Estudià als EUA i a Suïssa. Ocupà càrrecs de responsabilitat en diversos organismes de les Nacions Unides, entre els quals cal esmentar la Comissió Econòmica Africana (1965-71), l’OMS (1962-74) i l’ACNUR (1976-83). Del 1993 al 1997 fou cap de les operacions de pacificació de les Nacions Unides. En aquest càrrec afrontà les crisis de Somàlia, de Ruanda-Burundi i dels Balcans, en les quals la seva gestió fou objecte de crítiques pel que fou qualificat de passivitat en l’evitació de diverses massacres.
El gener del 1997 succeí Boutros-Ghali com a secretari general de les Nacions Unides, el primer africà en el càrrec i el primer en ser elegit d’entre el cos de funcionaris d’aquest organisme. L’any 2001 fou guardonat amb el premi Nobel de la pau i el 2003 rebé el premi Sàkharov de drets humans concedit per la Unió Europea. Bé que, gràcies a la política de sanejament que impulsà, aconseguí que els Estats Units tornessin a contribuir de manera regular a les Nacions Unides, aviat hi entrà en una etapa de desavinences, sobretot arran de les inspeccions d’armes a l’Iraq. Després dels atemptats de l’onze de setembre de 2001 donà suport a la intervenció armada que posà fi al règim dels talibans a l’Afganistan, però els primers mesos del 2003 mantingué unes relacions especialment tenses amb els EUA arran de la intervenció armada a l’Iraq que enderrocà el règim de Saddam Hussein al març. El març del 2005 presentà un projecte de reforma de l’ONU, que incloïa la del Consell de Seguretat, la regulació de l’ús de la força i de les agències. El mateix mes fou exonerat d’un cas de corrupció en el programa Petroli per Aliments, en el qual participava un fill seu. El gener del 2007 fou succeït en el càrrec pel coreà Ban Ki-moon.
Posteriorment, desenvolupà una intensa tasca de mediador en diversos conflictes, entre d’altres la violència postelectoral a Kenya (gener-febrer del 2008) i la crisi de Síria, que enfrontava el govern de Baixar al-Assad amb grups de l’oposició. El 2011 fou designat enviat especial de les Nacions Unides a Síria, missió de la qual dimití al principi d’agost del 2012 adduint la nul·la voluntat d’ambdues parts per a arribar a acords mínims. A banda, participà també en altres iniciatives, entre les quals hi ha la conferència de pau internacional que se celebrà a Sant Sebastià (octubre del 2011) sobre la fi del terrorisme al País Basc. Presidí també la comissió independent internacional creada l’agost del 2016 sobre la crisi rohingya. En 2013-18 encapçalà The Elders, grup independent de personalitats de prestigi fundat el 2007 per Nelson Mandela en favor de la pau i els drets humans. Des d’aquesta organització, el 2017 es mostrà crític amb l’ús de la violència policial l’1 d’octubre i instà al diàleg per a resoldre la confrontació entre l’Estat espanyol i Catalunya.
Fou membre de nombrosos organismes internacionals dedicats a la mediació i a l’assessorament per al desenvolupament, la cooperació i la pau. El 2008 fou nomenat rector de la Universitat de Ghana. A part dels premis Nobel i Sàkharov, rebé molts altres guardons i distincions, com ara el premi Olof Palme (2006), el premi de la Fundació MacArthur per la Justícia Internacional (2007), el premi Nord-Sud del Consell d’Europa (2007) i la Gran Creu de Primera Classe de l’orde del Mèrit d’Alemanya (2008).