Procedent d’una família humil, en esclatar la guerra civil del Líban (1975) anà a viure al sud del país. Els anys següents s’uní al moviment xiïta Amal i inicià estudis religiosos a Najaf (Iraq), d’on fou expulsat, junt amb altres seminaristes libanesos el 1978. De tornada al Líban, impartí ensenyament religiós al seminari de Baalbek. En esclatar la primera guerra del Líban (1982), abandonà Amal i fou un dels fundadors de Ḥizb Allāh, del qual esdevingué un dels líders més carismàtics. El 1992 succeí ’Abbas al-Mūsavī a la secretaria general i, sota el seu lideratge, estrenyé els vincles de l’organització amb l’Iran i Síria, intensificà els atacs sobre l’exèrcit israelià i el del sud del Líban (en un dels quals perdé un fill el 1997). Hom li ha atribuït, també, una campanya d’atemptats terroristes contra interessos israelians a l’estranger (entre els quals a Buenos Aires el 1992 i el 1994). Després de la retirada israeliana del sud del Líban (2000) augmentà la seva popularitat entre la població islàmica libanesa, per a la qual promogué la creació d’escoles, hospitals i institucions de beneficència. Continuà, al mateix temps, les crides a la destrucció d’Israel i encoratjant els atemptats suïcides. El 2006 proclamà la victòria de Ḥizb Allāh després de l’ofensiva israeliana sobre el Líban els mesos de juliol i agost amb l’objectiu de desmantellar aquesta organització. La seva influència és decisiva dins del bloc islamista (enfront del bloc prooccidental) que domina la política libanesa. L’octubre del 2010 feu una crida al boicot al tribunal de les Nacions Unides constituït el 2005 per a investigar l’assassinat del president Rafiq al-Hariri, adduint que estava controlat per Israel.