i Referèndum de l’1 d’octubre | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

Referèndum de l’1 d’octubre

El conseller d’Afers Exteriors, Relacions Institucionals i Transparència, Raül Romeva, el vicepresident del govern, Oriol Junqueras, i el conseller de la Presidència i portaveu, Jordi Turull, presenten en roda de premsa el dispositiu previst per a la celebració del Referèndum de l’1 d’octubre
© VICEPRESIDÈNCIA, ECONOMIA I HISENDA / GENERALITAT DE CATALUNYA
ciències polítiques polít
Referèndum unilateral sobre la independència de Catalunya celebrat l’1 d’octubre de 2017.

Sorgí de la iniciativa d’organitzacions de la societat civil catalana, singularment de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), que, juntament amb la Candidatura d’Unitat Popular (CUP), instaren a convocar un referèndum d’independència, inicialment no previst en el govern de Junts pel Sí sorgit de les eleccions del 27 de setembre de 2015. El president Carles Puigdemont acceptà la proposta i convocà oficialment el referèndum el 9 de juny de 2017, quan fixà la data i la formulació de la pregunta (“Vol que Catalunya sigui un estat independent en forma de república?”). El caràcter unilateral del referèndum estigué determinat per la negativa reiterada del govern espanyol —que el declarà il·legal— a pactar-lo. A diferència de la Consulta del 9 de novembre, fou plenament assumit pel govern (amb el suport de l’ANC, Òmnium Cultural i l’Associació de Municipis per la Independència), constava d’una única pregunta de resposta binària i li fou atorgat caràcter vinculant. Llevat de la CUP, dels partits de l’oposició al Parlament de Catalunya, inicialment tots el rebutjaren frontalment. Posteriorment Catalunya Sí que es Pot acceptà participar-hi en qualitat de “mobilització”, bé que les diferències sobre aquesta qüestió obriren una esquerda en la coalició.

El 6 de setembre, el Parlament de Catalunya aprovà la llei del referèndum, i a partir d’aquest dia començà una operació repressiva de l’Estat adreçada a impedir-ne la celebració. A mitjan mes, el Ministeri d’Hisenda intervingué les finances de la Generalitat, i la Fiscalia General de l’Estat unificà el comandament dels Mossos d’Esquadra, la Guàrdia Civil i la Policia Nacional en el coronel Diego López de los Cobos. Diversos milers d’efectius d’aquests dos cossos foren traslladats des d’altres punts de l’Estat espanyol a Catalunya. Allotjats molts d’ells en vaixells als ports de Barcelona i Tarragona, la seva estada es prolongà indefinidament després del referèndum i ocasionà diversos incidents. El malestar per les intervencions policials culminà en la multitudinària concentració espontània del 20 de setembre davant la seu del Departament d’Economia de la Generalitat, sotmesa a un escorcoll. Malgrat l’absència d’evidències clares de violència física o d’alçament tumultuari, la manifestació fou posteriorment considerada com el fonament de les acusacions de rebel·lió contra els líders de l’ANC i Òmnium Cultural, i el seu empresonament subsegüent, i de sedició contra el màxim comandament dels Mossos d’Esquadra. Una setmana abans de la votació, la Sindicatura Electoral aprovada per la llei del referèndum dimití en bloc amb el propòsit d’evitar les sancions imposades pel Tribunal Constitucional. Abans, però, aconseguí reunir un grup d’observadors internacionals de trajectòria diplomàtica acreditada i avalats pel Centre d’Estudis Estratègics de l’Haia, els quals, sota el nom d’International Limited Observation Mission (ILOM), supervisaren el referèndum.

Tot i les mesures repressives, l’Estat no pogué desmantellar el nucli de la logística del referèndum. En particular, l’organització reeixí a eludir la localització de les urnes que, pagades amb fons de procedència no identificada, es fabricaren a la Xina, s’emmagatzemaren a Elna (Catalunya del Nord) i es distribuïren clandestinament en cases particulars. Des del dia abans de la votació, la ciutadania fou cridada a protegir els locals de votació (principalment, centres d’ensenyament de la xarxa de la Generalitat i d’ajuntaments) de l’ocupació i el tancament policials. La votació fou extremament accidentada i confusa pels continus atacs informàtics als webs del referèndum —fet sobre el cens elaborat per l’Oficina del Cens Electoral de Catalunya—, la confiscació d’urnes als locals i els intents de tancament de col·legis electorals, als quals s’oposaren de manera organitzada els electors. Segons estimacions del govern, dels 2.229 col·legis electorals en foren clausurats uns 230, la majoria pels Mossos d’Esquadra, inconvenient superat en part a través de l’activació del cens universal poc després d’iniciades les votacions. Els resultats definitius, presentats el 6 d’octubre, xifraven els vots comptabilitzats en 2.286.217, que representaven el 43% de participació. A aquesta xifra, cal afegir-hi unes 770.000 paperetes sostretes en retirar les urnes, que, en cas d’haver estat comptabilitzades, haurien fet augmentar la participació aproximadament fins el 49%. El “sí” obtingué 2.044.038 vots (90,18% del total) i el “no” 177.547 (7,83%). Els vots en blanc foren 44.913 (1,98%) i els vots nuls, 19.719 (0,89%). Tanmateix, l’aspecte que més transcendí foren les càrregues de la Policia Nacional i la Guàrdia Civil contra els votants i els ciutadans que impedien amb resistència passiva la requisa de les urnes. Segons l’informe del Departament de Sanitat publicat tres setmanes després, el balanç de les càrregues fou de 1.066 ferits.

La violència policial, àmpliament difosa i condemnada pels mitjans de comunicació, fou el que més colpí l’opinió pública internacional. A aquestes condemnes, s’afegiren les de càrrecs i organitzacions internacionals, com ara les de l’Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Drets Humans, l’OSCE i Humans Rights Watch. Malgrat les crítiques, ni el govern espanyol ni la Fiscalia cediren a les demandes d’investigar la violència policial. La distorsió que aquesta violència creà fou la causa per la qual tant els observadors com els mitjans internacionals qualificaren el referèndum de mancat de garanties i de resultat fiable. Per la seva banda, si bé els portaveus de la Unió Europea formularen alguns retrets a la força exercida per la policia, s’alinearen amb el govern espanyol en qualificar el referèndum d’“il·legal”.

El Referèndum de l’1 d’octubre marcà el final de la primera etapa de l’anomenat procés d’independència de Catalunya i, alhora, determinà els dos grans eixos de l’evolució política posterior: una problemàtica declaració unilateral de la República de Catalunya i la intervenció de la Generalitat de Catalunya pel govern espanyol a través de l’aplicació de l’article 155 de la Constitució espanyola, ambdós fets esdevinguts el 27 d’octubre. A més, fou la base de les acusacions per sedició, rebel·lió, malversació i desobediència cursades per l’Audiència Nacional i després mantingudes pel Tribunal Suprem espanyol contra la majoria dels integrants del govern català (entre els quals hi havia el president Puigdemont) i la mesa del Parlament, i que en determinaren l’empresonament o l’exili.

Del 12 de febrer al 12 de juny de 2019 se celebrà el judici contra els dotze líders independentistes acusats d’organitzar el Referèndum de l’1 d’octubre (causa especial 20907/2017) i la manifestació del 20 de setembre davant el Departament d’Economia (que es considerava part de la mateixa trama). Atesa l’absència d’una part dels acusats, que havien passat a l’exili, el jutge instructor Pablo Llarena dividí la causa en dues parts, una de les quals afectava els dirigents polítics en presó preventiva. També transferí els sis acusats només per desobediència al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. Dut a terme a Madrid i presidit pel jutge del Tribunal Suprem Manuel Marchena, la Fiscalia General de l’Estat i l’acusació popular (representada per integrats del partit d’extrema dreta Vox) imputaren als acusats els delictes de rebel·lió, malversació i desobediència, mentre que l’Advocacia General de l’Estat descartà el de rebel·lió. Al llarg de les 52 sessions del judici, les defenses se centraren a demostrar la inexistència dels càrrecs de l’acusació i la vulneració dels drets fonamentals dels acusats, mentre que l’acusació se centrà a demostrar l’existència de violència que justifiqués una condemna per rebel·lió. Els 426 testimonis que declararen incloïen polítics amb responsabilitats, els mateixos acusats, càrrecs del govern, votants, observadors internacionals del referèndum i membres dels cossos policials. La sentència es feu pública el 14 d’octubre, i descartà el delicte de rebel·lió, que canvià pel de sedició, al qual afegí els de malversació i desobediència. En total, les penes sumaven 99 anys repartits en: 13 anys (Oriol Junqueras), 12 anys (Jordi Turull, Raül Romeva i Dolors Bassa), 11 anys i 6 mesos (Carme Forcadell), 10 anys i 6 mesos (Joaquim Forn i Josep Rull) i 9 anys (Jordi Sànchez i Jordi Cuixart). Tres dels acusats foren condemnats només per desobediència (Carles Mundó, Meritxell Borràs i Santi Vila), per la qual cosa la condemna excloïa l’ingrés a presó i es limitava al pagamant de multes i a inhabilitacions. Durant el judici, observadors de l’organització International Trial Watch denunciaren nombroses irregularitats i, al maig, el Grup de Treball sobre la Detenció Arbitrària de les Nacions Unides instà l’Estat espanyol a alliberar de manera immediata Jordi Cuixart, Jordi Sànchez i Oriol Junqueras. La publicació de la sentència desencadenà una onada de protestes a Catalunya.

Llegir més...