És comparable a la flauta dolça sopranino quant a dimensions i tessitura, si bé el seu so és més potent, la qual cosa el fa apte per a interpretacions a l’aire lliure. És un instrument típic de la cobla, que hom toca amb una sola mà, l’esquerra, mentre amb la dreta l’executant percudeix el tamborí que li penja del coll per sobre del braç esquerre. Antigament, els joglars i els pastors se servien d’un rústic flabiol fet, generalment, de canya o de fusta de boix, d’una longitud i distribució de forats molt variable segons els casos. El flabiol actual de la cobla de sardanes és afinat en fa i els seus sons resulten una onzena més alta que la nota escrita. És fet generalment amb fusta de banús, i la seva llargada oscil·la entre els 22 i els 25 cm. Normalment l’instrument consta de 8 forats (5 a la part anterior i 3 a la part posterior) dels quals els 5 superiors són tapats i destapats amb els corresponents dits de la mà esquerra. A la darreria del segle XIX se li afegiren 3 claus, i una quarta clau fou ideada per Josep Plans entre el 1950 i el 1960. L’extensió de l’instrument és de dues octaves, des del mi 3 al mi 5, en notació escrita. Les notes naturals són obtingudes per la sola oclusió dels forats per l’acció de les 3 o 4 claus de què consta actualment i, en ocasions, valent-se de posicions de mig forat, el flabiol pot executar tots els intervals cromàtics de la seva extensió. Com a instrument de cobla, es caracteritza per les tradicionals tonades d’introit i contrapunt en les sardanes. Malgrat no tenir un paper protagonista en la majoria d’elles, sovint els compositors li atorguen petites intervencions ornamentals o passatges d’ambientació bucòlica. Hi ha fins i tot un considerable nombre de sardanes per a flabiol solista, com ara Vora el niu, d’Enric Sans, i La cançó de l’ocellet, de Pere Rigau, títols que han esdevingut clàssics en el repertori d’aquest instrument. Entre els artesans que s’han dedicat a la construcció de flabiols, Joaquim Llantà (1849 — 1916) i el seu fill Pere Llantà (1891 —?), ambdós de Sant Feliu de Pallerols, són els que han obtingut els instruments més reeixits; entre els flabiolaires virtuosos cal destacar Pere Rigau i Poch (1868 — 1909), Pere Moner i Parella (1900 — 65) i Narcís Paulís i Vila (1906).
m
Música
flabiol
© Fototeca.cat
Instrument aeròfon, de fusta, que pertany a la família de les flautes, amb embocadura bisellada, tradicional a tot el Principat.