i independentisme | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

independentisme

independentismo (es), independentism (en)
substantiu masculím
Política
independentismo (es), independentism (en)
ciències polítiques polít
Moviment que cerca la independència d’un poble, un país, una nació, etc.

Als Països Catalans, des de la dècada dels seixanta reivindicaren aquesta adscripció, rebutjant la tradicional de separatisme diversos grups nacionalistes radicals minoritaris que els darrers anys del franquisme i durant la transició espanyola que assoliren un major protagonisme. Entre aquests grups hom pot esmentar el Front Nacional de Catalunya, el Partit Socialista d'Alliberament Nacional, Independentistes dels Països Catalans, Nacionalistes d'Esquerra, Bloc d'Esquerra d'Alliberament Nacional. El 1979 sorgí també Terra Lliure, l’únic dels grups independentistes en emprar el terrorisme per a la consecució dels seus objectius, el qual al llarg de setze anys d’existència feu uns dos-cents atemptats amb una víctima mortal i diversos ferits. Tanmateix, el seu pes dins de l’independentisme fou més aviat reduït. Reticent davant la transició espanyola i amb una història organitzativa plena de crisis i escissions, el gruix de l’independentisme postfranquista, d’esquerres, sovint marxista i revolucionari, incorporava joves decebuts per l’autonomia, la democràcia formal i la crisi econòmica, i confluí en la creació de noves plataformes d’acció, com la Crida a la Solidaritat en Defensa de la Llengua, la Cultura i la Nació Catalanes, de caràcter no estrictament polític, i el Moviment de Defensa de la Terra. El 1993, la primera d’aquestes organitzacions s’autodissolgué i molts dels seus membres passaren a Esquerra Republicana de Catalunya, partit que el 1989 havia abandonat la tradició federalista i que passà a aglutinar la major part de l’independentisme català. El 1996 ERC patí una escissió que donà lloc al Partit per la Independència, dissolt el 1999, i els seus dirigents integrats a Convergència Democràtica de Catalunya.

L’any 2003, amb el final de l’hegemonia a la Generalitat de Catalunya de Convergència i Unió (la qual, atès el seu espectre de votants comprès entre el regionalisme i l’independentisme declarat, sempre havia mantingut una posició ambigua en relació a la independència de Catalunya), s’inicià un nou cicle polític en constituir-se un govern de coalició que incorporava per primer cop un partit explícitament independentista (ERC). Tot i això, les dissensions amb el soci major del tripartit, el PSC, dependent orgànicament del PSOE, repercutiren en greus crisis, com ara la dimissió del vicepresident del govern català (2004) i la dissolució del govern i la convocatòria d’eleccions anticipades arran del refús dels republicans a donar suport a l'Estatut d'Autonomia del 2006. Reeditat el govern tripartit aquest any, tot i que les dissensions entre el PSC i ERC es mantingueren més sota control, la qüestió de la hipotètica independència de Catalunya començà a situar-se al centre del debat polític. Hi contribuiren diversos factors: des de l’esfera institucional, les difícils relacions del govern català amb l’espanyol, sobretot arran de l’admissió a tràmit per part del Tribunal Constitucional d’un recurs contra l’Estatut d’Autonomia, aprovat pel Parlament i posteriorment ratificat en referèndum; el dèficit fiscal català en relació a la resta de l’Estat espanyol difós progressivament en l’opinió pública catalana (i finalment reconegut pel mateix govern espanyol), i el nivell d’inversions i dependència en les infrastructures, percebut com un greu obstacle al creixement català, així com l’anticatalanisme militant de mitjans de comunicació d’àmbit estatal. Aquests i altres elements desbordaren la política oficial, bé que no sempre es traduïren en iniciatives de signe independentista. D’aquestes, cal esmentar la creació d’organitzacions al marge dels partits polítics que posaven l’accent en l’esgotament de la via autonomista i la necessitat de constituir un estat propi sobirà a partir de vies democràtiques (Sobirania i progrés, 2006; Plataforma pel Dret a Decidir, 2006; Centre d’Estudis Sobiranistes, 2007; Deumil.cat, 2009). Arran de la insatisfacció dins d’ERC amb la política institucional, considerada excessivament dependent del PSC, es constituí Reagrupament, primer com a corrent intern (2007) i posteriorment com a plataforma electoral (2009) escindida del partit.

El moviment independentista entrà aparentment en una nova fase l’any 2009 amb la convocatòria de consultes per la independència en diverses poblacions catalanes iniciada el tretze de setembre a la població d’Arenys de Munt. Tot i l’incontestable suport a l’opció independentista en les primeres convocatòries (més del 90% dels vots), el caràcter espontani i no oficial de la consulta, la precarietat dels mitjans disponibles, la limitada participació i la restricció a només alguns municipis foren adduïdes per a qüestionar la representativitat dels resultats. En aquest sentit, però, tampoc contribuïren a clarificar el pes de l’independentisme en la societat catalana les enquestes realitzades per mitjans acadèmics, oficials i mitjans de comunicació ateses les incongruències mútues i un enfocament en general indirecte. Però a partir de les estructures territorials que s’organitzaren per fer les diverses consultes, s’anà consolidant un nou moviment independentista de caràcter cívic, l’Assemblea Nacional Catalana, amb la voluntat de ser un actor complementari al paper dels partits polítics. L’acte de constitució oficial fou l’11 de març de 2012, al Palau Sant Jordi de Barcelona. Prop de 7.000 persones participaren en l’assemblea constituent d’aquest moviment independentista que es marcà com a principals objectius organitzar el 2013 unes consultes independentistes des de l’àmbit municipal per afavorir la proclama de la independència de Catalunya el 2014.

Col·laboració: 
ERimA
Llegir més...