Peña Ibérica

Entitat política ultradretana fundada el 1925 a Barcelona per carlins que dissentien de la política d’oposició a la Dictadura de Primo de Rivera i d’entesa amb els regionalistes practicada pel carlisme, coincidint amb la desaparició de la Federación Cívico-Somatenista (impulsada pel col·lectiu La Traza).

Durant la Segona República desenvolupà una intensa activitat conspirativa, participà en l’aixecament del 19 de juliol i el 1939 els supervivents s’integraren a Falange Española Tradicionalista y de las JONS. Sorgí per transformació de la Peña Deportiva Ibérica (fundada el 1923 per seguidors del Real Club Deportivo Español, oposats al catalanisme del F.C. Barcelona) en entitat política, per iniciativa de l’enginyer Francesc Palau Rabassó, que n’esdevingué el president. Completaven la direcció: Enrique Ponz (vicepresident, capità retirat); Pedro Navarro (secretari); Domingo Batet (vicesecretari, fill del general Batet); Antonio Correa (comptador); José Catalá i Gaspar de la Peña (vocals). Tingué uns centenars d’afiliats entre Barcelona i Terrassa (on la presidí Pere Vacarises). Els seus membres crearen entitats com el Centro de Cultura Ciudadana (1933) i aconseguiren el control d’altres, com ara la Unión Social Hispánica, presidida el 1934 per Palau, que havia participat en la seva formació i era dirigent de Falange Española a Barcelona. Edità La Verdad Deportiva (1928) i el setmanari El Combate (1933). Amb la signatura Cruces de Sangre, edità el 1936 tres manifestos clandestins que cridaven a un alçament.