comerç, els serveis i el turisme

Tarragona que havia estat tradicionalment un nucli de poca importància comercial per la gran competència de la veïna ciutat de Reus, ha aconseguit convertir-se en un important centre terciari amb una àrea d’influència que traspassa els seus límits municipals i comarcals. Estretament lligat al sector del comerç, el sector financer té una importància cabdal en la capital comarcal. Cal esmentar la seu central de la Caixa de Tarragona, entitat que fou fundada per la Diputació l’any 1952. També hi fou creat l’any 1929 el Banc Mercantil de Tarragona. L’any 1968 els accionistes del Banc de Valls, que tenien la majoria del capital del Mercantil, acceptaren l’oferta de compra del Banco Hispano Americano. El 1997, com a filial del Banco Central Hispano, traslladà la seu social a Madrid i les seves oficines catalanes passaren al banc matriu. L’any 1920 fou creat el Banc Comercial de Tarragona i el 1926, presentà la suspensió de pagaments. Amb relació a l’activitat comercial i industrial, cal esmentar la Cambra Oficial de Comerç, Indústria i Navegació de Tarragona, que fou fundada l’any 1887 com a continuadora de l’antiga Junta de Comerç. Té com a àmbit d’actuació els partits judicials de Tarragona i del Vendrell. Les principals activitats comercials, financeres i de serveis es concentren territorialment a l’entorn de la Rambla Nova, ampliada el 2006, i en alguns carrers adjacents. Pel que fa a les fires, entre les de periodicitat anual, la més diversificada és la Fira de Tarragona-Mostra de Tardor, que té lloc a finals d’octubre i ha assolit un caire multisectorial. Altres fires més especialitzades són Nuvis Tarragona, el darrer cap de setmana de setembre, de productes i serveis per a nuvis; Tarragona Lleure, el darrer cap de setmana de febrer, de productes i serveis de l’oci; Expodonna, el darrer cap de setmana de març; la Trobada del Medi Ambient i Cooperació, que s’escau a l’abril; la Fira del Cotxe d’Ocasió; la Fira de l’Habitatge i la Construcció, i la Fira de Productes de Difusió d’Època Romana, que se celebren el mes de maig. D’altra banda, hi ha la Fira de Vins i Caves de les Denominacions d’Origen Tarragonines, de periodicitat biennal, que s’escau el primer cap de setmana de juny. L’any 1998 s’inaugurà el Palau de Fires i Congressos de Tarragona.

Tarragona ha estat, i ho és encara, una ciutat de serveis gràcies a la seva capitalitat provincial. A aquesta funció s’afegí la judicial, que suposà la instal·lació d’un gran nombre de serveis administratius i la creació, al mateix temps, de la Diputació. El traspàs de molts d’aquests serveis a l’administració autonòmica no afectà la funció administrativa de Tarragona, ja que molts d’ells no variaren llur localització. Els serveis sanitaris són coberts per diversos centres d’assistència primària (CAP), i per l’Hospital de Sant Pau i Santa Tecla, que existeix des de l’edat mitjana, l’Hospital Universitari Joan XXIII, l’Hospital de la Mare de Déu de la Salut, les clíniques Matt, Monegal i del Mas dels Frares. La ciutat disposà d’una presó en ple centre urbà en funcionament des de mitjan anys cinquanta del segle XX, que substituí la presó provincial habilitada a l’edifici històric conegut com el Pretori després de la guerra del Francès. El novembre del 2015 els interns foren traslladats al nou centre penitenciari construït al municipi veí del Catllar. La presó de Tarragona ha restat des d’aleshores com a centre penitenciari de règim obert.

En el camp educatiu, Tarragona disposa de tots els nivells d’ensenyament. Els estudis universitaris hi foren establerts l’any 1971 amb la creació d’unes delegacions de les Facultats de Filosofia i Lletres i de Ciències de la Universitat de Barcelona. L’objectiu inicial era el de crear un col·legi universitari per impartir només el primer cicle d’aquestes llicenciatures, però molt aviat hom hi pogué fer la carrera completa d’algunes especialitats. L’any 1983 aquest fet afavorí el reconeixement d’aquests centres com a facultats. Posteriorment, el 1991, el Parlament de Catalunya aprovà la creació de la Universitat Rovira i Virgili (URV). Es cursen les carreres de Geografia, Història, Filologia, Ciències de l’Educació i Psicologia, Química, Econòmiques i Empresarials, Dret, etc. Per la seva banda, l’antiga delegació de ciències s’ha convertit en la Facultat de Ciències Químiques. L’edifici de la universitat, d’estil modernista, va ser entre els anys 1902 i 1982 l’escorxador de la ciutat de Tarragona. L’antiga Escola de Mestres, fundada al segle XIX, fou integrada a la Universitat de Barcelona l’any 1972. A la segona meitat de la dècada de 1980 hom creà les escoles universitàries d’Enologia i d’Informàtica, pertanyents també a la Universitat de Barcelona. A més d’aquests centres hi ha, a l’antiga Universitat Laboral, fundada el 1956, l’Escola Tècnica Superior d’Enginyeria, l’Escola Universitària de Turisme, la d’Infermeria i la de Treball Social. L’any 2003 es creà l’Institut Català d’Arqueologia Clàssica, dins el campus de l’URV, i l’Institut Català d’Investigació Química. Tarragona disposa a més de nombrosos centres on s’imparteixen estudis de batxillerat i cicles formatius, així com altres d’especialitzats com el Conservatori de Grau Mitjà de Música (1975), instal·lat a la Casa Montoliu, l’Escola d’Art i Disseny i l’Escola Oficial d’Idiomes, entre d’altres.

Entre els equipaments esportius, cal esmentar el Club de Golf Costa Daurada-Tarragona, localitzat al NE del terme, a la carretera del Catllar, i el port esportiu Reial Club Nàutic Tarragona. Pel que fa als serveis religiosos, cal destacar que Tarragona és seu arquebisbal i capital de la província eclesiàstica tarraconense, la qual inclou tots els bisbats catalans, llevat del de Barcelona.

El territori de l’arxidiòcesi tarragonina ocupa aproximadament les tres comarques del Camp de Tarragona (Tarragonès, Alt Camp i Baix Camp), la Conca de Barberà, el Baix Penedès i bona part del Priorat, com també una petita zona de les comarques de les Garrigues i l’Urgell (arxiprestats de Vinaixa i Sant Martí de Maldà). Tarragona té, potencialment, un elevat interès turístic derivat de la gran longitud de costa (12 km) i de la innegable riquesa arqueològica i artística de la Tarragona romana i medieval, raó per la qual el sector turístic és un dels motors de desenvolupament de la ciutat tot i que a la ciutat hi ha una especialització petroquímica que provoca un alt grau de contaminació i perillositat a la costa occidental del terme. Tarragona disposa d’una àmplia oferta d’allotjament (hotels, pensions, càmpings). A més d’aquesta oferta cal tenir en compte la Ciutat de Repòs i Vacances. Respecte als apartaments, hi ha un gran nombre d’habitatges de segona residència. D’acord amb aquestes dades, la veritable especialització turística de Tarragona seria la funció residencial, fet habitual a tota la Costa Daurada. Aquests habitatges es localitzen al sector NE del terme (precisament a l’altre extrem del complex petroquímic), on s’han format nombroses urbanitzacions en forma de ciutat jardí, habitatges adossats o apartaments de pisos. El Casino de Tarragona, obert el 2005, és un altre atractiu turístic de la ciutat.

La ciutat de Tarragona

Morfologia urbana

Els sectors del nucli urbà

Vista del centre històric i monumental de la ciutat de Tarragona; a primer terme, el passeig Arqueològic, i, a segon terme, la catedral
© Arxiu Fototeca.cat
El nucli urbà de Tarragona (62.998 h el 2006) se situa al pendent d’un turó que des d’una altitud de 68 metres s’inclina suaument cap al mar, pel costat sud-oriental, i cap al Francolí per la banda sud-occidental. Tenint en compte les fases de formació de la ciutat i atenent també a la morfologia, aquest conjunt s’estructura en tres sectors prou diferenciats: la part alta o barri antic, els eixamples i els barris marítims o part baixa. La part alta o barri antic correspon al perímetre que ocupava la ciutat medieval, dalt el turó, la qual s’havia establert sobre el que se'n podria dir l’acròpolis de la Tàrraco romana. Aquest barri apareix perfectament delimitat per les muralles romanes, que l’envolten per tres dels quatre costats, i per la Rambla Vella, construïda aprofitant l’espai que va deixar la destrucció de la muralla medieval. Aquest sector, que ocupa aproximadament 20 ha, conté la major part dels elements arqueològics de la ciutat i també els serveis culturals de la vila. Ha mantingut la seva estructura al llarg dels segles i va ser declarat Patrimoni de la Humanitat el 2000. Morfològicament el barri se subdivideix en tres nivells o terrasses que recorden la disposició feta pels romans. La terrassa superior correspon a la zona del temple romà i avui dia és ocupada per la catedral metropolitana i primada, als voltants de la qual s’aixequen un conjunt d’edificacions eclesiàstiques (Palau de l’Arquebisbe, Seminari Diocesà, Cases dels Canonges), alguns convents i unes quantes esglésies, constituint, tots plegats, la major concentració de construccions religioses de la ciutat. Aquesta zona, a més dels edificis levítics, també té altres construccions remarcables com l’antic hospital de Santa Tecla i les cases de la Cambreria, Elies i del Degà. La terrassa del mig, la qual enllaça amb la superior amb escales o carrers de fort pendent, ocupa l’espai on en època romana hi havia el fòrum provincial, és a dir, el centre administratiu de la província tarraconense. Seguint probablement la disposició interna d’aquest gran conjunt feta pels romans, hom construí a l’edat mitjana un barri de carrers força regulars centrat al carrer Major, el qual encara continua essent l’eix comercial del barri. El tercer nivell correspon al sector que en època romana ocupava el circ i les seves graderies. La urbanització d’aquest sector és ja d’època moderna i té com a element urbanístic més destacable la plaça de la Font, construïda sobre l’arena del circ. Posteriorment, s’ha recuperat la capçalera d’aquest monument, situada a l’extrem oriental, i se'n conserven també les voltes i una part dels pilars de la graderia meridional, les quals serviren de paret mestra per a la construcció dels edificis del flanc meridional de la plaça de la Font. La riquesa arqueològica de la part alta és extraordinària. A més de la muralla i del circ, hom troba monuments d’època romana, que seran descrits més endavant, com ara la torre del Pretori, les restes del fòrum i la torre de l’Audiència, entre d’altres. Del període medieval i modern destaquen la catedral, romanicogòtica, i nombrosos edificis religiosos o civils com ara l’antic Hospital de Santa Tecla (ampliat i recuperat el 1990), les cases de diverses autoritats eclesiàstiques de la ciutat (del Degà, del Cambrer, dels Canonges), l’antic Ajuntament, la casa de la Generalitat, les mansions senyorials del carrer de Cavallers i el palau de l’Ajuntament, situat a la plaça de la Font, entre d’altres. Tot i aquesta gran riquesa monumental, el barri antic no ha escapat del procés general de degradació. Des de la meitat de la dècada de 1980 hi ha un pla de reforma interior que pretén detenir aquest procés i pal·liar-ne els efectes mitjançant l’obertura de petits espais lliures i la rehabilitació dels habitatges. La població d’aquest nucli té un nivell socioeconòmic modest i és molt envellida. A més de la funció residencial, el barri té un gran nombre d’equipaments religiosos i culturals, però n'hi ha molt pocs de socials; també es dona una certa activitat artesanal i comercial, clarament vinculada al turisme. Durant la segona meitat del segle XIX es va promoure l’eixample de Tarragona, amb la finalitat d’unir la part alta de la ciutat amb el barri del port, que tot just en aquells moments s’estava formant. L’Eixample fou projectat el 1855 per l’enginyer militar Josep Criviller. Té una disposició ortogonal amb illes de forma rectangular no gaire regulars. El barri s’articula entorn de l’eix de la Rambla Nova, gran avinguda de caràcter transversal construïda sobre els terrenys que va deixar lliure la destrucció de la muralla de Sant Joan (1854), que tancava la ciutat a migdia. Perpendicular a la Rambla, el carrer de la Unió constitueix l’enllaç entre l’Eixample i la part baixa de la ciutat. L’Eixample és una zona on hi resideixen la classe mitjana i benestant de la ciutat. Inclou un districte comercial i de negocis, centrat a l’eix de la Rambla Nova i amb ramificacions cap a la zona de vianants de la plaça Verdaguer i del carrer August, cap a l’àrea immediata al mercat central, magnífic edifici situat a la plaça de Corsini. Molt a prop d’aquesta plaça es troben les restes del fòrum local de Tàrraco, fet que recorda que l’actual Eixample ocupa aproximadament el mateix espai que l’àrea de Tàrraco. L’ocupació d’aquest Eixample vuitcentista es feu durant tota la primera meitat del segle XX. L’expansió posterior, ja durant la dècada de 1960 i 1970, continuà en direcció W, vers el Francolí. Aquest nou Eixample (projectat ja en el segon decenni del segle XX per l’arquitecte Josep M. Pujol) adopta una disposició ràdio-concèntrica, amb la plaça Imperial Tàrraco com a nucli central i el conjunt format per les avingudes de Catalunya, República Argentina i Vidal i Barraquer, com a ronda exterior. En aquest nou Eixample, que té un caràcter eminentment residencial, la població pertany predominantment a les classes mitjanes; al mateix temps és una zona d’expansió del districte central de negocis, especialment per la prolongació de la Rambla Nova fins a la plaça de les Corts Catalanes i per alguns carrers adjacents (Prat de la Riba, Ramon i Cajal, etc. ). El barri del Port o de la Marina es va anar formant durant el segle XIX en estreta relació amb l’activitat del port, que s’havia començat a construir ja al final del segle XVIII. El barri fou projectat els primers anys del segle XIX pel segon director del port, Joan Smith, i per l’enginyer de ports Antonio López Sopeña, que fou qui realment el va dissenyar. Presenta una estructura ortogonal, amb illes rectangulars força irregulars. Els eixos fonamentals del barri són el carrer d’Apodaca, que uneix el barri amb l’Eixample a través del carrer de la Unió, i el Carrer Reial; aquests dos carrers conflueixen a la plaça dels Carros, autèntic centre del barri. Aquesta part baixa apareix clarament separada de l’Eixample per un fort desnivell, que en part sembla d’origen natural, però que, en tot cas, ha estat accentuat per l’acció humana, ja que fou utilitzat com a pedrera en el moment de la construcció del port. Donada la seva localització al costat del port, el barri ha tingut des de la seva creació una doble funció: d’una banda és un barri on es localitzen magatzems, tallers, empreses i oficines vinculades a l’activitat portuària; de l’altra, és una àrea residencial de població amb un nivell econòmic més aviat modest. En aquesta part baixa de la ciutat és singular el barri del Serrallo, situat entre les bandes oriental i occidental del port i separat de la ciutat per la via del ferrocarril. Aquest barri va néixer a mitjan segle XIX per allotjar els pescadors que havien estat desplaçats de les seves casetes quan hom construí el ferrocarril. Morfològicament és format per carrers estrets que es tallen en angle recte i que formen unes illes també molt estretes. Es tracta d’un típic barri de pescadors, amb el moll de pescadors, la llotja de contractació, els magatzems dels majoristes de peix i nombrosos restaurants.

La catedral de Santa Maria de Tarragona

Sector de la façana principal de la catedral de Tarragona
© CIC-Moià
La catedral és romànica per les línies i els arcs de la capçalera i per la decoració de les columnes, els capitells i les cornises, però gòtica per l’estructura. L’escassa documentació sobre l’inici i el desenvolupament de la construcció no permet de seguir detingudament la història de l’edificació del temple, que bàsicament es desenvolupà entre el darrer quart del segle XII i la primera meitat del segle XIV. El projecte primitiu romànic de cinc naus, fou modificat amb la introducció de les formes gòtiques; aleshores les naus foren reduïdes a tres i hom li donà més alçada. Al període romànic pertanyen l’absis, la part inferior del creuer, les portes laterals de la façana i el portal que comunica el temple amb el claustre; la resta de la fàbrica és obra del període gòtic. El claustre és situat a l’angle format pel braç esquerre del creuer i la capçalera del temple i començà a ser construït al mateix temps que la catedral. L’estructura és romànica fins als arcs dels pòrtics i gòtica a partir d’aquest nivell. Les galeries són formades per sis trams a cada costat, en els quals, i sota un arc apuntat de descàrrega, s’obren dues rosasses calades i tres arcs de mig punt sobre columnes bessones de marbre blanc amb capitells decorats amb una gran varietat de temes que van dels dibuixos geomètrics, monstres i animals fantàstics, a les composicions historiades. Dins el claustre, mereix una menció especial la gran portalada romànica de marbre blanc que el comunica amb l’interior del temple, el possible mihrab encastat en un dels murs (única resta aràbiga conservada a Tarragona) i les capelles de la Mare de Déu de les Neus, de la Mare de Déu del Claustre, de Santa Magdalena, de la Mare de Déu de la Guia, de la Mare de Déu de la Pietat i del Corpus Christi, que actualment forma part del Museu Diocesà; al costat d’aquesta capella hi ha la sala capitular, construïda a mitjan segle XVIII, decorada amb el tapís de les Potestats i el drap mortuori de Poblet. El campanar de la catedral s’alça entre la capçalera i l’ala de migdia del creuer, damunt la volta de la nau lateral. El primer cos és del segle XII i els altres, del XIV. Entre les obres d’art que conserva la catedral anteriors al segle XVI sobresurten la capella i el retaule de Santa Maria dels Sastres , magnífic exemplar gòtic del segle XIV. El presbiteri guarda tres obres esplèndides de l’escultura medieval catalana: el frontal romànic, el mausoleu del patriarca-arquebisbe Joan d’Aragó i el retaule gòtic; el frontal del segle XIII és de marbre i, en baix relleu, hi són glossats la vida i el martiri de santa Tecla; el sepulcre de l’arquebisbe Joan d’Aragó conté una estàtua jacent d’un sorprenent realisme, envoltada per cinc estàtues de sants; en el retaule, d’alabastre policromat, es representen la vida i el martiri de santa Tecla, el sòcol i la predel·la són obra de Pere Joan. També s’han de considerar els retaules pintats de Sant Miquel, de Bernat Martorell, procedents de la Pobla de Cérvoles, instal·lats a la capella del mateix nom; el provinent de Santes Creus, obra de Lluís Borrassà, de la capella de la Mare de Déu de Montserrat; i el retaule del mestre Mateu Hortoneda realitzat per a l’església de Solivella, conservat a la capella de Sant Tomàs. Al segle XVI la catedral s’enriquí amb les capelles del Sagrament, de Sant Fructuós i de Sant Joan Evangelista. Aquestes dues darreres són d’estil grecoromà, planta rectangular i volta de canó; foren començades l’any 1592 sota la direcció de Pere Blai. La capella de Sant Fructuós conté les tombes dels arquebisbes López Peláez, en el mur esquerre, i Vidal i Barraquer. Pel que fa al segle XVII, l’obra més interessant de la catedral és el conjunt de la capella de la Concepció. La capella de Santa Tecla és del segle XVIII; fou construïda entre el 1760 i el 1775 per l’arquitecte Josep Prats amb marbres de Tarragona i dins l’estil neoclàssic. El 1999 es va dur a terme la restauració de la façana est de la catedral.

El Pretori

És una notable construcció del segle I aC, també coneguda com Castell de Pilat o del Rei, que va ser declarat monument historicoartístic el 1926. A l’edat mitjana restà habilitat per a residència dels comtes-reis. Jaume II, Pere III i Joan II manaren fer obres de condicionament, consolidació i millora per tal de poder-hi sojornar amb dignitat. De la reforma de l’època de Pere el Cerimoniós és la sala gòtica de la planta superior, restaurada. Al segle XVII fou destinat a caserna. La construcció romanomedieval subsistí íntegra fins l’any 1813, que fou volada pels napoleònics en evacuar la ciutat. Després de la guerra del Francès fou reparat i habilitat per a presó provincial, finalitat que mantingué fins l’any 1953, que els reclusos foren traslladats a una presó edificada de nou. Després d’una nova reconstrucció, a partir del 1971 l’edifici passà a completar les instal·lacions del Museu Arqueològic, i actualment és seu del Museu d’Història de la Ciutat.

Les esglésies del nucli antic

El nucli antic tarragoní té un conjunt d’esglésies força interessant. La de Sant Llorenç va ser reconstruïda a la darreria del segle XVI sota la direcció de l’arquitecte Pere Blai i a càrrec de l’ardiaca Rafael Llorenç. L’església de Nazaret, seu de la Congregació de la Sang, és del començament del segle XIII i va ser refeta al darrer terç del segle XVI. L’església del convent de l’Ensenyança és del segle XVIII. L’església del convent de Santa Anna i Sant Josep de les monges carmelitanes descalces del carrer del Carme fou construïda per l’arquitecte fra Josep de la Mare de Déu els anys 1760-64; l’interior pertany a l’estil rococó. Al fons del carrer del Carro hi ha la capella de Sant Magí, copatró de Tarragona, alçada l’any 1777. L’església de Sant Miquel del Pla és una de les més antigues de la ciutat; va ser reedificada al segle XVII a càrrec de la Confraria de Preveres de la Catedral. Hom ha trobat restes de la primitiva església romànica del segle XII. L’església parroquial de la Santíssima Trinitat de la plaça del Rei fou l’església del convent dels agustins i del dels trinitaris. Fora de les muralles que tanquen la part alta de la ciutat, davant el portal de Sant Antoni, hi ha l’església i el convent de Sant Pere Nolasc, propietat de la Diputació des del 1849. A la Rambla Vella, en el límit de la part alta amb l’Eixample, s’alcen les esglésies de Sant Francesc i Sant Agustí. Sant Francesc va ser l’església del desaparegut convent dels franciscans, del qual encara es conserva el claustre, ara incorporat a les dependències de l’Arxiu Històric de Tarragona. Sant Agustí havia estat l’església del col·legi dels jesuïtes convertit en convent dels agustins l’any 1780. La fàbrica d’aquesta església, en les seves parts essencials, quedà enllestida el 1584, però la façana principal és posterior i, pel que sembla, la part esculturada és obra dels escultors Moretó. L’interior consta d’una nau sense creuer de 35,50 m de llargària per 9,70 d’amplària, als costats de la qual s’obren deu capelles (cinc a cada banda) sobre les que corre un gran trifori d’arcs rodons. La portalada, sens dubte l’element més remarcable i artístic, és constituïda per dos pedestals, un a cada costat de la porta, damunt els quals descansen dos parells de columnes amb capitells composts. Assegudes damunt els extrems de la corba del frontó, hi ha dues estàtues femenines al·legòriques de la Fe (esquerra) i de l’Esperança (dreta). Damunt l’arc d’entrada figura l’escut d’armes del cavaller Onofre Morell (mort el 1642), gran benefactor dels jesuïtes, i sobre aquest escut hi ha un artístic baix relleu que representa l’adoració del Nen Jesús per part dels Reis Mags i l’escut d’armes de Carles III, al qual, després de la proclamació de la Segona República, fou sostreta la corona reial. La façana es completa amb una rosassa, una cornisa, una galeria de pilars i arquets, un frontó i dos campanars vuitavats. Al mig de l’arena de l’amfiteatre romà hi ha les ruïnes del temple de Santa Maria del Miracle. Era una església romànica, del segle XII, d’una sola nau, amb creuer, absis rectangular i cúpula vuitavada sostinguda per trompes còniques. Té la planta de creu llatina. És orientada en direcció NE i conté escassa ornamentació. El desembre del 1780 l’església i monestir de Santa Maria del Miracle foren abandonats pels trinitaris que els ocupaven i passaren a ser propietat del patrimoni reial. L’any 1800, el director de les obres del port, Joan Smith, sol·licità l’ex-monestir per a allotjar els presidiaris que treballaven en la construcció del moll tarragoní. Atesa favorablement la petició, el Miracle fou habilitat com a penal, funció en la qual es mantingué fins el 18 d’octubre de 1906. Cedit per l’estat al municipi s’emprengué l’enderroc de l’ex-penal amb la intenció, però, de conservar l’església. La demolició de les parets que feien de contrafort a l’església va fer que la fàbrica se'n ressentís, especialment el mur occidental. Davant el fet que algunes parts de l’edifici perillaven, l’ajuntament d’aleshores feu volar la construcció, la qual, d’ençà del 4 de febrer de 1923, és una ruïna que les pressions populars van fer declarar monument arquitectònic artístic el 5 d’agost de 1924. El portal de Sant Antoni és, amb el del Roser, un dels dos portals oberts a la muralla romana. Es tracta d’una porta monumental ornamentada amb trofeus militars i l’escut de Ferran VI, tot en marbre blanc; fou obrat o reformat l’any 1757. Davant el portal hi ha l’antic jardí del General, on, damunt un basament de tres graons i una pilastra estriada, s’alça, des de l’any 1604, l’airosa creu de terme de Sant Antoni. Tant la creu com la peanya que la sosté són obra de l’escultor Agustí Pujol.

Els fortins de la punta del Miracle

Entre les restes de les fortificacions setcentistes de Tarragona es destaquen els fortins de la Reina i de Sant Jordi. El fortí de la Reina es troba situat al costat del precipici de la cala que forma la cova del Gos; encara conserva els murs, la porta d’accés i una molt bona part de les troneres. És en projecte la seva restauració i habilitació com a museu. El fortí de Sant Jordi és propietat municipal; conserva la totalitat d’elements que integren aquests tipus de construccions, com els emplaçaments artillers, el polvorí, la nau per a l’allotjament de la tropa, les dependències del cap de la guarnició i l’entrada.

Edificis notables

El Palau de l’Arquebisbe ocupa el solar de l’edifici de la Pabordia enderrocat durant la guerra del Francès. És obra dels reusencs Tomàs i Narcís Vallès, que el construïren per encàrrec de l’arquebisbe Romuald Mon i Velarde l’any 1814. El conjunt és sobri i elegant. Es destaquen la façana, l’escala d’honor, d’un gran efecte perspectiu, i el claustre. En les parets del pati interior hi ha encastades nou làpides romanes, entre les quals es destaca la dedicada a l’auriga Eutiques, el text de la qual és com segueix: “Als déus Manes. A Eutiques, auriga de 22 anys, Flavi Rufí i Semprònia Diòfanes dediquen aquest monument a l’esclau benemèrit. En aquest sepulcre descansen els ossos d’un auriga rude, però destre a portar les regnes a la mà. Per bé que jo m'arriscava a muntar en carros de quatre cavalls, no abandonava, per això, els de dos cavalls. Els fats cruels envejaren els meus anys, els fats als quals no pots aturar amb les mans. Ni tan sols per morir em fou concedida la glòria del Circ perquè la multitud em plorés. Ardents mals interiors abrasaren les meves entranyes, mals que no pogueren ser vençuts per les mans dels metges. Oh caminant, et prego que escampis flors sobre les meves despulles. Potser tu m'aplaudires quan encara era viu. ”El Seminari Pontifici fou bastit l’any 1883 per iniciativa de l’arquebisbe Benet Vilamitjana i Vila i sota la direcció de l’arquitecte August Font i Carreras. Mereix destacar el caràcter neogòtic de les finestres i el portal. Les Cases dels Canonges és un conjunt d’edificacions de dues plantes alçat entorn del claustre de la catedral, davant el Seminari Pontifici i el Palau de l’Arquebisbe, per acord del capítol de l’any 1883. Al carrer de les Escrivanies Velles es destaca la Casa del Degà, anomenada així per haver estat la residència d’aquesta dignitat capitular, creada al segle XIII. Quatre pedres antigues són encastades a la part inferior de la façana. D’aquestes pedres dues són làpides sepulcrals hebraiques dels anys 1300 i 1302 i les altres dues, cippa romans. Una de les làpides hebraiques, emplaçada damunt dels dos cippa romans, fa la funció de llinda, i l’altra constitueix la base d’una finestra més alta. Les làpides hebraiques provenen del cementiri que la comunitat jueva tenia prop de la platja del Miracle, al costat del fortí de la Reina. El 27 de juliol de 1838 el govern concedí l’edifici del convent de Sant Domènec a les corporacions municipal i provincial de Tarragona, les quals acordaren, el 1862, de refer-lo del tot per situar la casa de la ciutat i la diputació. En aquesta reforma, efectuada sota la direcció dels arquitectes Barba i Rossell, l’ex-convent fou bastit amb una façana d’ordre jònic feta amb marbres jaspiats, una de les més interessants entre les vuitcentistes de la ciutat. Altres elements destacats del palau són l’escala principal, d’estil greco-romà, i la sala de sessions de l’ajuntament, projectada per l’arquitecte municipal Ramon Salas el 1889. El Pla de la Seu és un dels indrets més típics i més carregats d’història de Tarragona. En aquesta plaça, a més de la façana principal de la catedral, hi ha el palau de la Cambreria i la casa rectoral. La Cambreria apareix unida a la part occidental de la façana catedralícia. Va ser la residència del canonge cambrer fins al segle XVI que va desaparèixer com a institució. En aquesta casa visqué el papa Pero Lopes de Luna i hi morí la reina Joana Enríquez l’any 1468. El carrer de les Coques conserva tres edificis remarcables: la Casa dels Concilis, la Casa Elies i l’antic Hospital de Santa Tecla. La Casa dels Concilis fou construïda l’any 1584 damunt la cúria del Vicariat per tal de guardar la documentació de la província eclesiàstica i dels concilis provincials de Tarragona. La Casa Elies fou fins l’any 1872 la residència de l’ardiaca de Vila-seca. La zona inferior de l’antic Hospital de Santa Tecla és romànica, del segle XII, i l’alta correspon a la segona meitat del segle XV. Tres edificis destaquen en el carrer Major: l’antiga Casa de la Ciutat, la Casa de l’Abat de Poblet i la del General de Catalunya. La Casa de la Ciutat, restaurada al principi de la dècada de 1980, allotjà els consistoris tarragonins del segle XV fins al XIX. Conserva una façana notable, on hi ha l’escut de la ciutat de l’enderrocat portal del Francolí. També es destaquen la sala gòtica, que encara manté part de l’antiga policromia, la galeria renaixentista del pati interior, de la fi del segle XVI, i les antigues presons municipals. La Casa de l’Abat de Poblet fa xamfrà entre el carrer Major i el de l’Abat. Fou propietat de la família dels Montoliu. En aquesta casa s’instal·là l’any 1863 l’Ateneu Tarraconense de la Classe Obrera. L’edifici de l’antiga Generalitat té façanes de carreus al carrer Major, al de Cavallers i al de Riudecols, en les quals hom pot veure escuts amb la creu de sant Jordi. La Casa del General fou la residència, en èpoques successives, del veguer reial, del governador delegat del lloctinent de Catalunya i del corregidor borbònic. Al segle XIX, i fins a la venda per l’estat l’any 1869, serví de caserna. La plaça del Pallol, que es troba situada arran de les muralles del Passeig Arqueològic i del portal del Roser, a la part alta de la ciutat, fou declarada monument historicoartístic el 1931. Encara es poden apreciar en aquest indret les restes d’un mur d’època romana, amb una porta adovellada d’arc de mig punt. Darrere de la façana i perpendicular a ella es troba un gran arc adovellat que sosté una finestra gòtica geminada i que dona pas a una porta d’arc de mig punt, per la qual es pot accedir a una edificació d’origen romà. Durant el segle XV aquest recinte va ser convertit en església dels dominics. Una altra obra arquitectònica interessant és l’edifici porticat de l’antiga Audiència, actualment ocupat pel Conservatori de Música.

El Passeig Arqueològic

Vista aèria del nucli urbà de Tarragona, amb l’amfiteatre romà, a la dreta i en primer terme, i la catedral al fons
© Fototeca.cat
El Passeig Arqueològic, de 500 m de longitud, ocupa l’espai entre la muralla romana i la contramuralla, que fou bastida pels enginyers britànics durant la guerra de Successió. El projectà l’arquitecte Jeroni Martorell i va ser inaugurat el 22 d’octubre de 1932. Constitueix una esplèndida miranda de la banda ponentina del Camp de Tarragona a qualsevol hora del dia, però molt especialment a la vesprada. El passeig és dividit en quatre trams. El primer sector acaba en un baluard del segle XVIII conegut com el Fortí Negre, al seu costat un monòlit recorda a Ricard d’Orueta, que, com a director general de Belles Arts, contribuí a la construcció del recinte. En el segon tram del passeig es destaquen la torre de l’Arquebisbe, obra romana reconstruïda al segle XIV, i la porta megalítica condemnada del mateix nom; al davant de la torre, envoltada per xiprers i bancs, s’ha emplaçat una còpia en bronze de l’estàtua d’August de Prima Porta regalada a la ciutat l’any 1934 pel govern italià. Aquesta part del passeig acaba en el fortí de Santa Bàrbara. El tercer sector del conjunt conté la torre i porta ciclòpia del Cabiscol, i també una reproducció de la Lloba Capitolina que la corporació municipal de Roma regalà a Tarragona el 1970. La darrera part del passeig és ornamentada amb la torre de Sant Magí o de la Minerva; i un xic més enllà es pot contemplar una gran porta romana. Tot el passeig és ple de llorers, xiprers, columnes romanes, canons damunt curenyes i seients; collades als llenços de la muralla, hi ha làpides que recorden esdeveniments i personalitats filles de Tarragona o vinculades a la ciutat.

Restes arqueològiques
Aspecte de l'acròpolis paleocristiana de Tarragona
© Museu Nacional Arqueològic de Tarragona

El fòrum provincial ocupava una gran terrassa de 300 per 150 m. Era constituït per una plaça envoltada d’edificis públics de l’administració provincial, dels quals són testimonis les torres del Castell del Rei i de l’Audiència, situades, respectivament, a banda i banda del recinte. En aquesta zona han estat trobades la majoria de les inscripcions honorífiques amb referències als funcionaris provincials. Del temple de l’àrea de la catedral queden vestigis suficients (als murs de la catedral, al claustre, al carrer de les Coques i al pati de la secretaria) per a establir que la construcció devia fer 140 m per 120 m. La reconstrucció de la planta permet veure que es tracta d’un edifici molt gran, amb pòrtic i finestres en el mur exterior, probablement un temple al qual podrien pertànyer les phalerae amb el cap de Júpiter Ammon trobades a la part alta de Tarragona i conservades al Museu Nacional Arqueològic de Tarragona. La muralla de Tàrraco, obrada al segle II aC, és el testimoni més impressionant de fortificacions antigues conservat als Països Catalans. Va ser declarat monument històrico-artístic el 1884. Presenta un sòcol de quasi 6 m de gruix constituït per dues o tres filades de grans pedres megalítiques que, segons les seccions i especialment en les torres, assoleixen alçades distintes. Damunt la base i fins a una altura de 12 metres, s’alça un mur amb paraments exteriors de carreus, en els quals és ben visible la mà d’obra nadiua, palesa en les lletres ibèriques emprades com a marques de picapedrer. Tant el sòcol com el mur són omplerts, el primer per pedres petites i terra i el segon per toves. Elements singulars de la muralla són la porta amb arc de mig punt, les sis poternes megalítiques i les tres torres rectangulars conegudes amb els noms de l’Arquebisbe, del Cabiscol i de Sant Martí; en aquesta darrera es destaquen cinc caps esculpits en els blocs megalítics i un relleu de Minerva pensarosa encastat en l’estructura de carreus. Les restes que encara avui perduren de l’antic circ romà constitueixen tan sols una petita part de la construcció original. Degué ser construït al segle I dC, ja que ocupava la segona terrassa de la gran planificació urbanística d’aquell segle. S'estenia per la zona de la ciutat que avui són patis interiors de la baixada de la Peixateria, fins als carrers de les Salines i Darrera Sant Domènec. El costat nord quedava delimitat pels carrers de l’Enrajolat i dels Ferrers i el del sud ho era per les cases de número senar de la Rambla Vella. Les mides interiors del circ eren 340 m per 75 m i les exteriors 360 m per 110 m. Va ser declarat monument historicoartístic el 1926. Es poden veure part de les galeries de volta que aguantaven les grades, mentre que els darrers treballs arqueològics efectuats a la baixada de Sant Hermenegild han deixat al descobert l’estructura de la graderia, la línia de la façana principal i un dels accessos principals. El Museu Nacional Arqueològic de Tarragona conserva un tros del pòdium. El 1996 Tarragona rebia el premi Europa Nostra per la rehabilitació del circ romà. El 1997 es localitzaven noves restes (part de les grades i voltes) del circ en les obres de la Casa dels Militars. Forma part del conjunt monumental declarat Patrimoni de la Humanitat el 2000. L’àrea anomenada del fòrum comercial , fòrum baix o municipal és situada a 30 m sobre el nivell de la mar, entre els carrers de Soler, de Lleida, de Cervantes i del Gasòmetre. L’espai delimitat per una columnata de planta rectangular, s’ha considerat tradicionalment com el fòrum; en el costat NW es troben una sala rectangular de 13 m per 11 m, que s’ha interpretat com una possible cúria o tribunal, i una sèrie de tabernae o botigues arrenglerades davant del fòrum. A continuació de l’àrea foral hi ha un carrer empedrat, amb un seguit d’edificacions adjacents. En aquesta àrea es trobaven una sèrie de pedestals per a estàtues. Recentment s’ha considerat que l’espai delimitat per la columnata no devia ser en realitat la plaça del fòrum, sinó un espai destinat a ús comercial. Segons aquesta hipòtesi l’àrea de la plaça del fòrum seria adjacent a aquest espai. El conjunt va ser restaurat el 1968.

L’amfiteatre fou bastit a la darreria del segle I dC, a la vora de la mar, d’esquena a tramuntana i aprofitant el pendent rocós del terreny, en el qual són tallades una bona part de les grades. De forma el·líptica, com la majoria dels amfiteatres, fa 130 m per 102 m. Al centre s’alça la part que resta de la posterior basílica i església romànica del Miracle, ja descrita, sota la qual hi ha restes d’una església anterior, de tres naus, d’època visigòtica. Tot aquest conjunt va ser declarat monument historicoartístic el 1924. El teatre va ser descobert l’any 1884 en ocasió d’unes obres de desmuntatge i anivellament de terrenys. Aleshores aparegueren part de la graderia, una volta que la sostenia i altres construccions. Les restes estudiades per Hernández i Sanahuja quedaren pràcticament oblidades fins a l’estiu del 1919, que foren redescobertes amb motiu de la construcció d’uns magatzems d’oli que malmeteren una bona part de les ruïnes. El teatre, malgrat la degradació soferta, encara disposa d’una bona part dels seus elements. Els sectors conservats de l’orchestra, la scena i la cavea ofereixen la possibilitat d’una restauració fidedigna capaç de retornar al conjunt la seva monumentalitat original. La necròpoli paleocristiana del Francolí es troba a la vora del Francolí, a la confluència del passeig de la Independència i del carrer de Ramon i Cajal. Va ser declarat monument històrico-artístic el 1931. El jaciment arqueològic ha ofert restes que van de l’època de la conquesta fins al segle VII dC. A la primera època pertanyen unes sitges, avui tapades, situades darrere l’edifici del Museu Paleocristià. Al costat mateix d’aquestes sitges i fins i tot per damunt d’algunes, va ser obert en època romana un carrer que devia enllaçar la via romana, situada en el camí de la Fonteta, amb la via que anava a València i que aproximadament es trobava on avui hi ha el carrer de Ramon i Cajal; al seu costat han estat descobertes tombes del temps de la dinastia Júlia-Clàudia. Al segle II dC l’àrea del cementiri cristià era ocupada per una vil·la, la major part de la qual avui es troba sota la fàbrica de tabacs; amb tot, encara es poden veure algunes restes, com són unes termes molt petites, part d’un dipòsit amb capçalera semicircular i parets a banda i banda del carrer ja esmentat. D’ençà de la segona meitat del segle III la zona s’utilitzà per a cementiri i per això no ha d’estranyar que hi fossin dipositades les restes dels màrtirs tarragonins en honor del quals s’erigí una basílica de tres naus, a la qual foren adossats un baptisteri i diversos mausoleus. La necròpoli fou excavada per Serra i Vilaró, que exposà els resultats d’aquesta excavació en diverses publicacions.

La cultura i el folklore

Les activitats culturals

La capitalitat de Tarragona s’ha evidenciat també per la seva dinàmica cultural al llarg del temps.

La ciutat ha donat un bon nombre de personatges il·lustres: Antoni Rovira i Virgili (1882-1949), notable prosista en català i polític destacat; Olga Xirinacs i Díaz (1936), escriptora guardonada amb la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya; Josep M. Jujol i Gibert (1879-1949), arquitecte molt influït per Gaudí, autor d’obres modernistes a Tarragona i a tot Catalunya; Ricard Opisso i Sala (1880-1966), notable dibuixant i caricaturista.

D’altra banda, són nombroses les entitats i associacions.

L’entitat cultural tarragonina amb més rellevància és la Reial Societat Arqueològica Tarraconense (1844), que fou fundada pels tarragonins Joan Francesc Albiñana i de Borràs, Joaquim Benet i Maixé, Bartomeu Ribas, Josep Soler i Bonfill i Josep M. de Torres. L’any 1914 el rei Alfons XIII li concedí el títol de reial. L’Arqueològica, com hom la coneix, disposa d’una bona biblioteca i periòdicament organitza conferències i activitats culturals. Cal esmentar i destacar la tasca de l’associació per tal de salvaguardar les restes arqueològiques de la ciutat i la comarca.

Altres institucions són la societat cultural i recreativa La Nova Amistat (1854), la Cooperativa Obrera Tarraconense (1904), el Casal Tarragoní (1957, el Centre Excursionista de Tarragona (1972), les diferents cases regionals, com ara la Casa d’Andalusia (1978), la Unió Excursionista Mestral (1982), l’Ateneu de Tarragona (1989) i els centres cívics dels diferents barris, entre d’altres.

Entre les entitats de caire comarcal amb seu a Tarragona, es destaca la delegació d’Òmnium Cultural del Tarragonès fundada l’any 1971.

Tarragona es caracteritza per una ferma tradició castellera. Hi ha quatre colles: la dels Xiquets de Tarragona (1970), la Jove dels Xiquets de Tarragona (1979), la dels Xiquets del Serrallo i la colla castellera de Sant Pere i Sant Pau.

Pel que fa a l’esport s’ha d’esmentar el Gimnàstic, que fou fundat el 1886 per un grup de joves gimnastes i celebrà la primera assemblea de socis l’1 de gener de 1887. L’entitat rebé el nom de Club Gimnàs, que mantingué fins el 1893, en què el canvià pel de Club Gimnàstic de Tarragona. Al segon decenni del segle XX, el Club es transformà en associació poliesportiva, amb força suficient per a integrar altres entitats esportives tarragonines, i construí les seves instal·lacions a l’avinguda de Catalunya. A partir del 1943, el Gimnàstic es transformà bàsicament en un club de futbol. L’any 1970 inaugurà unes noves instal·lacions al camí de la Budellera, amb un camp de futbol per a vint mil espectadors.

El Club Nàutic fou fundat l’any 1878 i la seva seu social es troba al nou port esportiu. El 1964 foren inaugurades les instal·lacions esportives del Club Natació Tàrraco.

Entre els museus, arxius i biblioteques, destaca el Museu Nacional Arqueològic de Tarragona, creat per iniciativa local a la primera meitat del segle XIX. Des del 1960 ocupa un edifici de nova planta de la plaça del Rei, el qual té el valor de ser perfectament integrat en el conjunt que l’envolta gràcies al fet d’haver estat construït amb pedra del Mèdol, de característiques similars a les de la muralla romana; el seu fons inclou col·leccions d’entitats i particulars referides a Tàrraco i a la seva àrea d’influència; constitueix el conjunt més important de Catalunya pel que fa a l’arqueologia i l’epigrafia romanes. El museu incorpora els següents centres: Museu Arqueològic, Museu i Necròpolis Paleocristians i edifici de Serveis Centrals. Manté, també, una especial relació en els àmbits científics i de difusió amb els importants conjunts arqueològics de les vil·les romanes de Centcelles (Constantí) i dels Munts (Altafulla).

El Museu Paleocristià es bastí l’any 1928 en els terrenys del jaciment arqueològic de la necròpoli paleocristiana de la riba del Francolí, considerada una de les més importants de la península; la major part del seu fons prové de les excavacions que hi foren fetes a la dècada de 1920 en construir-se la fàbrica de tabacs. Conserva una important col·lecció de sarcòfags, làpides, mosaics, ceràmica i objectes diversos d’ús comú del segle I aC al segle VI o inici del VII dC; d’època cristiana són els mosaics sepulcrals i els sarcòfags d’influència africana fets amb calcària o marbre, estrigil·lats amb figures o sense, quasi tots de tallers locals; de les inscripcions, només les funeràries del segle III avançat i les dels segles IV-V dC foren fetes per a la necròpolis, atès que les no funeràries hi arribaren procedents d’altres parts de la ciutat com elements per a reutilitzar.

El Museu Diocesà de Tarragona fou creat per l’arquebisbe López Peláez l’any 1914. Ocupa dependències de l’ala nord del claustre de la catedral i les capelles del Corpus Christi i de Santa Tecla la Vella. Conté principalment pintures i escultures (de pedra i de fusta) gòtiques i del renaixement, peces d’orfebreria i art litúrgic i tapissos dels segles XV-XVIII.

El Museu d’Història de Tarragona (1986), amb seu a la Casa Castellarnau, aglutina tot el conjunt de restes romanes de la ciutat.

A més, hi ha la Casa-Museu Castellarnau (1977), que constitueix una mostra notable del que eren les residències de les famílies aristocràtiques tarragonines del segle XVII. S'hi exhibeixen obres d’art i peces decoratives dels segles XVII, XVIII i XIX.

El Museu d’Art Modern (1976), és instal·lat a la casa de la família Martí, que fou residència del savi altafullenc Antoni de Martí i Franquès; en les seves set sales hom pot veure exhibides escultures i dibuixos d’artistes de les comarques tarragonines. L’any 1991 s’hi realitzaren ampliacions.

Sala de la dominació romana del Museu Bíblic Tarraconense
© Arquebisbat de Tarragona
El Museu Bíblic Tarraconense, fundat el 1930 a les dependències del Seminari de Tarragona, està ubicat des de l’any 2006 a unes noves instal·lacions a la Casa dels Concilis, després d’una dècada de provisionalitat a les dependències del palau arquebisbal de Tarragona. L’objectiu de les diverses col·leccions exhibides és apropar al coneixement material i transcendent de la Bíblia i el seu món. Entre les col·leccions cal destacar les de fòssils, objectes arqueològics, imatges amb la flora i la fauna que apareix a la Bíblia, la història de la moneda a Terra Santa, etc. Altres museus són el del port, ubicat al Moll de la Costa, que exhibeix tota mena de material sobre la vida i activitat del port, i el Museu d’Història de les Armes Antigues, fundat l’any 1997.

Tarragona disposa de diverses biblioteques públiques i entre les especialitzades es poden mencionar les del Museu Nacional Arqueològic, les que es troben a les facultats universitàries i la biblioteca de l’Arxiu Històric de Tarragona, que conté 235 volums dels segles XVI al XX.

Pel que fa als arxius, a nivell comarcal, hi ha l’Arxiu Històric de Tarragona, que conté un fons de quasi bé 8 000 fotografies i documents des del segle XVIII.

Entre els arxius locals cal assenyalar l’Arxiu Històric Arxidiocesà de l’Arquebisbat de Tarragona, que fou creat l’any 1920 per voluntat del cardenal Vidal i Barraquer, i organitzat per Mn Sanç Capdevila i Felip. Conté documents des del segle IX i els seus fons són constituïts pels arxius de la Província Eclesiàstica Tarraconense, el de la Mitra, el del Vicariat Eclesiàstic, el notarial de Tarragona, fins al segle XVI, i d’altres.

L’Arxiu Capitular de la Catedral ocupa una de les dependències del claustre de la catedral; entre els seus fons es destaquen els llibres d’actes capitulars des dels darrers anys del segle XV.

L’Arxiu Històric de Tarragona (1944) és instal·lat des del 1984 a l’edifici de nova planta bastit damunt una part del solar que ocupava el convent dels franciscans de la Rambla Vella. Des del 1999 s’ubica la nova seu a la Casa Canals, un edifici del segle XVIII. Els fons documentals d’aquest arxiu pertanyen exclusivament a les comarques tarragonines i pot ser dividit en vuit seccions: protocols notarials, l’arxiu històric de la ciutat de Tarragona anterior al segle XIX, la comptadoria d’hipoteques dels partits judicials de Tarragona, Reus, Montblanc i Tortosa; el fons dels miquelets; la documentació d’entitats públiques com el registre de la propietat, les oficines liquidadores d’imposts, la delegació del Ministeri de Finances i del Col·legi Oficial d’Arquitectes de Catalunya i Balears; el fons comercial de la Companyia Comercial de Calaf i les seccions de pergamins i documents en paper que comprenen pergamins municipals, reials, eclesiàstics i privats així com una bona col·lecció de cartes reials i eclesiàstiques.

L’Arxiu Històric Municipal de Tarragona és instal·lat a les golfes del palau municipal; conserva bàsicament la documentació del municipi de Tarragona dels segles XIX i XX; n'és remarcable l’hemeroteca; aquest arxiu conserva, d’ençà de la incorporació de Tamarit a Tarragona, la documentació de l’Arxiu Municipal de Tamarit.

Altres arxius són l’Arxiu Històric del Port de Tarragona, que conté documents que abasten des del segle XVII.

Dins del panorama teatral funciona el grup Teatre Atenea, format a partir del Teatre Club Atenea, iniciat el 1960 per un grup d’actors de l’Associació La Salle, i des del 1980 l’Escola Municipal d’Art Dramàtic Josep Yxart, amb seu a l’Auditori del Camp de Mart.

En l’àmbit artístic i musical també cal destacar les Joventuts Musicals (1960); nombrosos grups corals, com són ara La Canonja, l’Àncora (1860); diversos esbarts dansaires, com ara l’Esbart de Santa Tecla, que el 1990 recuperà l’antic ball de turcs i cavallets, desaparegut el 1804 i l’Esbart Dansaire; grups de grallers, de gegants, etc. La ciutat disposa del Teatre Auditori Municipal del Camp de Mart, remodelat a la dècada de 1980, i el Teatre Metropol, que es construí el 1908, després va quedar destruït durant la Guerra Civil de 1936-39 i es va reconstruir de manera diferent. Posteriorment, a la dècada de 1990, s’han dut a terme obres de restauració tant al Metropol com a l’antic auditori romà. Pel que fa a la música, cal esmentar el Festival Internacional de Dixieland (1993), el jazz més tradicional, que s’escau a principis d’abril. El 2001, amb seu en un edifici del carrer Colom, fou inaugurat un Centre Social i Cultural que el 2008, amb un canvi d’orientació en les activitats, passà a formar part de la xarxa Caixafòrum.

Els mitjans de comunicació social

En el transcurs del s. XIX s’editaren a Tarragona unes 150 publicacions periòdiques, i entre el 1900 i el 1936 hom continuà editant amb la mateixa intensitat. La major part de periòdics foren de caire polític i tingueren una vida efímera. Els dos diaris de més tradició foren el Diario de Tarragona (1853-1939), que catalanitzà el títol a partir del 1931, i el catòlic La Cruz (1901-36). El Diario, que havia tingut precedents en temps de la guerra del Francès (1801-11) i els anys 1820, 1822 i 1827, passà per mans de conservadors, de liberals i finalment d’un grup afecte a Acció Catalana Republicana. A partir del 1939 passà a dir-se Diario Español, i fou l’òrgan provincial de la cadena del Movimiento, fins que el 1986, retornat a mans privades, recuperà l’antic nom i ha esdevingut un diari bilingüe. També existeix la coredacció del Nou Diari, aparegut a la tardor del 1990. En el camp radiofònic destaca la Ràdio 5 i la Onda Cero Radio.

El folklore

Les festes populars i tradicionals de Tarragona són nombroses. Entre les principals cal destacar, el mes de desembre, la representació dels Pastorets amb text de Josep M. Folch i Torres i la travessada del port nedant (1 de desembre), iniciada el 1925 i organitzada pel Club Nàutic i la Cavalcada de Reis el 5 de gener. El 17 de gener se celebra la festa de Sant Antoni Abat, amb una cercavila, i des del 1990 la passada dels Tres Tombs. És popular la festa del Carnaval, que inclou la tradicional arribada del Carnestoltes, amb desfilada de comparses i sermó. Durant la Setmana Santa s’organitzen els viacrucis del Diumenge de Rams, dimarts sant i dimecres sant. La processó del Sant Enterrament de Divendres Sant es fa amb la participació d’armats, passos, vestes, improperis, penitents, música i banderes. El dissabte Sant té lloc la processó de la Soledat de Maria i, per Pasqua, les caramelles. El 23 d’abril, coincidint amb la festa de Sant Jordi, a més dels actes tradicionals de la diada es fa una exhibició castellera. Pel mes de maig se celebren la festa de la Santa Creu, el dia 3, i la festa de Sant Isidre, el dia 15. La quarta setmana de maig se celebren les jornades Tarraco Viva (1999), que tenen per objectiu de divulgar la història romana de la ciutat i aproximar-nos al patrimoni històric. Pel mes de juny tenen lloc diversos actes festius: comença el romiatge del Rocío el primer diumenge de mes, a l’esplanada del santuari de Llorito, la processó de Corpus, que inclou el ball de bastons, les colles castelleres i l’Ou com Balla a la catedral, i la festa major de Sant Pere i de Sant Pau, el diumenge pròxim al 29 de juny, que se celebra especialment en el barri pescador del Serrallo. El 19 d’agost se celebra la festa de Sant Magí, amb una processó que inclou ball de bastoners, gegants, nans i al vespre el ball de gralles, el ball d’en Serrallonga, de dames i vells, de diables, i una exhibició castellera. La Diada de l’Onze de Setembre també inclou una exhibició castellera. Tot seguit hi ha les festes de Santa Tecla, la primera referència documental de les quals es remunta al 1321. Uns dies abans de la diada de la santa, que s’escau el 23 de setembre, surt en diverses ocasions la cercavila amb en Magí de les Timbales, gegants, negritos , nans, castellers, grallers, ball de bastons, ball de dames i vells. El dia de la festa té lloc una cercavila amb tots el grups folklòrics i el trasllat processional del braç de santa Tecla de la seva capella a la catedral. Les actuacions castelleres tenen lloc el dia de Santa Tecla en la qual és tradicional de pujar i baixar les escales de la catedral amb el pilar de cinc i intentar de portar-lo, carrer Major avall, fins a la casa de la ciutat. El 1985 es recuperà el ball de gitanes dins del Seguici Popular de Tarragona. El primer o segon diumenge d’octubre se celebra bianualment el Concurs de Castellers. El marc casteller tarragoní per excel·lència és la plaça de les Cols, al peu de la seu metropolitana i primada. Des de mitjans de la dècada de 1980 s’ha consolidat a Tarragona la Passió de Sant Fructuós, obra teatral d’Andreu Muñoz Melgar, basada en les actes autèntiques del martiri del bisbe Fructuós i els seus diaques Auguri i Eulogi, cremats vius a l’amfiteatre l’any 259. Aquesta representació sacre es realitza cada dos anys a l’amfiteatre de Tarragona. Altres esdeveniments que amenitzen la vida cultural i social de Tarragona són la celebració del Premi Ciutat de Tarragona de Comunicació, que guardona el millor treball periodístic emès o publicat en qualsevol mitja de comunicació; des del 1992, el Premi Internacional de Composició Musical de la ciutat de Tarragona; des de 1990, el Concurs Internacional de Castells de Focs Artificials i els Premis Literaris Ciutat de Tarragona, pel mes de novembre. En aquests darrers premis hom destaca els concursos literaris juvenils Domènec Guansé.

Altres indrets del terme

Fins l’any 2010 la Canonja fou una entitat municipal descentralitzada del terme de Tarragona.

Tamarit

El nucli que hom coneix com el castell de Tamarit és el conjunt constituït per les antigues presons municipals, l’església de l’Assumpció, la rectoria, l’antiga casa del comú, la plaça de l’Església, dues torres, unes quantes cases, la bateria del segle XVI i les restes de les muralles bastides en temps de Pere el Cerimoniós. Del castell es destaca l’església, romànica, de tres naus amb voltes de mig canó i arcs sense columnes que arrenquen del sòl. Entre les peces de la parròquia de Tamarit conservades al Museu Diocesà de Tarragona es destaquen la trona, la bandera de la Mare de Déu del Roser, la qual, segons la tradició, dugué la galera de Tamarit que participà en la batalla de Lepant, i la creu de terme gòtica de pòrfir i marbre amb el basament constituït per un cippus romà, instal·lada en el jardí de la catedral, davant la capella de Santa Tecla la Vella. Adossada a les parets de l’església hi ha la torre primitiva de Tamarit, de planta quadrada en talús. En una reconstrucció durant la dècada de 1910 hom l’alçà uns quatre metres i fou coberta amb teulada de quatre vessants en lloc de la de dos que tenia abans. Separada del nucli del castell i pròxima a la cala de Tamarit, es troba una torre medieval de planta rodona rebaixada durant la reconstrucció esmentada; té un diàmetre interior de 3,20 metres i murs de 0,90 metres de gruix. Damunt el turó que domina Tamarit i la seva cala s’alça una segona torre circular, perfectament conservada, coneguda com la torre d’en Segur; presenta una alçada de 12,30 metres, un mur de 0,75 metres i un bon estat de conservació. Separada del nucli del castell i pròxima a la cala de Tamarit, es troba una torre medieval de planta rodona rebaixada durant la reconstrucció esmentada; damunt el turó que domina Tamarit i la seva cala s’alça una segona torre circular, perfectament conservada, coneguda com la torre d’en Segur. Entre les masies de l’antic terme de Tamarit(1 300 h el 2005) es destaquen les d’en Grimau, Marquès, de Cosidor, d’en Sorder, de la Creu i Rabassa. Totes disposen de torres defensives, de planta circular, quadrada o rectangular, bastides del segle XIV al XVI. El Mas d’En Grimau és en ruïnes, no gaire lluny de la mar; conserva una torre rodona d’uns 10 metres d’alçada, 3,20 metres de diàmetre interior i murs d’1 metre de gruix. El Mas de Marquès s’aixeca sobre un tossal, presenta un estat de conservació perfecte i posseeix una torre de planta quadrada que sobresurt de la resta de la construcció. El Mas de Cosidor es troba deshabitat, disposa d’una torre quadrada de 4 metres de costat a l’interior i murs de maçoneria reforçats amb carreus. El mas d’En Sorder, igual que el Mas d’En Cosidor, fou propietat de la família Martí; és dotat d’una torre de planta quadrada de 3,40 metres de costat. El Mas de la Creu es troba prop del Mas d’En Sorder i igual que els anteriors té una torre ben conservada, de planta i tres pisos, d’uns 14 metres d’alçària, construïda a base de maçoneria reforçada per carreus en els angles, obertures matacans i merlets. El Mas de l’Hereuet s’aixeca al costat de Monnars, el seu estat és ruïnós, però conserva dues torres en la façana principal, cara a la mar. El Mas Rabassa és una masia blanca i senyorial a 1 km de Monnars i al costat de la carretera de Barcelona, remodelada al segle XVIII; conté una torre quadrada d’uns 15 metres d’alçada i murs de 0,70 metres de gruix. Dins les terres de Mas Rabassa hi ha el sepulcre romà conegut amb el nom de la Torre dels Escipions que la municipalitat tamaritenca prengué com a símbol heràldic del seu escut. L’heretat del Mas del Mèdol, propietat que fou d’Antoni Martí i Franquès, inclou la pedrera romana del Mèdol, monument històrico-artístic des del 1931, en la qual, els anys trenta i per les seves bones condicions acústiques, hom celebrà concerts, alguns dels quals dirigits per Pau Casals. Altres construccions destacables de l’antic terme de Tamarit són l’immoble de Ferran, conegut com el Castell, que és un castell d’imitació bastit entorn d’una torre antiga; el molí del Pas, vell de molts segles, al costat del Gaià; la Casa Madró de Monnars, reformada al segle XVI; la torre de la Móra, que s’alça a la punta de la Móra i domina la cala del mateix nom, fou edificada l’any 1562 amb la finalitat de servir de guaita dels possibles desembarcaments dels pirates algerians. Durant l’edat mitjana, Tamarit fou un dels ports concorreguts i disposà del privilegi de lleuda, però les falconades dels corsaris als segles XV i XVI anul·laren el seu tràfic mercantil i la importància marinera del lloc. El poble de Tamarit s’anà descomponent gradualment durant tot el segle XIX i el primer decenni del XX i es convertí en un munt de ruïnes sobre un turó de la costa. La raó de l’abandó de Tamarit està en les febres palúdiques generades per l’entollament de les aigües de pluja i del Gaià. L’excursió que l’any 1916 va fer el pintor Ramon Casas a Tamarit significà molt per a l’indret. Casas va fer partícip de la bona impressió que li havia causat Tamarit al seu gran amic el nord-americà Charles Deering, que també quedà sorprès per les condicions del paratge i decidí de convertir Tamarit en residència, per la qual cosa el feu restaurar.

Ferran i Monnars

Ferran (152 h el 2005) és situat a la dreta del Gaià, al peu del turó on hi ha les ruïnes del castell de Santa Margarida, a uns 7 km del nucli urbà de Tarragona, a l’encreuament de la carretera de la Riera, la N-340 i una local. En el fogatjament de 1365-70 figura com a possessió de Romeu de Montoliu. A més de poble, Ferran constitueix una entitat de població, i com a tal inclou les urbanitzacions d’Escipió, Campclar i l’Esperança. Celebra la seva festa major per Sant Josep. Monnars (1 856 h el 2005) es troba a l’antic límit entre els municipis de Tarragona i Tamarit, a 1 km de la platja Llarga, al damunt de la carretera de Barcelona a Tarragona i al costat de la que mena al Catllar; al segle XII passà de les mans de Guillem de Claramunt a les de Bernat Viver i la seva muller Ermessenda, els quals el cediren a Ponç de Far; la mitra tarragonina l’aconseguí al segle XIV. A més del poble, Monnars inclou com a entitat de població les urbanitzacions de Bon Sol, els Colls Majors, Sant Marc i Solimar. La festa major té lloc per la diada de Sant Cosme i Sant Damià.

Els barris suburbans

Amb l’excepció dels nous sectors de l’Eixample i d’alguns indrets del barri del Port, el creixement més recent de Tarragona, d’ençà de la dècada de 1950, s’ha realitzat lluny del nucli principal en una sèrie de barris nous sorgits com a taques de població esparses pel terme municipal. Es poden agrupar en dos conjunts: els barris de ponent i els de la zona N del terme. Entre les carreteres de València i de Reus, just a l’altra banda de la zona de la gran indústria, anaren sorgint des del final de la dècada de 1950 una sèrie de nuclis urbans per tal d’acollir la població que arribava massivament a la ciutat en aquell període. El primer barri que es formà, ja cap a la meitat dels anys cinquanta, fou el de Torreforta (21 375 h el 2005). Al mateix temps que aquest anava creixent durant els anys seixanta i setanta aparegueren al seu entorn noves urbanitzacions (Icomar, Riuclar, la Floresta, la Granja, el Pilar, etc. ). Ja al final del decenni 1970-80 es formà a ponent de Torreforta el barri de Campclar. També durant el decenni de la dècada de 1960, apareixia el barri de Bonavista (7 970 h el 2005) sobre el turó de Collblanc, al terme de la Canonja. Els primers pobladors del barri foren immigrants que treballaven en el ram de la construcció i que es construïren la casa durant els dies festius; per això les primeres construccions del barri són casetes d’una o dues plantes, si bé posteriorment s’hi han construït també blocs de pisos. Els habitants del barri són majoritàriament d’origen andalús o extremeny. Des de fa anys, en una esplanada situada al costat de Bonavista, se celebra el diumenge un mercat ambulant. A l’extrem N del municipi, en el límit amb els de Constantí i els Pallaresos, hi ha el barri de Sant Salvador (5 784 h el 2005). Va néixer l’any 1965 i és format per blocs aïllats, petits xalets i, últimament, cases adossades. La població és bàsicament de nivell econòmic mitjà o baix. El barri de Sant Pere i Sant Pau (14 280 h el 2005) es troba també al N del terme, al costat de la carretera de Santes Creus. Nascut en règim de cooperativa l’any 1969, va anar creixent per mitjà de diferents promocions durant el decenni posterior. Hi predomina la construcció de blocs aïllats, d’altura considerable. Al seu voltant es formaren altres petits nuclis de població o urbanitzacions. Igual que els altres barris va néixer com a nucli d’immigració, però des de la dècada de 1980 és també un centre de residència per a parelles procedents del centre de Tarragona.

Les urbanitzacions de llevant

El sector situat al NE del terme, a banda i banda de la carretera de Barcelona, constitueix per la seva proximitat a les platges, per l’existència encara de boscos i per l’allunyament de les zones industrials, l’àrea més salubre del municipi. Per aquesta raó s’hi han construït una sèrie d’urbanitzacions de baixa densitat, que comencen al costat mateix del nucli principal i es prolonguen per les urbanitzacions de Cala Romana, els Boscos de Tarragona i la Móra, entre d’altres, en terres pertanyents ja a l’antic terme de Tamarit. Moltes d’aquestes urbanitzacions van néixer amb una finalitat turística, però han esdevingut àrees de primera residència per a la població benestant de la ciutat. L’any 2005 sumaven 6 405 h.

Restes arqueològiques

El conjunt monumental d’època romana de Tarragona, que agrupa 13 monuments, fou declarat Patrimoni Mundial de la UNESCO l’any 2000. Entre els monuments, alguns dels quals es troben fora de la ciutat, hi ha la torre dels Escipions, l’arc de Berà o el Pont de les Ferreres. La torre dels Escipions, situada prop de la Via Augusta, uns 6 km al N de Tarragona, és un sepulcre romà monumental en forma de torre amb dos pisos, damunt un gran basament i sense accés per fora. A la part frontal externa del pis inferior hi ha dues figures de divinitats de culte funerari amb una inscripció no gaire ben conservada a sobre. En el pis superior i dins un arc es poden veure restes de figures. El monument té 9 m d’alçada i la seva planta és un quadrat de 3,60 m de costat. Pot ser datat a la primera meitat del segle I dC. El 1926 va ser declarada monument historicoartístic. L’aqüeducte romà de Tarragona, conegut pel Pont de les Ferreres o del Diable, s’alça a 3 km del centre de Tarragona, al costat esquerre del Francolí, prop de l’autopista de Barcelona a Tarragona. Es tracta d’un dels aqüeductes més monumentals i ben conservats de la part occidental del món romà i, sens dubte, el més important dels Països Catalans. El 1905 va ser declarat monument historicoartístic. L’obra d’enginyeria és de pedra en sec i es compon de dues fileres d’arcades formades per onze arcs la inferior i vint-i-cinc la superior. L’altitud màxima d’aquesta construcció és de 23,70 m i la longitud és de 217 m. Els arcs fan 6,40 m de llum. Segons les darreres investigacions l’aqüeducte era ben construït, però el projecte per a portar les aigües del Francolí a la ciutat fou mal concebut, i la manca d’alçada de la conducció a l’arribada a Tarragona portà a fer noves obres per tal que les aigües del Gaià arribessin a les zones a les quals no atenyien les del Francolí. El 1995 es van trobar uns caps romans a Tarragona que corresponien a l’emperador Tiberi, que va regnar des de l’any 9 fins al 14, i al seu net adoptiu Neró, fill de Germànic. Un tercer cap representava el déu Hermes.

L’arquebisbat de Tarragona

Les primeres notícies històriques sobre l’Església de Tarragona corresponen al segle III. A partir del bisbe Himeri (385) consta el funcionament de la Província Eclesiàstica Tarraconense, la qual tingué força esplendor a l’època visigòtica. La invasió musulmana desbaratà l’organització religiosa de l’Església tarragonina i, malgrat els intents que es feren per restaurar la dignitat metropolitana i la província eclesiàstica el 970, la restauració fou efímera, un parell d’anys i encara la capitalitat no era Tarragona sinó Vic. Les diòcesis catalanes restaurades quedaren sota la dependència de Narbona fins que el 1090, després d’una breu restauració material de Tarragona es restaurà definitivament la dignitat metropolitana fins a la mort de l’arquebisbe Berenguer Sunifred de Lluçà el 1099. Mort aquest, l’arxidiòcesi es considerà seu vacant i no s’uní més a Narbona, fins que fou definitivament restaurada per sant Oleguer el 1116, el qual, però, mai no residí a Tarragona. Mort Oleguer el 1137 el succeí l’arquebisbe Gregori, abat de Cuixà, que no feu prosperar gaire l’obra de restauració, puix que mai no residí efectivament a l’arxidiòcesi. Fou Bernat Tort (1146-63), el primer arquebisbe de la restauració que residí a Tarragona, qui organitzà l’arxidiòcesi i la província eclesiàstica tarraconense sobre la base de les butlles atorgades pel papa Anastasi IV. El territori de l’arquebisbat tarragoní limitava al s. amb la Mediterrània; a l’E amb la diòcesi de Barcelona des de la vora de la mar, en el terme de Creixell, fins a Pontils; al NE i N amb la de Vic, partint de Pontils fins a Guimerà i d’aquest poble al de Nalec; al NW amb la de Lleida, des de Sant Martí de Maldà a Ulldemolins i a l’W i SW amb la de Tortosa per la ratlla que passa per entremig d’ambdues Vilelles fins a trobar el coll de Balaguer i la costa. Dins la demarcació de l’arquebisbat tarragoní restà quasi tot el Camp de Tarragona. L’any 1957 els límits diocesans experimentaren agregacions per les bandes de l’E i NE a fi d’assimilar-los amb els provincials; del bisbat barceloní se li afegí l’arxiprestat del Vendrell i del de Vic l’arxiprestat de Santa Coloma de Queralt, amb l’excepció de Bellprat. Pel que fa a l’administració, l’arquebisbat de Tarragona es troba dividit en setze arxiprestats: les Borges del Camp (9 parròquies), Bràfim (17 parròquies), Cornudella de Montsant (12 parròquies), Falset (6 parròquies), Montblanc (19 parròquies), Sant Martí de Maldà (15 parròquies), Santa Coloma de Queralt (16 parròquies), Tarragona-centre i Tarragona-perifèria (14 parròquies), Torredembarra (10 parròquies), Valls (13 parròquies), el Vendrell (17 parròquies) i Vinaixa (9 parròquies). Les parròquies del Tarragonès pertanyen als arxiprestats de Bràfim, el Morell, Tarragona i Torredembarra. L’extensió de la Província Eclesiàstica Tarraconense ha anat minvant d’ençà de la restauració de la metròpoli tarragonina. La primera retallada l’experimentà al segle XIV amb la creació de l’arquebisbat de Saragossa, la segona al segle XV amb la creació de la província valentina i la tercera l’any 1964 amb l’erecció de l’arquebisbat de Barcelona, sense cap diòcesi sufragània i dependent directament de la Santa Seu. Els darrers anys de l’edat mitjana quedà reduïda a les diòcesis catalanes (Tarragona, Barcelona, Urgell, Girona, Lleida, Vic i Tortosa), per tal com les aragoneses i navarreses havien passat a dependre de l’arquebisbe de Saragossa, i les del País Valencià, conjuntament amb la de Mallorca, del de València. El 1564 se li afegí el bisbat d’Elna, que es mantingué unit a la província fins l’any 1678; el 1593 li fou unida la nova diòcesi de Solsona i el 1782 la també nova d’Eivissa, la demarcació territorial de la qual passà al bisbat de Mallorca el 1851. En l’actualitat la Província Eclesiàstica Tarraconense es compon, a més de la de Tarragona, de les diòcesis de Girona, Lleida, Solsona, Tortosa, Urgell i Vic. Els primers arquebisbes de Tarragona foren proposats pels sobirans de Barcelona i confirmats pels papes. El pontífex Alexandre III, el 1171, disposà que l’elecció del metropolità tarragoní fos feta pels sufraganis de la província eclesiàstica; posteriorment també hi intervingueren els representants dels canonges de la seu tarragonina. El sistema d’elecció desaparegué al segle XIV i els comtes-reis tornaren a proposar els arquebisbes i la Santa Seu, a confirmar-los. A l’època medieval l’arquebisbe de Tarragona fou un personatge de primera categoria puix que, a més de ser senyor jurisdiccional d’un ample territori, era la primera autoritat eclesiàstica de la corona catalanoaragonesa i exercia un paper molt remarcable en la vida política catalana. Per la seva categoria i importància el càrrec fou ocupat per personatges molt propers als monarques, com foren els arquebisbes Aspàreg de la Barca (1215-33) i Joan d’Aragó (1327-34), o pertanyents a llinatges destacats, com el català dels Rocabertí -amb tres arquebisbes, Ramon (1199-1215), Benet (1251-68) i Guillem (1309-15)-, o els aragonesos dels Luna -Ximeno de Luna (1317-27)-, dels López d’Ayerbe -Sanç López d’Ayerbe (1346-57)- i dels Urrea-Pero de Urrea (1445-89)-. També proporcionaren arquebisbes llinatges catalans de menys categoria, com els Cervelló, Torroja, Vilademuls, Castellterçol, Montgrí, Sagarriga etc. De la restauració de l’Església de Tarragona fins al segle XVI ocuparen la càtedra de sant Fructuós un total de 29 arquebisbes. Als segles XII, XIII i XIV la majoria dels prelats foren catalans o de nació catalana; així, de 22 arquebisbes, 16 foren catalans, 1 llenguadocià, 1 de Sevilla —Rodrigo Tello (1288-1308)—, 1 del País Valencià —Ènnec de Vallterra (1388-1407)— i la resta aragonesos. La preponderància catalana es trencà al segle XV a favor de l’aragonesa, car de sis prelats quatre foren aragonesos -Gonçal Ferrandis d’Híxar, Domènec Ram, Pero de Urrea i Gonzalo Fernández d’Heredia-. Entre els arquebisbes del segle XV es destaquen Pere de Sagarriga (1407-17) i Pero de Urrea. Pere de Sagarriga, empordanès, realitzà importants gestions diplomàtiques al servei de Benet XIII i de Martí l’Humà; participà en el Compromís de Casp, on donà el seu vot al comte Jaume d’Urgell. L’arquebisbe Pero de Urrea estigué més inclinat a les armes que a les lletres: ho demostren el seu nomenament com a capità general de les galeres que el papa Calixt III armà contra el turc i la seva decidida intervenció a favor del monarca en la guerra de Joan II i la Generalitat. Al segle XVI la mitra tarragonina serà ocupada per un conjunt de brillants prelats, com Pere de Cardona (1515-30), Gaspar Cervantes de Gaeta (1568-75), Antoni Agustí (1576-86) i Joan Terés (1587-1603). Tingueren com a característiques comunes l’ocupació d’importants càrrecs polítics, la realització d’obres culturals i l’enriquiment de la catedral metropolitana amb noves capelles. Pere de Cardona i Joan Terés foren lloctinents de Catalunya, el primer els anys 1521-23 i el segon el 15 d’abril de 1602 al 10 de juliol de 1603, en què morí a Barcelona. El cardenal-arquebisbe Cervantes de Gaeta va dotar a Tarragona de la Universitat Literària, per a la qual aconseguiren privilegis els seus successors els arquebisbes Agustí i Terés. Els prelats siscentistes forniren la catedral tarragonina de valuoses obres d’art; Pere de Cardona va fer aixecar les capelles de la Mare de Déu de Montserrat i de Sant Tomàs, Antoni Agustí sufragà les despeses de la magnífica capella renaixentista del Santíssim Sagrament i Joan Terés les de Sant Joan Evangelista i Sant Fructuós. Els prelats tarragonins del segle XVII presenten dues característiques: la fidelitat al rei que els ha anomenat i el no ser catalans. Dels onze arquebisbes que ocuparen la seu de Tarragona durant la centúria solament dos foren catalans -Joan de Montcada (1613-22) i Pau Duran (1639-51)- i foren nomenats, és prou significatiu, abans del 1640. Durant el segle XVIII els arquebisbes continuaren essent addictes a la corona, però saberen apropar-se al poble, ja que residiren a la diòcesi i esmerçaren una bona part de les seves rendes en obres i accions encaminades a beneficiar els diocesans. D’altra banda el nombre de prelats catalans augmentà, car d’un total de nou arquebisbes, cinc foren catalans. Entre els prelats setcentistes sobresurten els arquebisbes Joaquín de Santiyán (1779-83) i Francesc Armanyà (1785-1803). Tarragona els deu, entre altres coses, el proveïment d’aigua, enllestit l’any 1798. El segle XIX va veure créixer el nombre d’arquebisbes catalans. Des de mitjan segle XIX i fins a la Guerra Civil, l’arquebisbat fou proveït de manera quasi exclusiva per catalans o per personalitats plenament integrades a la vida i manera de ser del país, com l’arquebisbe Antolí López Peláez (1913-18). El cardenal Vidal i Barraquer, mort a l’exili el 1943, fou succeït per dos cardenals-arquebisbes no catalans i poc identificats amb el país fins l’any 1970, a partir del qual l’arxidiòcesi recuperà la trajectòria perduda el 1939 amb Josep Pont i Gol, Ramon Torrella i Cascante i Lluís Martínez Sistach.

La història

L’antiguitat

L’existència o no d’un poblat ibèric al turó tarragoní abans de la conquesta romana va despertar de sempre l’interès dels investigadors. Josep M. Recasens considerava possible identificar el poblat de Tàrakon, que apareixia encunyat, amb Tarragona, mentre que el nom Kese/Kose/Kesse , aparegut en altres encunyacions, indicaria el nom de la tribu que l’habitava. Dues consideracions podien ser fetes respecte dels cessetans: una seria que si poblaven el tossal de Tarragona a l’arribada dels Escipions, sens dubte atorgaren llur amistat als romans i aquests els deixaren continuar amb l’administració del territori, com ho demostrava l’emissió de monedes; i, en el cas que no l’habitessin, que foren els mateixos romans els qui els portaren fins a Tàrakon com a aliats seus. Leandre Villaronga proposà una datació anterior al 212/214 aC per a les primeres encunyacions ibèriques en bronze, entre les quals es troben les de Kese amb el signe Ke arcaic; per a Villaronga no hi ha cap dubte que Kese és el rètol ibèric de les monedes de Tàrraco. La base militar establerta per Gneu Escipió al turó de Tàrakon prengué el nom de Tàrraco i adquirí una importància de primer ordre en el dispositiu militar de la República. D’aquesta base sortiren importants expedicions ofensives contra els ilergets, els lacetans i els ausetans. La derrota i la mort dels germans Escipió pels cartaginesos i llurs aliats indígenes a Càstulo l’any 211 aC van fer que Tàrraco, momentàniament, passés de ser una base ofensiva a un reducte defensiu, tot esperant un canvi de situació. Tàrraco, amb l’expulsió dels cartaginesos de la península i la pacificació del territori que l’envoltava, adquirí funcions administratives i d’intercanvi ja que la seva condició de terminal de les rutes marítimes que unien el NE hispànic amb els ports italians, el fet que hi comencés la ruta terrestre que per Ilerda i la depressió de l’Ebre s’endinsava fins a Numància i que una altra via la comuniqués amb la Gàl·lia i el S de la península, li van permetre de convertir-se en un nucli mercantil i burocràtic important i que passés de ser una base militar a ser la capital de la Hispània Citerior i, l’any 45 aC, per obra de Juli Cèsar, a colònia romana amb el nom de Colonia Iulia Urbs Triumphalis Tarraconensis. L’any 27 aC August modificà la divisió provincial d’Hispània: la província Citerior, anomenada també Tarraconense i de la qual Tàrraco era la capital, fou objecte d’alguns canvis i la Ulterior dividida en dues: la Lusitània i la Bètica. La Tarraconense abraçava des del N de l’actual província d’Almeria fins a la desembocadura del Duero. Tenia set convents jurídics: Tarraconensis, Carthaginiensis, Caesaraugustanus, Cluniensis, Asturicensis, Lucensis i Bracarensis. El Tarraconensis, amb capital a Tàrraco, anava del Xúquer fins als Pirineus Orientals, però sense incloure Lleida ni la Vall d’Aran. L’arribada d’August al poder i el predomini de la burgesia afavoriren Tàrraco. A la primera època de l’Imperi pertanyen les reformes del fòrum i, probablement, el teatre, i també l’estructuració de la ciutat en tres terrasses a causa de l’especial configuració del turó tarragoní i també per tal de seguir els models hel·lenístics imperants en l’urbanisme d’aleshores. A la terrassa inferior se situaven el fòrum, el teatre, una àrea residencial i l’amfiteatre; a la mitjana, el circ i a la superior, el fòrum provincial i una zona de temples. La Tàrraco de l’època d’August ocupava una superfície de 60 ha i tenia uns 30 000 h; era, doncs, una ciutat de segon ordre dins el concert de l’Imperi, però la primera entre les dels Països Catalans. El fet de ser la capital d’una província tan extensa com la Tarraconense li atorgava preeminència política entre les altres ciutats hispàniques. En la pràctica la seva jerarquia es manifesta en els monuments, ja que solament les ciutats més importants dins l’Imperi gaudien dels tres recintes d’esbarjo de l’època: circ, teatre i amfiteatre. Tàrraco era la residència del legat imperial, del prefecte de les costes marítimes i d’una nombrosa burocràcia administrativa, militar i religiosa. L’estructura administrativa de la capital de la Tarraconense era com la de les altres ciutats de dret romà, disposava de comicis, duumvirs, edils i qüestors; també posseïa un consell o senat municipal i almenys dos col·legis, el dels fabri (treballadors de la construcció) i el dels centonarii (bombers). Val a dir que, en l’aspecte religiós, Tàrraco només tingué una originalitat: el culte a August, del qual fou, entre les ciutats d’Occident, capdavantera ja que edificà un temple a l’any de la mort de l’emperador i en vida ja havia dedicat una ara al seu numen. La crisi del segle III afectà Tàrraco, que fou presa pels francoalemans, i la inestabilitat general comportà una reducció del seu comerç marítim. Un cop superades les primeres irrupcions bàrbares, el segle IV s’inicià amb millors perspectives. En temps de Caracal·la l’antiga Tarraconense va ser dividida. Tàrraco quedà com a capital d’una província formada per una part del País Valencià, Catalunya, Aragó, Navarra, el País Basc i les actuals províncies de Santander, la Rioja i Burgos. Una nova ona de bàrbars arribà vers l’any 360 a les portes de Tàrraco. La ciutat fou expugnada i només se salvà la part alta, que resistí l’escomesa. Els darrers anys del segle IV, últim període d’esplendor de l’Imperi, proporcionaren una nova etapa de prosperitat relativa a la ciutat, a la qual donà fi la invasió dels voltants de l’any 400. Tàrraco se salvà de la invasió de vàndals, sueus i alans de l’any 409 i fins el 451 gaudí d’un període de pau i tranquil·litat degut, en bona part, als tractats entre l’Imperi i els visigots.

La medievalització

La capital de la Tarraconense caigué en mans dels visigots l’any 469 i, pel que sembla, sense gaire violència ni víctimes. A despit de les circumstàncies no gaire falagueres, Tarragona sabé conservar les prerrogatives politicoreligioses heretades del Baix Imperi alhora que una tradició artística, un comerç amb els ports italians i un cert grau d’activitat econòmica. El manteniment de la figura del bisbe metropolità durant el període fou vital per a Tarragona, ja que li permeté conservar la condició de ciutat i l’antic prestigi. Els esdeveniments polítics relacionats amb la ciutat es redueixen a l’execució del príncep Hermenegild i a la rebel·lió de Froia. Pel que fa a l’arribada dels musulmans, Recasens i Comes interpreta que els dos màxims jerarques de la ciutat, el bisbe i el duc, es decidiren a oposar resistència als invasors i que al-Hurr els assetjà l’any 716. L’antiga urbs inicià aleshores un període d’abandó i despoblament que s’allargà fins als segles XI o XII.

L’edat mitjana

La campanya de Berenguer Ramon II contra Tortosa permeté l’ocupació de Tarragona, procés que culminà amb la donació de la ciutat i el Camp de Tarragona al bisbe Oleguer el 1118. Aquest, el 1129, n'encomanà el repoblament al cavaller normand Ramon Bordet. Tarragona rebé un fort impuls demogràfic al segle XIII, fins a l’extrem d’arribar a assolir una de les xifres d’habitants més altes de tota l’edat mitjana. A la darreria del segle XII la ciutat mantenia relacions comercials amb les costes de llevant i del S de la península i amb els ports del Llenguadoc, Provença, Gènova, Mallorca, Sicília i el nord d’Àfrica. Els habitants de Tarragona practicaren durant el segle XIII l’activitat del cors, la qual cosa denota una ferma tradició marinera i que la gent de mar era d’esperit inquiet, emprenedor, bel·licós, audaç i plena d’afany d’enriquir-se. El 1228 Jaume I es reuní, a la casa de Pere Martell, de Tarragona, amb diversos prohoms per planejar la conquesta de Mallorca als sarraïns. Un dels fets més importants dels segles XIII i XIV és l’estructuració de la municipalitat. La fase embrionària del procés ocupà tot el segle XIII. L’arquebisbe Benet de Rocabertí en va impulsar decididament l’evolució en concedir a la ciutat importants franqueses, i el mateix va fer el seu successor, l’arquebisbe Bernat d’Olivella, el qual va establir els jurats, però la municipalitat no restà definitivament estructurada fins a la prelatura d’Arnau Sescomes. El consell era el màxim organisme de la ciutat i hi eren representats tots els grups socials en les persones dels consellers, els quals tenien l’obligació de defensar i fer respectar els privilegis, els usos, les llibertats, les franqueses, les ordinacions, els costums, els estatuts i les concòrdies de Tarragona. El consolat era l’òrgan que executava les decisions del consell. L’integraven els cònsols elegits anualment pels consellers. Els estralls que causà a Tarragona la Pesta Negra foren considerables. Durant el segle XV la ciutat sofrí una davallada contínua en el nombre d’habitants. La situació econòmica de Tarragona no va ser gaire bona a la primera meitat del segle XIV i empitjorà a la segona, però fou al segle XV que entrà en el punt més crític. La crisi completa arribà l’any 1462: la ciutat, aclaparada per les despeses de la guerra, les exigències de Joan II i el despoblament, es trobava exhausta i el consell no tingué altra alternativa que prendre l’acord de declarar la suspensió de pagaments. La incorporació de Tarragona a la revolta catalana contra Joan II s’esdevingué de resultes d’un complot preparat per un grup antireialista, que assolí d’imposar-se damunt el consell municipal, el qual el 18 de juny de 1462 determinà d’emancipar la ciutat dels lligams feudals que la unien al rei i a l’arquebisbe. El setge es produí el 17 d’octubre; fins el dia 31 la ciutat resistí les escomeses de les forces de Joan II, però en veure que no podria continuar fent-ho es rendí i posà com a condició que ni el rei ni els soldats francesos del seu exèrcit no entressin a la ciutat, la qual es convertí en la capital de la Catalunya joanista.

Els segles XVI i XVII

Durant la guerra dels Segadors, Tarragona estigué en mans filipistes i hi residiren els lloctinents de Felip IV. El fet que la seva possessió es considerés essencial per al triomf de les armes franceses a Catalunya li comportà haver de patir dos setges. El primer transcorregué entre el 13 de maig i el 23 d’agost de 1641; la característica més remarcable fou la fam patida pels assetjats, que comportà l’emigració de gairebé tota la població civil. El segon setge tingué lloc del 8 d’agost al 13 de setembre de 1644 i se singularitzà per la violència de les operacions militars. Els setges del 1641 i del 1644 foren factors decisius en l’estat de prostració en què restà Tarragona durant la segona meitat del segle XVII i la primera del XVIII, ja que la guerra malmeté l’economia i causà greus destruccions en el nucli urbà i en la zona portuària, de manera que la prosperitat quedà truncada i el comerç marítim es desvià vers Salou.

El segle XVIII

Tarragona inicià el segle XVIII preocupada per la manca de blat i entretinguda en la reconstrucció de les muralles i els edificis malmesos per la voladura de la Torre Grossa. Fins al mes d’octubre de 1705 es mantingué sota el control dels borbònics, però, ocupat el Camp pels partidaris del rei arxiduc i bloquejat el port per l’estol de l’holandès baró de Schratenbach, capitulà el dia 17 i tot seguit envià una comissió a Barcelona per tal de prestar obediència al nou sobirà. El mes de novembre del 1709, Tarragona quedà defensada per una guarnició anglesa, la qual inicià la construcció de fortificacions amb la intenció de convertir-la en una plaça forta a l’estil de Gibraltar i Maó. Entre les obres defensives bastides pels britànics es destaquen la Falsa Braga i les de la punta del Miracle. Quan les tropes aliades evacuaren el Principat, Tarragona decidí de lliurar-se als borbònics, els quals entraren a la ciutat el 14 de juliol de 1713 comandats pel marquès de Lede. Durant els tres primers quarts del segle XVIII, Tarragona visqué d’esquena a la mar i a les activitats marineres i comercials i, pràcticament, sense cap activitat de tipus industrial. La responsabilitat de la situació no era exclusivament tarragonina, ja que les autoritats borbòniques li reservaren el paper de plaça forta, no compatible amb la pràctica de les activitats mercantils; la població, conscient de la importància del comerç marítim per al desenvolupament de la ciutat, lluità contra la marginació per decret, i les seves aspiracions foren ateses l’any 1761, quan per decret reial es retornà a la ciutat el dret de desembarcar al port mercaderies estrangeres. Al darrer quart del segle XVIII i els primers anys del XIX, la ciutat experimentà una renovació urbanística. En foren els promotors principals els arquebisbes Joaquín Santiyán i Francesc Armanyà, el corregidor Marià Ibáñez, els canonges Carles González de Posada, Fèlix Amat i Josep Ibáñez, els nobles Josep Antoni de Castellarnau i Antoni de Martí i Franquès, i comerciants com Fructuós Escolà i Francesc Satorras. Aquests reformadors tenien la pretensió d’incorporar la vella metròpoli al moviment econòmic català del segle XVIII, i per aconseguir-ho emprengueren importants obres públiques, com la reconstrucció del moll, la construcció de la carretera de Tarragona a Lleida, l’enderrocament de la muralleta, el traçat del passeig de circumval·lació o el proveïment d’aigua a la població.

El segle XIX

El setge, l’ocupació i l’abandó de Tarragona pels francesos entre el 1811 i el 1813 ha estat la màxima calamitat soferta per la ciutat d’ençà de la decadència del segle XII. Del 3 de maig fins al 27 de juny de 1811, la ciutat sofrí el setge i el 28 patí els horrors de l’assalt i el saqueig, en els quals perderen la vida més de tres mil tarragonins. L’ocupació francesa de Tarragona durà del 29 de juny de 1811 al 19 d’agost de 1813, en què fou abandonada i destruïda. A conseqüència de la guerra, la ciutat experimentà una espectacular davallada demogràfica. La nit del 8 al 9 de març de 1820, per obra del coronel Pere Perena, Tarragona passà de l’absolutisme al constitucionalisme. El fet fou acceptat pacíficament per la ciutat, que jurà la constitució el 15 d’abril. Els regidors liberals de l’ajuntament projectaren tota una àmplia gamma de mesures encaminades a facilitar el desenvolupament de la ciutat, però la restauració de l’absolutisme els ho impedí. L’any 1827, a conseqüència de l’alçament dels Malcontents, Ferran VII vingué a Tarragona, on residí del 28 de setembre al 28 d’octubre i del 24 de novembre al 4 de desembre. La presència del rei a la ciutat comportà l’inici de les obres de la carretera de Tarragona a Reus. A Tarragona el canvi polític esdevingut el mes de setembre del 1868 fou controlat per la burgesia liberal (lligada al comerç i majoritàriament en el Partit Progressista), la qual sabé evitar la violència i les exigències radicals de transformació social. L’eufòria revolucionària fou dirigida vers aspectes urbanístics, com l’enderroc del Fortí Reial i el Portalet, l’eixamplament dels carrers de l’Hospital i de Sant Francesc i l’obertura al trànsit del carrer de Girona. El 20 de setembre de 1869 Tarragona es commocionà a causa de l’assassinat de Raimundo de los Reyes García (secretari del govern civil en funcions de governador civil) pels republicans que acompanyaven la comitiva del general Blai Pierrad. El fet comportà l’empresonament d’una trentena de persones a Tarragona i donà al govern l’excusa que necessitava per a ordenar el desarmament dels voluntaris republicans. Aquesta mesura fou acollida amb protestes al Camp de Tarragona i motivà que es produïssin rebomboris a Reus, a Valls i també a Tarragona, els quals ocasionaren la dissolució dels seus ajuntaments per disposició del governador civil. La presència de la fil·loxera en les vinyes franceses el 1874 influí positivament en l’economia de Tarragona, que experimentà un augment del nombre dels seus habitants; però posteriorment la destrucció de les vinyes per la fil·loxera, les guerres colonials i la pèrdua de Cuba i les Filipines causaren un seriós retrocés en l’evolució econòmica i demogràfica de la ciutat.

Del segle XX ençà

Tarragona menà una vida lànguida fins a la Primera Guerra Mundial, en què, gràcies al comerç amb els països bel·ligerants, inicià una recuperació econòmica de la qual són testimonis la construcció del Mercat Central i del grup escolar de Saavedra; la urbanització d’uns quants carrers de l’Eixample i la reforma del passeig de les Palmeres de Santa Clara. Contribuïren a aquesta recuperació l’obertura de la fàbrica de tabacs, la instal·lació de la factoria de CAMPSA i d’algunes petites indústries al final de la dècada de 1920 i principi del 1930. Amb la Guerra Civil de 1936-39 s’aturà aquest revifament, ja que la ciutat fou sistemàticament bombardejada, i foren destruïdes una gran part de la zona portuària, l’estació de ferrocarril i la factoria de la CAMPSA. El 15 de gener de 1939 fou ocupada per les tropes franquistes. Durant la dictadura franquista la ciutat patí una forta repressió, especialment intensa durant els anys 1940 i 1950. Els anys seixanta Tarragona rebé un gran contingent immigratori a conseqüència del desenvolupament turístic i industrial, que anà de la mà de l’expansió de la construcció, sovint de manera caòtica i desordenada.

Col·laboració: 
JMRe
Data de revisió: 
2015-11-25
Llegir més...