Els principals objectius de les biblioteques nacionals són la recollida, conservació, preservació i difusió del patrimoni bibliogràfic d’un país, per tal d’assegurar la seva conservació per a les generacions futures. Per aconseguir-ho disposen de la legislació anomenada de dipòsit legal, que assegura l’obtenció d’exemplars de tot tipus de documents publicats al territori. Aquestes biblioteques també solen tenir competències en l’establiment de les normatives tècniques bibliotecàries d’escala nacional.
Reben també el nom de biblioteca central nacional o de biblioteca reial, segons els països. Tenen aquest caràcter la Bibliothèque Nationale, de París (que és la més antiga i el model de moltes d’altres), la Library of Congress, dels EUA i la British Library. Destaquen les biblioteques “nacionals centrals” de Roma i de Florència, la de Moscou i la Saltykov-Ščedrin de Sant Petersburg, perquè no se centren exclusivament en les capitals polítiques de llurs estats.
La Biblioteca Nacional de Catalunya té els antecedents en la fundada el 1907 per l'Institut d'Estudis Catalans, que el 1914 fou oberta al públic sota el patronatge de la Mancomunitat de Catalunya amb el nom de Biblioteca de Catalunya. El 1981 adquirí oficialment la categoria de biblioteca nacional.