Cursà estudis de dret i economia i treballà com a funcionari. El 1978 ingressà al PSOE i a la UGT, i passà a militar al Partit dels Socialistes de Catalunya. L’any 1985 fou elegit alcalde de Cornellà de Llobregat, càrrec que revalidà en 1987, 1991, 1995, 1999 i 2003. Ocupà també la presidència del Consell Comarcal del Baix Llobregat (1988, 1993 i 1997) i les vicepresidències segona (1987-99) i primera (1999-2003) i la presidència (2003-04) de la Diputació de Barcelona.
A l’interior del PSC ha estat successivament primer secretari del Baix Llobregat, membre del Consell Nacional (1980), de la Comissió Executiva (1987) i secretari d’organització des del 1994 fins al 2000. El juny d’aquest any fou nomenat primer secretari del PSC i secretari executiu a l’Executiva Federal del PSOE, càrrecs per als quals fou reelegit el 2004.
L’abril del 2004 dimití tots els càrrecs públics en ser designat ministre espanyol d’Indústria, Comerç i Turisme del govern de José Luis Rodríguez Zapatero. Des d’aquesta posició gestionà, entre altres qüestions, l’entrada en funcionament de la TDT, aprovà la construcció del magatzem de gas Castor i hagué de fer front a la crisi desencadenada per l’oferta pública d’adquisició de Gas Natural sobre Endesa.
L’agost del 2006 cedí el ministeri a Joan Clos (exalcalde de Barcelona) per tal d’encapçalar la candidatura socialista a les eleccions al Parlament català del novembre rellevant Pasqual Maragall. L’acord per a formar una segona coalició de govern entre el Partit dels Socialistes de Catalunya, Esquerra Republicana de Catalunya i Iniciativa per Catalunya-Verds, li permeté accedir a la presidència de la Generalitat de Catalunya el 28 de novembre de 2006. Com a màxim representant d’aquesta institució vehiculà davant del govern espanyol la creixent insatisfacció des de diversos sectors de la societat catalana per l’estat de les infraestructures (molt especialment el servei elèctric, l’aeroport de Barcelona, el servei de Rodalies de RENFE i les incidències i els retards en la construcció del TAV), les crítiques pel crònic dèficit fiscal català i d’inversions de l’Estat a Catalunya i la reivindicació de les competències de l’Estatut d'Autonomia de Catalunya del 2006 davant l’amenaça d’ulteriors retallades pel Tribunal Constitucional, i encapçalà, junt amb el conseller d’Economia Antoni Castells, unes problemàtiques negociacions amb el govern espanyol per tal d’establir un nou model de finançament, sobre el qual anuncià un acord el juliol del 2009.
L’any 2010 hagué de fer front a la sentència negativa del Tribunal Constitucional contra el nou Estatut d’Autonomia, que generà un fort rebuig popular, i a l’agreujament de la crisi econòmica. Hagué d’encarar, també, les progressives dissensions entre els socis de govern, factors que tingueren per a aquests un cost electoral molt alt en les eleccions al Parlament de Catalunya, en les quals el PSC sofrí la derrota més greu de la seva història. El desembre del 2010 fou rellevat a la presidència de la Generalitat de Catalunya per Artur Mas i a la primera secretaria del PSC per Pere Navarro i renuncià també l’acta de diputat. El desembre del 2011 fou designat senador pel Parlament de Catalunya, i novament el gener del 2013 i el gener del 2016. El 27 d'octubre de 2017 no participà en la votació per la qual el Senat aprovava l’aplicació de l’article 155 de la Constitució espanyola a proposta del govern espanyol pel qual s’intervenia la Generalitat de Catalunya. El maig del 2019 renuncià a l’escó de senador i el maig de l’any següent s’incorporà al consell d’administració d’ENAGAS. Després de la polèmica generada pel seu nomenament, renuncià al sou d’expresident de la Generalitat.
L’any 2012 li fou atorgada la medalla d’oficial de la Legió d’Honor del govern francès. L’any 2013 publicà, amb el periodista Rafael Jorba, les memòries Clar i català, centrades en la seva etapa com a president de la Generalitat.