L’empresonament és ordenat habitualment per representants del poder executiu o pel comandament militar i sovint ateny grups o classes de persones sense tenir en compte la culpabilitat individual. El terme aparegué per primera vegada a Cuba, on el capità general Valerià Weyler creà, el 1896, concentracions civils sotmeses a severíssima vigilància militar per tal de combatre les guerrilles antiespanyoles. Procediments anàlegs foren aplicats a l’Àfrica del sud pel governador britànic Horatio Herbert Kitchener, el 1901, durant la guerra anglobòer; al Japó, a partir de l’expansió militar a Àsia iniciada els anys trenta amb motiu dels enfrontaments entre nord-americans i japonesos durant la Segona Guerra Mundial; a la Rússia dels tsars i dels soviets, a l’antiga URSS, on foren coneguts amb el nom de gulags; a la República Popular de la Xina, on sota la forma de centres de reeducació tingueren un gran protagonisme durant la Revolució Cultural i no foren abolits fins el 2013; a la República Democràtica Popular de Corea, on constitueixen un element fonamental del règim instaurat el 1948; a Espanya en la Guerra Civil de 1936-39; a Grècia el 1944 i, després del 1945, a quasi tots els països del Tercer Món que visqueren lluites anticolonials.
Però on els camps de concentració tingueren especial importància i significació fou a l’Alemanya nazi, on esdevingueren l’instrument central de l'Holocaust i de l’antisemitisme oficial instaurat pel Tercer Reich, portat a l’extrem del genocidi, el qual també afectà altres col·lectius considerats indesitjables: hom hi confinà els enemics reals o suposats del règim nazi (especialment comunistes i socialdemòcrates, i també militants i clergues catòlics i protestants, intel·lectuals i empresaris), les considerades races inferiors (gitanos), a més dels jueus, homosexuals i els anomenats “asocials”. Llur treball forçat, en condicions infrahumanes, constituí una part important de la mà d’obra de la indústria de l’armament. Les condicions de vida i de treball, la fam, les epidèmies, els càstigs i els turments, a més dels experiments mèdics fets amb internats, produïren una gran mortaldat o greus danys físics. Des del 1934 foren creats, sota la direcció del cap suprem de les SS Heinrich Himmler, els camps de Dachau (prop de Munic), Oranienburg (dit després de Sachsenhausen, prop de Berlín), Buchenwald (prop de Weimar), Gross-Rosen (prop de Breslau), Flossenbürg (a l’Alt Palatinat), Neuengamme (prop d’Hamburg), Ravensbrück (a Mecklenburg, per a dones) i Mauthausen (prop de Linz). Un cop iniciada la Segona Guerra Mundial, amb l’adopció de l’anomenada “solució final” a la qüestió jueva, alguns dels nous camps creats el 1941 esdevingueren pròpiament i exclusivament camps d'extermini, mentre que altres eren alhora camps d’internament, de treballs forçats i d’extermini. Durant aquesta fase foren creats, al costat de molts altres de menors, els de Stutthoff (prop de Danzig), Bergen-Belsen (prop de Hannover), Nordhausen (Turíngia), ‘sHertogenbosch (Brabant del Nord), Natzweiler (Alsàcia), Theresienstadt (Bohèmia), Auschwitz (a la regió de Cracòvia), Maidanek (prop de Lublín) i Riga (Letònia).
El total de víctimes dels camps de concentració s’estima en uns cinc milions de persones. L’existència dels camps de concentració i d’extermini fou mantinguda secreta a la població civil. En 1945-50 alguns camps situats a la zona d’ocupació soviètica d’Alemanya foren utilitzats per a internar-hi antics nazis i criminals de guerra. Posteriorment, molts d'aquests camps de concentració han estat convertits en museus o en monuments commemoratius de l’Holocaust i de denúncia de les pràctiques genocides del règim nazi. També foren creades arreu del món associacions de supervivents, entre les quals hi ha l’Amical de Mauthausen, a Catalunya.
Els camps de concentració a la Catalunya del Nord i els catalans internats
En acabar la Guerra Civil de 1936-39 passaren per la zona catalana de la frontera francoespanyola prop de mig milió de persones. Unes 220.000 eren soldats, i al voltant de 270.000, dones, vells i criatures. Tots els homes de menys de 65 anys eren internats en camps de concentració; la resta romangueren al càrrec dels ajuntaments que havien ofert la seva ajuda i, alguns infants, dels quàquers. A part els camps de pas o classificació, com els de Prats de Molló (Vallespir), les Haràs (Perpinyà), els Banys d’Arles i el camp del Voló (Vallespir), i els especialitzats, com els de Cotlliure (Vallespir) i Vernet (Conflent), els permanents i de caràcter general més importants foren, en terra catalana, els d’Argelers (Vallespir), de Sant Cebrià de Rosselló i del Barcarès (Rosselló), i en terra occitana, a més del d’Agde, que, organitzat en 14 grups, i a partir del 1945, esdevingué centre d’acolliment per a refugiats sota el control de l’Oficina Internacional de Refugiats, els de Bram (Aude) i de Setfonts (Tarn i Garona), i per als qui fugiren per mar del País Valencià, els de Bizerta (Tunísia) i el de Qasr El-Boukhari (Lemdiyya, Algèria). Al principi fou acordat que les despeses dels camps de concentració anirien a càrrec del Servicio de Evacuación de Refugiados Españoles (SERE), orientat per Negrín, i de la Junta de Ayuda a los Republicanos Españoles (JARE), sota el patrocini de Prieto. La vida als camps fou dura; fins després d’algunes setmanes de l’expatriació no foren començats els barracons i els serveis hospitalaris. A Tolosa de Llenguadoc i a Perpinyà fou creat l’Office de Recherches pour Réfugiés, per posar en contacte els refugiats i llurs famílies disperses pel territori a l’Estat francès. El mateix 1939 foren permeses expedicions de refugiats cap a països d’Amèrica; uns 6.000 s’allistaren a la legió francesa, que lluitava contra Alemanya. El govern francès facilità, als qui ho volgueren, el retorn a l’Estat espanyol, on també anaren a camps de concentració com a presoners i foren depurats: Betanzos a Galícia, Magdalena a Santander, Toro, Torrero a Saragossa, San Marcos a León, i Miranda de Ebro. Dels 12.000 republicans de nacionalitat espanyola (del 80 al 90% excombatents) que, amb l’ocupació de França per Alemanya, foren reclosos als camps de concentració nazis, al voltant d’un 30% eren catalans. Foren internats especialment als camps de Mauthausen i als dependents d’Ebenree, Schnier, Gusen I (on moriren 2.570 republicans espanyols, 734 dels quals havien nascut als Països Catalans), Gusen II i, en nombre menor, a Dachau, Buchenwald, Oranienburg, Auschwitz i al castell de Hartheim. Un 61%, com a mínim, fou exterminat; de la resta, un 50% morí durant l’any que seguí llur alliberament. El tema dels camps de concentració ha estat evocat literàriament, entre d’altres, a les novel·les K.L. Reich de Joaquim Amat-Piniella, Crist de 200.000 braços d’Agustí Bartra i Els vençuts de Xavier Benguerel, i ha estat objecte de l’exhaustiu estudi de Montserrat Roig, Els catalans als camps nazis (1977). Les víctimes dels camps de concentració a la Catalunya del Nord han estat cada cop més reivindicats en consonància amb la recuperació de la memòria històrica.
Els camps de concentració del franquisme
Des de l’inici de la Guerra Civil de 1936-39, el bàndol revoltat construí camps de concentració, destinats inicialment a allotjar-hi soldats capturats i evadits del bàndol republicà, que superaven la capacitat de presons i centres penitenciaris. Complementàriament a la xarxa de presons, els camps de concentració constituïren la principal infraestructura repressiva sobre la qual es bastí el primer franquisme. Sotmesos a l’administració militar, s’hi determinava el grau d’afinitat dels reclusos amb el règim mitjançant els anomenats tribunals de classificació, que en determinaven el destí. Els antecedents i la conducta dels presoners eren rastrejats per funcionaris en les poblacions d’origen o de residència, a través de contactes familiars o altres relacions, informacions el rigor de les quals era molt sovint dubtós o nul. A banda, els presos podien sol·licitar avals de bona conducta de les autoritats del règim. En el cas dels interns considerats desafectes o contraris, se’n determinaven les responsabilitats i els que no eren sotmesos a consells de guerra (un tràmit per a l’execució, en molts casos) eren destinats a treballs forçats en condicions molt dures, que freqüentment acabaven en la mort per maltractaments, fam o malalties. Les unitats de treballs forçats eren els anomenats batallons de treballadors, dirigits per organitzacions com ara el Servicio de Colonias Penitenciarias (1939) o la Junta de Campos de Concentración y de Batallones Disciplinarios (1942), que treballaven sobretot en obres públiques i de reconstrucció de poblacions i edificis destruïts durant els combats. Algunes empreses s’aprofitaren també d’aquesta mà d’obra esclava. Entre les obres més representatives construïdes amb aquest sistema sobresurt el Valle de los Caídos, a més de multitud de pantans, vies de comunicació, etc. A Catalunya cal esmentar el túnel de Vielha. Concebuts com una eina de reeducació i de càstig, el sistema preveia la possibilitat de redempció de penes amb el treball, la retribució del qual era pràcticament negligible. Els camps de concentració franquistes arribaren a ser 194 i a allotjar una població propera al mig milió d’interns. Repartits per tot l’Estat espanyol, la gran majoria tenien un caràcter improvisat, i consistien en camps de conreus o altres terrenys tancats amb filats, dins dels quals s’aixecaven barracons. També s’utilitzaven escoles, places de toros, estadis, convents, etc., i la vigilància i l’administració eren confiats a falangistes i militars de baixa graduació que hi veien moltes vegades oportunitats d’ascens. Al novembre del 1939 es disposà la supressió de la majoria de camps, però no fou fins al gener del 1947 que tancà el darrer, el de Miranda de Ebro, construït el 1937. A Catalunya hi hagueren camps de concentració a Cervera (entre 2.000 i 4.000 presoners), al barri d’Horta de Barcelona (fins a 11.000 presoners), a Manresa (uns 2.000), a la Seu Vella de Lleida, a Mollerussa, a Manresa i a Reus, entre d’altres. L’escriptor Francesc Grau i Viader recollí en la novel·la Rua de captius l’experiència del seu pas pel camp de concentració de Miranda de Ebro.