bisbat de Tortosa

Mapa del bisbat de Tortosa

© Fototeca.cat

Demarcació de l’Església catòlica que té per capital la ciutat de Tortosa.

L’existència de la diòcesi consta d’una manera certa el 516, i el seu primer bisbe conegut és Asel·lus, que assistí al concili de Barcelona del 540. La seva demarcació es constituí després del 1150 amb un territori que comprenia pràcticament l’actual regió de Tortosa i s’estengué amb la conquesta valenciana per tota l’actual regió de Castelló de la Plana. Es creu que corresponia en bona part a l’antic territori ibèric dels ilercavons. La diòcesi fou molt retallada entre el 1957 i el 1960, en crear-se la diòcesi de Sogorb - Castelló de la Plana, de resultes de les directrius del concordat del 1953 i de l’intent d’adaptar les diòcesis a les províncies administratives de l’Estat espanyol; això ha fet que pobles de parla catalana del sector fronterer amb Saragossa i Terol passessin a dependre del bisbat de Saragossa, qüestió que ja fou objecte d’un plet entre Tortosa i Saragossa, al segle XIV, que fou pronunciat a favor de Tortosa.

Des del 1960 la diòcesi de Tortosa té 6.450 km2 i pertany civilment a les províncies de Tarragona i Castelló de la Plana. Els seus límits arriben fins a Peníscola i Alcalà de Xivert (Baix Maestrat) per la costa mediterrània i fins a Olocau del Rei (Ports), per l’interior; per la part que limita amb Lleida ha perdut Maials, i per la part que limita amb Tarragona ha conservat els antics límits, que van de l’Hospitalet de l’Infant (Baix Camp), prop de la costa, a la Palma (Ribera d’Ebre), a l’interior. Ha perdut, per tant, els pobles de les províncies civils de Terol, Lleida i bona part de la de Castelló de la Plana i ha passat de 200 a 140 parròquies.

A desgrat del que diuen les velles cròniques i de la llegenda tardana sobre l’evangelització de l’apòstol Pau que hi deixà per primer bisbe el seu deixeble Ruf —llegenda creada al segle XII amb la introducció de la canònica regular augustiniana de Sant Ruf—, les primeres notícies sobre la diòcesi són dels anys 516 i 540. La llista de bisbes entre el suposat Ruf i Asel·lus és completament gratuïta. La invasió àrab féu perdre les traces de la diòcesi. És probable que continués algun temps la cristiandat tortosina, i potser amb algun bisbe resident o titular, però no és possible de documentar-ho. El bisbe de Tortosa Pateru, que el 1058 assistí a la consagració de la seu de Barcelona, és encara un enigma; probablement era un simple titular, car el 1118, en nomenar el papa Gelasi II arquebisbe de Tarragona Oleguer, li encomanà la cura i restauració de la diòcesi de Tortosa. La submissió a Tarragona durava encara el 1149, i s’acabà amb el nomenament del bisbe Gaufred, fins aleshores abat de Sant Ruf d’Avinyó. La conquesta de la ciutat fou feta el dia darrer de l’any 1148 pel comte Ramon Berenguer IV, amb l’ajut dels genovesos. El 1155, per butlla del papa Adrià IV, el comte cedí al nou bisbe terrenys per a edificar la nova catedral de Tortosa i per a dotar vint canonges regulars que s’hi havien d’establir. El nou bisbe Ponç de Monells, abat de Sant Joan de les Abadesses i bisbe de Tortosa des del 1165, completà la dotació de la canònica (1166-67), acabà i consagrà la catedral (1178) i organitzà la diòcesi, encara amb provatures indefinides per la part del Regne de València. En temps del bisbe Ponç de Torroella (1213-54) la diòcesi conegué el seu temps de màxima expansió, amb la conquesta de Morella (1232), Borriana (1233) i per fi València (1238), que permeteren la gran expansió meridional del bisbat i l’adquisició de molts béns per a la diòcesi. El bisbe Arnau de Jardí (1273-1306) fou àrbitre (amb els juristes Domènec de Terol i Ramon de Besuldu) en la qüestió dels Costums de Tortosa i aconseguí de fer arribar a un acord a senyoria i ciutadans en l’espinós tema del dret de la ciutat i de les jurisdiccions. Els àrbitres donaren la sentència definitiva el 1277. La diòcesi tenia dins seu importants nuclis de moriscs i una forta colònia jueva, que fou causa, el 1413, quan Pere Martines de Luna, el papa Benet XIII, actuava com a administrador del bisbat, de la famosa disputa de Tortosa, en la qual, sota la presidència del papa i la direcció de Jeroni de Santa Fe, discutien rabins jueus i teòlegs cristians i que acabà amb la conversió de molts d’aquells i s’imposà als jueus no convençuts que cada any escoltessin a la seu de Tortosa un sermó sobre la vinguda del Messies.

Després del període del cisma d’Avinyó i de la residència de Benet XIII a Peníscola, en què la diòcesi visqué activament, retornà la tranquil·litat. Adriaan Floriszoon, antic preceptor del després emperador Carles V, esdevingué bisbe de Tortosa el 1516, cardenal el 1517 i papa, amb el nom d’Adrià VI, des del 1522. Del seu curt pontificat (1522-23) restà el privilegi que els bisbes portessin solideu vermell com el seu, quan era anomenat “cardenal de Tortosa”. En els temps moderns es remarquen els bisbes Sever Tomàs Auter, pel sínode que celebrà i per la compilació dels anteriors, que publicà el 1697; Manuel Ros de Medrano, que publicà una nova compilació el 1819 i que morí víctima del seu zel a assistir els empestats del còlera (1821), i el seu successor, Víctor Damián Sáez, que féu la fundació definitiva del seminari conciliar, convertint en seminari el col·legi de Sant Lluís (1824). El seu successor hi creà una important biblioteca. A Tortosa, i entorn del seu seminari, es fundà el 1883 la Germandat de Sacerdots Operaris Diocesans, obra de Manuel Domingo i Sol, destinada a un ampli apostolat. En la mateixa tongada d’espiritualitat, impulsada sobretot pel bisbe Benet Vilamitjana (1861-88), foren fundats l’Institut de Germanes de la Consolació, per Maria Rosa Molas, i la Companyia de Santa Teresa per Enric d’Ossó. En temps més recents la posició retreta d’alguns dels seus bisbes deixà la diòcesi i el clericat en un marginament lamentable amb vista a la renovació litúrgica i l’obertura a la resta de diòcesis catalanes, remarcable sobretot en l’ús del castellà en la litúrgia en pobles del tot catalans, que encara perdura en molts indrets. El 1989 hom hi celebrà un sínode diocesà, i el 1990 el bisbe Ricard M. Carles i Gordó fou traslladat a la seu arxiepiscopal de Barcelona. El 1991 el bisbe auxiliar de Barcelona Lluís M. Martínez i Sistach, nascut a la mateixa ciutat, fou nomenat bisbe de Tortosa. El 1997 el bisbe Lluís M. Martínez i Sistach fou traslladat a la seu metropolitana i primada de Tarragona.

Episcopologi de Tortosa

bisbe període lloc de naixement
Ursus 516
Asellus 540
Maurili 546
Julià 580-589
Froïscle 589-599
Rufí 614
Joan 633-638
Àfrila 653
Cecili 683-688/90
Joan Involat 693
invasió sarraïna
Patern (probablement només titular) 1058
Gaufred 1151-1165
Ponç de Monells 1165-1193 Monells (Baix Empordà)
Gombau de Santaoliva 1194-1212
Ponç de Torrella 1212-1254
Bernat d’Olivella 1254-1272
Arnau de Jardí 1272-1306 Bítem (Baix Ebre)
Dalmau de Montoliu (electe) 1306
Pere de Batet 1306-1316
Francesc Paolac 1310-1316 Morella (Ports)
Berenguer Desprats 1316-1340
Guillem de Sentmenat (electe) 1340
Arnau de Llordat (abans bisbe d’Urgell) 1341-1346
Bernat Oliver (abans bisbe de Barcelona) 1346-1348 València
Jaume Sitjó (abans bisbe de Lleida) 1348-1351 Valls (Alt Camp)
Esteve Malet (abans bisbe d’Elna) 1351-1356
Joan Fabre 1357-1362
Jaume de Prades i de Foix (cardenal) 1362-1369
Guillem de Torrelles (abans bisbe de Barcelona) 1369-1376
Hug de Llupià-Bages 1379-1397
Pero de Luna y Albornoz (administrador) 1399-1403
Francesc Climent, dit Sapera 1407-1410
Pero de Luna (administrador) 1410-1414
Ot de Montcada i de Luna (cardenal) 1415-1446/47
Ot de Moncada 1447-1473
Alfons d’Aragó 1475-1413
Lluís Mercader i Escolano 1514-1516
Adrià VI 1516-1522 Utrecht
Wilhelm van Enkevort (cardenal) 1523-1534
Antonio de Calcena 1537-1539
Jeroni de Requesens 1542-1548
Ferran de Lloaces i Peres (abans bisbe de Lleida) 1553-1560 Oriola (Baix Segura)
Martín Córdoba y Mendoza 1560-1574 Còrdova
Juan Izquierdo 1574-1585 Aragó
Joan Terès i Borrull (abans bisbe d’Elna) 1586-1587 Verdú (Urgell)
Joan Baptista de Cardona 1587-1589
Gaspar Punter i Barreda 1590-1600 Morella (Ports)
Pedro Manrique 1601-1611 Castella
Isidoro Aliaga (abans bisbe d’Albarrassí) 1611-1612 Mosquerola (Aragó)
Alfonso Márquez del Prado 1612-1616 Segòvia
Luis de Tena 1616-1622 Guadix (Andalusia)
Agostina Spinola 1623-1626 Gènova
Justino Antolínez de Burgos y de Saavedra 1628-1637
Giovanni Battista Veschi e de Campagna, dit de Campania 1641-1655 Nàpols
Gregorio Parcero (abans bisbe de Girona) 1656-1663 Túi (Galícia)
Josep Fageda (abans bisbe de Girona) 1664-1685 Vic
Sever Tomàs Auter (dominicà) 1685-1699 Puigcerdà (Sardenya)
Silvestre Garcia i Escalona 1702-1714 Almoatcid (Castella)
Juan Miguélez de Mendaña 1715-1717 Cubillos (Castella)
Bartolomé Camacho y Madueño 1720-1757 Montoro (Andalusia)
Francesc Borrull 15-757-1758 València
Luis García Mañero 1760-1765 Sotillo (Castella)
Bernardo Velarde y Velarde 1765-1779  

Santillana (Astúries)
Pedro Cortés y Larraz 1780-1786  

Belchite (Aragó)
Victoriano López Gonzalo 1787-1790 Tarzaga (Castella)
Antonio José Salinas Moreno 1790-1814 Hellín (Múrcia)
Manuel Ros i Medrano 1815-1821 Ourense
Víctor Damián Sáez Sánchez Mayor 1824-1839 Budia (Castella)
Damián Gordo y Sáez 1848-1854 Cantalejas
Gil Esteve i Tomàs(bisbe de Tarrassona) 1858 Torà (Segarra)
Miquel Pratmans i Llambés 1860-1861 Cardona (Bages)
Benet Vilamitjana i Vila 1861-1879 Sant Vicenç de Torelló (Osona)
Francisco Aznar y Pueyo 1879-1893 Panticosa (Aragó)
Pere Rocamora i Garcia 1894-1925 Granja de Rocamora (Baix Segura)
Félix Bilbao y Ugarriza 1926-1943 Bakio (País Basc)
Manuel Moll i Salord 1943-1968 Ciutadella (Menorca)
Ricard Maria Carles i Gordó 1969-1991 València
Lluís Maria Martínez i Sistach 1991-1997 Tortosa (Baix Ebre)
Xavier Salinas Viñals 1997-2013 València
Enric Benavent Vidal 2013- Quatretonda (Vall d’Albaida)