i muntanya | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

muntanya

montaña (es), mountain (en)
substantiu femení f geomorfologia geomorf
Elevació natural del terreny.

Una muntanya es defineix pels conceptes de desnivell i d’altitud sobre el nivell marí. Hom comprova fàcilment la diferència entre un relleu muntanyós i la regió planera que li serveix de base; l’altitud depèn, però, d’una superfície general de referència, que no és altra que la del nivell de la mar. Una muntanya pot tenir una altitud considerable i aparèixer a la vista com un relleu de pendent molt suau. Per contra, muntanyes molt menys elevades poden tenir una aparença impressionant, deguda al desnivell existent entre aquella i els terrenys propers, molt més baixos i planers. En principi una muntanya supera com a mínim els 350-400 m d’altitud; hom no l’ha de confondre, doncs, amb un turó. En general, hom parla de muntanya baixa quan no arriba als 1 000 m d’altitud, de muntanya mitjana si oscil·la entre 1 000-2 500 m, i de muntanya alta si supera aquesta darrera xifra. Les muntanyes apareixen de vegades relativament aïllades (massissos, relleus en inselberg, etc), però sovint apareixen agrupades formant sistemes muntanyosos, (serralades). Amb un altre criteri de diferenciació hom parla també de muntanya vella, és a dir, amb un relleu molt desgastat, i de muntanya jove, fent referència als relleus d’origen recent, encara poc desgastats per l’erosió. Hom considera en una muntanya tres parts fonamentals: la base, els flancs o vessants i el cim. Les muntanyes es formen principalment per efectes orogènics i tectònics, plegaments, falles i vulcanisme. Existeixen, però, relleus formats en condicions especials. Poden ésser deguts, en efecte, a l’erosió diferencial, a la simple inversió del relleu o a diversos processos d’acumulació. Els relleus volcànics es formen per l’erupció de lava i altres materials. Un lacòlit o intrusió magmàtica crea sovint un relleu en dom, bombant els materials que són damunt seu. Els relleus deguts a les falles són també nombrosos; desplaçaments verticals originen els graben, o fosses d’enfonsament, i els horste, o blocs elevats: la fossa renana dominada pels Vosges i la Selva Negra en constitueix un bon exemple. Els plegaments orogènics eleven a una altitud considerable els materials dipositats prèviament en un geosinclinal: tals són els Pirineus i els Alps, per exemple. Un cop formades les muntanyes, són ràpidament atacades pels agents erosius, que tendeixen implacablement a llur destrucció. La força erosiva depèn, però, d’un seguit de circumstàncies: el clima, la duresa dels materials, la cobertora vegetal, etc. Per a explicar l’origen de les muntanyes, hom ha imaginat tot de teories. En general, hom creu que els processos orogènics depenen de forces o de moviments originats a l’interior del globus terrestre; d’altres, però, assignen una certa influència a fenòmens purament extraterrestres. Es destaquen les teories de la contracció, de la deriva dels continents, dels corrents de convecció, del metamorfisme, de la gravetat, de la isostàsia i de la tectònica de plaques. La muntanya en general és poc favorable a l’ocupació humana. Gradualment l’home va abandonant un ambient que considera massa hostil. Actualment, però, la pràctica dels esports d’hivern i l’afluència turística a l’estiu obren noves perspectives de cara al futur.

Col·laboració: 
EGF
Llegir més...