Terme derivat del prefix semio- del mot grec semeion, que significa ’senyal', ’símptoma'. C.S. Peirce (1839-1914) i F. de Saussure (1857-1913) són considerats els fundadors de la semiologia moderna (anomenada semiòtica pels anglosaxons), disciplina que sempre ha estat molt relacionada amb la lingüística, la qual era considerada pel mateix Saussure com una part d’aquella. En ser la llengua el primer sistema de signes, és natural que la semiologia general i altres de parcials hagin evolucionat fonamentalment a partir dels avenços assolits en la semiologia de la llengua.
La semiologia de la música pròpiament dita, que comprèn l’estudi de la música com a signe i com a llenguatge i també l’estudi de la comunicació en música, nasqué a la dècada dels setanta del segle XX. No obstant això, des d’antic hi ha hagut precedents on era palès l’interès per l’estudi del signe musical o, si més no, per la relació entre certs elements musicals (que podrien ser considerats signes) i els efectes que produïen o les sensacions que transmetien. Es poden citar, a tall d’exemple, certes doctrines filosòfiques antigues com la de l'ethos de Plató, que parlarien de la relació entre certs elements musicals (ritmes, modes, etc.) i els efectes que produeixen en l’oient, la teoria dels afectes (en part, hereva de l’anterior) i la teoria de lesfigures retoricomusicals, ambdues del Barroc, i el sistema de ’citacions’ més o menys abstractes del que L. Ratner anomena topics en el Classicisme.
L’analogia entre música i llengua no pot anar gaire més enllà del fet que totes dues es donen en el temps i s’articulen en unitats discretes, perquè hi ha conceptes que es consideren fonamentals per a la llengua (com l’articulació doble, la relació entre la sintaxi i la semàntica, el mateix lèxic, etc.) que no existeixen en la música. Tanmateix, no es pot negar la influència que han tingut en la semiologia musical conceptes provinents de la lingüística, com els dels corrents estructuralistes de llengua i parla, sincronia i diacronia, paradigma i sintagma, sistema de signes i valor per oposició, o els de gramàtica generativa i competència lingüística (ara competència musical) de N. Chomsky. Molts semiòlegs de la música utilitzen l’esquema bàsic de Saussure i L. Hjelmslev dels dos nivells del signe: significant i significat (o expressió i contingut). Segons E. Tarasti, el nivell de l’expressió és format pels estímuls auditius i es complementa amb el nivell del contingut, on hi ha les emocions, les associacions i els significats associats a la música. Però és precisament en el tema del significat on rau la diferència més gran entre música i llengua. Si bé semiòlegs com U. Eco ja avisen que els signes no remeten a la realitat sinó a altres signes o al que ell anomena ’unitats culturals', i que és en aquest procés -que Eco denomina ’semiosi il·limitada'- on es copsa el significat, no és clar quines serien en música aquestes unitats culturals.
Es pot aventurar l’existència de tres tipus de signes musicals, que, seguint en part la classificació peirceana, serien: les icones, els índexs i el que s’anomenen signes funcionals o absoluts -aquí es desvia de Peirce, per la dificultat de relacionar el símbol amb el seu objecte.
Les icones són els signes musicals que remetrien a altres signes o unitats culturals extramusicals com els de la imitació de sons de la natura. La seva funció en la música no ha passat de ser un fet purament anecdòtic.
Els índexs són certs elements musicals (de diversa índole) el caràcter indiciari dels quals és resultat del fet que acompanyen habitualment alguns esdeveniments socials com ara danses, marxes, ritus, situacions de cacera, militars, etc. La citació d’aquests signes en un context exclusivament musical evocaria en l’oient la imatge completa de la qual formarien part. La música (com la llengua, els costums, el vestit, etc.) parla de la cultura a la qual pertany i és aquesta tipologia de signes la que més informació pot donar sobre la societat on és immersa.
Els signes funcionals o absoluts són signes musicals que, per la seva relació entre ells (en el seu joc intern d’oposició, comparació, transformació, repetició, etc.), s’han convertit en unitats culturals abstractes, la qual cosa explicaria el funcionament d’aquesta espècie de sintaxi aparentment sense semàntica que sembla fonamental en la música. És en aquest sentit que caldria entendre les paraules de M. Imberty (1975): "El significant musical ens remet a un significat que no té un significant verbal precís [...] El sentit musical, quan és fet explícit en paraules, es perd en les significacions verbals, massa precises i massa literals, que el traeixen." Segurament el significat d’aquests signes és el que la teoria de la música anomena funció. Així, els signes musicals tenen funció formal, funció tonal, funció mètrica, etc.
Basant-se en les tesis del lingüista Jean Molino, J.J. Nattiez -un dels semiòlegs de la música més importants- exposa que la semiologia no és la ciència de la comunicació, sinó l’estudi de l’especificitat del funcionament de les formes simbòliques i dels seus fenòmens de remissió. En aquest sentit considera tres objectes d’estudi: el procés poètic (el procés creador), el procés estèsic (procés actiu de percepció) i l’obra en la seva realitat material (realització sonora, partitura, etc.). Aquest tercer objecte, també anomenat ’traça’ o ’nivell neutre', és el fruit del procés poètic i el generador del procés estèsic, i qualsevol analista musical ha de saber si està analitzant el procés poètic o creador (quins sistemes ha utilitzat el compositor, per exemple), si està analitzant el procés estèsic o receptor (en el qual l’oient construeix el significat musical de l’obra) o si està analitzant purament les característiques del ’nivell neutre’ (una anàlisi objectiva de les seves propietats i de les seves configuracions immanents i recurrents). Així, per exemple, és freqüent que un element fonamental en l’anàlisi del procés poètic (com el de la sèrie dodecatònica) no aparegui en l’anàlisi del procés estèsic.
La semiologia de la música es troba encara en un estadi embrionari i per tant, com ja s’ha dit, es mou una mica a remolc de la semiologia de la llengua. Però, per la particular relació entre significant i significat musical (en el sentit ja esmentat de funció) que pressuposa un joc intern sense referències externes, la semiologia de la música podria fer en un futur notables aportacions a la semiologia general. Així, per esmentar només dos exemples, la relació entre so i nota, és a dir, entre l’estímul auditiu de la freqüència del so i la seva funció, o més concretament el fenomen de l’enharmonia (on un mateix estímul auditiu crea en l’oient dues funcions totalment diferents), i la relació entre el temps real i el temps musical (el metre i la forma) mereixerien un estudi a fons dels semiòlegs més importants.