Són monoics, amb flors estrobiliformes. Les flors femenines en madurar es lignifiquen i constitueixen cons o estròbils pseudocàrpics (les pinyes). Els cons dels pins tenen les esquames tectrius atrofiades i es componen solament d’esquames seminíferes lignificades i terminades en una apòfisi sovint prominent, cadascuna de les quals duu dues llavors (pinyons). El pol·len de pi, dispersat pel vent i produït esponerosament, té els grans amb dues vesícules aeríferes. El gènere comprèn més de 100 espècies, distribuïdes per l’hemisferi nord, de les quals només sis es fan espontàniament als Països Catalans: el pi blanc, el pi negre, el pi pinyer, el pi roig, la pinassa i el pinastre.
El pi blanc (o bord, o garriguenc o carrascla) (P.halepensis) ateny 20 m d’alçària i és de capçada arrodonida, poc densa i d’un verd clar, d’escorça grisa, de fulles de 6 a 15 cm, aparellades, i de pinyes nombroses, de 5 a 12 cm de llarg. De distribució mediterrània, forma boscs extensos a la terra baixa.
Pi negre
© MC
El pi negre (P.mugo ssp uncinata), de fins a 25 m d’alçada, però sovint més baix, té les fulles de 3 a 8 cm, aparellades, i les pinyes de 5 a 7 cm, amb apòfisis prominents i recorbades. Es fa a l’estatge subalpí, als Pirineus i en certs punts dels Alps i de la Serralada Ibèrica.
El pi pinyer (o bo, o de pinyonspinyoner, o ver) (P.pinea, o ), de fins a 30 m d’alçària i en forma de para-sol, té l’escorça brunenca amb clapes d’un bru ataronjat, les fulles geminades de 10 a 20 cm de llarg, i les pinyes de 8 a 14 cm de longitud, ovoides i brillants, amb apòfisis piramidals. És propi de la regió mediterrània i habita sòls sorrencs de terra baixa.
El pi roig (o alaga o melis, o rojal, o rojalet o sebó) (P.sylvestris), de fins a 40 m d’alt, té l’escorça rogenca, les fulles aparellades, de 3 a 7 cm de llarg, glauques i torçades, i les pinyes de 3 a 6 cm de llargària. És comú a les planes de Sibèria i de l’Europa septentrional i central, i penetra a les muntanyes mediterrànies.
Pi pinyer
© MC
Entre els pins conreats als Països Catalans en règim forestal o en jardineria, cal esmentar el pi americà, el pi cembra, el pi d’Àustria, el pi de Canàries, el pi excels, el pi insigne i el pi rígid.
El pi americà (P.aristata), oriünd del SW dels Estats Units, és un petit arbre de fins a 15 m d’alt, amb fulles en grups de cinc, apegaloses, i amb cons de 4 a 9 cm de llarg.
El pi cembra (P.cembra), natural dels Alps i dels Carpats, fa fins a 25 m d’alçària, i és caracteritzat per l’escorça de color gris rogenc, pels brots recoberts d’un toment ataronjat brunenc, per les fulles quinades de 5 a 8 cm i pels cons allargats de 5 a 8 cm de longitud.
El pi d’Àustria (P.nigra ssp nigra), propi de l’Europa sud-oriental, de la Itàlia central i d’Àustria, és un arbre semblant a la pinassa, però que pot arribar als 40 m d’altura, de capçada piramidal, amb fulles geminades de 8 a 16 cm, punxants i rígides, i amb pinyes de 5 a 8 cm. La seva fusta és molt apreciada.
El pi de Canàries (P.canariensis), endèmic de l’arxipèlag canari i plantat sovint en parcs i jardins, ateny fins a 30 m d’alt i té l’escorça d’un bru rogenc, una mica fissurada, les fulles ternades de 20 a 30 cm de llargària, i les pinyes ovoides, amb apòfisis piramidals.
El pi excels (P.excelsa), procedent de l’Himàlaia, fa fins a 50 m d’alçària i té l’escorça de color gris brunenc, les fulles en grups de cinc, penjants, flexibles i de 8 a 20 cm de llarg, i els cons cilíndrics de 15 a 25 cm.
El pi insigne (P.radiata), aborigen del S de Califòrnia, arriba fins a 40 m d’alçària i té l’escorça fissurada i de color bru fosc, les fulles ternades de 10 a 15 cm i els cons conicoovoides de 7 a 14 cm de llarg.
El pi rígid (P.rigida), propi de l’E de l’Amèrica del Nord, fa fins a 25 m d’alçada i té fulles en grups de tres, rígides i de 7 a 14 cm, i pinyes de 3 a 7 cm de llarg.
Aplicacions de la fusta del pi
La fusta del pi, blanca o rogenca i semidura o dura, segons les varietats, és molt emprada en fusteria i en construcció, especialment per a fer-ne, segons l’edat del pi i la varietat a la qual pertany, cobertes, encofrats, bastides, travesses de carril, pals de línies elèctriques i telegràfiques, etc, i la seva escorça constitueix un adob vegetal. La fusta de pins de menys de trenta anys sol ésser emprada en apuntalaments, a les mines, o en l’obtenció de pasta de cel·lulosa per a la fabricació de paper.