Tingué una militància juvenil en general a Barcelona i sobretot al Baix Llobregat, amb el centre a Sant Just Desvern, població de la qual fou alcalde Cardona (1931 i 1934). L’afiliació no fou gaire nombrosa i probablement mai no sobrepassà alguns centenars de membres. Tanmateix, bastants joves passaren per l’organització, fet que els deixà una empremta activista que marcà el catalanisme més extremista durant dècades.
Els seus orígens es troben en els admiradors que envoltaren Cardona en el medi juvenil de la Unió Catalanista durant la Primera Guerra Mundial. Cardona ingressà el 1919 a la Federació Democràtica Nacionalista com a integrant del sector “militarista”. Tot i la inactivitat d’aquesta plataforma electoral després de 1920, continuà les pràctiques paramilitars i reféu la col·laboració amb Macià a l’estiu de 1922, amb la formació d’Estat Català [EC]. Cardona i els seus amics (sobretot Manuel Pagès) passaren a la clandestinitat amb el cop d’estat de 1923, per encarregar-se de la lluita armada a l’interior, mentre Macià dirigia la causa des de l’exili.
Arran del descobriment policíac de les connexions clandestines en la primera meitat de 1925 (caigudes del grup de Garraf de maig i de la xarxa de Miquel A. Baltà d’agost), Cardona s’establí a Perpinyà, des d’on es relacionà amb el sector “Aberriak” del nacionalisme basc, liderat per Eli Gallastegui. La insistència en una pressió insurreccional immediata contra el règim espanyol el dugué a la confrontació amb Macià i fou expulsat d’EC. Des de Perpinyà, reivindicà el nom de Bandera Negra (adoptat pel grup de l’atemptat de Garraf), que, a l’interior i des de la clandestinitat, havia estat un projecte unitari del nacionalisme radical, des dels macianistes fins a certs elements d’Acció Catalana. Aquest argument es convertí en el gran tema de Cardona, que intrigà contra Macià durant els anys següents, en especial en els medis catalanistes d’emigrats a Amèrica.
Amb el govern Berenguer, el 1930 Cardona tornà obertament a Catalunya i formà un primer grup, anoment L’Estel, que aviat donà pas, al setembre, a l’Agrupació Nacionalista Nosaltres Sols! (traducció literal de l’irlandès Sinn Fein). La seva premissa era que el combat autèntic posaria fi a la claudicació dels falsos catalanistes, a imitació dels independentistes que a Irlanda havien lluitat contra els que pactaven amb la Corona britànica. Tot i que Cardona tornà a col·laborar amb Macià durant l’efímera República Catalana, Nosaltres Sols! es convertí en l’expressió de l’antimacianisme irreductible. Entrà en el procés de formació del Partit Nacionalista Català com a tendència, a la primeria de 1931, però, en la pràctica, mantingué la seva presència com a portaveu de l’antipoliticisme en favor d’una postura unitària insurreccional com la irlandesa, encara que aquesta premissa quedà sovint enfosquida per l’escàs coneixement de la complexa situació d’Irlanda. La sortida d’anticomunistes d’Estat Català (Força Separatista d’Extrema Esquerra) afavorí Nosaltres Sols!, en reconvertir alguns casals nacionalistes de Barcelona i l’Hospitalet en centres paradoxalment definits com a partidaris de l’Estat Lliure, que restaren en l’òrbita cardonista reivindicadora d’un model ben contrari al del Sinn Fein.
El 1934 el lideratge de Cardona començà a ser discutit. Sorgiren una tendència germanòfila, encapçalada per Manuel Blasi, que arribà a tenir contactes polítics seriosos amb el Partit Nacionalsocialista alemany, i una altra d’orientació italianòfila, amb Baldomer Palazón al capdavant, que no passà de tempteigs en el consolat corresponent. La derrota de la revolta d’octubre de 1934 obligà l’organització a passar a la clandestinitat (Cardona s’exilià) i comportà escissions, o almenys l’autonomia, de sectors juvenils: mentre que el 1934 aparegué una secció estudiantil, el Bloc Escolar Nacionalista, ideològicament molt radicalitzat (que publicà Redreçament el 1935 i Juny l’any següent), un grup reduït se’n separà per fundar un Moviment Nacionalista Totalitari.
Durant la clandestinitat de 1935, persones heterogènies els oferiren cobertura (per exemple, de la Unió Democràtica de Catalunya). Així, amb vista a les eleccions de febrer de 1936, sorgiren rumors sense fonament d’un “Front Nacionalista” encapçalat per les dues organitzacions. Al juny de 1936 Nosaltres Sols! entrà en el nou Estat Català, format amb l’escissió d’Esquerra Republicana de Catalunya del gros de les seves joventuts. Però durant la guerra Cardona hagué d’exiliar-se novament a Perpinyà quan els anarquistes descobriren que salvava religiosos a Aragó. Els militants de Nosaltres Sols! continuaren dins EC amb l’habitual postura oposicionista, mostrada per la reaparició de Ferms! en dues èpoques (octubre-desembre 1936 i març-maig 1937) com a òrgan unitari de protesta contra la direcció del partit. Acabada la guerra, Cardona i alguns seguidors participaren en la fundació del Front Nacional de Catalunya, que reflectí d’alguna manera les tesis d’unitat catalanista i de lluita armada. Entre 1981 i 1982 s’intentà refer Nosaltres Sols!, d’orientació obertament racista.