El règim franquista als Països Catalans

La historiografia que s’ha dedicat a l’estudi del període franquista als Països Catalans ha superat, sortosament, l’etapa en la qual predominà l’assaig amb pretensions polítiques, el reportatge anecdòtic o la síntesi elaborada sense recerca. Durant molt de temps, dues temàtiques van prevaler en l’interès dels estudiosos: la repressió franquista i l’actuació resistent de l’oposició. Aquest fet responia al desig de palesar, després d’anys de prohibicions dictatorials, el caràcter antidemocràtic i violent que sempre havia tingut el règim franquista, reflectit prou bé en la magnitud i la diversitat de la seva política repressiva. I hom cercava, lògicament, destacar i vindicar el meritori activisme antifranquista en totes les seves diferents facetes, des de la resistència armada fins a les activitats culturals clandestines.

En els darrers deu anys s’ha pogut apreciar una millora notable en els estudis, gràcies a la utilització de fonts documentals que fins aleshores havien estat vedades, a l’ampliació de les temàtiques i a un rigor professional més gran. I cal destacar que això ha anat acompanyat de la superació d’algunes simplificacions. Avui hi ha més possibilitats de fer estudis sobre molts altres temes, amb més rigor i menys apriorismes. Hom pot apreciar, així, un destacat avanç en les recerques de temàtica econòmica, com també en les que tracten les condicions de vida i de treball de la postguerra i els canvis socials que es produïren a partir dels anys cinquanta com a conseqüència del creixement econòmic i els moviments migratoris cap a les grans concentracions urbanes. Igualment, s’ha avançat notablement en el coneixement del funcionament de les institucions polítiques i administratives del franquisme als Països Catalans, en l’abast real de les activitats de l’oposició política i en tot el que fa referència a la vida cultural, tant l’oficial com la que hi havia sota la sempre insegura tolerància governativa o la pura clandestinitat.

A més, les darreres aportacions fetes des de l’òptica de la història local i comarcal han permès superar el reduccionisme provocat per les visions centrades i elaborades, tal vegada excessivament, des de les perspectives barcelonina o valenciana. Així, existeixen avui molts estudis que, sortosament, no perden de vista la noció global de la mateixa dinàmica històrica. Sens dubte, per a una època com aquesta del primer franquisme, el nivell local permet una recerca més aprofundida i una millor comprensió dels problemes. Amb tot, resten encara insuficiències i limitacions, en bona mesura derivades de l’escassa interdisciplinarietat i de la persistència de certes simplificacions, com ara l’excessiva i exclusiva identificació de la cultura amb la producció literària o el profund desconeixement que encara es té del món rural durant aquests anys. De tota manera, la catalana, i també la valenciana i fins i tot la mallorquina, són avui les historiografies de l’Estat espanyol que han tractat l’etapa del franquisme amb unes perspectives més avançades, més professionals, més rigoroses i més aprofundides.

El caràcter del règim franquista

Durant un cert temps, ha existit entre els estudiosos un gran afany per definir la natura del règim franquista. Però, tal vegada, aquestes preocupacions han estat massa teòriques, ja que tenien un especial interès per encabir la seva definició dins d’unes categories sociològiques i polítiques importades, ja fos dels estudis sobre el feixisme italià o el nazisme. I això va afavorir un debat no gaire ric ni creador, pel fet d’estar, molt sovint, més ple d’elucubracions ideològiques que no pas de dades empíriques.

Medalla concedida a J. Deu Amat, voluntari de la División Azul, 1943.

Col·l. part / G.S.

Actualment, hi ha alguns aspectes que són prou clars per als historiadors: l’any 1939, els vencedors de la guerra pretenien crear un estat nou i no sols propiciar una involució antidemocràtica amb el desig que mai més no pogués tornar a produir-se una situació semblant a la del 14 d’abril de 1931. Així, el règim franquista, no era només l’antirepública, sinó que, sobretot, cercava de construir un sistema totalment desvinculat de la tradició liberal i caracteritzat per l’autoritarisme extrem, l’exclusió política, l’accentuat unitarisme administratiu, l’abusiu protagonisme de l’exèrcit i la submissió total dels considerats desafectes. A més, el règim franquista responia als interessos de les classes benestants més conservadores, enfront d’altres sectors populars i de les classes mitjanes. Perquè, i cal recordar-ho a alguns desmemoriats, políticament, el franquisme no fou mai un sistema neutral o una mena d’àrbitre entre els contraposats interessos polítics, econòmics i socials existents durant els anys trenta. No, el règim de Franco sempre cercà de mantenir una divisió permanent entre els grups socials i polítics vencedors de la guerra i el conjunt dels vençuts. En cap moment aparegué quelcom semblant a una política que volgués superar l’esperit de divisió creat per la Guerra Civil, que intentés un consens polític més ampli o que cerqués la integració política dels vençuts el 1939.

Els elements feixistes del règim franquista no foren simplement epidèrmics o cosmètics —uniformes, himnes, desfilades, consignes, i d’altres— sinó consubstancials a la seva configuració inicial, ja durant la Guerra Civil, tot i que després anaren evolucionant. El franquisme va ser, en sentit ampli, el feixisme espanyol. Fou un moviment contrarevolucionari i antidemocràtic sorgit durant la crisi dels sistemes parlamentaris liberals —com el salazarisme a Portugal i el nazisme a Alemanya—, amb les seves especificitats, però també amb els seus elements comuns. Com declarava la mateixa resolució condemnatòria aprovada per les Nacions Unides el 12 de desembre de 1946, la dictadura de Franco era “pel seu origen, natura, estructura i comportament general” un “règim feixista, organitzat i implantat en gran part gràcies a l’ajut de l’Alemanya nazi i de la Itàlia feixista de Mussolini”.

Però a més, l’espanyol fou l’únic feixisme d’Europa que s’imposà després d’un brutal trencament social, d’una autèntica i sagnant guerra civil, peculiaritat que no es donà ni en el cas italià ni en l’alemany ni en el portuguès. A més, un altre dels trets més específics del franquisme, al costat de la seva llarga duració —quasi el doble que el règim feixista italià i tres vegades més que el règim nazi—, fou el fet que els amplíssims poders concentrats en la persona del general Francisco Franco —uns poders superiors als del Duce italià— no variaren al llarg del temps.

La descarada actitud de suport a l’Eix per part del règim de Franco durant la Segona Guerra Mundial es palesà en l’abandó, pel juny del 1941, de la situació de neutralitat i l’adopció de la no-bel·ligerància, cosa que permeté enviar al front soviètic, al costat de la Werhmacht, el cos expedicionari militar conegut com la División Azul. De tota manera, tres anys després, a l’octubre del 1943, tot veient la previsible victòria aliada, es retornà a la neutralitat. Durant aquests anys, la voluntat d’identificar-se amb els règims totalitaris d’Itàlia i Alemanya i amb els mateixos dictadors fou notable per part de Franco. Com ell mateix havia escrit a Hitler, el 6 de febrer de 1941, ells dos i Mussolini estaven “units per la més implacable força de la història”.

Però, a més, la victòria militar de Franco del 1939 havia significat el triomf de les tendències més agressives i més unitaristes del nacionalisme espanyol: d’una banda, la ultracatòlica, tradicionalista i antiliberal, la que s’identificava amb els postulats de Marcelino Menéndez y Pelayo, de Ramiro de Maeztu i del grup Acción Española, i de l’altra, la militarista, feixista i totalitària, representada perfectament per la mateixa Falange Española. Això explica que l’obsessió més gran de les autoritats del nou règim fos eliminar els “separatismes” i que una de les seves prioritats fos cercar l’espanyolització —és a dir, la desnacionalització— dels Països Catalans.

Una dictadura de militars

L’exèrcit revoltat el 18 de juliol va ser el gran protagonista de la Guerra Civil. Perquè cal recordar que la conspiració contra la República fou organitzada i dirigida només pels militars de la Unión Militar Española (UME), amb un suport i una participació de civils molt escassos. És important retenir això per tal de qüestionar la tesi divulgada amb motiu del 50è aniversari de la fi de la guerra, i fins i tot no fa gaire defensada per alguns historiadors, segons la qual l’alzamiento hauria estat un moviment protagonitzat per la meitat d’Espanya; és a dir, que la insurrecció contra la República disposà d’un ampli suport social. I això és fals. I molt més encara als Països Catalans, on, llevat del cas mallorquí, la conspiració i la insurrecció no tingueren cap mena de suport civil de significació i importància.

Els militars colpistes pretenien assolir el poder amb la voluntat de crear una dictadura més repressora que la de Primo de Rivera, però sense tenir gaire clar un projecte polític de futur. Fou el fracàs parcial de la revolta, a causa de la divisió de l’exèrcit i les forces d’ordre públic, de la resistència de les autoritats legítimes i de la molt àmplia reacció popular, el que conduí a una sagnant guerra civil. Llavors sí que es produí una polarització entre dos bàndols, atès que la mateixa guerra obligà tothom a prendre partit.

L’exèrcit colpista fou, de fet, el gran protagonista de tot el que passà a la “zona nacional”. Una junta militar, sense civils, va ser la que nomenà Francisco Franco cap de l’Estat l’1 d’octubre de 1936. I foren militars els únics que manaren fins a l’entrada d’alguns civils al govern, pel gener del 1938. I fou durant la guerra que Franco acumulà, i de manera irreversible, tal quantitat de poders —cap de l’Estat, del govern, del partit únic i generalíssim dels exèrcits— que havia de condicionar notablement la postguerra. Perquè si hi va haver algun element de clara continuïtat al llarg del franquisme, des dels seus orígens durant la Guerra Civil fins a la mort del dictador, fou la concentració de tots els poders en la persona del general Franco.

Però l’exèrcit, després de la guerra, no va perdre protagonisme, sinó que continuà sent una peça clau en el funcionament i la consolidació de la dictadura. El 1939, l’exèrcit era “el de la victòria”; era una institució depurada de tots els elements no identificats amb el caràcter patriòtic del conflicte i amb el paper providencial del Caudillo. Era un exèrcit que, ampliat amb la incorporació com a oficials de molts voluntaris, els alféreces provisionales, apareixia com el principal avalador de la continuïtat de la victòria.

Així, legitimats per la seva força per a imposar la dictadura, els militars tingueren un notable protagonisme dins la vida política oficial del franquisme. Durant l’etapa 1939-60, el 40% dels ministres de Franco foren militars, que ocuparen, a més dels tres ministeris militars, gairebé sempre carteres tan importants com la de Governació, Obres Públiques i Indústria. Igualment, durant aquests anys, els militars coparen la meitat dels alts càrrecs del ministeri de la Governació, un terç dels càrrecs de governador civil de tot l’Estat, el 20% dels llocs del Consejo Nacional del Movimiento i el 15% dels de les corts franquistes. Als anys quaranta, el conjunt de les forces armades controlava prop del 40% del pressupost de l’Estat i mantenia enquadrats uns 300 000 homes, a més dels 100 000 de les forces d’ordre públic (Guàrdia Civil i policia armada).

Els militars, i en general totes les autoritats del franquisme, tenien el convenciment que tant Catalunya com el País Valencià eren països hostils a la seva causa, i que si bé els havien conquerit per les armes no havien guanyat l’estimació ni el suport de la seva població. Eren, doncs, uns territoris que no sols calia ocupar, sinó també controlar i governar sense febleses, a més de realitzar una generalitzada, punitiva i preventiva tasca de repressió i de control.

Amb la voluntat de no cometre els mateixos errors de l’anterior dictador, Miguel Primo de Rivera, Franco impulsà un règim profundament jeràrquic, en el qual la concentració de poders en les seves mans era fonamental. Les institucions de teòrica representació, des de les corts orgàniques fins als ajuntaments i les diputacions, sols servien per a organitzar la deferència, per a ratificar el suport polític que donaven al règim els seus incondicionals. Tot i això, les corts estaven dotades d’unes competències molt escasses. Mai no tingueren, per exemple, la capacitat de controlar l’executiu. Per contra, Franco podia vetar els acords d’aquesta cambra corporativa, suspendre’n les sessions, cessar i nomenar gran part dels seus membres i, fins i tot, dissoldre-la quan volgués. L’existència d’un aparell judicial totalment supeditat al govern completava l’edifici dels poders dictatorials.

Durant una bona part de la dècada dels quaranta, i sobretot com a conseqüència de les activitats dels maquis antifranquistes, l’exèrcit i també la Guàrdia Civil tingueren un paper fonamental en el control interior i en la vigilància, fet que significà l’augment del nombre de guarnicions existents tant a Catalunya com al País Valencià i l’increment dels seus efectius. En moments d’una certa gravetat, com durant la invasió de la Vall d’Aran, a la tardor del 1944, es concentraren al Pirineu català més de 30 000 soldats, amb la presència, fins i tot, de tropes procedents del Marroc, integrades per legionaris i per regulars.

En el discurs que els militars adreçaven a la població, ells mateixos es presentaven com els autèntics vencedors de la guerra, els principals garants de la victòria, els més genuïns dipositaris del patriotisme espanyol. Partint d’una suposada superioritat del món militar respecte del civil, gran part de les arengues proclamaven el dret que tenien els militars a tutelar i controlar els ciutadans, atès que l’exèrcit havia salvat la “pàtria espanyola” quan aquesta estava en perill d’esquarterament i de revolució. I això, segons ells, els donava dret a intervenir en la direcció política i a recordar constantment que si es tornava a produir una situació similar a la del 1936 no dubtarien a sortir al carrer novament. Aquests advertiments prenien un caràcter agosarat quan es tractava d’esmentar el perill del “separatisme” català. L’exèrcit va adquirir així, davant els ulls de gran part de la població dels Països Catalans, la imatge del gran vigilant de la victòria franquista.

La feixuga herència de la guerra

L’alt cost humà i material de la Guerra Civil fou durant molts anys, com a mínim al llarg d’una dècada i mitja, una notable hipoteca per a la mateixa vida social dels Països Catalans. En el cas de Catalunya, gràcies a diversos i prou precisos estudis, es pot afirmar que, entre el 1936 i el 1940, moriren com a conseqüència directa de fets bèl·lics o per represàlies polítiques prop de 60 000 persones, és a dir, el 2% de la població que tenia el país segons el cens fet per la Generalitat al maig del 1936. L’índex més alt d’aquesta tragèdia col·lectiva va correspondre a la petita localitat de Solivella, a la Conca de Barberà, on el 8% de la població desaparegué per mort violenta durant el conflicte. I si a l’estimació abans esmentada s’afegeixen les morts indirectes provocades per la guerra, com a conseqüència de la carestia de la vida, de les privacions i de les males condicions sanitàries i higièniques, es pot afirmar que, com a mínim, foren unes 75 000 les defuncions ocasionades d’una manera o altra pel conflicte. Cal sumar a aquesta ja considerable xifra la dels catalans que s’exiliaren de manera definitiva, aproximadament uns 60 000, amb la qual cosa, l’any 1939, prop de 135 000 habitants de Catalunya, més del 4,5% de la població, havien mort o estaven a l’exili com a conseqüència de la Guerra Civil.

Pel que fa al País Valencià, els càlculs sobre el nombre total de morts, comptant les produïdes al front i les motivades per les represàlies, durant i després de la guerra, podrien superar les 30 000 persones. Però, en aquest cas, el nombre d’exiliats fou molt inferior al de Catalunya, uns 5 000 aproximadament, a causa de les greus dificultats existents per a fugir del País Valencià quan es produí l’ofensiva final de l’exèrcit franquista al març del 1939. Pel que fa a Mallorca, solament les morts directes provocades per la repressió franquista, segons estimacions de Josep Massot i Muntaner, podrien arribar a unes 900. I si es té en compte que l’illa tenia llavors uns 330 000 habitants, l’índex de morts violentes, d’assassinats, és superior fins i tot al corresponent a Catalunya durant tota la Guerra Civil.

Així, la desaparició sobtada de tants milers de persones tingué una notable transcendència en la demografia i en l’economia dels Països Catalans. Atès que una bona part dels desapareguts eren relativament joves, aquesta gran mortalitat es reflectí sensiblement en la relació de masculinitat. Si l’any 1930, per cada 100 dones hi havia al Principat 94,9 homes, el 1940 ja sols n’hi havia 87,9; és a dir, com a conseqüència del conflicte, l’índex de masculinitat català va baixar set punts i el nivell de preguerra no es recuperà fins el 1971, trenta anys després.

Però els efectes foren també notables en el mercat laboral, ja que una bona part dels morts i dels exiliats pertanyien a la franja de població activa. Es pot avaluar en el 8%, o fins i tot en el 10%, del mercat laboral dels Països Catalans la davallada produïda per la Guerra Civil. A Catalunya, segons el cens del 1940, l’increment de la població ocupada, respecte de l’existent l’any 1930, sols va ser d’unes 30 000 persones, mentre que a la dècada precedent el creixement en fou de més de 200 000. És a dir, les pèrdues en el mercat laboral català a causa de la guerra foren equivalents a tot el creixement que s’havia produït entre el 1930 i el 1936.

Les repercussions d’aquesta sagnia en el mercat del treball foren múltiples. En primer lloc, l’increment de l’oferta de llocs de treball facilità la incorporació de dones i de nens al món laboral, que també es va veure forçada per la notable restricció dels salaris. Després del 1939, moltes de les unitats familiars necessitaven que més d’un dels seus membres aportés ingressos si volien subsistir en una època de tan gran encariment del cost de la vida i de retracció dels nivells salarials: cal recordar que fins el 1956 no es recuperà el nivell de renda familiar existent el 1935. Igualment, el fet que a la Catalunya dels anys quaranta hi hagués una gran oferta laboral provocà que, ja des de mitjan aquesta dècada, es produís un important corrent migratori, que entre el 1940 i el 1950 es pot avaluar en unes 250 000 persones. Pel que fa a aquest fenomen, resulta significatiu el fet que per primer cop fos Andalusia la comunitat que aportà a Catalunya el major contingent d’immigrants, quan tradicionalment sempre l’havien proporcionat Aragó i el País Valencià.

Però l’alt cos humà provocat per la Guerra Civil serví també per a incrementar les diferències demogràfiques a l’interior dels mateixos Països Catalans. Mentre que les zones urbanes properes a Barcelona, o fins i tot la ciutat de València, gràcies al fenomen migratori, assolien creixements superiors al 20% de la població durant la dècada dels quaranta, les comarques agràries de l’interior trigaren com a mínim 15 o 20 anys a recuperar el nombre d’habitants que tenien abans del 1936. La guerra, per tant, fou també un factor que accelerà i eixamplà definitivament les diferències interiors, ja existents des de feia decennis. Així, com a conseqüència dels costos demogràfics de la Guerra Civil i del fenomen migratori massiu dels anys centrals del franquisme, les diferències de població entre les comarques del litoral, del prelitoral central i de l’interior van prendre un caràcter amplíssim i irreversible.

Una repressió implacable

La victòria franquista fou un cas excepcional en la història contemporània, ja que mai un conflicte civil —i durant el segle XIX la Península Ibèrica en va viure tres— no havia anat seguit d’una repressió tan cruel i total dels vençuts. Cap de les guerres carlines —malgrat que en aquestes els actes de violència i de brutalitat, fins i tot envers la població civil, havien estat notables— no havia finit amb una persecució tan tenaç i persistent dels derrotats. Perquè la repressió portada a terme per les autoritats franquistes fou planificada de manera sistemàtica com una necessitat per a la pervivència mateixa del règim dictatorial. Era, de fet, la continuació de l’esperit de la Guerra Civil més enllà de les operacions militars, com ho reflecteix el fet que l’estat de guerra proclamat al juliol del 1936 persistís fins el 1947 o que fossin consells de guerra els que, fins a la creació del Tribunal d’Ordre Públic, el 1963, processessin i condemnessin tant per suposades responsabilitats polítiques contretes durant la guerra com per les activitats antifranquistes durant la postguerra. Una amplíssima legislació repressiva, feta amb típics plantejaments jurídics militars, concedia a l’exèrcit una vasta jurisdicció. No és cap exageració afirmar que als Països Catalans més de 70 000 ciutadans —uns 40 000 a Catalunya i uns 30 000 al País Valencià— van ser jutjats per consells de guerra, entre el 1939 i el 1945, sota acusacions de caire polític.

La repressió, com han demostrat prou bé els estudis de Josep Benet, Josep Maria Solé i Sabaté i Joan Villarroya pel que fa al cas català, el de Vicent Gabarda respecte al valencià i els de David Ginard i Josep Massot sobre el mallorquí, prengué des de bon començament un clar caràcter massiu i de totalitat: un mínim de 10 000 persones foren afusellades per les autoritats franquistes als Països Catalans un cop acabada la guerra.

I, a més, foren abolides totes les institucions polítiques democràtiques i autonòmiques i van ser prohibits tots els partits polítics, els sindicats, les associacions, les entitats i les publicacions considerats hostils o desafectes als principis ideològics del règim franquista. Com és prou sabut, les prohibicions arribaren a afectar fins i tot la mateixa simbologia dels vençuts: cançons, himnes, banderes, monuments i referències a personalitats o fets amb significació nacionalista, obrerista o simplement democràtica.

Des de bon començament, les noves autoritats cercaren que la repressió tingués un caràcter de càstig exemplar, i per això no solament es volgué desprestigiar els detinguts, fent-los passar per purs delinqüents, sinó que, a més, s’incità a la delació, a la denúncia, buscant tota mena de complicitats i suports. Tot plegat, sota un marc legal pervers, en el qual destacava la famosa Llei de responsabilitats polítiques, que s’aplicava de manera retroactiva a les actuacions anteriors a la mateixa Guerra Civil, i que permetia a les autoritats franquistes actuar amb una total impunitat i condemnar persones, fins i tot sota l’acusació de rebel·lió militar, que tot el que havien fet era restar fidels a la legalitat democràtica el 19 de juliol de 1939. L’execució d’intel·lectuals catalanistes, com el gironí Carles Rahola i Llorens, de professionals prestigiosos, com el metge Joan Baptista Peset i Aleixandre, rector de la Universitat de València, de veterans sindicalistes, com Joan Peiró i Belis, o de polítics tan representatius com Lluís Companys i Jover, president de la Generalitat, simbolitza prou clarament el caràcter i l’abast de l’onada repressora que s’inicià el 1939. Al costat d’aquests noms cal recordar els milers de pagesos, llauradors, obrers, menestrals, empleats o mestres que també foren executats durant els primers anys de la postguerra, quan s’imposà la violència governamental.

I a recer del “terror calent”, de les execucions, dels empresonaments i de les prohibicions, aparegué també el “terror administratiu”, amb les depuracions i els acomiadaments polítics. Tota l’administració pública fou sotmesa a una radical depuració dels seus funcionaris i empleats. Tothom havia d’explicar per escrit què havia fet durant la República i durant la guerra, a quins partits i sindicats havia estat afiliat, i quina era la seva actitud davant el nou règim. S’imposà l’aberració jurídica que els depurats, denunciats sovint anònimament, havien de provar la seva innocència sense conèixer l’acusació. Fins i tot s’investigà la vida privada de la gent, ja que fets com ara un matrimoni realitzat pel procediment civil o la no-assistència a missa podien ser uns arguments suficients per a merèixer una sanció. A l’administració pública no sols es depurà per castigar possibles activitats perilloses comeses abans, sinó també amb caràcter preventiu, per tal que hi hagués un funcionariat dòcil, disciplinat i addicte. No cal explicar aquí amb detall l’abast concret de les depuracions, que sols a Catalunya significaren l’acomiadament d’uns 25 000 funcionaris i empleats públics, sent especialment importants en tot el sector educatiu, des de l’ensenyament primari fins a la universitat. Sols cal mencionar, per a entendre el retrocés intel·lectual i científic que suposà també la imposició de la dictadura franquista, que la Universitat Autònoma catalana perdé, per exili o depuració, la meitat del seu professorat. Com va dir de manera prou explícita i dramàtica el poeta Carles Riba i Bracons, “el 1939 ho vàrem perdre tot; només ens va quedar el Diccionari Fabra”.

I, a més, la repressió també afectà tots els col·legis professionals, que foren obligats a realitzar una total depuració dels seus membres, cosa que significà en força casos que, a causa de les seves idees polítiques, s’inhabilitessin molts individus per a l’exercici professional. En el sector privat, l’ordre ministerial del 9 de març de 1939 deixà en mans de la direcció de les empreses la possibilitat de fer una depuració política dels treballadors amb major o menor rigor. Dels estudis concrets que s’han fet sobre aquest àmbit es dedueix que es manifestaren comportaments de tota mena, depenent bàsicament de la pròpia voluntat del sector empresarial.

El colofó de l’edifici de la repressió franquista foren les lleis que permeteren la confiscació de les propietats no sols dels partits, sindicats, publicacions i entitats prohibides, sinó també de les persones considerades desafectes. Així, bona part del patrimoni construït al llarg de decennis per entitats culturals —ateneus, casals i d’altres—, per cooperatives de producció o de consum o per sindicats agrícoles, fou confiscada i els seus edificis ocupats per les noves entitats oficials del règim —Falange, sindicats, cambres agràries—, si no foren descaradament privatitzats en benefici d’alguna autoritat del moment.

Actituds socials davant el règim franquista

Els historiadors han intentat explicar de maneres diverses la llarga pervivència de la dictadura franquista perquè no n’hi ha prou a afirmar que, com que la repressió fou generalitzada i constant, la majoria de la població havia de ser lògicament hostil a la dictadura. Però, de fet, cal bastir encara aproximacions rigoroses a l’estudi de les actituds dels diferents col·lectius socials durant aquesta etapa de la postguerra. Tanmateix algunes idees semblen prou clares i estan corroborades per la recerca històrica i, fins i tot, pels testimonis personals i la tradició oral. En primer lloc, la noció que, malgrat que gran part de les avantguardes polítiques, sindicals i intel·lectuals havien mort durant la guerra, havien hagut d’exiliar-se o eren a la presó, sempre existí una oposició a la dictadura, tot i que durant els anys quaranta i cinquanta fou relativament reduïda i en gran part formada pels antics combatents de la Guerra Civil. I això és vàlid per al conjunt dels Països Catalans, incloses les illes Balears. Segonament, la idea que, tant a Catalunya com al País Valencià, predominà una àmplia hostilitat popular al règim, tot i que aquesta no es manifestà gaire explícitament a causa de l’atemoriment col·lectiu produït per la repressió. De tota manera, en certs moments sí que aparegueren diferents formes de resistència passiva, o no tan passiva, com fou el cas de la gran vaga de tramvies de Barcelona del 1951 i de la vaga obrera que la seguí.

En uns països considerats més aviat hostils, com eren Catalunya i el País Valencià, el règim franquista sempre cercà, molt més que un suport polític amb voluntat d’integració —cosa difícil d’aconseguir de forma massiva—, unes passives “adhesions incondicionals”, amb la pràctica de l’afalac servil o del simple silenci. El règim de Franco mai no es manifestà disposat a fer una autèntica política d’atracció, ja que això hauria implicat superar i oblidar el trencament de la Guerra Civil i, per tant, renunciar als principis fundacionals del règim, i, com és prou conegut, “los Principios del Movimiento” eren inalterables i inqüestionables.

El ric debat historiogràfic italià sobre les actituds socials davant el règim feixista de Benito Mussolini pot ser d’una certa utilitat, tot i les grans diferències existents entre les dues dictadures. A Itàlia, els estudis sobre el consens al feixisme diferencien clarament el suport provocat per la simple conveniència econòmica d’aquell altre que era motivat per un interès més clarament polític. Igualment, s’argumenta que no era el mateix el consens ideològic adquirit amb el temps pel règim de Mussolini, a mesura que aquest es consolidava, que el consens polític actiu, és a dir, el suport ideològic de pertinença al feixisme existent al començament, durant els anys de l’assalt al poder. No hi ha dubte que, en el cas dels Països Catalans, assumir aquestes tipologies de comportament és força arriscat, tot i que poden servir de pauta per a reflexionar. D’entrada, és evident que les autoritats del règim consideraren Catalunya i el País Valencià com a territoris hostils que no sols calia ocupar militarment sinó també fer que s’escarmentessin. L’adhesió estrictament política al franquisme només era palesa en aquells grups que, per tradició històrica —com ara l’extrema dreta antidemocràtica, amb un pes social força minoritari—, ja s’havien identificat ideològicament amb la insurrecció militar el mateix 19 de juliol de 1936.

A més, la mateixa actitud hostil de les autoritats franquistes respecte dels valors que tradicionalment havien estat elements centrals de la catalanitat i de les formes de vida cíviques i democràtiques dificultava notablement l’existència d’un ampli consens polític vers el nou règim. Els franquistes, des de bon començament, volgueren imposar un projecte nacionalista espanyol que aspirava a liquidar totes les identificacions col·lectives preexistents. Partint del típic plantejament feixista de refusar tota idea de diversitat, de diferència interior, hom pretenia imposar de forma violenta i coaccionadora un total unitarisme. Perquè, en la filosofia totalitària del feixisme, tota diversitat era un signe de feblesa, de crisi interior, i per tant calia que a “la nueva España” desapareguessin totes les manifestacions d’heterogeneïtat, ja fos política, ideològica, social, religiosa, cultural, lingüística o nacional. Era necessari, doncs, “superar” la lluita de classes prohibint els partits, els sindicats i el dret de vaga i imposant un únic i obligatori instrument sindical, la Central Nacional Sindicalista (CNS); calia “restablir” la unitat espanyola trencada, segons ells, per l’Estatut d’Autonomia del 1932, prohibint tot signe de diferenciació. Des d’aquests pressupòsits unitaristes calia reprimir i prohibir les llengües i les cultures no castellanes, ja que constituïen el reflex d’una diversitat considerada inacceptable. La seva idea de nació espanyola única era presentada com un plantejament metahistòric i transcendent que no admetia cap mena de discussió.

Com va observar agudament Josep Benet, a les primeres al·locucions i missatges divulgats a Catalunya per les noves autoritats civils i militars del franquisme, la temàtica que ocupà l’eix central de la seva argumentació no fou ni la persecució religiosa ni la revolució social, sinó la qüestió catalana. S’insistia contínuament en el fet que Catalunya “tornava” a ser espanyola, que Espanya esdevenia de nou “una” amb el retorn de la filla pròdiga i rebel a la llar de la pàtria comuna. Ara bé, la idea de nació espanyola que hom volia imposar des de les institucions polítiques, educatives i culturals del franquisme era tan grollera i excloent que sols podia atreure políticament els qui prèviament ja estaven predisposats a apropar-se al nou règim. Aquella noció d’una Espanya eterna, amb somnis imperials, ultracatòlica i antiliberal, estava tan vinculada als elements ideològics més reaccionaris de l’espanyolisme de sempre que difícilment podia significar una oferta integradora. A més, en tot moment, les autoritats màximes del règim exigiren dels catalans i dels valencians que volien fer carrera política dins del sistema una explícita adhesió als principis polítics de la dictadura, cosa que implicava sovint una tàcita condemna d’actituds democràtiques i regionalistes.

Una altra cosa ben diferent fou el suport al règim motivat per la conveniència econòmica, que provenia d’aquells sectors benestants força traumatitzats pel procés revolucionari que acompanyà la Guerra Civil i que amb el nou sistema recuperaren propietats i una posició social privilegiada. Cal esmentar, però, que el suport o l’acceptació del franquisme fou per a aquests sectors benestants més tàctic que no pas ideològic; és a dir, que el seu acomodament a la nova situació, per raons d’interès econòmic i promoció social, no implicava assumir els principis polítics del franquisme. El suport de bona part de les classes benestants al règim franquista, o simplement l’acceptació d’aquella nova situació política com una mena de peatge que calia franquejar, no impedia que aquests sectors manifestessin, de manera més discreta que no pas pública, notables discrepàncies tant sobre la política econòmica de la dictadura com envers molts altres aspectes del seu funcionament polític i, fins i tot, sobre els excessos repressors.

A més, aviat aparegué el desencís entre una part dels sectors socials que es consideraven vencedors de la guerra, com a conseqüència del desengany provocat per la realitat política del règim franquista. Aquesta frustració afectà molts catalanistes conservadors que havien ajudat políticament i econòmicament els militars rebels, com el mateix Francesc Cambó i Batlle, que ja el mateix 1939 manifestà que sentia vergonya d’haver donat suport a una causa que a la fi s’havia mostrat agressivament anticatalana. Igual passà amb una bona part de les dretes de Mallorca, que havia estat a la zona feixista durant tota la guerra. Com explica Miquel Gayà i Sitjar a les seves memòries, bona part de la gent de dretes de l’illa “pensaven que allò no era ni de molt el que haurien desitjat en el feliç desenllaç de la guerra. Ara, finalment, no ens quedava, a tots, altre remei sinó aguantar i callar”.

I parlant d’aquests sectors decebuts pel franquisme no deixa de ser significatiu el que s’esdevingué, per exemple, amb els principals dirigents de la Lliga Catalana. En el cas dels catalanistes conservadors, l’aparició d’una varietat tal d’actituds polítiques no fa més que palesar fins a quin punt la Guerra Civil i la victòria franquista hipotecaren durant anys tota possible actuació política d’aquesta tendència. El 1939, els catalanistes conservadors, tot i haver donat suport a Franco durant la guerra, es trobaren que no hi havia cap espai polític per a ells, que el caràcter anticatalanista del nou règim impedia la presència de qualsevol iniciativa política regionalista, per moderada que fos. I així, decebuts la majoria per la situació política existent, hagueren d’assumir la travessia del desert de la dictadura amb un notable desconcert, cosa que afavorí el sorgiment d’actituds ben dispars. Així, es pot trobar des d’un reduït sector, simbolitzat, per exemple, per Ferran Valls i Taberner, que va arribar a desautoritzar el seu passat catalanista, fins a gent que actuà clarament dins del camp de l’oposició política antifranquista, com ara Felip de Solà i Cañizares, i molts altres que participaren activament en el resistencialisme cívic i cultural, com el mateix Josep Puig i Cadafalch. I cal afegir a aquests els exilis voluntaris, però força significatius, de personalitats tan destacades com el màxim dirigent de la Lliga, Francesc Cambó, el canonge Carles Cardó i Sanjoan o Joan Antoni de Güell i López, comte de Güell i marquès de Comillas, o la discreta actitud conspirativa promonàrquica de Joan Ventosa i Calvell.

L’obsessió anticatalanista del règim franquista es palesà fins i tot en les causes obertes pel Tribunal de Responsabilitats Polítiques a gent tan poc sospitosa d’extremisme com el polític catalanista Lluís Duran i Ventosa o l’escriptor i periodista Agustí Calvet i Pascual (Gaziel), antic director de “La Vanguardia”, o l’historiador Ramon d’Abadal i de Vinyals o l’arquitecte lleidatà Adolf Florensa i Ferrer. D’altra banda, el cas del valencià Lluís Lúcia i Lúcia, el dirigent màxim de la Dreta Regional Valenciana, condemnat a mort per un consell de guerra franquista i mort a la presó, reflecteix prou clarament com elements destacats del conservadorisme regionalista no sols no trobaven cap lloc polític dins del franquisme sinó que, fins i tot., eren també objecte de la repressió dictatorial.

Com ja s’ha esmentat, els sectors populars mostraren durant la postguerra una actitud que de manera un xic eufemística es podria qualificar d’hostilitat passiva. És a dir, que si bé no acceptaven gens ni mica aquella situació, tampoc no manifestaren d’una manera activa un clar suport a les activitats arriscades de l’oposició resistent. Ara bé, és prou conegut que el fracàs i l’escàs arrelament del franquisme als Països Catalans es degué, en gran mesura, al fet que els principis bàsics de la seva proposta política no podien ser acceptats per bona part de la població. Primerament, el franquisme divulgà un discurs clarament anticatalanista, de negació de tots els signes de catalanitat, que difícilment podia ser interioritzat per aquells ja amplis sectors socials del Principat que havien fet de la identificació amb la catalanitat, de forma més o menys absoluta, un element bàsic del seu propi patrimoni cívic. Segonament, perquè la proposta antidemocràtica i autoritària que representava el franquisme, amb la voluntat d’exclusió política de tots els que no s’hi identifiquessin, feia que els nombrosos col·lectius socials que havien assumit els valors democràtics, amb les llibertats d’associació, expressió, reunió i lliure elecció de tots els governants, refusessin d’identificar-se amb aquell projecte de dictadura totalitària. I en tercer lloc, perquè la descarada política antisocial del règim de Franco, el fet d’atorgar una notable impunitat econòmica als poderosos, de restablir-los una posició de privilegi, mentre que es deterioraven les condicions de vida i de treball dels sectors populars, va fer que, lògicament, amplis sectors de les classes mitjanes i populars consideressin el règim de Franco com el dels “rics de sempre” i que no es deixessin influir per la retòrica pseudopopulista d’alguns jerarques falangistes. La imposició d’un sistema sindical autoritari i obligatori, fiscalitzat des del mateix poder polític del règim, era una mostra patent que el franquisme cercava, per sobre de tot, controlar els treballadors, imposar una autèntica disciplina social i evitar qualsevol mostra de protagonisme dels sectors considerats subalterns. Els productores havien de dedicar-se a això, a produir, i deixar en mans dels responsables econòmics i polítics la direcció del país. La seva missió era “treballar, obeir i callar”, ja que eren uns altres, els triats des de dalt, els qui es preocuparien de governar el país.

Pel que fa als sectors que es poden anomenar catòlics, és important no fer extensiva la posició de la major part de la jerarquia i del clergat de postguerra a la globalitat del grup. Cal reconèixer que a Catalunya, i molt més al País Valencià i a les Balears, el paper de gran part de l’Església fou fonamental perquè importants sectors catòlics, que es malfiaven del discurs falangista i de l’agressiu espanyolisme del règim, acabessin adoptant actituds de consentiment passiu davant la situació política. En aquest sentit, el discurs catòlic i conservador, que predicava l’acceptació del règim fins i tot com un mal menor, fou molt més eficaç que els plantejaments directament polítics que pretenien fer l’apologia del dictador i el seu providencial règim. Així, el nacionalcatolicisme fou, tal vegada, un dels principals instruments de legitimació del règim franquista, atès que el seu missatge d’ordre i autoritat penetrava socialment molt més que no pas l’agressiu discurs falangista.

Tot i que era evident que la persecució religiosa havia colpit fortament el clergat i que la major part d’aquest i la quasi totalitat de l’episcopat s’identificaven amb la línia oficial que vinculava estretament l’Església al franquisme, també existien sectors que refusaven explícitament el discurs del nacionalcatolicisme oficial. Gràcies a l’autonomia institucional de l’Església, algunes organitzacions diocesanes esdevingueren el refugi dels discrepants amb la posició servil de la jerarquia, i des d’aquestes es maldà per donar fe de l’existència de catòlics no franquistes, mitjançant el foment d’associacions, de publicacions i de grups d’escoltisme. Les festes d’entronització de la Mare de Déu de Montserrat, a l’abril del 1947, constituïren una clara mostra de la capacitat d’iniciativa dels catòlics incomodats pel paper de la jerarquia i hostils al nacionalcatolicisme oficial.

Com és prou conegut, la intel·lectualitat dels Països Catalans havia mantingut, de forma molt majoritària, un clar compromís polític amb la causa republicana. L’any 1939, amb l’exili d’una bona part d’aquesta, i la depuració i la marginació de molts dels que restaren al país, es produí un autèntic trencament en la vida cultural. Gran part dels més prestigiosos escriptors van tenir notables dificultats per a estar presents en la vida pública i, fins i tot, per a poder escriure. La prohibició i la persecució de la llengua catalana, sobretot els primers anys de la postguerra, i l’agressivitat anticatalanista del règim van prendre cos sovint en la fòbia als intel·lectuals, presentats com els símbols més evidents de la catalanitat que es volia fer desaparèixer. Però el règim franquista sols aconseguí l’adhesió política i l’abdicació lingüística d’una minoria, tal vegada més influent a la ciutat de València que no pas al Principat. L’eclecticisme lingüístic d’alguns escriptors, com ara Josep Pla i Casadevall —tot i que aquest, quan pogué, retornà a l’ús del català—, fou un clar símptoma del distanciament que fins i tot els sectors més conservadors de la intel·lectualitat catalana adoptaren progressivament respecte del franquisme.

El lent retorn de bona part dels intel·lectuals que havien marxat a l’exili es produí en el context d’una situació marcada per l’existència de dues llengües i dues literatures en competència desigual, en ser una l’oficial i la protegida i l’altra la perseguida o, com a màxim, tolerada discriminatòriament. I aquí cal remarcar la meritòria lluita i l’arriscat compromís d’intel·lectuals com el valencià Carles Salvador i Gimeno o el català Carles Riba, que sempre emfatitzà que calia defensar la llengua i la cultura dins “la terra que es trepitja”, o d’un Jordi Rubió i Balaguer, que amb els seus arriscats pamflets clandestins —“Què fem?” i “Per veure-hi clar”—, dels anys 1945-47, mostrà una lucidesa política i una voluntat de resistència remarcable i exemplar.

Una classe política “provinciana”, una administració local dòcil

Cal recordar, però, que una apreciable quantitat d’antics militants i simpatitzants de la Lliga Catalana i, encara més, de la Dreta Regional Valenciana ocuparen càrrecs polítics en el sistema franquista, tot i que normalment ho feren dins de l’administració local i provincial. La presència de gent amb un cert passat regionalista, català o valencià, dins del que correntment s’anomena la classe política del franquisme no pot ser negada. Mai, però, no ocuparen alts càrrecs. De fet, oferint llocs secundaris a gent significativa de les classes benestants, les autoritats franquistes intentaven organitzar la deferència d’aquests sectors vers el règim. Així, no foren pocs els antics militants o simpatitzants de formacions regionalistes que delegaren la seva confiança política en les altes jerarquies de l’Estat a canvi d’un petit lloc de representativitat a les “províncies”. El franquisme va voler crear una mena de classe política provinciana, en el pitjor sentit de la paraula, ja que mirava d’organitzar els que estaven disposats a abdicar dels projectes de més gran ambició política.

Amb el temps, dins d’aquesta classe política provinciana s’anaren esvaint les possibles diferències entre les diverses procedències o tradicions —falangistes, carlins, regionalistes, monàrquics, i d’altres— i van anar apareixent els individus que es podrien qualificar de franquistes sense adjectius, és a dir, la gent identificada amb la situació i disposada a fer carrera dins dels estrets marges del sistema. El predomini d’un cert oportunisme polític es reflecteix prou bé en les mateixes oscil·lacions en el nombre d’afiliats al partit únic: després d’un creixement d’adhesions relativament notable fins l’any 1942, inicià una ràpida davallada, fins que la militància dins el Movimiento va esdevenir quasi testimonial. L’any 1951, per exemple, el governador civil de Barcelona, Felipe Acedo Colunga, reconeixia en un informe adreçat a la superioritat que a la majoria de les localitats de la província el partit únic, és a dir, el Movimiento, gairebé era inexistent, ja que a molts llocs no se sabia ni el nombre dels seus afiliats ni els locals que tenien ni les publicacions que s’editaven, ni si es feia cap mena d’activitat significativa. De fet, durant els anys cinquanta, el Movimiento era ja a molts indrets de Catalunya poca cosa més que el grup integrat per l’alcalde del poble i alguns regidors.

Tot i això, fou molt escassa, i poc representativa, la presència de catalans, valencians i mallorquins dins les més altes institucions del règim. Així, per exemple, les dades donades per Carles Viver i Pi Sunyer mostren que els catalans només representaren el 6% de l’alt personal polític del règim franquista, tot i que la població constituïa el 15% del total de l’Estat. Durant les dues primeres dècades de la dictadura, tan sols dos ministres de Franco havien nascut a Catalunya, Eduard Aunós i Pérez, el lleidatà que ja havia estat ministre durant la dictadura de Primo de Rivera, i el tarragoní Pere Gual i Villalví, secretari del Foment del Treball Nacional, i un al País Valencià, Cirilo Cánovas García, de Requena, que fou nomenat ministre d’Agricultura l’any 1957.

Una economia intervinguda, unes precàries condicions de vida

Hi havia una tesi, àmpliament divulgada pels mitjans de comunicació franquistes, que culpava del retard econòmic i la misèria en la qual vivia la majoria de la població tant les destrosses provocades per la guerra i el clima advers —“la pertinaz sequía”— com l’aïllament internacional imposat per les Nacions Unides el 1946. Però les aportacions dels historiadors de l’economia (Albert Carreras, Carles Sudrià, Jordi Catalán) mostren que la política autàrquica dels anys quaranta fou una opció política conscient i voluntària adoptada pels dirigents del règim per mantenir la continuïtat de l’economia de guerra. A més, s’ha pogut verificar que les destrosses provocades per la Guerra Civil foren molt inferiors al que es proclamà oficialment, per la qual cosa no afectaren excessivament el funcionament de la vida econòmica. Albert Carreras ha considerat els anys quaranta com l’etapa de depressió i empobriment més brutal de l’època contemporània, i Jordi Catalán ha pogut verificar que el retard econòmic espanyol d’aquesta dècada i la següent fou, en termes comparatius, molt superior al de països com Iugoslàvia o Itàlia, on la guerra no acabà fins el 1945 i on les destrosses en l’economia havien estat molt superiors. Així, els actuals estudis sobre la política econòmica autàrquica atribueixen a la incapacitat política dels dirigents franquistes el fet que no es recuperessin els nivells de producció i de renda existents abans de la guerra fins els anys 1954-57. Dit d’una altra manera, com a conseqüència del conflicte civil i de la ineptitud dels polítics franquistes s’havien perdut més de vint anys de possible creixement econòmic i de millora de les condicions de vida.

Pel que fa al model de creixement econòmic adoptat al final dels anys cinquanta, que es confirmà a partir del Pla d’Estabilització del 1959 i que es desenvolupà durant les dues dècades següents, cal esmentar que va estar sempre hipotecat per una sèrie de condicionaments derivats de la naturalesa política de la dictadura franquista. Com és prou sabut, el creixement econòmic dels anys cinquanta fou bàsicament induït per la situació de gran desenvolupament per la qual passava l’economia de l’Europa occidental i impulsat per tres factors exteriors: les inversions estrangeres, els beneficis generats pel turisme i les remeses de divises dels emigrants que treballaven a l’Europa comunitària. Al final dels anys cinquanta aparegueren tota una sèrie de desequilibris i d’escanyaments interiors de l’economia, provocats pel mateix caràcter del règim de Franco. Així, l’escassa intervenció de l’Estat a l’hora de crear uns serveis públics prou dotats i eficaços estigué motivada per la seva reduïda capacitat financera. I la precarietat de la mateixa hisenda pública es derivava de la voluntat política de no fer cap mena de reforma fiscal de caràcter progressiu que pogués afectar els interessos dels poderosos. Perquè, cal dir-ho clarament: l’Espanya franquista fou un dels més escandalosos paradisos fiscals de l’època. A més, el fet de no escometre cap plantejament reformista sobre l’estructura de la propietat de la terra va fer que el sector agrari passés per una llarga etapa d’estancament i no comencés a dinamitzar-se fins ben entrada la dècada dels seixanta. Cal recordar, per exemple, que l’any 1950 hi havia al conjunt de l’Estat espanyol més població activa agrària, en xifres absolutes, que l’any 1914, fenomen extraordinari que no es donà en cap altre lloc de l’Europa occidental i que és una mostra de l’endarreriment espanyol d’aquells anys.

La difícil persistència de l’oposició

Des de fa uns anys, s’ha encetat un debat historiogràfic centrat en la necessitat d’analitzar les raons per les quals l’oposició al franquisme no aconseguí el seu principal objectiu, enderrocar la dictadura. És pertinent, doncs, demanar-se per què fracassà l’acció política antifranquista i analitzar de manera tal vegada més crítica el balanç concret d’aquesta lluita. Sembla evident que l’explicació no és senzilla i que no hi ha respostes contundents. Lògicament, s’ha de tenir sempre present la continuïtat i la radicalitat de la repressió exercida pel règim vers tots els sospitosos d’actuar-hi en contra. Ara bé, atribuir exclusivament a la repressió les causes del fracàs seria molt ingenu, a més de massa simplista. Per tant, cal reflexionar sobre diverses qüestions que giren bàsicament al voltant del que es podria anomenar les febleses, les divisions internes i les errades polítiques de les forces d’oposició.

En primer lloc, s’ha de tenir present que el 1939 els vençuts per l’exèrcit de Franco no constituïen, ni de bon tros, un tot homogeni políticament, sinó més aviat un conjunt de forces molt dividides i enfrontades a causa del que havia passat a la zona republicana entre el 1936 i el 1939. Segonament, cal retenir el fet que les relacions entre les direccions polítiques de l’exili i les de l’interior foren sovint una font de conflictes, de picabaralles constants, a la qual cosa s’ha d’afegir la reduïda eficàcia de les formes de coordinació entre totes dues. A la llarga, durant els anys cinquanta, l’exili i l’interior tendiren a desvincular-se políticament i a ignorar-se força. I en tercer lloc, caldria que es coneguessin molt millor els tipus d’anàlisis i de propostes polítiques que els diferents grups antifranquistes feien: quina interpretació elaboraren sobre el que era el franquisme? Qui consideraven un enemic i qui un aliat? Quins procediments de lluita proposaven i en funció de què establien pactes? Sense voler entrar en una anàlisi detallada, grup per grup, que no faria més que complicar la visió de conjunt, és important recordar que durant molts anys, de fet fins al final de la dècada dels quaranta, la majoria de les forces antifranquistes concebien la seva actuació com la continuació de la mateixa guerra. I això val tant pel que fa als principis polítics generals —hom insistia en la necessitat de la unitat antifeixista— com als procediments —utilització o no de la via armada—, com si de fet la victòria militar franquista del 1939 no signifiqués altra cosa que una fita dins d’una conjuntura de guerra encara no finalitzada.

Foren realment pocs els grups que deduïren que amb la derrota del 1939 s’havia acabat una fase històrica —la de la República democràtica i autonomista— i que en començava una de nova, cosa que afectava tant les opcions estrictament tàctiques com els objectius estratègics polítics i nacionals. Durant els anys 1939-44 va tenir lloc una important crisi interior i una clara recomposició de tots els sectors polítics de l’oposició antifranquista. Dins de l’espai del nacionalisme català, cal esmentar la pràctica desaparició d’Acció Catalana i la crisi profunda d’Esquerra Republicana, dividida de fet en tendències molt contraposades, i el sorgiment d’un sector nacionalista jove i molt crític amb l’experiència de la guerra, que donà lloc a la formació del Front Nacional de Catalunya (FNC). A l’espai de l’esquerra obrera, la crisi interior encara fou més gran: la CNT acabà dividida en dos, significativament entre exili i interior, a causa tant dels plantejaments tàctics que hom proposava com de la diferent interpretació que feien reformistes i àcrates sobre el significat de l’experiència de participació en el poder durant la guerra. El PSUC, i també el PCE al País Valencià i les Illes, passà per un notable procés de bolxevització i de purga interna, aguditzada per fets tan difícils de justificar com el pacte germanosoviètic d’agost del 1939. Això provocà que només restessin dins d’aquests partits els que més s’identificaven amb les posicions de Stalin. Així, dins el PSUC sols quedaven, cap al 1940, un terç dels dirigents que havien fundat el partit quatre anys abans. El POUM, ja durament colpit durant la repressió dels anys 1937-39, acabà també dividint-se entre els que volien recuperar l’esperit de l’antic Bloc Obrer i Camperol i abandonar el qualificatiu de comunista per a dir-se simplement socialistes i impulsar el Front de la Llibertat, i els sectors més propers al trotskisme, que defensaven les propostes més radicals de l’etapa dirigida per Andreu Nin. Així, les rancúnies i les tensions provocades durant la guerra persistiren llargament, dificultaren durant molts anys l’acció unitària antifranquista i minvaren notablement la seva eficàcia.

A l’espai del que es podria considerar el centredreta persistia la divisió produïda per la mateixa Guerra Civil, durant la qual només Unió Democràtica s’havia manifestat defensora de la legalitat republicana i autonòmica, mentre que el conjunt de l’extrema dreta —carlins, monàrquics i d’altres grups— i una bona part dels dirigents de la Dreta Regional Valenciana i alguns de la mateixa Lliga Catalana havien donat suport als militars revoltats. Però, tal vegada, una de les principals hipoteques polítiques de l’activitat de les forces antifranquistes fou el fet que durant molts anys perduraren els plantejaments i els discursos forjats durant la Guerra Civil. Així, el terme feixisme, usat de manera indiscriminada, fou una mena de comodí que va servir per a amagar l’absència d’una reflexió més acurada sobre el que havia significat la guerra, sobre el trencament interior patit per la societat i sobre el caràcter del règim franquista. Tot identificant el franquisme amb el feixisme i prou, la major part de l’oposició considerava que el nou règim era un reducte socialment aïllat, que sols tenia el suport de l’exèrcit, de l’Església i de T’oligarquia”, per la qual cosa era un sistema políticament molt feble que havia de recórrer a la brutal repressió per a subsistir. Partint d’aquestes premisses, la majoria de la població “era” antifranquista i, per tant, estava en situació de revoltar-se contra els tirans en el moment que s’ho proposessin els grups polítics de l’oposició. Aquesta anàlisi voluntarista, i en excés optimista, pretenia desconèixer o infravalorar fets tan transcendents com ara que la guerra no sols no havia deixat cap bon record en la majoria de la població sinó que, a més, havia produït tal fractura interna que recuperar l’esperit d’aquella contesa i plantejar que la lluita contra el franquisme era la continuació de la guerra provocava una reacció generalitzada de refús. Perquè si bé molta gent no volia el franquisme, tampoc no desitjava tornar a una situació com la de l’etapa 1936-39. I, a més, les privacions econòmiques i l’atemoriment creat per la repressió franquista estaven tenint una eficàcia molt superior a la que hom podia suposar.

Només alguns sectors minoritaris de l’oposició catalana, com ara Carles Pi i Sunyer, des del seu Consell Nacional de Londres, o els joves de l’FNC o, més endavant, els inspiradors de revistes com “Quaderns de l’Exili” (Raimon Galí i Herrera, Joan Sales i Vallès, Ferran de Pol), sostenien, per exemple, que el nacionalisme català havia entrat en una nova fase històrica, que calia superar les hipoteques organitzatives i polítiques de la Guerra Civil i llançar-se a fer propostes realment noves. Enfront d’això, la majoria dels polítics i també dels intel·lectuals de l’exili semblaven més obsessionats pel passat que pel present, i maldaven per cercar les responsabilitats dels altres en l’enfonsament de la República i de la Generalitat. I tot això no feia més que refredar les relacions entre els grups antifranquistes i dificultar la possible unitat d’acció. Fins i tot durant l’esperançadora etapa dels anys 1944-46, quan el gran impacte de la victòria aliada va fer que quasi tothom pensés que el règim de Franco tenia els dies comptats, les discrepàncies entre les direccions dels partits antifranquistes impossibilitaren una acció política comuna. No hi havia acord sobre quina mena de règim es volia, si el restabliment de la legalitat republicana i de l’Estatut del 1932 —tesi defensada per Esquerra Republicana i el PSUC— o la proposta d’un règim sense signe institucional definit i de caràcter provisional que podria donar lloc tant a una monarquia com a una república o, fins i tot, possibilitar un plebiscit sobre l’autodeterminació de Catalunya —tesi propugnada per l’FNC—. Les diferències afectaven també el tipus d’aliats que calia cercar per tal d’enderrocar la dictadura —pactar o no amb formacions espanyoles, entre les quals els monàrquics del comte de Barcelona— i la tàctica que calia emprar —pressió diplomàtica exterior per tal de dividir el franquisme i forçar una entesa, o potenciació de l’acció armada amb un suposat suport popular al carrer—. Però els aliats no estaven disposats a intervenir directament en els assumptes espanyols. A la nota tripartida del 5 de març de 1946, els governs dels Estats Units, de la Gran Bretanya i de França, tot i condemnar el règim de Franco i de manifestar que la seva voluntat era que s’establís a Espanya un sistema democràtic, anunciaven que això era una qüestió que havien de resoldre els espanyols i que, per tant, no intervindrien de cap manera en els afers interns d’Espanya.

Certament que la lluita armada duta a terme pels guerrillers antifranquistes estava molt influïda per l’experiència coetània de l’activitat guerrillera contra els alemanys que s’estava produint a França, Itàlia, Iugoslàvia o Grècia. Però en aquests països l’acció armada va ser efectiva per dues raons bàsiques: en primer lloc, perquè estava estretament vinculada a una intervenció immediata dels exèrcits aliats i, per tant, no deixava de ser militarment un xic secundària. Segonament, perquè comptava amb un ampli suport de la població civil contra uns ocupants estrangers. Als Països Catalans, no es donava cap d’aquests dos factors i, a més, calia partir del fet que la Guerra Civil havia deixat un rastre de divisió i mal record, al qual calia afegir la por provocada per l’onada repressora i per la mateixa acció de la contraguerrilla organitzada per la Guàrdia Civil. De tota manera, entre el 1944 i el 1950, la guerrilla antifranquista fou molt activa als Països Catalans, sobretot als Pirineus i a la zona valenciana dels Ports. Segons xifres de la mateixa Guàrdia Civil, en aquestes zones el maquis havia tingut aproximadament mig miler de morts i uns tres mil detinguts.

Si s’ha de parlar dels errors de l’oposició antifranquista, tal vegada es podria dir també que durant l’etapa 1944-46 hi hagué una confiança excessiva, i de fet una supeditació, en el que des de l’exterior podrien fer els aliats. Eren pocs els qui, com Jordi Rubió i Balaguer l’1 d’agost de 1945, divulgaven per procediments clandestins reflexions com aquesta: “Dia per dia hem anat seguint les incidències de la guerra, igual que si fóssim bel·ligerants. Del triomf dels aliats fèiem dependre, igual que la França, la nostra alliberació. Però no hem arribat a constituir, com ho ha sabut fer França, una zona subterrània de resistència prou ampla perquè hi treballessin homes i dones, joves i vells, de tots els estaments. Encara hi som a temps. Per això cridem, Què fem?”

Els primers canvis

La dècada dels cinquanta, iniciada amb l’impacte de la vaga de tramvies del 1951, marcà una fita no sols simbòlica, sinó ben real. El règim franquista s’estava ja consolidant i, fins i tot, trobava importants suports exteriors. A més, es començaven a superar els anys més difícils de l’autarquia i s’albirava la possibilitat d’iniciar un creixement econòmic i una millora de les condicions de vida. La societat catalana, molt més que la valenciana, emprengué llavors un important procés de transformació marcat per un notable impuls industrialitzador, pel creixement del sector de serveis —incentivat en bona part pel turisme a Mallorca i a la Costa Brava— i per la massificació del fenomen migratori cap a Catalunya. De fet, els anys cinquanta podrien qualificar-se com de transició entre la més dura postguerra i l’etapa del “desarrollismo” econòmic, de les grans transformacions socials i del sorgiment d’una nova oposició política, social i cultural al franquisme, propis dels anys seixanta i setanta. La dècada s’encetà amb l’intent de les autoritats franquistes de reorientar la seva política exterior, obrint-se al bloc occidental, i de modificar la seva política econòmica, superat el fracàs absolut de l’etapa autàrquica i optant clarament per una economia de lliure mercat. El primer objectiu s’anà assolint progressivament: se signaren el concordat amb la Santa Seu (27 d’agost de 1953) i els acords militars i econòmics amb els Estats Units (26 de setembre de 1953), després tingué lloc l’entrada a la UNESCO (1954) i, finalment, a l’ONU (8 de desembre de 1955). Així, gràcies a l’ambient creat per la guerra freda, el règim franquista aconseguí sortir de l’aïllament sense renunciar a cap dels seus principis fonamentals.

Pel juliol del 1951, la reorientació de la política econòmica significà bandejar progressivament els pressupòsits autàrquics, tot i que durant anys es mantingué una certa coexistència contradictòria entre la voluntat d’obrir l’economia i la persistència de traves intervencionistes. L’obertura comercial, sobretot cap als Estats Units i els països de l’Europa occidental, permeté importar béns d’equipament per dinamitzar la indústria, ampliar la producció elèctrica i millorar les comunicacions. La fi del racionament i del control de preus (1952-53) simbolitzà prou clarament el fet que es començava a sortir de la depressió i que s’encetava una certa expansió econòmica. Catalunya, sobretot, va viure uns anys de creixement industrial molt notable, fins i tot superior a les mitjanes europees entre el 1952 i el 1958, caracteritzat també per la diversificació sectorial: el metall, el químic i el material de transport foren els nous sectors capdavanters. Importants inversions estrangeres, com la SEAT, creada conjuntament per la FIAT italiana i l’Institut Nacional d’Indústria (INI), anunciaven l’inici del consumisme: l’any 1960, la SEAT ja fabricà 30 000 models del famós “600”. Entre els anys 1951 i 1956, es produïren importants puges salarials, sobretot al sector industrial i al de serveis, cosa que va permetre que se superessin els índexs de renda de preguerra. Ara bé, aquestes puges eren el resultat de la creixent pressió dels treballadors, pressió que es palesà en l’esclat de conflictes laborals. De tota manera, els notables increments salarials d’aquests anys, si bé augmentaren la capacitat adquisitiva dels treballadors, no van impedir que es produís un clar procés inflacionista.

Així, el col·lapse econòmic que s’havia produït els anys 1957-59 estigué provocat per l’acusat dèficit comercial, per l’alta inflació —el 1958 era del 12%— i per les grans deficiències existents tant dins els circuits comercials interns com en la mateixa gestió de les administracions públiques. En una situació de fallida tècnica de l’Estat, no hi havia altra solució que el recurs al traumàtic Pla d’Estabilització de l’any 1959. Aquest pla fou aprovat malgrat les reticències del mateix general Franco, que encara creia en la idoneïtat de les polítiques autàrquiques. Així, gràcies a l’assessorament i al suport del Banc Mundial, de l’OCDE i de l’FMI, es prengueren una sèrie de mesures que significaren la liberalització del comerç interior i exterior, l’inici d’una nova política d’atracció de capitals estrangers, l’establiment de normatives financeres i monetàries més ortodoxes i el disseny d’una política d’inversió en infraestructures i de reforma dels serveis públics. I tot això permeté que, amb uns alts costos socials, tingués lloc, durant la dècada dels anys seixanta, l’etapa de creixement econòmic més destacada de l’època contemporània. Cap a la fi dels anys cinquanta, la renda per càpita dels Països Catalans, a totes les vuit províncies administratives, era superior a la renda mitjana espanyola, i en el cas de les províncies de Barcelona i Balears, era superior al 50% de la renda mitjana estatal.

Foren aquests uns anys d’importants canvis socials, motivats, en primer lloc, per un creixement considerable de la població: la de Catalunya augmentà el 20%, la del País Valencià el 10% i la de les illes Balears el 15%. I aquest creixement fou degut, sobretot pel que fa a Catalunya, a l’inici d’una autèntica onada migratòria: més de 450 000 persones arribaren al Principat, més de la meitat de les quals procedents d’Andalusia. Aquest fenomen assolí un grau mai vist ni previst a causa de la notable concentració de població dins de l’àrea metropolitana de Barcelona. Així, algunes comarques, com el Baix Llobregat i el Vallès Occidental, van veure ràpidament transformada la seva fisonomia en experimentar durant aquesta dècada increments de població superiors al 40%.

Cap a la recomposició de l’antifranquisme

Aquest nou marc econòmic i social condicionà lògicament la panoràmica de l’oposició. En primer lloc, s’inicià un trencament prou significatiu amb el que havia estat la situació política dels anys trenta. A Catalunya, les tres principals forces polítiques i socials d’aleshores —Esquerra Republicana, la Lliga Catalana i la CNT— pràcticament havien deixat d’existir a la darreria dels anys cinquanta. Al País Valencià, el mateix es podia dir respecte de la Dreta Regional Valenciana, del republicanisme blasquista i del cenatisme. Així, doncs, s’inicià tota una renovació generacional de l’oposició, amb la incorporació de la gent que no havia participat en la Guerra Civil, i un recanvi dels discursos polítics. Això portà a un replantejament global de les tàctiques que calia emprar i dels instruments, els partits, que calia organitzar. I tot es produí en el marc d’una significativa accentuació del divorci polític entre l’exili i l’interior, que cada cop s’ignoraven més.

Els anys cinquanta, l’oposició comprengué que calia canviar moltes coses. S’adonà, percepció tal vegada massa tardana, que el règim franquista s’havia consolidat i que tenia més suports exteriors, i fins i tot interiors, dels que tradicionalment se li havien suposat. I progressivament va entendre també que a partir de la lluita de caire més reivindicatiu, per la millora de les condicions de vida i de salari, sí que hi havia possibilitats de fer mobilitzacions populars que posessin en un compromís les autoritats del règim i, al mateix temps, que servissin per a reconstruir o per a construir de bell nou les organitzacions antifranquistes.

De fet, hi havia una qüestió de fons que dificultava el canvi tàctic: l’obstinació a negar-se a creure que sota el franquisme podien donar-se un creixement econòmic i unes transformacions socials, cosa que no lligava amb aquelles retòriques declaracions segons les quals el règim franquista responia als interessos d’una oligarquia “semifeudal”. És a dir, els grups de l’oposició, de manera molt generalitzada, no van percebre a temps l’impacte que tindria en la societat tant el procés reindustrialitzador iniciat al començament dels anys cinquanta com els grans moviments migratoris. Al contrari, durant força temps, fins ben entrada la dècada dels seixanta, una bona part de les velles direccions polítiques persistiren a negar l’evidència que la societat estava canviant molt ràpidament, i que calien propostes polítiques per a aquells nous temps i per a mobilitzar les noves generacions que no havien participat en la Guerra Civil. La negativa a entendre això els va impedir reconèixer obvietats tan paleses com que s’estava iniciant un important procés de concentració capitalista, i també els dugué a exagerar notablement les petites tensions existents entre les diverses “famílies polítiques” franquistes, en el sentit que això era un signe evident que el règim estava a les acaballes.

La vaga de tramvies de Barcelona del 1951, aquell esclat espontani de protesta popular, havia significat un desafiament massiu a l’autoritat del franquisme, i simbolitzà tot un canvi en la forma d’actuar dels col·lectius socials. La nova etapa estigué marcada per la prioritat de les mobilitzacions de caràcter econòmic i laboral i pel progressiu aprofitament de la mateixa legalitat franquista —utilització d’enllaços i jurats d’empresa, Llei de convenis col·lectius del 1958, participació en les eleccions sindicals, sobretot en les del 1957 i del 1960—. I això permeté la creació d’un nou moviment obrer, configurat a partir de la lluita per la millora de les condicions salarials i de treball. I aquest moviment obrer era nou en un doble sentit: perquè estava integrat per gent molt jove que no s’identificava amb cap tradició sindicalista anterior, i perquè emprava procediments d’organització i de lluita també nous. I, a més, hi hagué una altra novetat: al costat de la notable presència de militants comunistes del PSUC i del PCE, aparegueren nombrosos sindicalistes de procedència cristiana, la qual cosa constituïa un fet realment nou en la història de l’obrerisme.

La presència d’aquest nou moviment obrer incidí en el sorgiment d’altres sectors també enfrontats a la dictadura. Així, el moviment universitari iniciat a Barcelona durant el curs 1956-57 —assemblea del Paranimf—, tot i tenir un caràcter autònom, difícilment s’hagués pogut donar sense un context més global d’inici d’altres accions antifranquistes. I, a més, aquest procés va fer palès el descontentament polític de les noves generacions, d’aquells que fins i tot havien nascut després del 1939. A la fi de la dècada, ja es podia parlar, com a mínim a Barcelona, de l’existència d’un moviment universitari, amb objectius polítics clars —anar contra el SEU i exigir la democratització de la vida universitària—, dins el qual començaven a tenir un destacat protagonisme els estudiants que militaven en formacions polítiques clandestines d’esquerres.

Perquè, entre els anys 1956 i 1959, s’havia produït una evident reconstitució de l’oposició, i’ la creació d’una nova esquerra, en bona mesura gràcies a la incorporació de joves que no havien participat en la Guerra Civil. A més, el fet de prioritzar el caràcter democràtic i reivindicatiu de la lluita antifranquista serví per a atreure gent de molt variades procedències socials i ideològiques: des d’estudiants universitaris, alguns d’ells fills dels qui havien guanyat la guerra, fins a emigrants nouvinguts; des d’obrers cristians sensibilitzats per la qüestió social fins a nous comunistes; des de joves catalanistes fins a veterans antifranquistes. I és en aquest marc de ressorgiment polític on cal situar i entendre la revitalització política de l’esquerra marxista, amb la potent reconstitució del PSUC i amb l’ampliació de l’espai socialista, palesada en la dinamització del Moviment Socialista de Catalunya (MSC) i el sorgiment dels grups que donaren lloc al Front Obrer de Catalunya (FOC). Igualment, en aquests anys es va produir una notable embranzida del catalanisme cívic i cultural, amb la constitució de diferents col·lectius d’acció, com ara el grup conegut per les sigles CC (Catòlics Catalans). Pel que fa a la represa cultural d’aquests anys, cal esmentar que mentre figures senyeres com Carles Riba, Jordi Rubió o Ferran Soldevila continuaven tenint un paper fonamental de referència cívica, era ja palès el protagonisme d’altres generacions més joves: la intermèdia, formada per intel·lectuals tan madurs i sòlids com ara Salvador Espriu, Manuel Sanchis i Guarner o Jaume Vicens i Vives, o la més novella, en la qual començaven a destacar personalitats tan fortes com Joan Fuster, Vicent Andrés i Estellés, Maria Aurèlia Capmany, Manuel de Pedrolo o Gabriel Ferrater.