i cistercenc | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

cistercenc | cistercenca

substantiu masculím
substantiu femeníf
Cristianisme
Monestirs cistercencs als Països Catalans
© fototeca.cat
cristianisme crist
Monjo de l’orde del Cister.

Els cistercencs, dits monjos blancs a diferència dels negres o benedictins, tenen origen i es constituïren com a orde a partir de Cister (Cîteaux) i de llurs primeres fundacions. Els tres primers abats foren Robert (1098-99), Alberic (1099-1109) i Esteve Harding (1109-33). Aquest darrer fou el veritable fundador de l’orde. Obtingué de Pasqual II el Privilegium Romanum, que permetia al monestir de desenvolupar-se sense témer cap intervenció senyorial o episcopal. La Carta de caritat, obra d’Esteve, és la llei fonamental del Cister (amb la Regla i els Usos) i consagrà l’autonomia de cadascun dels monestirs. El principi de subsidiaritat i el dret de visita que té la casa mare sobre la fundació la delimiten i concreten. Completa el sistema l’obligació que tenen tots els monestirs d’assistir una vegada l’any a capítol general a Cîteaux. El fi perseguit és que “amb una sola caritat i una sola regla visquem tots una vida semblant”. Un cop entrat Bernat com a novici a Cîteaux el 1112, amb els seus companys, començà a donar fruit aquesta flexible legislació, i, a la seva seva mort (1153), les fundacions i afiliacions passaven ja de 350, i l’orde s’estenia per tot Europa. Es destacà el treball cistercenc de colonització agrícola amb les granges, l’obra d’evangelització de l’Europa central i del nord i llur acció contra els albigesos. Llur creixement portà els primers problemes greus, per la dificultat que la distància suposava per a les visites i l’assistència al capítol general, que s’anà espaiant cada vegada més. Això i el nacionalisme creixent provocaren, des del començament del segle XV, el naixement de les diverses congregacions, entre les quals són destacables, a la península Ibèrica, Castella (1425), Alcobaça o Portugal (1567) i la de la corona d’Aragó i Navarra (1616), amb Poblet i Santes Creus. De l’orde procedeixen també, per mitjà de Tart, el primer monestir femení cistercenc (1120-25), Lume Dieu, Tulebras, els monestirs de Las Huelgas de Burgos i Vallbona de les Monges. La discussió sobre l’abstinència de carn provocà el naixement de l'estricta observança al primer quart del segle XVII, i, el 1667, s’escindí de l’orde l’abat de la Trapa, A. de Rancé. Lleó XIII consagrà aquesta separació el 1892 i donà origen a l’orde cistercenc de l’estricta observança (trapenc).

L’orde cistercenc als Països Catalans

L’ordre cistercenc entrà als Països Catalans a mitjan segle XII, en vida de Bernat de Claravall, amb les fundacions pràcticament simultànies de Santes Creus i del monestir de Poblet, a través de les quals exercí una gran influència en els aspectes social, econòmic, polític i religiós. Els seus establiments agropecuaris poblaren dilatades zones acabades de conquerir als sarraïns a partir de l’acció de Ramon Berenguer IV, i hi introduïren noves tècniques de conreu, de racionalització del treball, de desplegament pecuari, amb l’organització de colònies agrícoles modèliques, i també amb la difusió d’un concepte de viure deslligat dels lligams del feudalisme. El monestir de Valldigna fou el més important del Regne de València i la seva influència fou comparable a la de Poblet i Santes Creus. Implicats en empreses polítiques, diplomàtiques i guerreres, els monestirs cistercencs intervingueren de manera determinant en la vida del país, amb repercussió especial sobre la noblesa —mantingueren llur jurisdicció sobre els ordes militars de Calatrava i Montesa— i la monarquia i amb vot a les corts. Fins a la primeria del segle XVII els monestirs eren autònoms, amb dependència de l’abat i del capítol general de l’orde, exercida gairebé sempre, a la corona catalanoaragonesa, a través dels abats de Poblet i Santes Creus. L’organització en congregacions apareguda després del 1616 aplegà, amb els del Principat, els monestirs d’Aragó, del País Valencià, de Mallorca i de Navarra. Extingit l’orde per l’exclaustració del 1835, i després dels intents al Mas de Colom de Tàrrega (1899-1918) i de Sant Pau de Casserres, fou restaurat el 1940 a Poblet i, el 1967, s’establí amb estil nou a Solius (Baix Empordà). La branca femenina fou instaurada al segle XII i els seus membres provenien, fins a època recent, de la noblesa.

Monestirs cistercencs als Països Catalans

Monestirs masculis
Abadies     
Santes Creus (Alt Camp) 1152-1835 instal·lats originàriament a Valldaura i després a Ancosa
Poblet (Conca de Barberà) 1153-1835 i des del 1940  
Clariana (o Jau) (Conflent) 1162-1603 abans monestir benedictí
Escarp (Segrià) 1214-1835  
Lavaix (Alta Ribagorça) 1230-1820 abans monestir benedictí
Benifassà (Baix Maestrat) 1235-1835   
la Real (Mallorca) 1235-1835   
Vallbona (Vallespir)  1242-1603  incorporat a l’Eula 
Valldigna (Safor) 1279-1835   
Sant Bernat de Rascanya (Horta) 1372-1545  passà als jerònims 
Priorats    
Sant Vicent de la Roqueta (València) 1287-1835   
Natzaret (Barcelona) 1311-1835   
les Franqueses (Noguera)  1452-1700   
Sant Pau de Manresa (Bages)  1472-1700   
el Tallat (Urgell)  1509-1822   
l’Eula (Perpinyà)  1567-1790  abans femení 
Montsant (Costera)  1580-1835  abans femení 
Solius (Baix Empordà)  des del 1967   
Monestirs femenins
Valldemaria (Selva) a. 1158-1492 abans monestir benedictí
Cadins (Alt Empordà) 1169-1492 traslladat al Mercadal
Vallverd (Noguera) a. 1172-1474  
Vallbona de les Monges (Urgell) des d’abans del 1175  
les Franqueses (Noguera) a. 1186-1452 passà a priorat masculí
la Bovera (Urgell) a. 1195-1237/49 traslladat a Vallsanta
Sant Hilari (Lleida) 1204-1717 traslladat a Tamarit de Llitera
Bonrepòs (Priorat) 1210-1452  
Valldonzella (Barcelona) des del 1237  
Valldaura (Berguedà) 1237-1399 traslladat a Manresa
l’Eula (Perpinyà) a. 1247-1567 passà a priorat masculí
Vallsanta (Urgell) a. 1249-1589 incorporat al Pedregal
la Saïdia (València) des del 1268 actualment a Benaguasil
Montsant (Costera) 1273-1580 passà a priorat masculí
el Pedregal (Urgell) a. 1276-1604 s’uní a Sant Hilari de Lleida
Montbenet (Berguedà) 1338-a. 1572  
Valldaura (Manresa, Bages) 1399-1472  
el Mercadal (Girona) 1492-1936 establert després a Salt amb el nom de Sant Feliu de Cadins
el Patrocini (Llitera) 1718-1836 procedent de Sant Hilari de Lleida

Col·laboració: 
AlMo
Llegir més...