Tractat de Reforma de la Unió Europea

Tractat de Lisboa

Cerimònia de la signatura del Tractat de Lisboa (13 de desembre de 2007)

© Parlament Europeu

Tractat signat pels caps d’estat i de govern de la Unió Europea el 13 de desembre de 2007 a la ciutat de Lisboa.

Substitueix la fallida Constitució Europea i incorpora, esmena i refon articles de tractats anteriors. Els seus objectius responen sobretot a la necessitat d’agilitzar els mecanismes institucionals en una Unió Europea ampliada (vint-i-set membres en el moment de l’aprovació) i d’aprofundir-ne la qualitat democràtica. El nucli de les modificacions del nou text afecta sobretot el Parlament Europeu, del qual augmenta la capacitat codecisòria amb el Consell Europeu per a la major part de la legislació, tot atorgant a la cambra noves atribucions; la presidència del Consell Europeu, figura que reforça els vincles amb el Parlament Europeu i amb la Comissió Europea, objecte també d’una reducció substancial, i l’adopció del mecanisme de la majoria qualificada per a la presa de decisions amb l’objectiu d’evitar les paràlisis i els atzucacs a què aboca la unanimitat. Així, l’1 de novembre de 2014 entrà en vigor la doble majoria, per a la qual l’aprovació d’una llei o mesura requereix una majoria del 55% dels estats membres que representin almenys el 65% de la població de la UE. El Tractat reforça l’Alt Representant de la Unió per a Afers Exteriors i Política de Seguretat amb la vicepresidència de la Comissió, que gaudeix de noves atribucions i representa una sola personalitat legal amb la finalitat de dotar-la de més capacitat d’intervenció. Incorpora també la Carta de Drets Fonamentals de la Unió Europea però amb un marge d’acceptació més flexible, reforça el principi de subsidiarietat i introdueix la Iniciativa del Ciutadà, un nou mecanisme per a fer arribar propostes des dels ciutadans a la Comissió. S’introdueixen també noves competències per a impulsar la cooperació entre els estats membres en matèria judicial, de seguretat, terrorisme i immigració. Incorpora també, esmenat, l’article 50 del Tractat de Maastricht (o de la Unió Europea), que reconeix el dret de qualsevol estat membre d’abandonar la Unió Europea d’acord amb el seu ordenament constitucional, i estableix també els mecanisme de sortida, amb un període de dos anys prorrogables després de la notificació formal per a dur-la a terme a tots els efectes. Aquest article esdevingué un marc de referència després del resultat del referèndum del 23 de juny de 2016, pel qual la Gran Bretanya decidí abandonar la Unió Europea. Inversament, l’article 49 estableix els criteris generals per a l’admissió de nous membres. Els vint-i-set membres de la UE adoptaren la via parlamentària per a l’aprovació del Tractat llevat d’Irlanda, que optà pel referèndum. Celebrat el 19 de juny de 2009, el resultat negatiu (53,4%) fou replicat amb la convocatòria d’un nou referèndum el 2 d’octubre, en el qual l’aprovació s’imposà clarament (64,1%). El Tractat entrà en vigor l’1 de desembre de 2009. Tot i l’oposició de la Gran Bretanya, la signatura del Tractat d’Estabilitat, Coordinació i Governança de la Unió Econòmica i Monetària al març del 2012 comportà la revisió d’alguns aspectes del Tractat de Reforma de la Unió Europea.