Els fets de la plaça de Tiananmen de Pequín
El nom fa referència a la plaça de Tiananmen de Pequín, on tingueren lloc els principals episodis. Amb el rerefons de l’obertura de l’URSS des de mitjan anys vuitanta, començà el 17 d’abril en commemoració de l’ex-secretari general del Partit Comunista, Hu Yaobang, mort dos dies abans i símbol de les polítiques reformistes i anticorrupció. Les mobilitzacions, protagonitzades sobretot pels estudiants, s’estengueren a les principals ciutats de la Xina, i hom reclamà un diàleg amb el primer ministre Li Peng. Inicialment el Partit Comunista no es pronuncià clarament, però el 26 d’abril presentà de manera oficial el moviment com una conspiració contrarevolucionària i antipatriòtica. Dins de la cúpula dirigent, el secretari general del PCX Zhao Ziyang encapçalà la minoria favorable a la negociació que, juntament a la difusió internacional de les mobilitzacions i la visita el 15 de maig de Mikhail Gorbačov (la primera d’un mandatari soviètic a la Xina des del 1959) evità la repressió immediata. Més de 3.000 manifestants augmentaren la pressió sobre el govern amb vagues de fam. A mitjan maig, l’expresident i màxima autoritat de la Xina (sense càrrec) Deng Xiaoping, es decantà per la resposta policial i el 19 de maig fou decretada la llei marcial i Zhao Ziyang apartat dels càrrecs. Entre els dies 20 i 24 de maig, amb el bloqueig de l’exèrcit —el qual tenia prohibit disparar— a Pequín, els manifestants aconseguiren una efímera victòria. L’ofensiva final tingué lloc entre el 3 i el 5 de juny. El nombre definitiu de víctimes mortals és incert: uns pocs centenars segons les autoritats i diversos milers segons altres fonts. La repressió de Tiananmen significà la fi del tímid moviment reformista dins del partit encapçalat per Ziyang, el qual passà la resta de la seva vida en arrest domiciliari, i alhora esdevingué un símbol per a la dissidència democràtica a la Xina.