Arquitecte de professió, durant els anys d’estudiant mantingué un intens interès per la literatura i fou molt influït per Boris Pasternak, del cercle d’amistats del qual formà part. Amb Bella Akhmadulina i Jevgenij Aleksandrovič Jevtušenko és el més destacat dels poetes en llengua russa sorgits a l’empara de la relativa liberalització del règim soviètic que la mort de Stalin (1953) propicià. No començà a publicar fins el 1958 i mantingué un difícil equilibri entre les pressions de la censura i l’expressió pròpia.
La seva poesia intenta transmetre la tensió i el dinamisme del temps actual en ritmes febrils, sense detalls, i assistir a l’essència íntima de les coses, mitjançant complicades metàfores i l’ús del grotesc, aliat al llenguatge més modern de la ciència i de la tecnologia.
De la seva abundant obra, el llibre potser més conegut és Antimiry (‘Anti-móns’, 1964) per les nombroses traduccions, però cal destacar també Treugol’naja gruša, (‘La pera triangular’, 1962), Ten’ zvuka (‘L’ombra d’un so’, 1970) i Soblazn, (‘Temptació’, 1978).
Fou un dels primers escriptors soviètics en viatjar a Occident, on donà conferències i recitals i esdevingué un dels més coneguts. Fou membre de diverses institucions acadèmiques, dins i fora del seu país, entre les quals l’ American Academy of Arts and Letters i l'Académie Goncourt. Rebé nombrosos premis, entre els quals el Premi Estatal de l’URSS (1978).