i populisme | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

populisme

populismo (es), populism (en)
substantiu masculím
populismo (es), populism (en)
Nom amb el qual hom designa un tipus d’ideologia i de pràctica de moviments i partits polítics sorgits en diversos països entre el darrer quart del segle XIX i la primera meitat del segle XX.

El terme és imprecís, atesa la vaguetat del concepte de “poble”, en el qual es fonamenta i del qual prové el seu acusat nacionalisme, amb el qual ha eludit diferències de classe o de minories etniconacionals. Adreçat a grups socials amplis perjudicats per la industrialització i sovint encapçalat per líders carismàtics, la seva retòrica radical no sempre s’ha correspost amb la pràctica política. Inicialment tingué, com és el cas del Populist Party nord-americà (1892) i del populisme rus una orientació agrària; els anys trenta del segle XX arrelà especialment a l’Amèrica Llatina, en estats on a una industrialització tardana que coexistia amb estructures arcaiques s’afegia una integració precària de l’estat nació. Destacaren, a l’Argentina, el peronisme, a Mèxic, el Partido Revolucionario Institucional o, al Brasil, el moviment liderat per G. Vargas i, al Perú, l’APRA de R. Haya de la Torre. El populisme s’ha manifestat equidistant del capitalisme i el socialisme, malgrat que sovint ha acabat servint els interessos de les classes dirigents tradicionals.

A Europa, els moviments i règims feixistes sorgits en el període d’entreguerres presentaven alguns dels elements que s’acostumen a associar amb el populisme, especialment el nacionalisme, però després de la Segona Guerra Mundial, aquests moviments esdevingueren gairebé residuals. La prosperitat general sostinguda al bloc occidental fins ben entrada la dècada dels setanta i, novament, entre la darrera dècada del segle XIX i la fi de la primera dècada del segle XXI afavoriren als països democràtics l’hegemonia de partits de centredreta i centreesquerra, mentre que a l’Europa pertanyent al bloc soviètic, els règims totalitaris impedien moviments d’oposició articulats. En l’àmbit internacional, la confrontació entre blocs de la guerra freda també impedí canvis socioeconòmics generalitzats.

Poc després de l’ensorrament de l’URSS (1991), l’acceleració de la globalització, la desregulació econòmica progressiva i el creixement dels fluxos migratoris transfronterers, com també la creixent rellevància de les entitats transnacionals enfront dels estats nació tradicionals (molt especialment la Unió Europea, sotmesa a una ampliació accelerada) afavoriren l’aparició a Àustria del Partit de la Llibertat liderat per Jörg Haider, a França del Front National i a Itàlia de la Lega Nord com a primers partits populistes amb pes electoral rellevant (no sempre reflectit, però, en la representació institucional). Tanmateix, el gran creixement del populisme a Europa es produí a partir de la crisi financera mundial del 2008, i fou visible sobretot amb l’augment de la representació dels partits euroescèptics al Parlament Europeu.

Identificats generalment amb la ultradreta, els partits considerats populistes presenten, però, una considerable diversitat. Coincideixen, amb algunes excepcions, en l’èmfasi identitari i el rebuig a la immigració (molt acusada a partir de l’allau de refugiats de la guerra de Síria), actitud sovint qualificada pels detractors com a xenofòbia i, amb molta freqüència, focalitzada en l’antiislamisme (sentiment reforçat pels diversos atemptats a l’Europa occidental). També és rellevant dels moviments populistes la retòrica antielitista, per la qual es presenten com els veritables representants d’un poble traït i abandonat pels seus dirigents a les mans de tecnòcrates més interessats a afavorir les grans multinacionals; les reticències i l’oposició frontal al pluralisme i la multiculturalitat, i l’exalçament d’uns suposats valors tradicionals de la comunitat “autòctona”, que reclama un poder i un lideratge forts davant del que consideren una amenaça per poblacions o factors al·lògens. Aquesta percepció es manifesta, també, en la desconfiança o el rebuig cap a organitzacions supraestatals, siguin institucions, empreses (molt identificades amb les multinacionals) o organitzacions no governamentals.

Més enllà d’aquestes i altres característiques aparents, hom coincideix a qualificar el sorgiment del populisme com una reacció als efectes de la globalització per part de col·lectius en els quals s’ha estès la percepció d’amenaça a una seguretat i un ordre garantits fins aleshores per l’estat del benestar, especialment a l’Europa occidental, com sembla mostrar la implantació electoral d’aquests partits en feus tradicionals de la socialdemocràcia. Als estats sorgits de la dissolució del bloc soviètic, per contra, el populisme també té a veure (a banda de la crisi dels refugiats sirians) amb la transició, sovint traumàtica, a l’economia de mercat i a l’adopció del sistema parlamentari, moltes vegades llastat per pràctiques autoritàries o corruptes.

A més dels tres partits esmentats, a l’Europa occidental han assolit una importància creixent el Movimento 5 Stelle italià, creat el 2009, d’una ideologia bàsicament antielit i del qual, a diferència de la majoria de partits populistes, és absent el component antiimmigració, i el britànic lUKIP, principal valedor de la sortida de la Gran Bretanya de la Unió Europea en el referèndum del 2016 (Brexit). A Escandinàvia, el partit dels Demòcrates Suecs, el Partit dels Finlandesos i el Partit Popular Danès, que dona suport extern al govern constituït el 2015, tenen una presència creixent, com també la té als Països Baixos el Partit de la Llibertat encapçalat per Geert Wilders. A Suïssa, el Partit Popular Suís és sovint el més votat i forma part del govern (tot i que la no pertinença d’aquest estat a la Unió Europea i el funcionament peculiar del govern suís el situen en una situació particular). A Alemanya, malgrat les fortes prevencions i els obstacles institucionals implantats a causa del passat nazi, hi té una penetració en augment Alternativa per Alemanya, d’un fort component antiimmigratori, del qual el moviment antiislàmic Pegida en representa un vessant suposadament més espontani i paneuropeu.

Als estats europeus de l’antic bloc soviètic, dos partits qualificats sovint de populistes són o han estat partits de govern des del final del segle XX: a Hongria, el FIDESZ liderat per Viktor Orbán, que ha derivat vers un autoritarisme personalista, i, a Polònia, el partit Llei i Justícia encapçalat i dirigit pels germans Kaczyński, d’un catolicisme intransigentment tradicionalista. A Hongria, a banda, hi té representació el Jobbik, de fortes reminiscències antisemites. Tanmateix, el gran impuls al populisme es produí als Estats Units amb la victòria del magnat Donald Trump en les eleccions presidencials del 2016. Malgrat la pertinença nominal de Trump al Partit Republicà, la seva retòrica virulenta contra l’establishment de Washington, els atacs a la immigració mexicana, els al·legats antimusulmans i els pronunciaments favorables al retorn del proteccionisme trobaren acollida en amplis col·lectius que es consideraven perjudicats per les polítiques de liberalització comercial (especialment pel que fa a la deslocalització industrial) de les administracions, tant republicana com demòcrata, impulsades des del final de la guerra freda.

La crisi del 2008, d’altra banda, afavorí a Espanya i a Grècia (dos dels estats més afectats per la crisi del deute, les polítiques d’austeritat, un atur molt per damunt de la mitjana europea i la corrupció) el sorgiment d’un anomenat populisme d’esquerres, terme discutit perquè, en principi, aquests partits (Podemos i Syriza, respectivament) s’autosituen dins de l’eix esquerra-dreta tradicional i perquè no hi apareixen dos dels trets més recurrents del populisme en l’accepció habitual del terme: l’antiimigració i la identitat. En altres aspectes, com ara la reticència a la globalització i el rebuig de les elits, la coincidència és elevada, mentre que, en el pla propositiu, les polítiques redistributives hi tenen un protagonisme molt més definit.

Col·laboració: 
RSV
Llegir més...