Arran de la seva creació (1948), els jueus han pogut disposar d’unes institucions per a desenvolupar el seu ric patrimoni musical (música dels jueus) i, al mateix temps, impulsar una vida musical que es troba entre les més notables del món. L’elevat nivell de la música creada i interpretada per israelians, amb figures de tant renom com Itzak Perlman, Daniel Barenboim o Pinchas Zukerman, té les arrels en la cabdal contribució dels jueus a la tradició clàssica occidental, que ha afavorit una intensa dedicació a aquest art, tant des dels poders públics com per part de particulars. Des dels primers anys del retorn dels jueus a Palestina, promogut pel sionisme (des del 1880), es dedicaren molts esforços a impulsar l’activitat musical: el 1910 es fundà la primera escola de música, el 1933 un conservatori i el 1945 una Escola de Pedagogia Musical; per la seva banda, l’Orquestra Filharmònica d’Israel és del 1936. Però l’organització de l’activitat musical rebé la gran empenta els anys trenta, amb l’arribada massiva de jueus alemanys que fugien del nazisme, molts d’ells amb una formació musical d’un alt nivell.
L’orientació laica del sionisme feu que, en una primera etapa, els compositors tendissin a prescindir de la música litúrgica i es decantessin cap al folklore, exhumat per musicòlegs com ara Abraham Zevi Idelsohn i Robert Lachmann. Tanmateix, l’intens nacionalisme que imbuïa els compositors israelians no podia deixar de banda una tradició que era inherent a la identitat jueva, i finalment el resultat fou l’adaptació de melodies i textos litúrgics, als quals hom afegí les aportacions de la nova música occidental i de les tradicions de les cultures circumdants (músicaàrab). Actualment, com sol passar a Occident, la música d’autors israelians es defineix més per l’obra dels compositors individuals que no pas per uns trets "nacionals" compartits. Entre els principals autors cal esmentar Alexander Boskovich, Menahem Avidom, Roman Haubenstock-Ramati i Abel Ehrlich.
La música popular aglutina les diferents tradicions de la diàspora, amb una especial incidència de la tradició de l’Europa oriental (Eliakum Zunser). De manera semblant al que passà amb la música culta, la cerca d’una identitat israeliana dominà les primeres etapes de l’establiment a Israel i influí en la creació musical popular, que aprofità des de la salmòdia litúrgica fins als cants dels beduïns, passant pel folklore de l’est europeu. Quant a les lletres, moltes reflecteixen l’esperit dels kibbutzim i el compromís amb la construcció del nou país, accentuat els primers anys d’existència del nou estat jueu i durant les guerres araboisraelianes del període 1960-70. Entre els cantautors de renom hi ha Joel Engel, Marc Lavry, Moshe Vilensky i Bracha Zefira; Alexander Argov, per la seva banda, és autor de musicals d’èxit entre el públic israelià. Posteriorment, el pop i el rock han tingut una influència creixent en la música popular israeliana i han contribuït a diversificar-la.