La seva formació musical es basà en el Gradus ad Parnassum, de J.J. Fux, i és possible que estudiés amb el mateix Fux a Viena. El 1740 esdevingué mestre de música del príncep Anselm von Reichlin-Meldegg a Kempten. Probablement, a partir del 1746 o el 1747, fou també músic a la cort de Carles Teodor a Mannheim. Al teatre de la cort d’aquesta ciutat figurà com a cantant en els llibrets de les òperes que s’hi representaven. Així, per exemple, consta com a virtuoso di camera en el llibret de L’Opimpiade (1749), de B. Galuppi. Les seves obres sacres ja havien rebut reconeixement a la cort palatina de Mannheim i el 1748 rebé l’encàrrec de compondre un oratori per al Divendres Sant a petició del príncep elector. Aquesta obra fou La deposizione dalla croce. El 1767 acabà d’escriure un mètode de composició dedicat al príncep, el qual el nomenà compositor de cambra. Feu gires concertístiques per França, els Països Baixos i Anglaterra. El 1769 succeí a Joseph Garnier en el càrrec de mestre de capella a la catedral d’Estrasburg i, a partir d’aquest moment, la seva activitat compositiva es concentrà en la música sacra. Durant els seus darrers anys, tingué com a ajudant a la catedral I.J. Pleyel.
És considerat un dels més importants compositors de l’anomenada escola de Mannheim, malgrat que intentà defugir l’estil tant a la moda en aquesta cort. Té un imponent catàleg d’obres: més de 80 simfonies —més de trenta, catalogades el 1902—, concerts per a clavicordi i orquestra, per a flauta (vuit), per a trompa (sis), obertures i minuets. Pel que fa a la música de cambra —catalogada el 1915—, és remarcablement avançada per a la seva època, sovint amb elements que ja remeten al període clàssic. Consta bàsicament de sonates, quartets i trios. La producció sacra inclou dos oratoris (La deposizione dalla croce, del qual només ens ha arribat el text, i Oratorium in duam partem divisum, 1762, perdut), misses (trenta-nou), cantates, motets, nombroses peces sacres menors i arranjaments diversos.