i Iemen | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Iemen

Nom oficial delRepública del Iemen

Estat del SW de la península d’Aràbia limitat al N amb l’Aràbia Saudita, a l’E amb Oman, al S amb el golf d’Aden i a l’W amb la mar Roja; la capital política és Ṣan’ā’ i la capital econòmica i comercial, Aden.
Població: 
25.569.000 h
[est. 2012]
Extensió: 
528.076 km2

La geografia

El nucli del territori és constituït pels afloraments del sòcol cristal·lí aràbic, els quals, al Iemen, assoleixen la màxima altitud (Ḥaḍur Šu'ayb, 3.760 m). L’altiplà, que és situat a l’àrea dels monsons, té pluges abundants i destaca per la prosperitat de les poblacions agrícoles. Vers l’W i el S les muntanyes cauen bruscament sobre la mar Roja i deixen només una estreta plana costanera, arenosa, d’uns 40 a 70 km d’amplada. Aquesta plana litoral és una regió àrida i gairebé desèrtica, amb temperatures suaus a l’hivern i humides a l’estiu (90% d’humitat). Cap al sector oriental, els altiplans, amb altures màximes de 2.000 m, davallen lentament vers el desert de Rab’ al-Hālī’, que s’estén pel N del país.

Iemen Vista de la vall de Khulan
© Fototeca.cat
L’agricultura és variada, però aprofita menys del 10% del territori. Hi ha conreus de vinya i arbres fruiters de clima temperat i tropical (palmera de dàtils), camps de cereals, entre els quals predominen la melca, el blat, l’ordi i el blat de moro, els llegums, les patates, les oleaginoses (sèsam i cotó), les hortalisses, el cafè i el tabac. Hi té una modesta importància la ramaderia i la pesca. La mineria extreu carbó, sal i pedra i, modernament, or i altres minerals metal·lífers i, sobretot, petroli. Hi ha indústries d’alimentació, de composts químics, del ciment i la construcció, i una important refineria de petroli a Aden, ciutat que també disposa d’un dels ports més destacats d’Aràbia. Gran estació carbonera, i també petroliera després, era una etapa obligada de la ruta imperial britànica (i després del Commonwealth) entre Bombai i el canal de Suez. Però el tancament del canal (1967-75) desvià vers el Cap les grans rutes de tràfic, i la recuperació posterior ha estat insuficient. Les importacions superen les exportacions. Importa principalment maquinària i material de transports, petroli, manufactures de base i productes químics i alimentaris; exporta productes petroliers, peix, cotó i cafè. La balança de serveis també és desfavorable, però és compensada per les aportacions dels treballadors a l’estranger, l’entrada de capitals i la recaptació duanera. Com a conseqüència de la unificació del Iemen del Nord amb el del Sud, coexisteixen dues unitats monetàries: el rial i el dinar.

La població és predominantment àrab, si bé hi ha petites minories indopakistaneses i somalis. País poc densament poblat (21%), la població és rural en un 76% i només quatre ciutats superen els 100.000 h: Aden, Ṣan'ā’, Al-Ḥudayda i Ta'izz. La taxa anual de creixement és elevada (29‰), tot i la forta mortalitat (19‰). Gairebé la totalitat de la població és musulmana, la qual és en el 50% sumnita i en l’altre 50%, xiïta. La llengua oficial és l’àrab. El Iemen és una república fundada l’any 1990 per la unificació de la República àrab del Iemen (Iemen del Nord) i la República Democràtica Popular del Iemen (Iemen del Sud). El nou Estat, que s’atorgà una nova constitució l’any 1990, és membre de l’ONU i de la Lliga Àrab.

La història

Dels orígens a la unificació

A l’antiguitat, el Iemen era dividit en quatre regnes: Sabà (al centre), Ma'in (al nord), Qatabān (al sud-oest) i Ḥaḍramawt (al sud), que constituïen l’anomenada Aràbia Feliç, a causa de les seves riqueses. A partir del segle I aC els sabeus absorbiren els altres regnes, primer Qatabā i després Ḥaḍramawt (segle II dC). Posteriorment, el regne de Saba estigué dominat per la nova dinastia himyarita. Ocupat pel regne cristià aksumita d'Abissínia (521-575), després pels perses sassànides, el Iemen esdevingué vers el 628 una província de l’imperi musulmà. A partir del segle IX el país es dividí en petites dinasties locals cada vegada menys lligades als califes de Bagdad.

Entre el 1570 i el 1635 s’integrà en l'imperi Otomà, però vers l’inici del segle XIX hagué d’acceptar l’autoritat de Muḥammad ‘Alī. Els britànics ocuparen Aden el 1839 i estengueren el seu domini sobre el sud del Iemen, fins que el 1882 hi crearen el protectorat d’Aden (1937), el qual, amb la colònia d’Aden, constituí la Federació d’Aràbia del Sud (1963). El 1967 els britànics evacuaren el territori i hom proclamà la República Democràtica Popular del Iemen (o Iemen del Sud), de règim socialista i en l’òrbita de l’URSS. La resta del Iemen (o Iemen del Nord), sota l’autoritat de la dinastia ziyadita, havia assolit la independència dels otomans el 1893. Una revolta militar hi proclamà una república (1962) afí al règim de l’Aràbia Saudita.

La relació entre els dos Iemen independents fou tradicionalment tensa. El 1979 ambdós estats protagonitzaren una breu guerra que finalitzà amb un projecte mutu de fusió. En una conferència intergovernamental (maig del 1988) fou acordat de crear una zona desmilitaritzada destinada sobretot a afavorir les exportacions petrolieres, i l’any següent s’iniciaren algunes reformes politicoeconòmiques que el 1990 desembocarien en la unificació dels dos Iemen (21 de maig).

La unificació sota el règim de Ṣāliḥ

El president del Iemen del Nord ʿAlī ʿAbd Allāh Ṣāliḥ, promotor de tot el procés d’unificació, assumí la presidència del nou estat. La capital fou assignada a Ṣan’ā’. Durant la guerra del Golf Pèrsic (1991), el Iemen —que ocupava aleshores el seient dels països àrabs al Consell de Seguretat de l’ONU— s’abstingué de votar sancions contra Saddam Ḥusayn —el qual havia contribuït a la unificació dels dos països—. Aquesta actitud induí l’Aràbia Saudita a tallar el finançament del Iemen i a obligar els treballadors iemenites que aleshores hi treballaven a repatriar-se.

Les eleccions previstes per a la tardor del 1992, límit del període transicional després de la unificació del país, s’ajornaren a la primavera del 1993 a causa d’una onada de violència política entre grups del nord i del sud del país. Les eleccions del 1993 foren guanyades novament per Ṣāliḥ, líder del Congrés General Popular, fortament arrelat a l’antic Iemen del Nord. Ṣāliḥ formà un fràgil govern de coalició, que incloïa els islamistes d’Al-Islah, però l’enfrontament polític conduí a l’esclat d’una guerra civil, al maig del 1994, entre les forces governamentals i els secessionistes del sud, liderats per ‘Alī Sālim al-Bīḍ, del Partit Socialista del Iemen.

La guerra finalitzà al juliol amb la victòria del nord; els líders del sud s’exiliaren a Oman i l’Aràbia Saudita. El Govern adoptà un pla de reconciliació nacional, oferí una amnistia general i un compromís per restaurar la democràcia i garantir el pluralisme polític. Al llarg del 1995 i el 1996 aquest pla continuà vigent, integrant les forces armades del nord i del sud, i es consolidà el poder del president Ṣāliḥ. En política exterior, el Iemen signà un acord de demarcació fronterera amb Oman el 1992, que posà fi a vint-i-cinc anys de disputes. El contenciós fronterer amb l’Aràbia Saudita, que s’aguditzà al llarg del 1994 i el 1995, s’estabilitzà en signar tots dos països un acord per tal de delimitar la frontera.

Les eleccions legislatives de l’abril del 1997 donaren una aclaparadora majoria a l’oficialista Congrés Popular General, amb 187 dels 301 escons possibles. El president obtingué el suport del Club de París en assumir compromisos amb les institucions financeres internacionals per tal de desenvolupar les reformes estructurals de l’economia i l’administració a partir de mitjan 1997. El descontentament per les mesures d’austeritat fou paral·lel a la proliferació de grups islamistes que protagonitzaren accions violentes contra interessos occidentals al país. Al setembre del 1999 es convocaren per primer cop eleccions presidencials, que confirmaren ‘Alī ‘Abd Allāh Ṣāliḥ en el poder. En política exterior, el Govern resolgué els contenciosos que tenia oberts amb països com Eritrea (octubre del 1998) i Kuwait, i mantingué negociacions amb Aràbia Saudita.

El segle XXI: terrorisme i inestabilitat

El Iemen ha estat considerat un dels principals focus de l’islam radical hostil a Occident des que l’any 2000 el destructor nord-americà Cole fou objecte d’un atemptat suïcida atribuït a Al-Qā‘ida Ṣāliḥ ha col·laborat estretament en la lluita antiterrorista global amb el Govern nord-americà, el qual, al seu torn, ha reforçat la presència militar en aquest estat del Golf Pèrsic.

Al degoteig de centenars de víctimes d’atemptats entre les quals cal esmentar diverses personalitats del món polític iemenita, i que inclogué l’atac al petrolier alemany Limburg a l’octubre del 2002, l’atac a un comboi que matà vuit turistes espanyols i dos iemenites (2007), els atacs en sèrie a seus oficials i diplomàtiques (l’ambaixada nord-americana) i delegacions d’empreses estrangeres entre el març i el setembre del 2008, s’afegiren les nombroses detencions i les represàlies dels EUA (com ara l’assassinat el 2002 d’una coneguda personalitat iemenita acusada de pertànyer a Al-Qā‘ida) i l’expulsió d’intel·lectuals i clergues procedents d’altres països islàmics acusats d’instigar i col·laborar amb el terrorisme islamista.

La violència crònica i la presència continuada i ostensible de les tropes nord-americanes provocaren un fort rebuig de la població, al qual el Govern respongué alternant la repressió amb mesures més conciliadores envers la militància d’Al-Qā‘ida. Aquesta ambivalència fou atribuïda sobretot a la rebel·lió tribal xiïta a la regió nord-occidental de Sa‘da encapçalada pel clergue Ḥusayn (Badr al-Dīn) al-Ḥūṯī (i, a partir de la seva mort, al setembre de 2004, pel seu germà ʿAbd al-Mālik al-Ḥūṯī), que intentava crear un estat independent. Aquests rebels xiïtes foren coneguts posteriorment com hutis, en referència als seus líders.

En aquests enfrontaments i altres de caràcter semblant a la zona fronterera amb l’Aràbia Saudita, el Govern fou acusat de rebre suport d’Al-Qā‘ida i, a més, es posà en evidència l’escàs control que exercia en gran part del territori. Al desembre del 2009, el conflicte antiterrorista iemenita amplificà el seu ressò internacional quan la branca local d’Al-Qā‘ida comunicà haver donat suport a un terrorista suïcida nigerià que havia atemptat sense èxit en un avió nord-americà.

Tot i la celebració al gener de l’any següent d’una cimera internacional a Londres sobre el terrorisme al Iemen, continuaren produint-s’hi atemptats, entre els quals destacà, al juny, el perpetrat en un centre de seguretat d’Aden amb el resultat d’una desena de morts. Malgrat la treva amb la guerrilla del nord (febrer del 2010), la precarietat del règim de Ṣāliḥ davant d’Al-Qā‘ida i també la insurgència territorial comportaren, al juny del 2011, una visita oficial de la secretària d’estat dels EUA Hillary Clinton, que alertà del risc d’enfonsament del règim.

Paral·lelament a la lluita antiterrorista i al conflicte civil, Ṣāliḥ introduí reformes molt limitades en el sistema polític: al febrer del 2001 foren aprovades en referèndum esmenes constitucionals per les quals s’establia el bicameralisme, s’estenia el mandat presidencial de cinc a set anys i, en el curs d’una remodelació del Govern, una dona accedí per primer cop a un càrrec governamental. El 2003 se celebraren eleccions legislatives en les quals, malgrat que a diferència del 1997 el Partit Socialista hi concorregué, l’oficialista Congrés Popular General obtingué més de dos terços dels escons del Parlament, i el 2006 Ṣāliḥ fou confirmat a la presidència enmig de protestes de l’oposició, que qualificaren els resultats de fraudulents. 

El 2008, una manifestació de l’oposició que demanava una reforma del sistema electoral i noves eleccions fou dissolta violentament. Als mesos de gener i febrer del 2011, arran de l’enderrocament de Zine al-Abidine Ben ‘Alī a Tunísia i Muḥammad Ḥusnī Mubārak a Egipte, respectivament, tingueren lloc nombroses protestes que exigien la dimissió del president Ṣāliḥ, a les quals respongué que no es presentaria a la reelecció l’any 2013. 

Tot i això, les protestes continuaren, i la duresa de la resposta policial —més d’una cinquantena de morts en una manifestació a Ṣan’ā’ al març— féu intensificar el sentiment antigovernamental. Per la seva banda, diversos alts càrrecs del govern i militars passaren a l’oposició, entre els quals destacà el general ʿAlī Muḥsin al-ʿĀḥmar, figura rellevant del règim.

Declarat l’estat d’emergència el mateix mes, en el curs dels enfrontaments el president Ṣāliḥ fou ferit a l’abril en un atac al palau presidencial. Fugí aleshores a l’Aràbia Saudita, on, sotmès a tractament mèdic, romangué fins al setembre. A l’octubre, dos esdeveniments significatius intensificaren la pressió sobre el règim: d’una banda, l’activista iemenita opositora Tawakul Karman  fou una de les tres guardonades amb el premi Nobel de la pau. De l’altra, el Consell de Seguretat de l’ONU aprovà una resolució de que condemnava la repressió del règim i reclamava la dimissió de Ṣāliḥ. Del món àrab arribaren també pressions en el mateix sentit, especialment des de l’Aràbia Saudita i del Consell de Cooperació dels Estats Àrabs del Golf.

El 23 de novembre de 2011 Ṣāliḥ signà a l’Aràbia Saudita un document, avalat pels països veïns del Golf, els Estats Units i l’ONU, pel qual es comprometia a dimitir a canvi d’immunitat i a transferir el poder al vicepresident ʿAbd Rabbuh Manṣūr Hādī, el qual formà un govern d’unitat de transició (febrer del 2012). Mentrestant, enmig d’una situació d’emergència humanitària, continuaren els combats de l’exèrcit i els Estats Units contra Al-Qā‘ida, que perpetrà nombrosos atemptats. Tot i el clar retrocés d’Al-Qā‘ida i que al gener del 2014 la Conferència Nacional per al Diàleg acordà un document preconstitucional, a l’agost, una rebel·lió tribal protagonitzada pels hutis ocupà Ṣan’ā’. Contraris al document constitucional, malgrat els intents de mediació de l’ONU, enderrocaren el president Hādī, que substituïren per una presidència interina de cinc membres al febrer del 2015.

Data de revisió: 
2015-03-18
Llegir més...