i expedició dels almogàvers a Orient | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

expedició dels almogàvers a Orient

Expedició dels almogàvers a Orient
© Fototeca.cat
història hist
Expedició duta a terme per la companyia comandada per Roger de Flor, en la qual el gros de les forces era constituït per almogàvers.

Signada la pau de Caltabellota (1302), Roger de Flor obtingué autorització de Frederic II de Sicília per a oferir-se al servei de l’emperador de Bizanci, Andrònic II. Acceptades per aquest les condicions exigides —casament de Roger de Flor amb la seva neboda, filla del tsar de Bulgària, i concessió del títol de megaduc, paga cada quatre mesos— fou organitzada l’expedició, que Frederic II contribuí a abastar. Sota el comandament de Roger de Flor, formaren Corberan d'Alet i Ferran d'Aunés, Ramon Muntaner (cronista de l’expedició) i Ferran Eiximenis d'Arenós; Bernat de Rocafort i Berenguer d'Entença i de Montcada s’hi uniren posteriorment. Amb ells anaren molts cavallers catalans i alguns d’aragonesos, mariners i galiots; però el gros de les forces fou fornit pels almogàvers (4.000 segons Muntaner); molts portaven llurs mullers, amigues i infants. Trenta-sis vaixells partiren del port de Messina a l’estiu del 1303, i arribaren a Constantinoble pel setembre. Els expedicionaris foren acollits per Andrònic II i el seu fill Miquel, associat a l’imperi; foren celebrades les noces de Roger de Flor amb Maria, neboda de l’emperador. Els genovesos del barri de Pera, tement per llur posició privilegiada dins l’imperi, provocaren una brega entre almogàvers i mariners, resolta a favor dels darrers.

Andrònic II disposà que Roger de Flor anés a combatre els turcs d’Àsia Menor, contra els quals havia fracassat el seu fill Miquel. Ferran d’Aunés fou nomenat almirall de l’imperi, i la companyia passà a la península de l’Artaqui, actual Erdek, acompanyada de tropes imperials i de mercenaris alans, que comandava llur cap Geórgios. Portant la seva senyera i la de l’emperador (els almogàvers duien les dels reis de Catalunya-Aragó i de Sicília), Roger de Flor sortí a l’encontre dels turcs, i els derrotà totalment. L’arribada del mal temps (1 de novembre) l’obligà a romandre a l’Artaqui, on fou organitzada la hivernada; l’almirall Ferran d’Aunés, amb la flota, fou enviat a hivernar a l’illa de Quios. Ferran Eiximenis d’Arenós abandonà la host per passar-se al duc d’Atenes. En una brega entre els homes de la companyia i els alans resultà mort el fill de Geórgios; en conseqüència, molts alans desertaren.

L’abril o el maig del 1304, la companyia es posà en marxa a fi de prosseguir la campanya contra els turcs. Després de derrotar-los a Germe, combateren a Àulax, actual Alaşeh, contra les forces de l’emir de Caraman, el qual, vençut i ferit, alçà el setge de Filadelfia, on entraren els expedicionaris. Passaren a Cula, abandonada pels turcs a llur vinguda, i s’apoderaren del castell de Furmi i retornaren a Filadelfia. Reprengueren la marxa i penetraren a Tira, actual Tire, malgrat el setge turc; en una sortida derrotaren els assetjants, però hi morí el senescal Corberan d’Alet. Roger de Flor ordenà a Ferran d’Aunés i a la flota de passar a Ània; amb l’almirall hi anà Bernat de Rocafort, que, amb reforços, havia arribat a Quios. El megaduc disposà que Rocafort es traslladés a Efes, on anà a trobar-lo i el nomenà senescal; després es dirigí a Ània. Extramurs de la ciutat fou rebutjada una incursió turca, abans d’emprendre la marxa vers l’est. La companyia arribà fins a Kybistra, al peu del Taure, on els turcs s’havien concentrat i presentaren batalla el 15 d’agost de 1304. Nova victòria de Roger de Flor; Muntaner recollí el crit de guerra dels almogàvers: “Desperta ferre! Desperta!". La marxa prosseguí fins a les portes de Ferro (o portes de Cilícia), on fou donada l’ordre de retorn, vers Ània; en ruta, hom s’assabentà de la revolta de Magnèsia, on Roger de Flor havia deixat el botí de guerra. Hi acudí, n'organitzà el setge, durant el qual arribà manament d’Andrònic II de passar a Andrinòpolis, actual Edirne, per tal d’anar amb el seu fill Miquel contra els búlgars. Alçat el setge i celebrat consell a Ània, hom decidí el retorn; per ordre d’Andrònic II, la companyia s’instal·là a la península de Gal·lípoli l’octubre del 1304. Roger de Flor no aconseguia de posar-se d’acord amb l’emperador, que no gosava enviar-los a Andrinòpolis, temorós de les conseqüències de l’oposició de Miquel; volia que hi anés un cos escollit i la resta retornés a l’Àsia. Mentrestant, Berenguer d’Entença havia arribat a Gal·lípoli amb reforços; Roger de Flor li manà que anés a trobar-lo a Constantinoble, on li féu cedir la seva dignitat de megaduc, i ell rebé la de cèsar. Per fi, Roger de Flor i Andrònic II arribaren a un acord: cessió en feu, tret de les grans ciutats, de les possessions bizantines de l’Àsia Menor.

Abans d’abandonar Europa, Roger de Flor volgué visitar el fill de l’emperador, i deixà Berenguer d’Entença com a cap a Gal·lípoli. Sis dies després d’arribar a Andrinòpolis, Miquel féu entrar a la ciutat forces dels turcoples i alans; el cap d’aquests, Geórgios, assassinà Roger de Flor i el seu seguici al mateix palau de Miquel (4 d’abril de 1305). Immediatament es desencadenà per la ciutat una persecució a mort dels acompanyants del cèsar. Miquel envià tropes per a assetjar Gal·lípoli, on Berenguer d’Entença disposà la defensa i la contraofensiva. Hom acordà de deseixir-se i d’enviar missatgers a desafiar Andrònic II a la mateixa Constantinoble; l’emperador féu matar tots els catalans i aragonesos que es trobaven a la capital, entre ells, Ferran d’Aunés; els enviats, a llur retorn, foren esquarterats a Rodosto. Entença demanà ajuda a Frederic II de Sicília; no aconseguí, però, que el germanastre del rei, Sanç, que es trobava a Gal·lípoli, l’acompanyés en l’expedició marítima de càstig i d’abastament que preparava.

L’estol atacà l’Artaqui, l’illa de Proconnes, saquejà Heràclia i derrotà el fill de l’emperador, Joan; al retorn, però, Entença caigué presoner d’un estol genovès (31 de maig de 1305). A Gal·lípoli, on havien quedat Rocafort i Muntaner, capità del lloc, hom celebrà consell: acordaren de romandre-hi, de continuar la guerra contra Andrònic II i de venjar-se. Alçaren senyeres de l’Església, de sant Jordi i dels reis de Catalunya-Aragó i de Sicília; es donaren segell amb la imatge de sant Jordi i la inscripció, segons Muntaner, “Segell de la host dels francs qui regnen lo regne de Macedònia”; el comandament restà a mans de Rocafort. El 7 de juny ells atacaren victoriosament els assetjants; sortiren a l’encontre de Miquel, que trobaren i derrotaren prop d’Apros el 6 de juliol.

Des de Gal·lípoli i altres llocs ocupats posteriorment, la companyia féu durant dos anys nombroses i devastadores ràtzies (la famosa Venjança Catalana) sobre les comarques del voltant, i arribaren fins a les portes de Constantinoble. Ocupades Rodosto i Panídon, Rocafort s’hi traslladà, amb la major part de la companyia. Muntaner restà a Gal·lípoli, que es convertí en centre d’abastament freqüentat per mercaders catalans, que resistí un atac grec i acollí turcoples i turcs al servei de la companyia. A la primeria del 1306, Ferran Eiximenis d’Arenós retornà amb reforços; conquerí el castell de Màditos i s’hi establí. Acordaren de venjar la mort de Roger de Flor amb un atac contra els alans, acantonats a la frontera búlgara; les dones i els infants de Rodosto, actual Tekirdaǧ, anomenada Rodisto per Muntaner, i de Panídon retornaren a Gal·lípoli, on quedà Muntaner amb forces escasses, però rebutjà l’atac d’una flota genovesa en convinença amb Andrònic II.

L’expedició aconseguí la victòria en la batalla contra els alans, en la qual morí Geórgios. La tardor del 1306, Entença s’incorporà de nou a la companyia, i hi portà reforços. Rocafort no volgué reconèixer la seva autoritat, però gràcies a Muntaner i als dotze consellers de la host, hom arribà a un acord, bé que precari. La primavera del 1307 arribà a Gal·lípoli l’infant Ferran de Mallorca, nebot de Frederic II, per fer-se càrrec de la companyia, com a lloctinent del rei, segons pacte entre ambdós (Milazzo, 10 de març de 1307). Acceptat per Entença i altres caps, Rocafort apel·là a l’argúcia a fi que no fos reconeguda l’autoritat de l’infant; amb tot, li pregà que seguís amb ell fins a Salònica. La companyia, en efecte, esgotada, havia decidit d’abandonar Gal·lípoli i la rodalia, i dirigir-se a Macedònia.

Al començament de l’estiu del 1307, Muntaner, amb les dones i els infants, s’embarcà en direcció a Cristòfol o Cristòpolis, actual Kavala. La companyia emprengué la ruta per terra; per tal d’evitar dissensions, Rocafort marxà a certa distància de l’infant i dels altres caps. A dues jornades de Kavala es produí un xoc entre ambdues divisions, en el qual morí Entença; Ferran Eiximenis d’Arenós es refugià en un castell d’Andrònic II. L’infant s’acomiadà; també Muntaner, un cop retrobada la companyia, se n'acomiadà per seguir l’infant. Ambdós foren fets presoners (estiu del 1307) per una flota veneciana al servei de Carles de Valois, en la qual anava el seu agent Thibaut de Chepoys. Mentrestant, la companyia, rebutjat l’intent d’apoderar-se de Kavala, prosseguí fins a acampar al cap de Casseràndria, actual Kassándra. Aquí vingué a trobar-los Chepoys, que els proposà de passar al servei de Carles de Valois; Rocafort acceptà i reconegué Chepoys com a capità. Tot i amb això, la seva submissió era només nominal; mantenia grans ambicions personals i cometia tota mena d’abusos sobre els homes de la companyia. Fins que, ultrapassats tots els límits, els caps decidiren de capturar-lo i lliurar-lo a Chepoys. Des de Casseràndria efectuaren diversos cops de mà contra els monestirs del Mont Athos; el llarg setge de Salònica fracassà. Forces bizantines hostilitzaren els acantonaments septentrionals. La primavera del 1309 hom abandonà Casseràndria, camí del S, fins a assentar-se a la plana de Tessàlia, sota el domini del sebastocràtor Joan II Àngel Commè. Joan entrà en negociacions amb Chepoys, però, a la primeria del 1310, el francès abandonà secretament la companyia. Aleshores el consell dels dotze acordà de confiar la direcció a quatre caps.

El duc d’Atenes, Gautier de Brienne, sol·licità els serveis de la companyia; acceptada la proposta, partiren de Tessàlia la primavera del 1310. Emprenien la darrera etapa de l’aventura començada set anys abans, que acabaria amb la victòria a la batalla del Cefís, l’assentament definitiu de la companyia i la constitució del ducat d'Atenes

Els almogàvers en la literatura

La gesta dels almogàvers, recollida a la crònica de Ramon Muntaner, suscità en la literatura catalana un tractament que hom troba, per exemple, en l’aventura que al·ludeix de manera el·líptica llurs fets d’armes dins Tirant lo Blanch (1460). De llavors ençà, el tema es refugià pràcticament en la literatura popular —llevat d’obres de caràcter històric— i en conseqüència calgué esperar gairebé fins al segle XIX perquè recuperés l’atenció dels escriptors cultes, que s’intensificà a partir del Romanticisme. Aquesta represa produí alguna obra en castellà (com el poema èpic Rugero de Flor [1841] de Tomàs Aguiló i Forteza), però ben aviat el moviment de la Renaixença incorporà el passatge, sovint mitificat, a la temàtica històrica i donà, entre d’altres obres, el poema Roudor de Llobregat (1842) de Joaquim Rubió i Ors i el poema èpic L’Orientada de Francesc Pelagi Briz. Al tombant del segle, el tema s’estengué a un nou gènere —el teatre—, gràcies a les tragèdies Los Pirineus (1893) de Víctor Balaguer i Lo camí del sol (1904) d’Àngel Guimerà. A la literatura grega moderna trobem també reminiscències literàries, bé que des d’una perspectiva d’exaltació patriòtica oposada a la dels autors hispànics que, dins la literatura castellana, deixaren obres com el Roger de Flor de Manuel José Quintana, la Venganza Catalana (1854) d’A.Garcia Gutiérrez, etc.

Col·laboració: 
NCJ
Llegir més...