La trobada de la modernitat i la història
En el disseny industrial català és important l’aportació dels arquitectes. Ja s’ha esmentat la dels membres del Grup R als moments inicials. Posteriorment s’ha anat afirmant en aquest camp Òscar Tusquets, una personalitat i una obra que en alguns aspectes són difícils d’analitzar. Juli Capella i Quim Larrea l’han descrit com a «caràcter difícil i polèmic», «totalment centrat en si mateix i preocupat per la transcendència, encara que no tant de la seva mateixa persona com de la seva obra». És indubtable la seva aposta pel que se’n podria dir modernitat, amb l’advertiment que no s’ha d’entendre com la modernitat de l’avantguarda, en tot moment radical, sinó com una obertura cap endavant que no implica cap trencament amb el passat. Busca l’equilibri —sempre inestable per definició—, i es podria afegir que també una certa intemporalitat. És possible que això tingui relació amb la seva formació artística i la dedicació a la pintura, tal com l’entén, al marge dels corrents estètics de moda. Tot i que participa en els principals espais internacionals, el treball, d’elaboració llarga i rigorosa, el manté en un àmbit de relatiu aïllament.
Va néixer a Barcelona, el 1941, i es formà inicialment a l’Escola d’Arts i Oficis de Barcelona (1955 i 1960), on va destacar amb els primers premis de dibuix, estatuari i al natural. Va estudiar la carrera d’arquitectura a Barcelona, que va acabar l’any 1965. Simultàniament havia treballat a l’estudi de Federico Correa i Alfons Milà, i el 1964 va fundar, amb Bonet, Cirici i Clotet, l’estudi PER. En la seva activitat com a dissenyador va participar en la fundació de B. D. Ediciones de Diseño, i va col·laborar amb Clotet, amb qui va realitzar projectes arquitectònics fins al 1983. A partir d’aquest moment va anar intensificant el treball com a dissenyador, en bona part en relació amb empreses productores estrangeres. Conseqüència d’aquesta relació, i a causa del prestigi creixent, són les invitacions a participar en importants manifestacions internacionals, com la d’Alessandro Mendini per a l’exposició Tea & Coffee Piazza (1983), on va concórrer amb deu dels arquitectes considerats els millors del món; la Triennale de Milà (1979, 1983 i 1985); la Biennale de Venècia (1980) i la Documenta de Kassel (1987). Dels diversos premis que ha obtingut, concretament en el disseny, destaquen els següents: Delta d’Or (1974, 1979 i 1980), Delta de Plata (1986, 1991 i 1993), Premi Selecció SIDI (1992), Premi Ardi-Montblanc (1993), i els que li atorguen un reconeixement especial: Delta especial pels últims vint-i-cinc anys, el 1986, i el Premio Nacional de Diseño, el 1988.
Ha dedicat una gran atenció al mobiliari, del qual destaca el 1974 el Banco Catalano, dissenyat amb Clotet. Els seients van rebre un gran impuls als anys vuitanta. Un dels seus millors encerts, i alhora del disseny català en conjunt, és la cadira Varius (1984). L’estricta i sòbria funcionalitat d’aquesta cadira, de resultats estètics remarcables, contrasta amb el caràcter d’una altra cadira rellevant, la Gaulino (1989), on dóna més marge a la imaginació i l’efecte estètic sembla buscat més directament. Si aquesta té un cert regust expressionista, la cadira Potro (1990) el té gairebé tradicional. Destaquen a més els seients Vàndal (1990), destinats a grans espais d’espera. A més de diferents taules té també altres mobles, com les prestatgeries Hialina (1973), que deixa els objectes dipositats com si estiguessin suspesos en l’aire, i Hipòstila, realitzades amb Clotet (1979), i Talaya (1986). La diferència entre la Hialina i la Talaya mostra la concepció àmplia d’aquest dissenyador: encara que no deixi mai de banda la funcionalitat i que reflecteixi en els objectes un equilibri que es pot considerar d’aspiració clàssica, l’estricta funcionalitat de la Hialina sembla ocupar un pol, a l’altre extrem del qual es podria situar el caràcter experimentalista i l’efecte visual de Talaya. Un altre disseny sorprenent és el rellotge Ballesta (1988), amb una fina cadena que uneix les boles que marquen les hores.
La seva recerca formal no s’atura en un avantguardisme que ara resultaria ingenu —com resulta sovint en altres casos— i, d’altra banda, el seu interès pel passat no queda tampoc limitat al d’una postmodernitat capritxosa. Ho demostra la manera com ha tractat les joies de la sèrie Gioielli (1987), d’inspiració minoica i grega arcaica, i l’original front de marbre Domus de Janas (1989), per a xemeneies encastades. L’experimentalisme dels llums Bib-luz (1985) sembla el resultat, per damunt de tot, de la voluntat de fer desaparèixer l’objecte mateix capaç de produir la font lluminosa, dins, ocasionalment, del corrent minimalista. Cal citar, finalment, els serveis de taula, on destaca el joc de te Oronda (1983), amb el qual va participar a l’exposició Tea & Coffee Piazza, considerat per la crítica l’objecte presentat més reeixit. Un altre joc, més recent, és el Victòria (1990), de porcellana i cristall i amb coberts, exponent del disseny de Tusquets que està destinat a perdurar.