taquigrafia

taquigrafía (es), shorthand (en)
f
Escriptura i paleografia

Transcripció, segons el sistema de taquigrafia Dalmau del text, “La sardana és la dansa més bella de totes les que es fan i es desfan”

© Fototeca.cat

Art d’escriure tan de pressa com es parla valent-se de signes especials i abreviatures.

Hom l’anomena també estenografia ; tanmateix, aquest terme és aplicat més adequadament a sistemes d’escriptura amb signes més simples o curts que els habituals, i el terme taquigrafia és aplicat a qualsevol sistema (escriptura corrent o estenogràfica) en el qual hom empra mètodes per a adquirir velocitat, com ara sigles, contraccions, supressió de lexemes no indispensables (així itz en actualitzar ), signes propis per als prefixos i sufixos, supressió de paraules i sobretot de signes vocàlics, etc. Actualment la major part dels sistemes utilitzats són una combinació d’estenografia i de taquigrafia; d’aquí l’ús d’aquests dos mots com a sinònims. Segons el tipus de signes o estenes, els sistemes es divideixen en geomètrics i cursius. Els primers fan ús d’estenes derivades de figures geomètriques i amb inclinacions múltiples. Els segons, en canvi, parteixen de la base d’escriptura corrent, en la qual la mà ja està habituada a una sèrie de moviments, que solen ésser el d’avançar d’esquerra a dreta, pujant i baixant alternativament. Segons l’ús de signes vocàlics o no, hi ha una altra classificació. Sovint els qui prescindeixen de les estenes vocàliques fan ús de diacrítics per a suplir-les. Bé que hom aplicà sistemes d’abreviació en l’antiguitat, el primer sistema coherent, que fou utilitzat fins a l’edat mitjana, fou l’aplicat pels romans, conegut per notes tironianes. Ensenyat a les escoles, era d’ús en gairebé tots els dominis: literatura, discursos polítics, administració i justícia, i en l’exèrcit, com a mitjà de transmissió de missatges secrets. Els taquígrafs romans, anomenats “notaris”, foren apreciats i enaltits per les autoritats. Alguns emperadors, com Tit, foren taquígrafs hàbils. Els “notaris” excel·liren també en l’imperi Bizantí, fins que Justinià prohibí les “notes” en els tribunals de justícia, a causa dels equívocs que provocaven. Els cristians, quan no aconseguien que hom els deixés les declaracions judicials de llurs màrtirs, també utilitzaven el sistema tironià per a recollir llurs declaracions. Entre ells n'hi hagué que arribaren a altes jerarquies, com el papa Damas, sant Jeroni i el bisbe Cassià, mestre de notaris. Ell fou, precisament, martiritzat pels seus alumnes a cops de tauletes i estilets, que usaven per a llurs pràctiques. En els primers concilis hom també féu ús del sistema tironià per a recollir els debats, pràctica que perdurà fins al s. XI, que caigué en desús. Després, durant el període medieval, no és conegut cap sistema de taquigrafia, però és evident que hom n'usava algun o altre, puix que els sermons dels grans predicadors (sant Bernat al s. XII, sant Vicent Ferrer al XV) eren reproduïts paraula per paraula, i fins i tot n'hi ha proves gràfiques, com es pot veure en el retaule de sant Vicent Ferrer del museu de Sant Carles de València. En canvi, és molt conegut el sistema abreviatiu medieval (braquigrafia), a base d’el·lipsis o sigles (com AAC = anno ante Christum ; INRI = Iesus Nazarenus, Rex Iudeorum ; MP = millia passum , etc.), apòcopes o paraules retallades (oct. = octobris ), contraccions (Dñs = Dominus , vge. = virgine ), lletres sobreescrites (X° = Christo ) o abreujaments amb signes especials —així, la s ajaguda (~) travessant els pals de certes lletres, com Hierlm ( = Hierusalem )—. La conjunció et s’escrivia τ. El verb esse ( = ésser ) era representat amb dues esses ajagudes (≈), que ha acabat significant igualtat. Tanmateix, aquestes abreviatures no eren un sistema d’estenografia o de taquigrafia, perquè no permetien de seguir la velocitat de la paraula. Amb la braquigrafia hom no pretenia velocitat, sinó més aviat estalvi de temps als copistes o reduir despeses de pergamí. Durant el Renaixement aparegueren els precursors de la taquigrafia moderna, amb Timothy Bright (1588), a Anglaterra, seguit de John Willis, que és el primer a fer ús del terme estenografia (1602), i Thomas Shelton, que se serveix de la paraula taquigrafia (1626). Inicien la sèrie dels sistemes anomenats geomètrics , sempre molt utilitzats en els països de parla anglesa. En aquesta època es desvetlla una altra vegada l’afany de recollir els sermons dels grans predicadors. Però el mètode usat no era cap sistema d’estenografia. Sembla que grups de vint homes o més es posaven a la tasca de recollir les paraules del predicador, i allò que no agafava l’un ho feia l’altre, segurament seguint un ordre. És el que s’anomena logografia , o mitjà d’anotar la paraula al vol gràcies a diversos escriptors, cadascun dels quals anota una part del discurs. Aquests texts després eren àmpliament venuts, però la manca de serietat d’aquest procediment (es feia sense autorització dels interessats) el desacreditaren, i desaparegué durant els segles següents; però ressorgí amb la Revolució Francesa, per tal de retenir els debats en les assemblees revolucionàries, tot i que ja hi havia un sistema francès (el Coulon de Thévenot), el qual, però, sia per peresa o perquè resultava poc pràctic, no fou utilitzat. La taquigrafia moderna s’inicià amb John Byrom (1720), a Anglaterra, on del 1700 al 1900 aparegueren més de dos-cents sistemes. Els més importants són el de Taylor (1786), geomètric, com tots els d’aquesta època, del qual sorgiren, amb les consegüents adaptacions i modificacions, tota una sèrie de sistemes, com el del francès Coulon (1788), i més tard, també a França, el de Bertin (1792), i a Alemanya, el de Mosengeil (1796) i el de Danzer (1800). Però el sistema de base geomètrica que tingué més renom i difusió fou el de l’anglès Pitman (1837). A Alemanya es produí una notable innovació en aparèixer el primer sistema cursiu (1834), de mans de Franz-Xaver Gabelsberger, que tingué una gran difusió pel centre d’Europa i que fou adaptat al castellà per Jaume Boada (1916). Al sistema Gabelsberger foren fetes importants variacions per Stolze el 1840 (consignació de les vocals mitjançant diferents nivells per a les consonants), que foren acollides en la taquigrafia unificada alemanya i que en general s’han difós en tots els altres sistemes cursius, sobretot arreu d’Europa. Als Països Catalans la taquigrafia tingué conreadors molt aviat; el primer taquígraf fou Francesc de Paula Martí i Móra, que adaptà el mètode de Coulon de Thévenot a la llengua castellana (1802) i l’ensenyà a Madrid. El seu sistema, conegut amb el nom de sistema Martí , s’estengué per l’Amèrica Llatina, i encara hi és emprat (excepte a l’Argentina), amb modificacions. Fou modificat pel seu deixeble i continuador Francesc Serra i Ginesta, que n'establí l’ensenyament a Barcelona per compte de la Junta de Comerç (1805); el sistema de Serra —establert en col·laboració amb B.C.Aribau— fou conegut amb el nom de sistema Serra o sistema català , únic que establia signes verbals. Esteve Paluzie i Cantalozella publicà un mètode propi el 1844. El mètode de Serra i Aribau fou novament modificat per Pere Garriga i Marill, primerament d’una manera superficial (1864), però després, en col·laboració amb Josep Balari i Jovany, d’una manera més radical (1869), que l’aparten un poc de l’anomenada escola catalana, seguida més estrictament per Gaietà Cornet i Mas, fundador de l’Acadèmia de Taquigrafia de Barcelona (1872) i de la Revista Taquigráfica . Més tard aquesta entitat publicà la revista La Taquigrafía (1899-1937 i 1951-62). Balari i Jovany tingué com a deixeble Sebastià Farnés i Badó, fundador de l’Institut Taquigràfic Garriga de Barcelona, i adaptà la taquigrafia a la llengua catalana en la seva obra Taquigrafia catalana . Altres taquígrafs importants foren Joan Elias i Jubert, autor d’una Taquigrafia catalana , Jaume Boada, que practicà la taquigrafia cursiva i publicà una Estenografía (1916), Pujadas i, al País Valencià, Escalante i Moreno. El 1927 se celebrà a València un congrés internacional de taquigrafia. El 1935 Delfí Dalmau i Gener adaptà al català la taquigrafia cursiva Boada, i el 1953 en féu una de nova, que anomenà internacional , perquè és adequada a les principals llengües modernes.