i occità | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

occità

llengua d’oc
substantiu masculím
Lingüística i sociolingüística
llengua d’oc
lingüística ling
Llengua romànica, anomenada també llengua d’oc, pertanyent a l’agrupament lingüístic gal·loromànic.

La denominació llengua d’oc procedeix de la veu oc, en occità “si’.

L’occità és la llengua pròpia d’Occitània i constitueix, doncs, una de les llengües ètniques parlades al territori de l’actual Estat francès. Quant als límits —que cal traçar atenent l’extensió de les altres llengües veïnes—, hom pot assenyalar, pel que fa als parlars oc/oïl, que la línia divisòria entre ambdós no sembla pas haver variat gaire des de l’edat mitjana: hom pot fixar-la partint de la confluència dels rius Garona i Dordonya, seguint el curs de la Gironda i, per Angulema, fins a Châteldon. A partir d’aquí, el límit, que separa també el territori lingüístic occità del francoprovençal, davalla cap al sud, travessa el Roine al damunt de Valença del Delfinat i, per sota de Grenoble, ateny la frontera italiana. Respecte als parlars italians, la línia divisòria no és tan clara: hom pot dir que totes les altes valls dels Alps i algunes localitats de la plana piemontesa són occitanes, però també cal assenyalar que unes determinades zones, territorialment occitanes, acusen la influència del piemontès (com la Saorga). Amb l’aragonès i el català, la frontera lingüística segueix la línia que va del cim de l’Auñamendi al coll de Pimorent —llevat de la zona aranesa—, i d’aquí continua per l’alta Arièja, el Capcir, el Donasà i la Fenolleda fins a Salses i la mar. Amb el domini lingüístic basc, els límits són molt imprecisos i no coincideixen amb la frontera administrativa entre les províncies basques i el Bearn. Hom pot dir que la ratlla fronterera va de l’Atlàntic al riu Ador, per sobre de Biarritz, fins a arribar a les valls bearneses. Cal fer notar, a més, que hom pot trobar determinades zones de parla occitana més enllà d’aquests límits (com és el cas de la Guardia Piemontese, a la Calàbria), de la mateixa manera que, en terra occitana, hom registra petites marques lingüístiques italianes (Mònaco, Biot, Vallauris i altres localitats de l’alta Provença, etc). Una altra dada, més imprecisa encara que els límits, és la del nombre de parlants d’aquesta llengua. Vers el decenni dels anys trenta Ronjat opinava que uns deu milions de persones coneixien o parlaven l’occità. Però, quant a aquesta opinió —respectable, d’altra banda—, cal fer notar que, malgrat els esforços continuats d’occitanització del país, les xifres reals del nombre de parlants disten molt d’ésser les que Ronjat i d’altres assenyalen.

Al costat dels límits geogràfics, un altre problema important en la definició de l’occità és el de la seva fragmentació dialectal. Partint d’uns criteris estrictament lingüístics, cal considerar que l’occità és format per un complex dialectal que abraça, com a mínim, tres grans entitats: el nord-occità, l’occità mitjà i el gascó. El primer, que es divideix en tres grans grups dialectals (el llemosí, l'alvernès i el provençal alpí), es caracteritza, sobretot, per la palatalització de -ca -ga llatines (cantat > chanta; gaudire > jauvir/gausir; castellu > chastèl). Aquest fet de palatalització, paral·lel al que s’esdevé en la llengua d'oïl, fa que el nord-occità sigui clarament un domini lingüístic intermedi entre el francès i l’occità mitjà. Aquest, que constitueix la segona de les tres grans entitats lingüístiques occitanes, és pròpiament el cor de la llengua per la seva claredat fonètica i pel fet d’ésser allunyat, d’una manera equidistant, del nord-occità i del gascó; és també el grup dialectal més conservador. Es divideix en dos dialectes importants (el llenguadocià i el provençal), que tenen en comú diverses característiques: el manteniment dels grups llatins -ca i -ga (cantar, cabra; gallu > gal; gaudiu > gaug; etc), el manteniment de s en els grups consonàntics -sp, -st, -sk (espiar, tèsta, escòla), la solidesa de la a pretònica, que no es velaritza (castèl, aquel, passejada, no kostèl, okel, posejado), l’absència de palatalització en les consonants, la solidesa dels diftongs i dels triftongs (paire, aiga, sau, pèira, buou, puei > patre, aqua, sale, petra, bove, postiu), i, finalment, el manteniment de la l intervocàlica, provinent de l o de ll llatines (pala, salar, galina, bèla, etc). Quant al gascó, cal dir que constitueix, dins el conjunt occitanoromànic, una entitat ètnica i lingüística original. Considerat ja a l’edat mitjana com un lengatge estranh en relació amb la koiné dels trobadors, es distingeix molt clarament dels altres dos components del complex dialectal occità per la seva fonètica i també per la morfologia, la sintaxi i el lèxic.

Atesa la problemàtica geogràfica i dialectal que la llengua ofereix, cal assenyalar encara els trets que donen a l’occità la seva especificació precisa enfront de les altres llengües romàniques. Segons Ronjat, aquests trets —de tipus fonètic, morfològic, sintàctic i lexical— són dinou: absència gairebé completa de vocals tancades, presència de la vocal ü, vocals nasals que mantenen, generalment, el timbre de la vocal oral corresponent, diftongació de ĕ ŏ llatines condicionada per la presència d’una *yod (*y) o d’una digamma —(Ƒ): vĕtulu > vielh; ŏcto > ueit; bŏve > buòu—, no diftongació de les vocals del llatí vulgar [é], [ó] tancades, tancament de la ọ del llatí vulgar, manteniment de la a llatina accentuada —pratu > prat; capra > cabra/chabra—, solidesa de la a final àtona (en francès passa a ∂) —catena > cadena; porta > porta, davant el francès chaine, porte—, solidesa de les vocals pretòniques e o γρ, absència de mots proparoxítons, tancament de la o pretònica en totes les posicions, conservació d’una flexió verbal que comporta la inutilitat del pronom personal subjecte, sistema verbal original, els trets essencials del qual són comuns amb el català, ús del pretèrit i de l’imperfet de subjuntiu per a expressar la irrealitat, manteniment del subjuntiu en les prohibicions i ús, amb òm, de la tercera persona del plural i del reflexiu en les expressions indeterminades. Resten per enumerar algunes particularitats de tipus lèxic que, per damunt de tot, manifesten unes afinitats molt clares de l’occità i les altres llengües llatines meridionals.

També, al costat de l’explicació gramatical de la llengua, caldria abordar determinats fets històrics que condicionen la seva existència i que constitueixen un dels eixos sobre els quals recolza el moviment polític de l'occitanisme.

Col·laboració: 
BeL / AES
Llegir més...