i bisbat d’Urgell | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

bisbat d’Urgell

Mapa del bisbat d’Urgell
© fototeca.cat
Demarcació de l’Església catòlica que té per capital la ciutat de la Seu d’Urgell.

Té una extensió territorial de 7 630 km 2 , que comprèn també Andorra, amb una població de 184 395 h (2000). Limita amb els bisbats de Vic, Solsona, Lleida, Barbastre, Tolosa, Pàmies i Perpinyà. La seva jurisdicció s’estén a 408 parròquies, amb 127 annexos, 221 de les quals de menys de 100 h, repartides en 16 arxiprestats. Els límits territorials, que durant l’edat mitjana sobrepassaven els 10 000 km 2 , en el transcurs dels segles experimentaren modificacions importants: la pèrdua de la Ribagorça (s. IX), a favor de la seu de Roda, traslladada més tard a Lleida (1149), la del Berguedà, el Solsonès i una part de la Segarra, en benefici de la nova diòcesi de Solsona (1593), i de la meitat de la Cerdanya annexada a França pel tractat dels Pirineus (1659-60), transferida al bisbat de Perpinyà el 1803. En canvi, li foren agregades les 29 parròquies de la Vall d’Aran (1805), provinents de la suprimida diòcesi gascona de Sant Bertran de Comenge. L’any 1874, en virtut del concordat del 1851, li foren unides per una butlla de Pius IX les jurisdiccions fins aleshores exemptes de l’abadiat de Gerri, el pabordat de Mur, el priorat de Meià i algunes esglésies dependents dels hospitalers. Finalment, el 1956, les parròquies de la vall de Castanesa (Alta Ribagorça) passaren a la diòcesi de Barbastre, i les de l’arxiprestat d’Areny de Noguera (Alta Ribagorça) a Lleida, mentre que, com a contrapartida, li era atribuït l’enclavament d’Artesa de Segre. Els bisbes d’Urgell són coprínceps d' Andorra , títol i atribucions que comparteixen amb el president de la República francesa. El bisbat d’Urgell, sense excloure la possibilitat d’un origen més remot, era ja constituït al s. VI. El primer bisbe conegut, Just , figura entre els participants en els concilis de Toledo (527), Lleida i València (546). Els seus successors assistiren també regularment als concilis de Toledo del 589 al 693. La successió episcopal, malgrat la incertesa dels noms i de la cronologia consignats en els catàlegs oficials, i les institucions diocesanes no foren interrompudes, sembla, per la invasió sarraïna del 714. El bisbe Anambad, condemnat a Llívia pel valí rebel (de Narbona?) Munussa a morir a la foguera el 731, probablement ho era de la seu urgellesa, regida des del 781, abans del traspàs del comtat d’Urgell a la sobirania franca (785-790), pel famós bisbe Fèlix d’Urgell , titllat d’adopcionista pels teòlegs carolingis i, per aquesta causa, deposat i confinat a Lió (799-800). Durant el seu pontificat, entorn de l’any 793, la ciutat d’Urgell i la catedral foren completament destruïdes pels àrabs. La restauració de la capital del bisbat i de la diòcesi fou eficaçment promoguda per Carlemany i Lluís el Piadós, que n'encomanaren l’endegament a homes de confiança —Leidrat de Lió (800-806) i Possedoni (807?-823)—, i li assignaren un extens territori, que comprenia els comtats d’Urgell, Cerdanya, amb el Berguedà i les valls de Lillet i de Ribes, Pallars i Ribagorça, més la vall de Gistau, al Sobrarb. En l’acta de consagració de la nova catedral (segona meitat del s. IX), que ha pogut ésser anomenada “la primera carta geogràfica del Pirineu”, són descrits minuciosament els territoris dependents del bisbat i són enumerades 289 parròquies, d’origen visigòtic o reconstruïdes, aleshores existents. Entre els anys 885 i 892 un clergue cerdà, de nom Esclua , pretengué de suplantar el bisbe legítim Ingobert i protagonitzà el primer intent de separació de l’arquebisbat de Narbona, al qual, caiguda Tarragona en poder dels sarraïns, havien estat agregades les diòcesis catalanes. El projecte, malgrat haver obtingut inicialment el favor comtal i dels bisbes de Vic i Barcelona, no reeixí i Esclua fou a la fi excomunicat i deposat com a intrús. El bisbe Adolf de Pallars-Ribagorça, consagrat per ell, fou, això no obstant, mantingut en el càrrec fins a la mort (913/14), la qual cosa motivà la segregació temporal del Pallars de la diòcesi urgellesa (888-950) i la definitiva unió de la Ribagorça a la seu de Roda (956). A partir del s. X s’incrementaren les restauracions i les fundacions de centres monàstics, degudes a la iniciativa privada, episcopal i comtal, en els quals fou adoptada progressivament la regla benedictina (Sant Serni de Tavèrnoles, Santa Maria de Gerri, Sant Pere de la Portella, Santa Maria de Serrateix, Santa Cecília d’Elins) i els quals exerciren una gran influència en la cristianització del país i en el seu desenvolupament humà, cultural i econòmic, al costat de l’organització parroquial i de les canòniques regulars (la Seu d’Urgell, Solsona, Cardona, Organyà, Ponts, Àger, Mur, Tremp) als s. XI i XII. Contemporàniament, l’església urgellesa, regida durant més d’un segle (981-1122) per membres de les famílies comtals i vescomtals de Conflent —Sal·la (981-1010), Ermengol (1010-35)—, de Cardona —Eribau (1036-40), Folc (1092-96)—, de Cerdanya —Guillem Guifré de Cerdanya (1041-75)— i de Pallars —Ot (1096-1122)—, entrà de ple en el joc del sistema feudal, que li permeté de formar-se un extens patrimoni senyorial, el qual, entre altres poblacions i territoris, incloïa la ciutat d’Urgell i les valls d’Andorra (988), però l’obligà a sotmetre's al poder superior dels comtes, que disposaren sovint dels béns eclesiàstics com a cosa pròpia, intervingueren en les eleccions dels bisbes i en reberen els homenatges de vassallatge. L’aplicació de la reforma gregoriana, precedida del canvi, més lent que en altres bandes, de la litúrgia visigòtica per la romana, aconseguí d’extirpar la simonia i de reduir les intervencions dels laics en els afers eclesiàstics, alhora que reforçava les relacions amb el papat, iniciades molt abans amb les anades dels bisbes Guisad (II) (951), Sal·la (1001) i Ermengol (1011) a Roma, on els foren atorgades sengles butlles confirmatòries dels privilegis i les possessions de la seva església. La conservació d’uns i altres i l’engrandiment del poder episcopal toparen nogensmenys, sobretot a l’Urgellet, amb la resistència de la noblesa local i originaren una sèrie de conflictes i de lluites armades, perllongades al llarg de tota l’edat mitjana, amb els vescomtes de Castellbò i els seus hereus, els comtes de Foix. En els intents d’aquests d’ensenyorir-se del comtat d’Urgell i en els seus enfrontaments amb els reis de Catalunya-Aragó, la mitra féu invariable costat als darrers, que, d’altra banda, li dispensaren protecció i nombrosos privilegis. La crisi albigesa, iniciada a la fi del s. XII i que revestí formes d’extrema violència a la Cerdanya, on foren espoliades i destruïdes moltes esglésies, i a l’Urgellet, amb el saqueig de la capital del bisbat i de la catedral (1195/96), afectà durant molt de temps les terres del nord de la diòcesi, malgrat els esforços dels dominicans, introduïts a Puigcerdà (1220) i a la Seu (1273), i el zel desplegat per l’inquisidor Pere de la Cadireta, assassinat pels albigesos a la vall de Castellbò (1279). Les informacions recollides en la visita apostòlica feta per l’arquebisbe de Tarragona, Guillem de Rocabertí, i els delegats (1310-12) revelen el baix nivell intel·lectual i moral del clericat urgellès al principi del s. XIV i la decadència generalitzada dels monestirs. En produir-se el Cisma d’Occident (1378), el bisbe Berenguer d’Erill (1371-88) adoptà una actitud neutral entre Roma i Avinyó, mantinguda fins i tot després que el rei Joan I, escoltat el parer de l’assemblea de teòlegs i juristes reunida a Barcelona (1387), hagués decidit de posar els seus estats i l’església catalana sota l’obediència del papa avinyonès Climent VII. Durant els s. XIV-XV els bisbes foren nomenats directament per la Santa Seu i, sovint, investits d’altres dignitats, residien habitualment fora de la diòcesi, com el cardenal Pere de Cardona (1472-1515), humanista i mecenes de les edicions venecianes del Breviarium (1487) i del Missale urgellense (1509). A la fi del s. XIII les rendes del bisbat eren valorades en uns 200 000 sous barcelonesos, i a mitjan s. XV, en 4 000 ducats, el 60% dels quals corresponia als centres comunitaris: monestirs (benedictins i cistercencs), canòniques (regulars i premonstratenques), convents (ordes mendicants) i cases dels ordes militars. La reforma tridentina, admesa en el sínode del 1566, trobà en el bisbe Andreu Capella (1588-1609), secundat pel secretari capitular Josep de Calassanç, un decidit promotor que maldà per impedir la penetració dels hugonots, erigí el seminari conciliar (1592), dotat amb les rendes de l’extingit monestir de Sant Serni de Tavèrnoles, i fundà a la Seu un col·legi de la Companyia de Jesús. Al s. XVII, malgrat la cessió a la diòcesi de Solsona, creada el 1593, de quatre deganats (Solsona, Cardona, Berga i Bagà) i de 114 parròquies (1623), el bisbat d’Urgell en conservava encara unes 360, la seva renda anual ascendia a 8 000 escuts i la taxa que havia de satisfer a la col·lectoria apostòlica era de 2 000 florins. A partir d’aquesta època augmentaren els nomenaments de bisbes, de presentació reial, procedents d’altres regions de la península Ibèrica —la totalitat, llevat d’una sola excepció, en el període comprès entre els anys 1695 i 1827—, amb la consegüent castellanització de la cúria, dels mitjans d’expressió i dels documents emanats de l’autoritat episcopal, la qual cosa afectà també Andorra, país independent de parla catalana. Amb tot, l’ús del català es mantingué generalment en l’ensenyament de la doctrina cristiana, l’administració dels sagraments i la predicació de caràcter popular. Amb l’abolició del feudalisme (1811-37), l’església d’Urgell perdé definitivament la jurisdicció i els drets senyorials, exercits en diversos indrets i diverses poblacions de la diòcesi, llevat de la vall d’Andorra. Durant el pontificat del bisbe Simó de Guardiola, adherit a la causa carlina i exiliat per aquest motiu (1835-47), hom projectà la supressió del bisbat, descartada pel concordat del 1851, després del qual l’antiga divisió diocesana en deganats i oficialats experimentà diverses modificacions, abans de restar fixada (1904) en dinou arxiprestats. La darrera guerra civil (1936-39) costà la vida a 107 sacerdots, moltes esglésies foren incendiades i la major part dels arxius parroquials foren destruïts. El govern i la pastoral de la diòcesi han estat reestructurats últimament de cap i de nou, segons les normes del concili II del Vaticà i la legislació posterior, i s’ha constituït també una comissió del patrimoni cultural (1975), encarregada de la catalogació i salvaguarda de les obres d’art i dels arxius eclesiàstics. A part el butlletí oficial (des de l’any 1853), el bisbat edita dues publicacions de caràcter estadístic i informatiu, la Guia de l’Església d’Urgell (anual) i l' Església d’Urgell , revista mensual (des del mes d’abril del 1972).

Episcopologi d'Urgell

Just 527-546  
Simplici 589-599  
Ranari 633  
Maurell 653-665  
Jacint? (672-680)?  
Leuberic 683-693  
Anambad? 731  
Fèlix 781-799  
Leidrat de Lió (administrador) 800-805/6  
Possedoni a 814-823  
Sisebut 823-840  
Beat 849  
Guisard (I) 857-872  
Galderic 878  
Ingobert 885-893  
Esclua (intrús) 885-892 de la Cerdanya
Nantigís 900-914  
Radulf de Barcelona 914-942  
Guisad (II) 942-978  
Sal·la 981-1010 del Conflent
Ermengol 1010-1035 d’Aiguatèbia? (Conflent)
Eribau 1036-1040 de Cardona (Bages)
Guillem Guifré 1042-1075 de la Cerdanya
Bernat Guillem 1075-1092  
Guillem Arnau de Montferrer 1092-1095  
Folc II, vescomte de Cardona (intrús) 1092-1096 de Cardona (Bages)
Ot d’Urgell 1095-1122 dels Pallars
Pere Berenguer 1123-1141  
Bernat Sanç 1142-1163  
Bernat Roger 1163-1167 de Foix
Arnau de Preixens 1167-1195  
Bernat de Castelló 1195-1198  
Bernat de Vilamur 1199-1203  
Pere de Puigverd 1204-1230  
Ponç de Vilamur 1230-1255  
Abril ? 1257-1269 de Galícia
Pere d’Urtx 1269-1293 de la Cerdanya
Guillem de Montcada 1295-1308  
Ramon Trebailla 1309-1326  
Arnau de Llordat 1326-1341  
Pere de Narbona 1341-1347/8  
Niccolò Capocci 1348-1351 de Perusa (Itàlia)
Hugó Desbac 1351-1361  
Guillem Arnau de Patau 1361-1364  
Pero de Luna 1365-1370  
Berenguer d’Erill i de Pallars 1370-1388  
Galceran de Vilanova 1388-1415  
Francesc de Tovia 1415-1436  
Arnau Roger de Pallars 1437-1461  
Jaume de Cardona i de Gandia (cardenal) 1461-1466  
Roderic de Borja i Escrivà 1467-1472 de Canals (Costera)
Pere de Cardona 1472-1515  
Joan d’Espés 1515-1530  
Pedro Jordán de Urríes 1532-1533 aragonès
Francisco Jordán de Urríes 1534-1551 aragonès
Miquel Despuig 1552-1556 de Tortosa (Baix Ebre)
Juan Pérez García de Oliván 1556-1560 aragonès
Pere de Castellet 1561-1571 de Tarragona
Joan Dimes Lloris 1572-1576 de Barcelona
Miquel Jeroni Morell 1578-1579 de València
Hug Ambròs de Montcada 1580-1586  
Andreu Capella 1588-1609 de València
Bernat de Salbà i de Salbà 1610-1620 de Barcelona
Luis Díez de Aux de Armendáriz 1622-1627 de Quito (Equador)
Antonio Pérez 1627-1633 de Santo Domingo de Silos (Casatella)
Pau Duran 1634-1651 d’Esparreguera (Baih Llobregat)
Juan Manuel de Espinosa 1655-1663 de Sevilla
Melcior de Palau i Boscà 1664-1670 de Mataró (Maresme)
Pere de Copons i de Teixidor 1670-1681 d’Igualada (Anoia)
Joan Baptista Desbac i Martorell 1682-1688 de Palma de Mallorca
Oleguer de Montserrat i Rufet 1689-1694 de Barcelona
Julián Cano Thebar 1695-1714 de Toledo (Castella)
Simeón de Guinda Apéztegui 1714-1737 d’Esparza (Navarra)
Jorge Curado y Torreblanca 1738-1747 de Lucena (Andalusia)
Sebastián de Victoria d’Emparán y de Loyola 1747-1756 d’Azpeitia (Guipúscoa)
Francisco José Catalán de Ocón 1757-1762 de Torrox (Andalusia)
Francisco Fernández de Xátiva 1763-1771 de Casas Ibáñez (Castella)
Joaquín de Santiyán y Valdivieso 1771-1779 d’Arce (Castella)
Juan García y Montenegro 1780-1783 de Lugo (Galícia)
Josep de Boltas (de pares catalans) (o de Voltes?) 1785-1795 d’Orà
Francisco Antonio de la Dueña y Cisnero 1797-1816 de Villanueva de la Fuente (Castella)
Bernardo Francés y Caballero 1817-1824 de Madrid
Bonifacio López y Pulido 1825-1827 de Montehermoso (Extremadura)
Simó de Guardiola i Hortoneda 1827-1851 de l’Aleixar (Baix Camp)
Josep Caixal i Estradé 1853-1879 del Vilosell (Garrigues)
Salvador Casañas i Pagès 1879-1901 de Barcelona
Ramon Riu i Cabanes 1901 de Solsona
Joan Josep Laguarda i Fenollera 1902-1907 de València
Joan Baptista Benlloch i Vivó 1907-1919 de València
Justí Guitart i Viladerbò 1920-1940 de Barcelona
Ramon Iglésias i Navarri 1942-1969 de Durro (Alta Ribagorça)
Joan Martí i Alanis 1970-2003 del Milà (Alt Camp)
Joan-Enric Vives i Sicília 2003- de Barcelona
 

 

Col·laboració: 
CeBa
Llegir més...