i galleguisme | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

galleguisme

substantiu masculím
història hist i ciències polítiques polít
Corrent literari i polític sorgit a Galícia al s XIX.

El galleguisme polític s’inicià en un grup d’intel·lectuals que actuaren a partir del 1840 a través de periòdics com “El Porvenir”, “El Recreo Compostelano” i “El Idólatra de Galicia”. En fou una figura destacada Antolín Faraldo, que a l’assemblea federal de Lugo (1843) reclamà la independència de Galícia. Faraldo Añón i Rua Figueroa foren els inspiradors ideològics de la revolució gallega del 1846, però, quan aquesta fracassà, s’hagueren d’exiliar. El 1855 aparegué a la Corunya el periòdic de signe regionalista “El Clamor de Galicia”, dirigit per Benito Vicetto. Però la formulació del galleguisme del s XIX fou obra d’Alfredo Brañas, mantenidor dels jocs florals de Barcelona el 1893, ciutat on publicà El regionalismo (1899), llibre que influí sobre els inicis de la Lliga Regionalista. Menys conservador fou El Regionalismo gallego (1889), de Manuel Murguía. El 1916, per iniciativa d’Antón Villar Ponte, foren creades a la Corunya As Irmandades da Fala, societat política i cultural que, enfront del regionalisme del s XIX, accentuava la qüestió lingüística com a element fonamental. El plantejament nacionalista és obra de la Generación Nos, l’orientador inicial de la qual, Vicente Risco, publicà Teoría do Nacionalismo Galego (1920) dins els plantejaments wilsonians. La incorporació del galleguisme al moviment republicà fou obra de l’ORGA, grup de Santiago Casares Quiroga. En col·laboració amb l’ORGA, un altre grup, integrat per intel·lectuals gallecs nacionalistes, fundà el 1931 el partit galleguista, que, enfront de la tebior política de Casares Quiroga, plantejà decididament la qüestió de l’Estatut. El 1936 les eleccions del front popular provocaren l’escissió dins el partit; Risco passà a una posició de dreta i Alfonso Rodríguez Castelao restà com a guia del nacionalisme d’esquerra. L’acció del partit galleguista es concretà en la preparació, la votació i el triomf de l’Estatut d’Autonomia de Galícia (juny del 1936). Tot just iniciada la guerra del 1936, el galleguisme sofrí una repressió molt forta. Entre els galleguistes víctimes de la repressió cal esmentar Alexandre Bóveda, inspirador de l’Estatut del 1936, i l’editor Anxel Casal. Els diputats gallecs exiliats, mentrestant, constituïren a Buenos Aires el Consello de Galicia, que féu un política d’aproximació a Catalunya i al País Basc (ratificació del pacte Galeusca). El 1950 fou fundada a Galícia l’editorial Galàxia, que inicià una tasca de reconstrucció cultural, orientada per Ramón Piñeiro. Entre d’altres, formaren part del grup Galaxia F. Fernández del Riego, Domingo Garcia-Sabell i Xaime Isla. Al voltant d’aquest grup, més tard anomenat culturalista, començà de quallar un moviment jovenívol que s’inclinà cap al marxisme. D’aquest moviment en resultà la formació de la Unió do Pobo Galego (UPG), el 1964, per un grup integrat, entre d’altres, per X.L. Méndez Ferrín, Celso Emilio Ferreiro i Bautista Alvares. La UPG representà la presència d’un galleguisme marxista amb plantejaments independentistes. També com a marxista es definí el Partido Socialista Galego (PSG), creat el 1965 de la mà de Xose M. Beiras. Amb el decurs del temps, àdhuc els partits d’àmbit estatal han anat recollint l’ideari galleguista, especialment les seves formulacions culturals. Des del 1975, hom pot distingir en el galleguisme tres tendències: el galleguisme històric (no militant o disseminat en diferents partits i no marxista), el galleguisme militant no marxista (Partido Galleguista, PG), i el marxista (PSG, UPG, etc). El galleguisme militant, malgrat augmentar en importància any rere any, no ha obtingut grans resultats electorals d’ençà del franquisme. En les eleccions al parlament gallec del 1981 el Bloque Nacionalista Galego —que engloba la UPG— i el Partido Socialista Galego obtingueren 3 i 1 escons, respectivament, d’un total de setanta-un; en aquestes eleccions obtingueren escó nombrosos galleguistes independents —bé que integrats en les llistes electorals de formacions d’àmbit estatal—: Ramón Piñeiro, Carlos Casares i d’altres en el Partido Socialista Obrero Español (PSOE); Xerardo Fernández Albor (AP), nomenat president de la Xunta, Domingo García-Sabell fou nomenat delegat del govern a Galícia. Als comicis autonòmics del 1985, una nova força nacionalista de centre que volia ésser l’hereva de l’històric PG, Coalición Galega, aconseguí onze diputats, el PSG-Esquerda Galega, encapçalat per Camilo Nogueira, tres, i el BNG un, si bé el govern gallec continuà en mans de la conservadora Alianza Popular.

Llegir més...