Havia de dominar força instruments de vent (pfeifer, ’sonador d’instruments de vent'), tot i que una obligada versatilitat el podia portar a tocar-ne també de corda. Els períodes d’or del stadtpfeifer foren el Renaixement i el Barroc. Els càrrecs lligats amb la cort tenien una major consideració social que els relacionats amb el municipi i les seves esglésies. Així, un kapellmeister (director de les activitats musicals, religioses o seculars, d’una cort; mestre de capella) tenia, en general, més prestigi que un kantor (cap de les activitats musicals d’una església i, sovint, de les ciutadanes), i, de la mateixa manera, un músic de cort era més ben considerat que un stadtpfeifer. Durant la seva etapa de kantor a Leipzig, J.S. Bach podia disposar dels membres de la plantilla municipal: quatre stadtpfeifern i tres instrumentistes de corda (i els seus aprenents), a més dels nois formats instrumentalment als cors que depenien d’ell i una bona colla d’universitaris.
Música