Fou un centre musical de gran importància dins de l’Amèrica llatina. El primer músic europeu a instal·lar-se a Colòmbia durant el període colonial fou el compositor i organista Juan Pérez Materano, mort el 1561, que desenvolupà la seva tasca a la ciutat de Cartagena de Indias. L’activitat compositiva més intensa del país, però, tingué lloc a la catedral de Bogotà, on es troba el repertori més ampli i ric de música renaixentista i barroca de tot el nou món. L’arquebisbe Bartolomé Lobo Guerrero, al final del segle XVI, organitzà la capella de la catedral i li donà un impuls que es mantingué ben bé dos-cents anys. Entre els mestres de capella més destacats hi hagué, al segle XVI, Gutierre Fernández Hidalgo (~1553-1620), que el 1586 anà a l’Equador, i durant els segles XVII i XVIII, José de Cascante, Juan de Herrera i Salvador Romero.
En el decurs del segle XIX, el nivell musical de la catedral decaigué a conseqüència de la dificultat de trobar compositors de vàlua que es volguessin dedicar a la música sacra, ja que en aquesta època el centre d’interès es decantà cap a la música profana, com ara l’òpera, el gènere simfònic o la música instrumental. Dos dels músics més notables de l’època foren Juan Antonio de Velasco, mort el 1859, i Nicolás Quevedo Rachadell (1803-1874). El primer destacà pels seus arranjaments pianístics d’òperes líriques i per les composicions per a bandes militars. El segon és recordat per la seva activitat com a dinamitzador de l’activitat concertística de la capital colombiana. Henry Price (1819-1863), nascut i educat a Londres, fou un personatge important per al desenvolupament de l’ensenyament musical a la capital i un dels fundadors de la Sociedad Filarmónica (1847). El seu fill, Jorge W. Price, creà més tard l’Academia Nacional de Música, institució que donà peu finalment al Conservatorio Nacional (1909). Durant la segona meitat del segle XIX, entre els compositors joves, s’anà imposant el nacionalisme musical. El màxim representant d’aquest corrent fou J.M. Ponce de León (1846-1882), que cercà la inspiració en melodies i ritmes populars, i també Diego Fallón.
La influència del nacionalisme musical es feu sentir fins al principi del segle XX, i alguns dels compositors més notables de la primera meitat del nou segle, com ara G. Uribe Holguín, J. Rozo Contreras, D. Zamudio i A.M. Valencia, també usaren elements del folklore colombià. R. Pineda Duque (1910), en canvi, ha conreat el neoclassicisme i el dodecatonisme; L.A. Escobar (1925) ha passat per estils tan diversos com el neoclassicisme o el serialisme, i C. Posada Amador (1908) ha combinat l’estètica neoromàntica amb un nacionalisme molt personal. B.E. Atehortúa (1933) és potser el compositor que millor ha sabut fusionar el material popular amb les tècniques compositives més avançades. Entre els compositors més joves destaquen M. Nasi (1949), G. Gaviria (1951), A. Posada (1954), L. Pulido (1958) i J.A. Restrepo (1959), la majoria dels quals ha estudiat fora del seu país nadiu, com és el cas de Gaviria, que fou alumne de la Juilliard School of Music de Nova York. Sense renunciar a les seves arrels i a l’ús del material folklòric, han assimilat les propostes musicals més innovadores tot conreant, per exemple, la música electroacústica. Bogotà continua sent el centre d’activitat musical més important del país. La companyia Nueva Ópera de Colombia hi presenta les seves temporades i, a més, s’hi celebren diversos festivals, entre els més importants, el Festival de Música Contemporánea i el Festival de Música de las Américas.
Música popular
Vegeu música popular de l'Amèrica llatina imúsica indígena de l'Amèrica llatina.