Volia esdevenir una alternativa tant a la socialdemocràcia com a l’estalinisme, reivindicava les essències leninistes de la primera etapa de la revolució soviètica i es manifestava obertament antiestalinista i crític amb el trotskisme. Defensava un programa polític que definia el caràcter democraticosocialista de la revolució (encapçalada per la classe obrera), l’enfortiment de les aliances obreres, com a front únic de la classe treballadora, i l’autodeterminació nacional, que s’havia de concretar en una Unió de Repúbliques Socialistes d’Ibèria.
Els dirigents més importants, a més de Joaquim Maurín, secretari general, i Andreu Nin, foren Jordi Arquer, Pere Bonet, Daniel Rebull (David Rey), Julián Gómez (Gorkin), Josep Rovira, Enric Adroher (Gironella), Juan Andrade i Narcís Molins. En la seva majoria eren antics militants obrers del període anterior a la dictadura de Primo de Rivera, que van configurar el primer nucli comunista a Catalunya. En el moment de la seva constitució, el POUM tenia militància a totes les comarques catalanes, amb especial rellevància a la ciutat de Barcelona (uns 500 militants) i a ciutats com Terrassa (75) i Sabadell (150). A les comarques gironines tenia una presència activa a Figueres (40 afiliats), Olot (50) i a la ciutat de Girona (140). A Lleida estava especialment arrelat a les comarques de la Noguera (100 militants a Balaguer), el Segrià (200 militants a la ciutat de Lleida) i l’Urgell. A les comarques tarragonines disposava d’un arrelament significatiu a ciutats com Valls, Reus (75 afiliats) i a la ciutat de Tarragona. En conjunt, en el moment de la fundació disposava d’uns 6.000 militants i era el partit obrer amb més afiliats i presència de Catalunya.
A nivell internacional es vinculà amb el Buró Internacional per a la Unitat Socialista Revolucionària, també anomenat Buró de Londres, que aplegava organitzacions socialistes i comunistes independents, en la perspectiva de reconstruir un nou centre internacional al marge de les desacreditades, a parer seu, II i III Internacionals. Partidari de la unitat sindical i amb incidència real en determinats sindicats (com ara el mercantil, el d’arts gràfiques o els agraris de les comarques de Lleida i Girona), constituí al maig de 1936 la Federació Obrera d’Unitat Sindical [FOUS], que tingué Nin com a secretari general i que durant la Guerra Civil s’integrà dins de la UGT.
La Joventut Comunista Ibèrica fou dirigida per Germinal Vidal fins a la seva mort al començament de la guerra, quan fou substituït per Wilebaldo Solano. En el si de les joventuts s’havien constituït els “gabocs”, grups de defensa i d’acció que procedien del BOC i que seguiren existint en el POUM. Al setembre de 1936 s’organitzà un Secretariat Femení, que aplegà les dones del partit.
L’òrgan central fou el setmanari La Batalla, que en iniciar-se el conflicte esdevingué diari. A més, publicà la revista teòrica La Nueva Era i el setmanari L’Hora. Edità també premsa comarcal, la majoria en català, activitat que s’intensificà durant la contesa, amb capçaleres com Acció (Tarragona); Avant...! (Figueres); Combat (Lleida); L’Espurna (Girona); Front (Terrassa); Front (Sitges); Impuls (Sabadell); El Pla de Bages (Manresa); POUM (Vilanova i la Geltrú) o La Torxa (Reus). El Secretariat Femení publicà el quinzenal Emancipación i les joventuts Generación Roja, Juventud Comunista i Joventut Obrera. Altres publicacions sectorials foren Escola Socialista, Pionero Rojo (setmanari infantil) i Socors Roig POUM, d’escassa durada. Durant els primers mesos de la guerra també publicà butlletins en francès, anglès, alemany i italià amb el títol genèric La Revolució Espanyola. Disposava igualment de l’Editorial Marxista, que publicà textos polítics i teòrics i que, en iniciar-se la guerra, dirigí Andrade. Tenia una emissora de ràdio, endegada per Amadeu Robles (radiotelegrafista procedent de l’Esquerra Comunista).
Tot i la seva oposició a la política frontpopulista, al febrer de 1936, el POUM signà el pacte electoral del Front Popular i del Front d’Esquerres de Catalunya. Efectuà una campanya electoral pròpia i defensà el seu programa. Maurín aconseguí acta de diputat per Barcelona. El partit participà activament en la conflictivitat social de la primavera de 1936, en especial en la vaga mercantil del juny, que encapçalà el Front Únic Mercantil, animat per militants del POUM. Al juliol de 1936, en iniciar-se la guerra, Maurín es trobava en una gira d’organització i propaganda a Galícia i no aconseguí passar a la zona sota control republicà. Detingut a Jaca, fou empresonat durant tota la guerra i el 1944 fou condemnat a 30 anys de presó. Nin es convertí, de fet, en el secretari del partit.
El POUM impulsà, amb la CNT i la Federació Anarquista Ibèrica [FAI], el procés revolucionari afavorit per l’esclat de la guerra. Fou present al Comitè Central de Milícies Antifeixistes de Catalunya, al Consell d’Economia de Catalunya i a la majoria de comitès locals que es constituïren a les comarques catalanes, amb especial preponderància a la ciutat de Lleida, on controlava el Consell obrer revolucionari, que presidí Josep Rodes, i a les comarques lleidatanes, on militants del POUM col·lectivitzaren la propietat vitivinícola de Raymat. Organitzà les seves pròpies milícies obreres combatents, que primer foren encomanades a Arquer i Manuel Grossi, i, més tard, dirigides per Josep Rovira. Denominades originàriament Divisió Lenin, passaren a constituir, posteriorment, la 29 Divisió, destinada al Front d’Aragó, al sector d’Osca. Comptà amb la col·laboració de reconeguts socialistes europeus (com l’alemany Willy Brandt o l’austríac Kurt Landau), que treballaren estretament amb el POUM. L’escriptor anglès Georges Orwell combaté també en les seves milícies. Al setembre de 1936 Nin fou nomenat conseller de Justícia del Govern de la Generalitat, des d’on dugué a terme una intensa tasca jurídica, com la constitució dels Tribunals Populars, la concessió de la majoria d’edat als 18 anys o la regularització de les relacions matrimonials. I quan a l’octubre d’aquell any es constituïren els nous ajuntaments, que havien de substituir els comitès del primer moment, el POUM s’integrà en els nous organismes de poder local.
Coincidint amb el començament de la Guerra Civil, Stalin havia iniciat a l’URSS la política de grans purgues contra la vella guàrdia bolxevic, que van merèixer una crítica contundent per part del POUM, que també censurava Stalin pel retard a ajudar militarment la República. Alhora, el POUM havia fet gestions per aconseguir asil polític per a Trotski a la Catalunya revolucionària. Aquesta actitud davant de l’URSS i de Stalin i la política revolucionària que preconitzava afavoriren que el PCE i, a Catalunya, el nounat Partit Socialista Unificat de Catalunya [PSUC] iniciessin una dura campanya contra el POUM, acusat d’ésser una organització trotskista, en un moment en què el llenguatge estalinista equiparava trotskisme i feixisme. En una primera etapa, la campanya perseguia la marginació política del POUM i la seva expulsió dels òrgans de poder. Paral·lelament, i paradoxalment, Trotski havia iniciat una campanya contra el POUM per la seva política, considerada interclassista i poc revolucionària, per haver signat el pacte del Front Popular i haver-se integrat en el govern de la Generalitat.
Al desembre de 1936, l’oposició del PCE-PSUC aconseguí foragitar el POUM del govern de la Generalitat, al mateix temps que intensificà la campanya de calúmnies que tendien a aconseguir la seva il·legalització. Aquesta campanya es realitzà a instàncies, i amb insistència, dels dirigents de la Internacional Comunista i de l’URSS i sense massa convicció per part dels dirigents comunistes catalans i espanyols. De totes maneres, la situació havia d’afectar la cohesió política i ideològica del POUM. Quan el mateix desembre de 1936 es reuní el seu Comitè Central, ampliat per analitzar la nova situació política, alguns sectors, com els representants del partit del País Valencià, foren crítics amb la línia política, considerada excessivament revolucionària, mentre que una minoria de militants (majoritàriament de Madrid i d’alguna cèl·lula de Barcelona) es manifestà sensible a les crítiques de Trotski contra el POUM. Al desembre de 1936 el partit tenia uns 30.000 afiliats (uns 2.200 a la ciutat de Barcelona).
A partir del gener de 1937, una vegada fora del Govern de la Generalitat i en plena campanya de difamacions, el POUM inicià una política de defensa de les conquestes revolucionàries, en la mesura que considerà que s’havia iniciat un clar procés contrarevolucionari i intentà atreure a les seves posicions els dirigents anarcosindicalistes. Defensà la formació d’un govern obrer i camperol, mentre que la seva joventut, al febrer del 1937, constituí, amb la Federación Ibérica de Joventudes Llibertarias i la Joventut Llibèrtaria de Catalunya, el Front de la Joventut Revolucionària.
Els primers dies del maig de 1937 es produïren els enfrontaments armats que culminaren el procés de tensions existents entre els dos blocs en què s’havien dividit les forces polítiques catalanes (la CNT-FAI i el POUM, per una banda, i el PSUC i Esquerra Republicana de Catalunya, per l’altra) i Barcelona es cobrí de barricades. Els militants del POUM sortiren al carrer en defensa de la revolució, en resposta a allò que consideraven que havia estat una provocació, però la direcció poumista no aconseguí de coordinar-se amb la de la CNT-FAI per actuar conjuntament.
Una vegada acabats els fets de maig, aparentment sense vencedors ni vençuts, el POUM fou presentat pel PCE i pel PSUC com una organització trotskista i feixista, responsable exclusiva d’haver provocat els enfrontaments armats amb l’objectiu de desestabilitzar la rereguarda catalana i afavorir l’exèrcit franquista. Després d’haver provocat la crisi del govern de Largo Caballero, els comunistes aconseguiren que el nou executiu de la República, encapçalat per Juan Negrín, tolerés la repressió del POUM. Mentre preparava el seu II Congrés (per tal de discutir la nova situació política creada pels fets de maig), el 16 de juny de 1937 el seu Comitè Executiu fou empresonat, la seva premsa ilocals progressivament clausurats i els militants detinguts i expulsats dels ajuntaments i de la resta d’organismes i institucions de poder. La 29 Divisió, que havia participat de manera reeixida en l’ofensiva contra Osca el mateix mes de juny, fou dissolta i el seu cap militar, Rovira, detingut temporalment. La repressió tingué el punt culminant en el segrest i posterior assassinat de Nin per part de la policia política soviètica, que es convertí en un escàndol d’abast internacional. Altres militants del POUM que van córrer la mateixa sort de Nin foren l’austríac Kurt Landau, els mestres Joan Hervàs i Jaume Trepat i el lleidatà Marcià Mena. Judicialment, els dirigents del partit foren acusats d’alta traïció. El fiscal pretenia inculpar el POUM com a organització “quintacolumnista”, en contacte amb un grup falangista recentment descobert. El procés contra el POUM se celebrà a l’octubre de 1938, però el tribunal rebutjà les presumptes proves com a simples falsificacions i, finalment, condemnà els acusats a penes que oscil·laven entre els 11 i els 30 anys pel delicte de voler “suprimir la República democràtica per tal d’instaurar un règim segons les seves pròpies concepcions socials”.
Durant la repressió contra el POUM, es posà en funcionament un Comitè Executiu clandestí, del qual formaren part, successivament (i mentre no foren detinguts), dirigents com ara Josep Rodes, Molinsi Fàbrega, Adroher, Rovira, Solano i Arquer. En el decurs de la segona meitat de 1937 aparegueren clandestinament La Batalla i Joventut Obrera. També s’engegà una campanya internacional en defensa del POUM i de la revolució espanyola, en què prengueren part l’escriptor Victor Serge, el socialista francès Marceau Pivert, i els dirigents socialistes britànics, diputats per l’Independent Labour Party, John McNair i Fenner Brockway.
La majoria de dirigents del POUM empresonats pogueren fugir poc abans de l’ocupació franquista de Barcelona (26 de gener de 1939) i passar a França. Durant l’ocupació alemanya de França, en plena guerra mundial, un grup de dirigents del POUM (entre els quals hi havia Josep Coll, Andrade, Rodes i Solano) foren condemnats per un tribunal militar a Montauban, al novembre de 1941, a diverses penes de presó sota l’acusació d’activitat comunista. Mentrestant, Rovira i d’altres s’integraven a la resistència i constituïen el servei d’evasió conegut com a Grup Martin.
A l’interior de Catalunya les primeres actuacions polítiques del POUM després de la guerra es produïren a la presó Model de Barcelona, on a l’octubre de 1940 un grup de militants publicà L’Espurna, que reproduïa íntegrament la sentència del Consell de guerra sumaríssim que condemnà a mort Lluís Companys. Un any més tard, militants del POUM publicaren La Forca [Front Obrer Revolucionari Català Antifeixista], l’antecedent del Front de la Llibertat, un organisme impulsat des de 1942 per militants del POUM que volia ser un ampli front de lluita de partits i d’organitzacions antifranquistes.
Els passos més importants per a reorganitzar el POUM es donaren al novembre de 1943, quan se celebrà a Barcelona la seva I Conferència Nacional, en la qual s’escollí el primer Comitè Executiu a l’interior, format entre d’altres per: Daniel Rebull, Joan Rocabert, Enrique Rodríguez, Ramon Fernández Jurado, Enric Sancho i Manuel Alberich. Es decidí publicar Unitat amb l’objectiu d’impulsar la unitat socialista i sindical a través dels Grups d’Unitat Obrera i Socialista [GOUS]. En la II Conferència Nacional (juny de 1944) es decidí la reaparició de La Batalla, difosa a l’interior des del setembre de 1944 fins al juliol de 1947, i al gener de 1946 es decidí de publicar en català Catalunya Socialista. Partidaris d’una política unitària, els seguidors del POUM s’integraren a l’Aliança Nacional de Forces Democràtiques i col·laboraren estretament amb els militants socialistes per potenciar la reorganització de la UGT. Un dels seus membres, Enrique Rodríguez, compartí durant aquests anys la secretaria general catalana del sindicat. Les relacions entre l’exili i l’interior estaven garantides per militants experimentats en el pas clandestí de muntanya, com Antoni Franquesa (Ton) i Alberto Aranda.
Molt actius, a desgrat de les condicions adverses, durant el període 1944-1947,els militants de l’interior s’oposaren majoritàriament a l’escissió que a l’exili francès havia potenciat Rovira quan al novembre de 1944 (en una Conferència del POUM celebrada a Tolosa) impulsà la creació del Moviment Socialista de Catalunya [MSC], en contra del sector continuista que encapçalava Solano. La majoria de l’exili s’integrà al MSC, mentre que el sector minoritari (amb Andrade, Pere Bonet, Carmel Rosa i altres) mantingué el POUM i el 1947 nomenà Solano secretari general.
A partir d’aquest any, però, els problemes polítics a l’exili i la intensificació de la repressió a l’interior, que afectà el conjunt de l’oposició antifranquista, minvaren la militància i menaren a l’exili els dirigents més destacats. Així, a partir de 1951, la majoria de membres residia a l’exili (la direcció s’establí a París, on se seguí publicant La Batalla) i a l’interior la presència era testimonial i no organitzada.
D’ençà de 1974, a l’interior de Catalunya es reorganitzà un nucli juvenil que reclamava ser del POUM i col·laborava estretament amb els militants catalans del PSOE en la reorganització de la UGT. Mentrestant, la direcció de l’exili es dividí entre un sector partidari d’integrar el POUM en les convergències socialistes que es produïen a Catalunya i un altre que potenciava el reagrupament dels marxistes revolucionaris. En el decurs de 1976, el primer sector, encapçalat per Adroher (que retornà de l’exili), creà un Secretariat Polític del POUM que al novembre de 1976 s’integrà al Partit Socialista de Catalunya (Congrés). Paral·lelament, l’altre sector, que a l’exili animava Solano, mantingué la continuïtat del partit, defensat pels militants joves i per sectors procedents d’Acción Comunista que hi van ingressar. La Batalla tornà a publicar-se a Catalunya.
En les eleccions del juny de 1977 el POUM es va presentar dins les candidatures del Front per la Unitat dels Treballadors (amb Acción Comunista, la Lliga Comunista Revolucionària i l’Organización de Izquierda Comunista [OIC]). Potencià el reagrupament dels marxistes revolucionaris i inicià un procés de convergència amb Acción Comunista i militants de l’OIC, que després de dues conferències d’unificació fracassà. El 1980, en les primeres eleccions autonòmiques, el POUM hi concorregué dins la candidatura del Bloc d’Esquerra d’Alliberament Nacional, però la seva activitat pública minvà fins a la pràctica desaparició. A partir de 1982 antics i nous militants del POUM crearen la Fundació Andreu Nin, centre de debats polítics i de documentació històrica.