Segle XVI: del gòtic a l’esclat del Classicisme

Tradició, hibridacions, un classicisme assumit...són estadis d’una evolució de l’arquitectura religiosa catalana que fa seus els nous llenguatges derivats de la praxi arquitectònica renaixentista de la veïna Itàlia.

Cort i noblesa, estaments eclesiàstics, i estaments civils patrocinaren les millors comandes d’art sacre, encarregades a mestres d’obres i tracistes de reconeguda vàlua.

Alhora, la nova manera s’introduí per mitjà de la plàstica, la teoria i les traces. Malgrat tot, la pervivència gòtica continuà en un gran nombre d’obres que, a mesura que s’avançà en el temps, anaren fent seves formulacions classicistes en la forma i contrareformistes en el concepte.

L’«Escola del Camp» de Tarragona resumirà l’aposta per un classicisme d’arrel italiana, deutor dels models serlians i vignolescos, present en l’obra dels arquitectes Jaume Amigó i Pere Blai. Les seves construccions esdevenen fita d’un classicisme alhora volgut i projectat: capella del Santíssim de la Seu de Tarragona, Sant Andreu de la Selva del Camp...

Per la seva banda, els ordes religiosos continuaran la seva tasca a mig camí d’un gòtic residual i la nova manera «a la romana».

La seu tarragonina esdevé exemple d’un art classicista que de manera admirable s’insereix dins l’esperit gòtic de la catedral. Així, hibridacions, tradició i nou llenguatge es fonen en un tot a mig camí entre la manera gòtica i el nou tarannà renaixentista.

Promotors i mecenes: salvació de l’ànima i ordre polític

Cort i noblesa

La unió dinàstica de les corones d’Aragó i Castella arran del matrimoni dels anomenats Reis Catòlics portà a la unitat de la Península, malgrat que els diferents reialmes conservaren les seves institucions polítiques, la pròpia moneda i la llengua. Ara bé, deixant de banda el breu parèntesi de l’estada a Barcelona de Carles I, la capitalitat de la cort es traslladà a Madrid. Aquest fet es consolidà amb la monarquia de Felip II, que derivà en un Principat privat de cort, veritable motor cultural de l’art renaixentista, ja que la noblesa s’instal·là a Castella, privant Catalunya i, en conseqüència el seu art, de comitents poderosos.

Malgrat això, el comte d’Empúries, el vescomte de Perelada, els nobles de la casa Agullana...i sobre tots ells els Cardona es convertiren en comitents d’obres religioses amb una forta simbiosi d’elements derivats de l’art gòtic i, alhora, amb una tímida però clara proposta renaixentista.

Obre el capítol referent al patronatge reial l’ajut de quatre-cents ducats que Carles I dóna entre 1542 i 1544 per a la «nova fàbrica» del convent de les dominicanes de Santa Maria de Montsió a Barcelona. El mateix Carles I i el regent príncep Felip fundaren, l’any 1544 a Tortosa, el col·legi de Sant Jaume i Sant Maties per a instrucció de «cristians nous», confiat a l’orde de predicadors, al qual s’afegí la transformació del convent dominicà de Sant Jordi i Sant Domènec per a l’estudi de teologia. És força interessant de transcriure la carta reial del príncep Felip, de data d’l de desembre de 1544, recollida per Joaquim Garriga. L’hereu escriu:

«Considerando que en los frailes de dicha casa los dichos nuevos convertidos serán bien instruidos, determino de ayudar a la fábrica de dicho colegio y hacer otro de nuevo y unirlo con aquel donde los hijos de dichos nuevos convertidos fuesen instruidos, para que los dos juntamente y cada uno de por sí entendáis en la dicha fábrica.»

També Felip II ajudà, gràcies al suport del pare Diego Pérez, a la fundació del convent dels carmelites descalços de Sant Josep de Barcelona. Malgrat aquests casos puntuals, el patronatge reial fou escàs. Ara bé, una elit de personatges de la noblesa, o lligats per càrrecs a la corona, foren patrons força destacats. Dins l’esperit gòtic de la primera meitat del segle XVI, sobresurten les dues sumptuoses capelles que Pere de Cardona, sent arquebisbe de Tarragona, feu construir, a càrrec seu, entre els anys 1515 a 1530, a la catedral. L’altre exemple destacat és la fundació del convent de Sant Bartomeu de Bellpuig d’Urgell, degut a la voluntat de Ramon III Folc de Gardona-Anglesola, virrei de Sicília i Nàpols. Home de confiança reial, fou marmessor testamentari de Ferran el Catòlic i rebé el toisó d’or de mans de Carles I. Aquí, com s’analitzarà més endavant, sobta el poc interès per l’arquitectura classicista que mostra un home relacionat amb prohoms del Renaixement, com el papa Juli II i els Mèdici. El claustre gòtic és una bona mostra de la pervivència d’un tradicionalisme que s’esvaeix en el seu mausoleu d’un renaixentisme ben assumit en els àmbits formal i conceptual.

Una altra obra lligada als Cardona és el convent franciscà de Sant Didac de Cardona, beneït l’any 1648, i fundat per Caterina Fernández de Córdoba i Figueroa en compliment del vot fet amb motiu d’una malaltia del seu marit, Enric Folc de Cardona, duc de Cardona i Sogorb.

Exemples esparsos de patronatge de l’aristocràcia són la fundació del convent de franciscans de Sant Bonaventura d’Agramunt per voluntat del noble Ponç de Peramola-Vallterra i d’Alentorn; la primera capella del costat de l’evangeli del convent de Sant Francesc de Barcelona, finançada pels Corbera-Sancliment; el patrocini dels Guimerà per al convent de la Mare de Déu del Roser de Ciutadilla; la protecció de l’orde dels caputxins per Vittoria Colonna, muller del virrei García de Toledo y Osorio, palesa en la fundació del convent de Santa Eulàlia de Sarrià de Barcelona; els senyors de Montsonís en relació amb el Santuari de Nostra Senyora del Salgar a Lleida; la família Agullana –Antoni, abat de Sant Joan de les Abadesses, i els seus nebots Miquel, canonge de la catedral i Jaume, ardiaca major, canonge de la catedral i canceller reial a Catalunya– que ajudaren els jesuïtes en la fundació del col·legi de Sant Martí Sacosta de Girona, annex a la casa familiar. Per últim cal esmentar, com a exemple il·lustratiu de patronatge lligat als jesuïtes, la forta ajuda que proporcionà, per a la fundació del col·legi de Betlem a la Rambla barcelonina, Maria Manrique de Lara, filla d’Antoni Manrique de Lara y Girón, virrei de Catalunya, i de Joana de Cardona. Com recull Marià Carbonell,

«aquesta donzella cedí als jesuïtes 10 000 ducats en propietat, 500 ducats de renda anyal sobre el dret de les "alcabales" de Segura de la Sierra, 1000 ducats regalats pel rei, 2800 ducats que el rei li devia del temps que serví a la seva mare l’emperadriu, una torre a Sant Vicenç de Sarrià, les cases amb horts que posseïa al carrer d’en Messeguer –darrera l’església de Betlem–, joies i plata, entre altres efectes. Aquestes donacions feren que el P. Mercurian, General de la Companyia, concedís a Maria Manrique la patent de fundadora del Col·legi, l’any 1579.»

El paper dels eclesiàstics

Deslligar noblesa de l’alt clergat és tasca força difícil, ja que ambdós es barregen quasi sempre. Els casos citats de Tarragona –Cardona– i Girona –Agullana– són paradigmàtics. A aquests cal afegir els bisbes de la família Caçador amb el convent-col·legi franciscà de Sant Tomàs de Riudeperes a Vic (1560-78). Ja dins l’estament eclesiàstic, cal esmentar el col·legi-noviciat dels jesuïtes a Tarragona, fundat l’any 1574 gràcies al cardenal Gaspar Cervantes de Gaeta, qui feu donació de 12 000 lliures per fer la casa, a més d’un llegat testamentari d’altres 8000 lliures i la quarta part de la seva heretat. A aquest, entre d’altres, cal afegir el convent de Sant Sebastià de la Bisbal d’Empordà, dels franciscans recol·lectes, fundat l’any 1580 amb l’ajut del bisbe de Girona Benet de Tocco, qui donà 600 lliures, donació a la qual s’afegí la vila amb 400 lliures i els habitants amb 200 lliures. Aquest fet demostra com els promotors de l’arquitectura religiosa no són exclusivament les classes altes sinó també el comú de la vila i el poble.

Per últim no es pot oblidar el paper cabdal, per a l’introducció del classicisme al final del segle XVI, dels arquebisbes Antoni Agustí –capella del Santíssim i palau arquebisbal de Tarragona–, i Joan Terés –capelles de Sant Joan i Sant Fructuós de la Seu de Tarragona.

Els estaments civils

La intervenció dels ajuntaments i els particulars en la construcció d’esglésies, capelles i ermites és el més comú al llarg del segle XVI. Més estrany és trobar aquest ajut en convents i monestirs, on el patronatge de la reialesa i la noblesa és, com hem vist, més notable. Malgrat això cal recollir l’opinió de Carbonell referent al paper d’alguns benefactors laics:

«El que sí crida l’atenció és que algun d’aquests laics paguin la construcció sencera d’un convent, quan no tenen cap inclinació per demostrar el seu poder econòmic a través de la pròpia residència –almenys cap al carrer–. Es podrien citar molts exemples, però recordarem només el cas de Josep Dalmau, doctor de la Reial Audiència, qui es podia permetre el finançament de dos convents, el de Sant Josep i el de Gràcia, tots dos a Barcelona, i dels carmelitans descalços –orde en el qual finalment ingressà–, i el cas de Rafael de Ripollès, donzell i carlà de Montbrió de la Marca, batlle de la Selva del Camp i governador de Tarragona, qui llegà 44 000 lliures per a la fundació de dos convents de carmelitans descalços –només es construí el de la Selva del Camp.» L’autor es pregunta que «esmerçar quantitats tan elevades en construccions religioses, i no fer-ho en residències pròpies, s’ha de poder explicar d’alguna manera.»

La resposta, es creu que és clara: l’arquitectura civil i, fins i tot la religiosa, està feta cap endins, només trencada, a vegades, per l’ornamentació de la portada. Si això és norma a Espanya, a Catalunya encara és més evident pel caràcter reservat i poc donat a l’ostentació dels seus habitants.

A vegades l’ajut del comú o dels particulars se centra en la donació d’un solar o la cessió d’unes cases, com és el cas dels convents de Sant Francesc de Paula dels mínims a Barcelona i Granollers, o d’uns terrenys, com en el cas de la parroquial de Sant Vicenç de Montalt o l’església de Sant Jaume d’Ulldemolins. Joan Bosch recull alguns exemples de finançament d’esglésies per mitjà d’ajuts diversos. Així, en el cas del precitat exemple d’Ulldemolins, a més de la donació del terreny pel rector Pere Domènec l’any 1592, els materials anaren a càrrec del comú de la vila. Aquest convocà impostos sobre els productes i va fer vendes de blat per satisfer les pagues dels mestres de la fàbrica, que havien contractat l’obra per 6225 lliures.

La fàbrica de l’església parroquial del Prat de Llobregat es va poder fer gràcies a diversos censals. De la documentació de l’Arxiu Històric de Protocols de Barcelona, Bosch dóna la següent informació:

«L’any 1583, els cònsols de Sant Joan Despí, que volien acabar l’obra de les capelles del Roser i de Sant Miquel a l’església parroquial “atés que la venda de la parrochia és tènua per a poderse fer dita obra”, obtenen la llicència episcopal per imposar als parroquians un trentè “de pà, vi, llegums i filassa per temps de sinch anys [...]”.»

La relació entre la ciutat i les fundacions religioses moltes vegades està afavorida per l’interès social. És el cas de les fundacions de dones «penedides» protegides pel Consell de Cent, i en concret el convent de Santa Magdalena de Barcelona, a càrrec de monges agustines.

Es pot, doncs, concloure que el poder del rei, de la noblesa, de la jerarquia eclesiàstica i fins i tot dels estaments públics quedava, en part, legitimat per mitjà dels ajuts als ordes religiosos i, més concretament, en la construcció d’esglésies i convents, com hem vist i veurem al llarg del nostre recorregut cronològic des del classicisme del segle XVI fins al Barroc tardà del segle XVIII. Així aquests poders fàctics van saber fer seus els ideals espirituals –salvació de l’ànima– amb els materials –demostració de poder polític i econòmic–. I tot ad maiorem Dei gloriam.

La cultura dels estaments civils i eclesiàstics

La societat catalana del segle XVI s’interessà, més aviat tard, per l’Antiguitat, entesa com un signe de cultura classicista. Tasca a fer és la de relacionar les biblioteques dels prohoms amb la praxi arquitectònica. És a dir, buscar nexes d’unió entre l’erudit i l’arquitecte. Se sap, en el que fa referència al laïcat, d’una afecció per la cultura clàssica, més que per la mateixa arquitectura, com afirma Carbonell en transcriure alguns dels llibres de les seves biblioteques. Així Joan Miquel Çabastida, ciutadà honrat de Barcelona, tenia una biblioteca de més de tres-cents volums, entre els quals destaquen, pel que fa a l’arquitectura, els tractats de Vignola –Reglas de los sinco ordines de arquitectura de Jacomo Barrosio–, i el llibre I de Serlio –Libro P° de arquitectura de Sebastian Serlio bolonies–, a més de llibres d’emblemes d’I. Sembuco, S. Adrian i diverses Mirabilia de Roma. Ara bé, a més de Vignola i Serlio, la presència més gran en les biblioteques era la de Vitruvi, als quals seguien, dins la tradició italiana, Alberti i, de la tractadística espanyola, l’Ezequielem explanationes de Francisco de Villalpando. De vegades els inventaris no són precisos i ens parlen de «sinch llibres grans [...] ab los quals estan pintades moltes [...] trasses» i de «dos llibres intitulats de architectura.»

Els estaments eclesiàstics foren més avançats en el coneixement de la nova teoria arquitectònica, o millor seria dir del gust per l’Antiguitat i, en conseqüència, pel classicisme. El bisbe Antoni Agustí en la seva estada a Roma (1554) estava familiaritzat amb el Llibre de Vitruvi i, alhora, amb la visió directa de les llavors arrasades restes del fòrum romà i amb les noves propostes dels arquitectes classicistes, des de Bramante fins a Rafael. El seu patronatge –hom creu que la idea fou seva– es palesa en la capella del Santíssim (1580/82-92) de la Seu de Tarragona, arran del seu càrrec d’arquebisbe (1576-86).

Garriga i Carbonell resten, però, importància a la influència d’Antoni Agustí sobre l’anomenada «Escola del Camp», i parlen d’una manera erudita d’un grup d’eclesiàstics il·lustrats i artísticament sensibilitzats. És evident que per les proves aportades per ambdós autors per mitjà dels inventaris –biblioteques d’autors clàssics llatins i d’autors italians, a més de quadres religiosos, retrats i paisatges– dels canonges Lluís Gabriel

Robuster, Francesc Mascaró, Joan Mallofré, Melcior de Biure, Rafael d’Oms, Feliu Serra, Rafael Llorenç i Rafael Joan Gili, que cap a l’any 1546 anà a Roma, es troben a faltar llibres de cultura arquitectònica. Només es creu que és evident la influència del cartoixà Pere Aguiló, prior d’Escala Dei, que per un inventari del 1566 se sap que posseïa els textos de Diego de Sagredo: Medidas del romano: necesarias a los oficiales que quieren seguir las formaciones de las Basas, Colunas, Capiteles y otras pieças de los edificios antiguos (Toledo, 1526), i el ja citat de Vignola, llibre aquest últim cabdal juntament amb el de Serlio per a la praxi arquitectònica del darrer terç del segle XVI i bona part del XVII.

Els artífexs: mestres d’obres i tracistes

Estatus sociocultural dels arquitectes

Tasca a fer per mitjà, principalment, dels inventaris postmortem és la d’establir la situació dels arquitectes i mestres de cases del cinc-cents català. Com afirma Carbonell,

«el patrimoni de la gran majoria de mestres de cases és realment limitat i consisteix bàsicament en roba per a la casa o per vestir, uns pocs mobles –però el mobiliari és sempre escàs, fins i tot en cases nobles– i les eines necessàries per a la feina del mestre.»

La situació és diversa quan el tracista és membre del clergat, com és el cas de Jaume Amigo, rector de Tivissa, ben relacionat amb el duc de Cardona i amb el capítol de canonges de la Seu de Tarragona, malgrat que era rector d’una parròquia de la diòcesi de Tortosa.

En l’àmbit de cultura arquitectònica, les diferències socials fan evident el divers grau de coneixements entre els constructors-mestres d’obres i els tracistes. Els primers, de vegades no sabien llegir i escriure, per la qual cosa ben difícilment podien comprendre els textos teòrics, malgrat que les imatges pal·liaven en part les mancances.

Cal tenir en compte, però, que la cultura no és un fet individual sinó que s’entén i té la seva raó de ser en un context ampli, en un sistema de relacions que fan que les novetats, l’anomenada renovatio renaixentista, s’expliqui en nuclis concrets on els seus membres tinguin un bagatge similar. És el cas de l’«Escola del Camp», amb el ja citat Jaume Amigo, qui visità Roma els anys 1548, 1549, 1551, 1559, 1561 i 1569, segons documenten Enric Fort Cogul i Bosch. A més de l’aprenentatge com a viatger, se’l sap familiaritzat amb la teoria arquitectònica classicista per mitjà dels tractats de Vitruvi, Serlio, Vignola i Antonio Labacco, aquest darrer el menys conegut, autor del Libro appartenente a l’architettura nel qual sifigurano alcune notabili antiquita di Roma (1552).

Com recull Carbonell, l’inventari més complet de tractats arquitectònics és el de Rafael Plansó, fill de Miquel Plansó relacionat amb Pere Blai i, per extensió, amb el corrent classicista de l’«Escola del Camp». Per mitjà d’aquell es pot deduir la cultura teòrica de Pere Blai, ja que si el col·laborador posseïa el Llibre de Vitruvi –en llatí i italià–, Alberti, Serlio, Vignola –en italià i castellà–, Palladio, Rusconi, Philibert de l’Orme, Diego de Sagredo, Juan de Herrera i Antonio Labacco, a més d’un llibre de matemàtiques La perspectiva especularia de Euclides, un llibre de geometria, un volum sobre fàbrica de fortificacions, i un recull intitulat «las iglesias de Roma», és evident que el tracista Blai n’era bon coneixedor i seguidor. Les seves obres, com s’analitzarà més endavant, parlen més que les nostres anàlisis i hipòtesis.

En un altre nivell, més pràctic que teorètic, hi ha un conjunt de mestres de cases seguidors de la tradició gremial. Si bé, al començament de segle, s’explica la seva goticitat residual, com és el cas de Bernat Dalguaire en la volta de la nau major des del segon tram (cap al 1500) fins al tercer (1566) de la Seu de Tortosa; o la prioral de Sant Pere de Reus (1512-69) de Benet Otger, estranya la seva pervivència al darrer quart del segle XVI, a l’església de Sant Joan de Valls (1570-83) de Bartomeu Roig i a l’església de Sant Martí de Taià (1574-81) d’Antoni Mateu.

Malgrat aquesta línia tradicional, el nou estil s’instal·là a Catalunya de la mà de nissagues familiars com els Carbonell –Antoni, pare i fill, i Galceran, segurament nebot del darrer–, i els Blai –Pere, pare i fill, aquest darrer el més conegut, i Joan, germà del darrer; i Lluís, fill de Pere, que arribà a ser arquitecte «fabriquer» de l’orde dels caputxins–. Ultra aquests de més coneguts, cal esmentar els Matxí –Andreu, que reconstruí la capella del palau reial menor de Barcelona (1542-47), i Jeroni, mestre de cases al final del segle XVI (1599) i actiu al segle XVII–; els Santacana –Sebastià fou qui contractà la capella del Roser de la parroquial de Mediona (1597-98)–, i els Ferrer, que comencen en aquest segle una nissaga que continuarà amb força al sis-cents.

Mestres de cases i tracistes

Cal deixar obert el tema que pregunta què és el que separava de veritat la tasca del mestre de cases i la del tracista. Podria semblar clar que aquesta separació es pogués explicar amb la definició d’ambdós termes. Així, mestre de cases és qui controla el procés constructiu, des dels aspectes econòmics fins als més materials. Per la seva banda el tracista és qui fa el projecte –és a dir l’equivalent de l’actual arquitecte–, superant l’estadi artesanal per la valoració intel·lectual i de projecte de l’edifici.

En els primers preval l’ofici per damunt de la invenció. En els segons és. a l’inrevés.

Aquest fet portarà els primers a buscar una feina fixa i remunerada –mestre d’obres de la ciutat o mestre major de la fàbrica de la catedral–, o a cercar el seu propi benefici com a empresaris. És per aquesta raó que el terme constructor sigui el més adient per definir-los.

De la importància de la feina fixa –avui se’n diria contracte indefinit– dóna fe l’exemple recollit per Carbonell referit al cas del mestre major de la catedral de Lleida, Giralt del Rei (1580-97), qui cobrava 240 sous anuals (12 lliures), més doble ració i salari de tres sous i dos diners per cada dia de feina.

Dins la certa precarietat dels mestres de cases, era de capital importància assolir el càrrec de prohom de la confraria. La raó és clara: control dels millors encàrrecs i la certesa d’ocupar càrrecs oficials. És l’anomenat sou fix dels mestres d’obres de la ciutat o mestre major de la fàbrica de la catedral. És a dir, feines més d’ofici i control que d’invenció.

Contrasta amb aquesta fita el paper dels arquitectes tracistes. Així Jaume Amigó no intervingué en les seves obres com a director o constructor. Només es dedicà a fer-ne les traces i a visurar periòdicament la fàbrica. S’està d’acord, però, amb Carbonell quan afirma que va dirigir obres tan significatives com la capella del Santíssim i la capella de Sant Francesc de la Seu de Tarragona.

També a Pere Blai se’l pot considerar tracista o el que avui s’anomena arquitecte, malgrat la dificultat que el terme presenta en allò que fa a la seva comprensió exacta. Fernando Marías escriu que el terme «architecto» o «architeto» fou polisèmic durant els segles XVI i XVII i que el seu significat depèn del context en què és utilitzat. A aquesta afirmació, Carbonell en referència a Catalunya parla del terme «arquitecte» com a sinònim d’escultor, «entallador» o constructor de retaules –de l’arquitectura del retaule–. Malgrat tot, s’ha de concloure que en realitat la paraula «arquitecte» s’aplica, per extensió, als mestres de cases i, més particularment a tots els tracistes, ja fossin només dissenyadors o alhora es mantinguessin al capdavant de la direcció material de les obres.

Es pot tancar aquest tema obert amb l’afirmació que en la confrontació tradició-renovació, el tracista és l’arquitecte, mentre que l’home d’ofici és el mestre d’obres. S’ha de pensar que la tradició s’hereda i que la renovació s’adquireix. I això requereix un bagatge cultural.

Nissagues familiars i tracistes eclesiàstics

Contràriament a la plàstica, en la qual els noms estrangers són el més comú –Bartolomé Ordónez, Damià Forment, Ayne Bru, Pere Ostris, Pere Nunyes, Giovanni Merliano da Nola...–, en l’arquitectura la catalanitat dels seus representants és palesa. Només en un començament, Bernat Otger de Lió, el francès Perris Absolut, Joan de Tours, Guido Bell-lloc d’Arlés, Joan Frexenes de Llemotges, Lope d’Arrue, etc, en encàrrecs d’importància desigual copen la praxi arquitectònica religiosa. Aviat seran substituïts per Pere Mateu, Pau Mateu, Bartomeu Roig...per arribar a la màxima catalanització, és a dir a la quasi exclusivitat, amb els goticistes Jaume Busquets i Antoni Mateu, i amb els classicistes Jaume Amigo i Pere Blai.

Les nissagues familiars ja citades, els Carbonell, els Blai, els Matxí, els Santacana, els Ferrer, iniciaran una via a mig camí entre la tradició constructiva i les noves apostes classicistes, que endinsant-se en el segle XVII conformarà un art català que farà una sàvia simbiosi entre ofici i idea. A més, cal esmentar la nissaga dels Arbell, els Cosi o Cusi, els Paxau, els tortosins Anglès d’origen llemosí, els Bruel, etc. ; en definitiva, clars exemples d’una praxi arquitectònica que definirà un art català de gran solidesa constructiva i d’una originalitat més gran del que es pensa.

No cal insistir en el ja comentat paper dels arquitectes del clergat regular i del clergat secular. La seva base cultural i arquitectònica és globalment superior a la dels arquitectes laics. Ara bé, la seva presència en l’edilícia religiosa serà més evident al segle XVII, ja que el desenvolupament dels postulats tridentins tindran la seva eclosió en el set-cents. Només Jaume Amigo destacarà amb veu pròpia en el classicisme posttridentí del darrer quart del segle XVI.

Models i invariants

La plàstica com a referència

Tres són les vies d’introducció de les propostes classicistes en el tradicional goticisme de l’arquitectura de bona part del segle XVI. Si bé l’edilícia civil assumirà més aviat el llenguatge renaixentista, l’arquitectura religiosa, més retardatària, el farà seu amb molta més contundència.

La primera via és la que proporciona la plàstica pictòrica i escultòrica, més com a referència gràfica que com a teoria pròpiament constructiva. Per mitjà dels retaules «a la romana» –Damià Forment a Poblet (1527-29)–; tombes per a la fama –Giovanni Merliano da Noia en el sepulcre de Ramon III Folc de Cardona-Anglesola (1522-25)–; rerecor de la catedral de Barcelona (1519) de Bartolomé Ordónez; i els detalls arquitectònics dels retaules pictòrics –La Mare de Déu del mico (primer quart del segle XVI) de Joan de Burgunya o el Retaule de Sant Feliu (1518-20) del mateix autor–, les formes decoratives i constructives es convertiran en fites a seguir. Malgrat tot, aquest nou llenguatge influí més en la decoració, com es pot veure en el portal de l’església de Sant Miquel (1516) de Barcelona, en el qual, a un seguit d’elements constructius gòtics s’afegeixen detalls classicistes, o en el per desgràcia desaparegut portal de la casa Gralla (1504-20), en el qual l’ornamentació de repertori renaixentista s’aplica amb mentalitat tradicional. És evident que la visió plàstica sense teoria deriva cap a una assimilació de la morfologia però sense una veritable comprensió sintàctica. Estem davant d’un fals classicisme localitzat en les portades però sense correspondència en els elements estructurals de les esglésies, és a dir arcs, voltes, pilastres i, fins i tot, l’espai de la planta. Només els sepulcres, a mig camí entre l’arquitectura i l’escultura, pel seu caràcter de forans –la major part de tallers napolitans–, faran seu el nou classicisme renaixentista.

Més avançat el segle és també probable que la introducció del gust renaixentista en arquitectura tingués molt a veure amb els pintors i escultors.

És conegut el cas del pintor Pere Pau de Montalbergo, recollit per Josep M. Madureu:

«El primer contrato de venta de que nos proporciona noticia la documentación de la época es el que en 27 de octubre de 1580 firmó Petro Paulo de Montalbergo, en reunión de Francisco Testa, mercader de la ciudad de Arezzo, en la Toscana, residente en Barcelona [...] de una bala de grabados o dibujos estampados en Roma la cual formaba un conjunto de tres mil quinientas hojas [...]. Por otro documento posterior calendado, de fecha 16 de Febrero de 1582 [...] Esteban Bogia [...] reconoce a Petro Paulo de Montalbergo, haber recibido [...]un conjunto formado por tres mil ciento cuarenta hojas comunes impresas, y, finalmente, dos obras muy importantes, o sea dos libros correspondientes a otros tantos tratados de Arquitectura, uno llamado “La Bacco” y el otro del que era autor el conocido tratadista Vignola.»

Això demostra el paper difusor del nou corrent tant per mitjà dels gravats com de la teoria arquitectònica. Alhora es pensa que, com ja s’ha indicat, escultura i arquitectura anaven molt unides, sent a vegades difícil de saber on acaba una i on comença l’altra. És aclaridor de veure –com escriu Carbonell– com

«l’escultor Jeroni Xanxo tenia coneixements d’arquitectura, com ho demostren les modificacions del cor (projecte del 1557) i el portal de Santa Maria la Vella de la Seu d’Urgell (contracte del 1559). Avançat el segle XVI, un cop assimilats els principis de l’arquitectura renaixentista, també els fabricants de retaules, els fusters que feien el disseny arquitectònic del moble, eren també considerats entesos en arquitectura. Sabem que alguns d’ells –i podem suposar que la majoria– tenien tractats d’arquitectura.»

La teoria escrita; la teoria viscuda; les traces com a model

De les anomenades tres grans arts –pintura, escultura i arquitectura–, només la darrera no pot viatjar. Així, de les tres vies comunes de penetració d’un nou llenguatge artístic –entenent com a llenguatge no solament la forma sinó també el contingut–: els viatges d’artistes locals a centres generadors d’un nou art; els viatges d’artistes dels centres a les perifèries; i el viatge de l’obra mitjançant el comerç artístic o l’encàrrec, l’arquitectura només es pot basar en les dues primeres.

En el cas de Catalunya, curiosament l’arribada d’arquitectes forans es dóna, com s’ha vist, al primer terç de segle amb Benet Otger, Joan de Tours, Guido Bell-lloc, etc, tots ells dins la tradició gòtica empeltada, a vegades, de detalls renaixentistes. Són, però, mestres de segona fila dins el panorama internacional, incapaços per ells mateixos de donar el pas decisiu cap al nou estil.

Els catalans viatgers són excepció. Només Jaume Amigó, com s’ha vist, viatjà sis vegades a Roma entre els anys 1548 a 1569. A ell cal afegir, dins de la Península, Antoni Carbonell, qui l’any 1541 viatjà a Toledo; i Pere Blai, qui visità Madrid a mitjan any 1597.

Aquests viatgers crearen un repertori visual, que fou ben assumit pels citats arquitectes. Es pensa que l’arquitectura necessita ser passejada per ser ben compresa, ja que l’espai no s’explica per la bidimensionalitat del dibuix. Així, els models italians –arc serlià, finestres termals pal·ladianes, presents també en les termes de Caracalla; el tempietto de San Pietro in Montorio de Bramante a Roma; o el templet d’Herrera en el pati dels Evangelistes d’El Escorial; el joc de pedra grisa i guix blanc, etc. ; en definitiva, l’esperit del classicisme italià– estan presents en aquests tres autors d’una manera, pensem, més viscuda que teoritzada.

Ara bé, també cal pensar que la teoria viscuda té el seu suport i troba justificació en la teoria escrita i dibuixada dels tractats arquitectònics.

Evidentment l’arc serlià o pal·ladià està perfectament descrit en el tractat de Serlio –Regule generali di architettura, traduït al castellà per Francisco de Villalpando (1552)–; alhora el tempietto de Bramante també podia ser conegut pel gravat reproduït en el text de Serlio.

Ja s’ha comentat la importància del text d’aquest teòric italià, juntament amb el d’Il Vignola. No cal insistir més en els exemples teòrics, malgrat que es creu que manca un estudi rigorós sobre la seva influència en la praxi arquitectònica catalana. Exemples esparsos demostren que aquesta teoria estava ben present en molts dels nostres arquitectes. Un exemple escrit: en la traça de la façana de l’església de Sant Feliu de Girona, Llàtzer Cisterna, mestre d’origen francès resident a Girona, afegí una sèrie de notes segons les quals alguns detalls s’havien de fer conforme «està en Vinyoles en l’ordre corintio». Un exemple real: la fornícula serliana, datada de l’any 1562, de l’Hospital de Clergues de Sant Sever al núm.21 del barceloní carrer de la Palla.

Per últim, cal advertir de la importància de les traces d’arquitectura religiosa per mitjà dels mestres tracistes dels diferents ordes religiosos. És evident que a partir de la finalització del Concili de Trento (1563) la febre constructiva del clergat regular i, fins i tot la del secular, fou en augment. Els arquitectes jesuïtes, carmelites, franciscans, etc. , traçaren els plànols dels seus convents i esglésies. És lògic que una mateixa planta i alçat, és a dir un mateix projecte, viatgés amb ells en els diferents territoris on l’orde s’implantés. Es parla així d’arquitectura jesuítica i carmelitana. Tasca a fer és la de relacionar totes les realitzacions d’un mateix orde religiós tant a Catalunya com en la seva relació amb Roma, on estava la casa mare, i amb la resta d’Espanya. El nom del Hermano Bernardo Mathias, tracista de l’església jesuítica del convent de Sant Andreu de la Seu d’Urgell, i presumpte autor dels projectes de les esglésies dels convents de Tarragona i Girona, és un clar exemple d’aquestes relacions. No solament cal parlar de coincidències, sinó d’equivalències o, en la nova terminologia, de donacions.

Etapes i periodització

La pervivència gòtica

És difícil de fixar una cronologia referent als canvis estilístics al llarg del segle XVI. Els trets seran constants, des de l’inici del segle XVI fins a la darreria de segle. De totes maneres, l’anomenada continuïtat arquitectònica serà la que definirà l’edilícia religiosa, malgrat hibridacions o petits canvis ornamentals. La inèrcia de la tradició gòtica farà que la tipologia establerta sigui la medieval.

Com bé apunta Garriga, la continuïtat d’obres paradigmàtiques –catedrals de Girona i Tortosa– farà que la tradició gòtica continuista s’imposi. A aquestes cal afegir esglésies menors, com l’abacial de Sant Salvador de Breda, la dels Sants Just i Pastor i la de Sant Agustí Vell a Barcelona (1507) o la de Santa Maria de Balaguer. Aquesta darrera defineix una tipologia que, derivada de l’època medieval, farà fortuna al llarg del segle XVI: nau única amb absis poligonal de cinc o set panys, coberta amb trams de volta de creueria, amb capelles entre els contraforts. Més endavant es podrà veure com a les esglésies jesuítiques o a les parroquials de l’anomenada «Escola del Camp», aquesta fórmula serà seguida amb variacions. Un exemple primerenc i, alhora, paradigmàtic és la ja citada prioral de Sant Pere de Reus (consagrada el 1543), a la qual cal afegir l’església de Santa Maria de Montblanc (començada el 1528). L’esperit gòtic, entès com una sàvia simbiosi de tradició i utilitat cultural, es palesa en un ampli grup d’esglésies, des de les gironines de Sant Martí d’Empúries (1507-38) o Sant Romà de Lloret de Mar (1509-22), contractada pels mestres francesos Bartomeu Rossi i Pere Capvern, fins a les esglésies parroquials de nova planta, en una de les zones de més gran desenvolupament econòmic al llarg dels segles XVI i XVII. Ens referim al Maresme i, més concretament, a l’església de Sant Genis de Vilassar de Dalt (1511-18); la de Sant Julià d’Argentona (1514-21); Sant Martí d’Arenys de Munt (1531-40), i Sant Iscle i Santa Victòria de Dosrius (1526-cap al 1533). La seva palesa goticitat defineix un tradicionalisme ben assumit en els àmbits constructiu, ornamental i utilitari.

Aquest goticisme es prolongarà al llarg de tot el segle en plena convivència amb les noves formulacions classicistes. Cal afirmar, però, que les formes ornamentals apaivagades del nostre gòtic, fet unit a l’espacialitat diàfana dels espais medievals catalans, faran que el traspàs a les noves formes no sigui traumàtic. Es diria que el nostre classicisme es pot definir com un gòtic auster. Els darrers exemples, veritables antecedents de la depuració classicista d’un Amigó o un Blai, són els diàfans espais de l’església de Montserrat (1560-92) i del convent dels Àngels a Barcelona (1562-66). La primera separa la nau central de les capelles laterals amb arcs de mig punt. Com bé assenyala Garriga,

«Malgrat la coberta gòtica de creueria, s’han traçat de mig punt fins i tot els arcs formers, a més dels doblers i dels que perfilen la cavitat de les capelles i les tribunes.»

Alhora el nou convent dels Àngels i del Peu de la Creu, construït pel mestre Bartomeu Roig, presenta, en el seu alçat, una articulació semblant a la de les esglésies classicistes, malgrat la seva morfologia gòtica. Es diria que li manca la teoria malgrat el seu valor de projecte clàssic. Constatem el valor sever del gòtic català, allunyat de les formes florides. Semblantment, el nostre Renaixement aviat oblidarà els grotescs, candelieri i altres ornaments superficials del Renaixement italià.

L’obra que millor relaciona la tradició gòtica amb el classicisme és l’església de Santa Eulàlia d’Esparreguera (1587-1612), a la qual cal afegir la de Sant Martí de Taià (1574-cap al 1581). Ambdues defineixen un espai arquitectònic que fa seu el llenguatge gòtic però que, en síntesi, serà en la seva articulació el mateix que el de les obres ja plenament renaixentistes: planta de nau única amb capelles entre els contraforts intercomunicades i capçaleres poligonals. Com bé apunta Garriga:

«No cal insistir en l’arrelament de les tradicionals voltes de creueria entre els mestres d’obres i en les reticències a substituir-les per la “romana” volta de canó de mig punt, més simple però encara no experimentada, sobretot en espais d’una certa amplitud. [...] És la hibridació més característica de l’arquitectura catalana al tardà cinc-cents, i a la primeria del sis-cents.»

Encara dins un tradicionalisme goticista hi ha les esglésies del Sant Esperit de Terrassa (1574-1616) de Pere Pomés, Mestre Magí i Antoni Mateu, i l’església de Sant Joan de Valls (1570-83) de Bartomeu Roig, pare i fill.

A un nivell més alt, capítols catedralicis, cal parlar del tradicionalisme tortosí enfront de la renovatio tarragonina, on com s’ha comentat, Jaume Amigo, de la diòcesi de Tortosa, treballà per al capítol de la Seu de Tarragona. La tasca constructiva no volgué apartar-se de la traça gòtica de Bernat Dalguaire del 1346. Així els trams de volta de la nau seguiren la tradició medieval, semblantment a com ho feren, fins al començament del segle XVII, els constructors de la catedral de Girona.

Classicisme i Contrareforma

La importància dels jesuïtes a partir del Concili de Trento, tant en el terreny de la doctrina com en el més concret de l’arquitectura religiosa, palès en el paradigmàtic exemple de l’església d’Il Gesù de Roma, ha portat a parlar d’una manera genèrica d’arquitectura jesuítica. Si bé és obvi que l’espai de culte es conformarà d’una manera similar en les esglésies dels diferents ordes religiosos i, fins i tot, les parroquials, el terme jesuític, o si es vol espai congregacional, es considera força adient per definir un seguit d’obres que fan seves les indicacions de la nova litúrgia posttridentina o contrareformista. Cal pensar també que la primera església que recull l’esperit contrareformista és la citada dels jesuïtes, projectada per Jacopo Barozzi da Vignola l’any 1568, sota el mecenatge del cardenal Alessandro Farnese. Es veu en el seu esquema una clara connexiió amb el temple albertià de Sant’Andrea de Màntua i, alhora, amb la tradició espacial del gòtic meridional, raó que es pot explicar per l’origen de Francesc de Borja, qui a més del gòtic valencià devia conèixer el català, a causa de la seva estada a Barcelona, com a virrei, l’any 1542. Fou Francesc de Borja, tercer prepòsit de la Companyia de Jesús qui, amb la seva tenacitat, aconseguí la realització de l’església romana.

L’esquema planimètric s’escau perfectament a la nova orientació litúrgica: espai ample de la nau principal que doni màxima cabuda als fidels per assistir a la litúrgia de l’Eucaristia i la predicació; capelles laterals intercomunicades dedicades a l’oració i a la devoció de les diferents advocacions; tribunes sobre les capelles laterals, que comuniquen amb el col·legi, i serveixen de llotges per als fidels d’una certa categoria social, que solien quedar aïllats mitjançant unes gelosies. La planificació d’Il Vignola s’avança en nou anys a les recomanacions fetes per l’arquebisbe de Milà Cario Borromeo, paradigma de la Contrareforma, qui en les seves Instructiones fabricae et supellectilise ecclesiasticae (1577) recomanava que els espais de culte fossin prou amplis per poder acollir còmodament tots els feligresos, tant els habituals com els que ocasionalment pogueren assistir a les solemnitats, arribant a fixar l’espai per a cada fidel: un cos i vuit polzades per cada costat. Alhora, una certa imposició de manca de riquesa –llegiu decoració– interior i exterior afavorí el nou codi classicista.

Garriga creu que la primitiva església jesuítica de Betlem a Barcelona, beneïda pel bisbe auxiliar de Tarragona, Francesc Roures, el 19 de juliol de 1555, de dimensions reduïdes i traça gòtica, tenia tribunes sobre les capelles, pas de comunicació i arcs faixons de mig punt sobre pilastres adossades. Aquest model, de fortes semblances amb II Gesù, s’emmiralla en la tradició gòtica –Santa Caterina de Barcelona perfora els contraforts per comunicar les capelles; i la catedral de Barcelona, juntament amb les esglésies dels convents de Montsió i de les Magdalenes, redueixen l’alçada de les capelles laterals i damunt seu obren unes tribunes–, malgrat que introdueix una nova morfologia tendent a una més gran articulació del motlluratge tant horitzontal com vertical. El primer forma un entaulament complert sobre les impostes i el segon crea una sèrie de pilastres adossades en correspondència al lliurament dels arcs doblers o faixons de la volta, és a dir adossades als contraforts que defineixen les capelles.

Les esglésies jesuítiques fundades a Tarragona i Girona segueixen un esquema semblant. El Col·legi-Noviciat de Tarragona fou fundat pel cardenal Gaspar Cervantes de Gaeta, l’any 1574. L’església, avui de Sant Agustí, fou beneïda l’any 1584, malgrat que Bosch creu que la construcció definitiva és quelcom posterior. La seva semblança amb II Gesü és evident: una sola nau, sense creuer, amb sis capelles laterals per banda comunicades entre si, tribunes sobre les capelles, i cor alt als peus; tots els arcs de mig punt; les voltes de les capelles són per aresta romana, la de la nau és de canó amb llunetes i la del presbiteri adopta forma de petxina; l’alçat és articulat per un ordre de pilastres corínties i una poderosa cornisa que recorre la nau per sobre les tribunes. A excepció del cor alt, l’ordre compost de les pilastres de l’església romana, i la manca de creuer, tot fa pensar en II Gesù. La manca de cúpula unida a tot l’anterior presenta l’església de Tarragona com una prefiguració de l’església de Betlem. O és la primitiva església barcelonina un model reduït d’aquesta?

El Col·legi de Sant Martí Sacosta a Girona és l’altra construcció important dels jesuïtes en un primer estadi cronològic. La seva planimetria és semblant a la de Tarragona: nau única sense creuer i amb capelles laterals entre els contraforts comunicades entre si. La volta és de canó amb llunetes, dividida en trams per arcs faixons que imposten sobre una cornisa d’ordre corinti de pilastres planes. Només la manca de tribunes sobre les capelles i l’absència de cor alt la diferencia de l’anterior.

Malgrat que ja endinsada cronològicament en el segle XVII per la seva articulació i espacialitat, cal estudiar ara l’església i col·legi de Sant Andreu de la Seu d’Urgell. Bosch apunta que el Hermano Bernardo Mathias, citat a la manuscrita Historia del Col·legi com a «buen architecto» i «superintendent» de l’obra de l’església, és a dir tracista, podria ser alhora l’autor dels projectes de Tarragona i Girona.

Dins d’aquesta línia es poden citar esglésies d’altres ordes religiosos, que feren seus els postulats de la tradició gòtica catalana, hibridats amb el nou llenguatge cultual posttridentí i amb la rigidesa del classicisme renaixentista. A títol d’exemple es poden esmentar l’església de Sant Francesc de Paula de Granollers, del convent dels mínims fundat l’any 1578; l’església homònima de Barcelona (1597-1608); les esglésies dels carmelitans descalços dels convents de Sant Josep de Barcelona (1586-93) i Mataró (1590-1603) i l’església del convent de Sant Agustí de la Selva del Camp (1598-1623/26), en part lligada a la praxi arquitectònica de Pere Blai i l’anomenada «Escola del Camp» de Tarragona.

Són els ordes religiosos –la febre constructiva dels quals s’analitzarà més endavant–, juntament amb obres parroquials o dels capítols catedralicis, els que introduiran el nou llenguatge classicista i la nova proposta cultual posttridentina.

L’«Escola del Camp» de Tarragona

Com bé recorda Carbonell, un dels màxims estudiosos de l’anomenada «Escola del Camp», fou Joan Francesc Ràfols qui fa més de cinquanta anys donà aquest nom

«a un reduït grup d’arquitectes i constructors, centrat, bàsicament, en les figures de mossèn Jaume Amigó i de Pere Blai, que en les seves obres manifesten la voluntat d’assimilar, d’una manera clara i decidida, fórmules del Renaixement italià i preceptes del llenguatge clàssic. De fet, l’arquitectura de l’“Escola del Camp” representa la primera temptativa seriosa i sistemàtica –i susceptible de continuïtat– d’aplicació d’esquemes arquitectònics classicistes a Catalunya, tot i el manteniment d’algunes solucions tradicionals.»

Aquest estudiós, en la seva sintètica introducció del catàleg «L’Escola del Camp» i l’arquitectura del Renaixement a Catalunya, fa un seguit de reflexions que creiem oportú refermar. En primer lloc, la constatació d’un italianisme autodidacte de professionals i afeccionats, que més tard institucionalitzarà el gremi i convertirà les traces en proves decisives en els exàmens de mestria. En segon lloc esmenta la, ja comentada, circulació de tractats d’arquitectura, que no solament serviren d’exemple visual, sinó que en part feren canviar el llenguatge contractual, afegint les paraules balustres, frisos, vases, capitells, metopes, «trillifos», etc. dins una terminologia clàssica. És curiós que un dels màxims representants d’aquesta escola, Jaume Amigó, homine pertissimo en matèria d’arquitectura, no fos mestre de cases. A ell, però, es deu que un magister domorum com Pere Blai excel·lís com a tracista, convertint-se en paradigma de l’arquitectura classicista. Abans de continuar en l’anàlisi d’aquest corrent arquitectònic, cal assenyalar l’existència de coincidències amb les propostes de l’arquitectura conventual contemporània. Ambdues d’una manera semblant trencaran amb la tradició gòtica, però es creu que per motius diferents. Els ordes religiosos per un interès cultual. Els membres de l’«Escola del Camp» per un interès culte. Encara que seria il·lògic no veure dependència entre l’interès de l’església posttridentina per una arquitectura utilitària, hom pensa que tant Amigo com Blai utilitzaren els interessos religiosos per a les seves formulacions practicoteòriques. És aquí on rau, es creu, la importància de la seva proposta. I a més els seus espais serviren a la nova litúrgia.

Característiques arquitectòniques

De l’anàlisi de l’arquitectura religiosa dels membres de l’«Escola del Camp» –Capella del Santíssim (1580/82-1592), i capelles de Sant Joan i Sant Fructuós (1592-1612) de la Seu de Tarragona; església parroquial de Sant Andreu (1582-1782) i claustre del convent dels Agustins (1632-38) de la Selva del Camp; església parroquial de Sant Jaume (1584-1590/95) i ermita de Santa Magdalena (1583-1603) d’Ulldemolins; església de l’Assumpta (1585-95) d’Alcover; església de Sant Jaume (1634) de Tivissa; església parroquial de Santa Maria (1600) de Cornudella, i capella de la Pietat del Santuari de Paretdelgada a la Selva del Camp–, es poden deduir una sèrie de trets que demostren la seva aposta pel classicisme.

Aquestes característiques són:

• Nau única sense transsepte, amb capelles laterals comunicades entre els contraforts (Ulldemolins, Cornudella i La Selva).
• Introducció de la cúpula amb tambor (capella del Santíssim de la Seu de Tarragona i església de Sant Andreu de la Selva del Camp).
• Galeria alta amb tribunes comunicades entre els contraforts (Ulldemolins i la Selva).
• Utilització dels ordres clàssics. Predomini d’un híbrid entre el dòric i el toscà, a més del corinti, compost i, rarament, el jònic.
• Bicromia de materials: blanc del parament i gris de la pedra del motlluratge.
• Austeritat decorativa.
• Arc serlià (capella del Santíssim de la Seu de Tarragona i església de Sant Andreu de la Selva del Camp).
• Finestres termals o tripartides (capella de Sant Joan i Sant Fructuós a la Seu de Tarragona).

Els artífexs

L’«Escola del Camp» de Tarragona està definida per dos noms: Jaume Amigó i Pere Blai. El primer, rector de Tivissa, des del 1574 fins a la seva mort pels volts del 1594, a més de tracista fou visurador d’obres i conseller de projectes a la Seu de Tarragona. Com s’ha comentat, fou un autodidacte que va saber sintetitzar els seus coneixements de la teoria apresa en els tractats d’arquitectura amb la seva visió directa dels models romans arran de la seva estada a la ciutat dels papes. Els seus projectes realitzats a la Seu són, en el camp de l’arquitectura, la gran transformació de l’antic refetor canonical en capella del Santíssim (1580-82) i la col·laboració en la capella de Sant Francesc (cap al 1580). Fora de Tarragona, elaborà, amb Pere Blai, la traça de la parroquial de la Selva del Camp (1582) que li serví de model a Ulldemolins (1583) i a l’ermita de Santa Magdalena de Montsant (posterior al 1584). Amb tota probabilitat feu el projecte de reforma de l’església de Tivissa (cap al 1588), amb la façana realitzada l’any 1634. Hi ha més dubtes en l’atribució del projecte de la parroquial de Cornudella (cap al 1570), que més versemblantment –segons Garriga– pertany a Pere Blai (1599).

Pere Blai, fill d’una nissaga de mestres de cases originaris de Tremp, va néixer a Barcelona el 1553 i va morir-hi el 1620. Contràriament a Jaume Amigo va accedir a l’arquitectura, no des de la teoria, sinó des de la praxi. La seva col·laboració amb aquest feu que en ell es fonessin les dues virtuts de l’arquitecte: bon tracista i millor constructor.

La seva primera intervenció en l’arquitectura religiosa fou a la fàbrica de la parroquial d’Alcover; més tard col·laborà amb Amigo a la capella del Santíssim de la Seu de Tarragona, fet que feu que fos anomenat mestre d’obres major de la Seu i supervisor d’obres vinculades a la diòcesi, com les esglésies de Valls (1583), Ulldemolins (1587) i Riudoms (1588).

La seva obra mestra és l’església de Sant Andreu de la Selva del Camp (1582-1640), amb la col·laboració d’Amigó. Tanmateix, projectà la reforma de l’església de Sant Pere del Puig (1588) i a la Seu de Tarragona la capella dels Sants Cosme i Damià (1589) i les capelles de Sant Joan i Sant Fructuós promogudes per l’arquebisbe Joan Terés (1592).

Arran de l’encàrrec pel palau de la Generalitat projectà el 1596 la nova capella de Sant Jordi, a la qual seguiren la traça del santuari de Paretdelgada (1600); l’església d’Igualada (1601), bastida per Rafael Plansó i per Pau Ginestar, i la capella cupulada de Sant Ramon de Penyafort a l’església de Santa Caterina de Barcelona (1602).

Sense la certesa del document, se li atribueixen el claustre conventual de Sant Agustí de la Selva del Camp (1598), la parroquial de Cornudella (1599) i l’enderrocada capella de la Immaculada d’Alcover.

La realització d’una teoria: les obres

Definides les característiques generals i els autors, només resta parlar de les realitzacions. Coherents amb el nostre discurs, aquí només es parlarà de les obres de nova planta, que en si mateixes defineixen el nou corrent estilístic classicista. Es tracta de l’església de Sant Andreu de la Selva del Camp i la de Sant Jaume d’Ulldemolins.

La Selva del Camp, a iniciativa del Consell de la vila, afrontà la construcció d’una nova església parroquial dedicada a Sant Andreu. Els documents atribueixen indistintament la traça a Jaume Amigó i Pere Blai. El 10 de novembre de 1582 es col·locà la primera pedra «de la nova església que la vila de la Selva ha determinat fer en lo mateix lloch de la iglesia vella.» Blai es va comprometre a realitzar en set anys un terç de l’obra, és a dir, la capçalera i dos trams amb les corresponents capelles. Acabada la primera fase dins els terminis previstos (1589), les obres continuaren amb interrupcions més o menys llargues fins a mitjan set-cents sota la direcció dels mestres Castillo de Montalbán (1616), Joan Vaguer (1618), Josep Arbell (1637) i Pere Mateu (1640), el qual acabà de cobrir la volta i tancà la façana interior. El 1782 es bastí un cor provisional, que ha restat definitiu. L’exterior ha esdevingut inacabat en la teulada, cúpula, campanar i façana principal.

La tradicional nau única amb capelles entre els contraforts va rebre una versió innovadora: capçalera quadrada –flanquejada per dues sagristies, que mantenen la forma rectangular del conjunt–, coronada amb una cúpula lleugerament el·líptica –juntament amb la de la capella del Santíssim de la Seu tarragonina són les primeres sobre tambor de la Catalunya renaixentista– separada de la nau per un arc triomfal, i alçat lateral amb tribunes sobre les capelles. Sobresurt el caràcter ja rotundament clàssic de l’alçat i les cobertes, com també la comunicació de tots els espais secundaris entre si –tribunes, cor, capelles, sagristia, presbiteri– que permet la lliure circulació entorn de la nau. Els materials, arrebossat i pedra, remarquen visualment la distinció mur/estructura.

Les articulacions murals presenten una superposició de dos ordres de pilastres –dòric l’inferior i tosca el superior–. El primer ordre té un entaulament complet que cenyeix tot el cos de l’església d’una manera contínua, el qual fa d’imposta a l’arc triomfal del presbiteri, d’ampit a les tribunes i de basament al segon ordre de pilastres. La volta de la nau és de canó de mig punt amb llunetes sobre finestres quadrades, dividida en sis trams per arcs faixons; capelles i tribunes es cobreixen amb volta de canó de mig punt; les dues sagristies, una amb volta de canó i l’altra a quatre vents.

L’església d’Ulldemolins segueix la traça de la de la Selva del Camp. Projectada per Jaume Amigo, fou construïda per Joan Sanç i García de Licergarate entre el 1584 i el 1595. Amigó adaptà el projecte a un espai més reduït, fet que comportà que, les sis capelles per banda de la Selva es convertissin en quatre. Alhora el presbiteri perd una de les característiques més invariants de la Selva: la cúpula sobre tambor. No obstant això, la proporció ample-alt de la nau és la vitruviana de 3 x 5, «la mateixa –segons Garriga– que en ample-llarg retrobem al rectangle on s’inscriu l’entera planta i una de les preferides de Palladio i altres cinc-centistes italians perquè, segons Rudolf Wittkower, responia a la tan apreciada consonància musical de la sisena major.»

Encara més reduïda d’escala és la traça de l’ermita de Santa Magdalena de Montsant. De les portades, façanes, claustres, capelles, etc. , se’n parlarà més endavant.

L’esclat de l’edilícia religiosa

Nous convents; noves esglésies

La reforma tridentina potencia el paper dels ordes regulars i seculars. Ja s’ha analitzat l’embranzida de les construccions jesuítiques a la darreria del segle XVI, a les quals caldrà afegir les dels ordes religiosos ja arrelats en el conjunt de l’Església catalana.

Bosch, al marge de les dues conventuals, basa la seva teoria d’un creixement constructiu en raons de tipus demogràfic, al qual nosaltres afegim una accentuada pietat posttridentina, potenciada per les seus episcopals i les confraries. Cal recordar que una de les divises de la prèdica contrareformista era la d’incidir en el sentiment, no pas en la raó. Els exemples ressenyats per l’esmentat historiador són il·lustratius. A Valls, el 1569, la universitat adquirirà la consciència que l’església «és tan estreta y misarable que noy podem estar», que molta gent que acudia als oficis havia de «restar defora sens poder intervenir en los officis divinals, sermons i professons.» Altrament, en força ocasions, l’increment de la població exiigia no tan sols la renovació del temple, sinó la segregació parroquial i l’aixecament d’un nou edifici, com és el cas dels barris mariners de pobles del Maresme: Sant Vicenç de Montalt (on els veïns feien constar la incomoditat de traslladar-se a Sant Andreu per oir missa), a Vilanova de Palafolls, Santa Maria d’Arenys, etc.

L’estudi de les cases de religiosos a Catalunya, fet per Gaietà Barraquer i Roviralta, ha estat ampliat, amb documentació d’arxiu, per Carbonell. Basant-nos-hi, analitzarem la tasca constructiva del darrer terç del segle XVI.

Entre els convents masculins cal esmentar els dels agustins. Sant Agustí Vell a Barcelona és un dels primers que presenta a la seva església el cor alt i les tribunes sobre capelles laterals, en aquesta ocasió només a un costat; els convents de Sant Agustí a Igualada, Girona i Torroella de Montgrí iniciaren les seves obres a la darreria del segle XVI, igual que el ja citat, de la Selva del Camp, el de Tàrrega i el de Perpinyà. Els benedictins, a Montserrat, remodelaren al llarg del segle XVI el convent i l’església. Aquesta, començada per l’abat Bartomeu Garriga el dia 11 de juliol de 1560 i beneïda el 2 de febrer de 1592, està poc documentada. De nau única, conserva encara l’espai original, gràcies a una intervenció recent. Com la majoria d’esglésies de final del segle XVI no té transsepte, i articula els laterals amb sis capelles per banda. L’alçat té dos pisos, el de les capelles i el de les tribunes superiors. L’absis té forma poligonal de set panys i el cor alt ocupa dos trams de la nau. És a dir, a l’esperit gòtic afegeix una nova proposta classicista: ordres de pilastres planes corínties. Ara bé, com bé apunta Carbonell, podria tractar-se d’addicions sis-centistes, ja que se sap que l’any 1669 Joan d’Àustria feu una important almoina, uns 4000 escuts d’or, per decorar –les cròniques diuen daurar– tota l’església.

Els caputxins, orde d’una gran austeritat, s’instal·laren aviat a Barcelona –convent de Santa Eulàlia de Sarrià i convent de Montcalvari als límits de Gràcia–; a Valls –santuari de la Mare de Déu del Lledó–; a Sant Boi de Llobregat –convent de la Visitació–; a Perpinyà –convent de la Santíssima Trinitat–, i a Girona –convent de la Mare de Déu de les Ermites–. Un dels ordes més important en l’àmbit de la construcció, no solament a Catalunya, sinó arreu de la Península fou el dels carmelites. Avui gràcies a Carme Narváez es pot saber, no solament intuir, de la seva importància, tan o més gran que la dels jesuïtes, al llarg dels segles XVI i XVII. És el recurrent Barraquer qui ens informa de les seves actuacions arquitectòniques. Obre la llista el convent del Carme de Barcelona, primera de les seves fundacions de data 1293; però, pel que fa a actuacions cinc-centistes, el primer és el convent dels Carmelites d’Olot, fundat l’any 1565 i en el qual participà el mestre francès Llàtzer Cisterna, actiu a Girona en la vignolesca traça de la façana de Sant Feliu. L’església del santuari de Santa Maria de Salgar, situat en una gran balma oberta a l’estret de Salgar, a Lleida, fou reformada en llenguatge renaixentista a la segona meitat del segle XVI. Els carmelites descalços s’instal·laren a Barcelona i a Mataró al final del segle XVI, on fundaren’els convents de Sant Josep a la Rambla barcelonina i a la capital del Maresme.

Els dominicans, a la segona meitat del segle XVI, iniciaren reformes en el convent de Santa Caterina, fundat a l’inici del segle XIII. Exemple per desgràcia desaparegut és el convent i església de la Mare de Déu del Roser de Ciutadilla. Barraquer, que la visità el 1906, descriu l’església: una sola nau sense capelles laterals, però amb creuer, característica poc freqüent en l’arquitectura religiosa catalana del segle XVI.

L’orde dels franciscans feu petites intervencions, com la que documenta Carbonell d’una capella o la porta d’una capella al convent de Santa Maria de Jesús de Barcelona. Tanmateix, en l’església del convent-col·legi de Sant Tomàs de Riudeperes a Vic, s’afegiren tres capelles comunicades entre si, cobertes amb volta de creueria (1560) i més tard, l’any 1564, es tornà a treballar a l’església amb l’afegit de la sagristia i obres d’ornat i culte.

Entre els convents femenins també estudiats per Barraquer i Carbonell, només es pot esmentar el de Santa Isabel d’Hongria, vulgo Elisabets, a Barcelona; el de les Beates de Sant Francesc, amb una església d’una sola nau amb tres capelles laterals per banda i amb una portada rectangular emmarcada per pilastres corínties i frontó (cap al 1574); i el de les dominicanes de Nostra Senyora dels Àngels i Peu de la Creu, amb església d’un gòtic tradicional: una sola nau amb capelles laterals i tribunes, nàrtex sotacor, absis poligonal de cinc panys, voltes de creueria, arcs apuntats –excepte els doblers de mig punt, i els d’entrada a les capelles, rebaixats–. Dins el nou estil, hibridacions al marge, cal situar la porta principal, rectangular i emmarcada per dues columnes estriades d’ordre jònic i frontó rectangular.

Parroquials de nova planta

Dins la tipologia esmentada, amb petites variacions en el joc de capelles i en el tipus de coberta, ultra les seves dimensions, la descripció de la planimetria de la desapareguda parròquia de Santa Eulàlia situada a l’Hospitalet de Llobregat (1580), ens dispensa d’una farragosa i repetitiva descripció de les nombroses esglésies de nova planta del darrer terç del segle XVI. La planta de la parròquia de Santa Eulàlia era la tradicional, de nau única sense transsepte i amb capelles laterals. La nau era coberta amb voltes de creueria que recolzaven sobre un entaulament seguit. El llistat de les esglésies parroquials edificades de nou «a la romana» o seguint tipologies gòtiques –cal recordar les similituds espacials entre les unes i les altres, que ja s’han indicat abans–, mostra la gran activitat constructora fruit de la ja citada alta demografia i l’accent de la pietat popular posttridentina. D’una manera cronològica hi ha les esglésies de Vallmoll (1562), Cassà de la Selva (cap al 1564), Vila-seca de Solcina (cap al 1570), Valls (1570), Tona (1570), Sant Just Desvern (1571), Fortià (1573), Mont-roig (1574), Taià (1574), La Pobla de Montornès (1575), Bellpuig d’Urgell (1576), Sant Cebrià de Vallalta (1577), Alcover (1578), Canet de Mar (1579), Martorell (1579), Castellbisbal (1580), Vilalba dels Arcs (1580), Sant Feliu Sasserra (1581), Sant Pere de Vilamajor (1581), La Selva del Camp (1582), Riudecanyes (1582), Ulldemolins (1584), Tivissa (1588), Premià de Dalt (1588), Santa Maria d’Arenys de Mar (1589), Sant Pol (1590), Sant Vicenç de Montalt (1591), Cerdanyola (1593), Prat de Llobregat (1593), Lliçà de Vall (1594), Santpedor (1596), Esparreguera (1597), Riudoms (1599) i Roda de Berà (cap al 1599).

Reformes i ampliacions: síntesi entre novetat i tradició

La febre constructiva, i alhora una sèrie de necessitats cultuals i representatives, feren possible l’acabament de catedrals, ampliacions d’obres medievals i afegits de capelles dins les fàbriques de les seus i col·legiates.

Curiosament, a Catalunya no es construí cap catedral al llarg del segles XVI i XVII. Caldrà esperar al segle XVIII per poder parlar de noves seus: la de Lleida i la de Vic. Ara bé, moltes d’aquestes obres senyeres del món gòtic restaven inacabades. La majoria, però, seguiren en el seu procés constructiu amb la tradició gòtica. Només la catedral de Tarragona introduí el nou llenguatge classicista de la mà dels arquitectes de l’«Escola del Camp».

La catedral de Girona respectà la primitiva traça gòtica en el tercer tram de volta de la nau, realitzat per Joan Balcells entre el 1577 i el 1580. La construcció del quart i darrer tram, com ha donat a conèixer Dora Santamaria, fou dirigida per Joan Balcells el Jove i Josep Ferrer entre el 1603 i el 1606. L’aposta per la tradició es troba en el capítol de Tortosa, que s’esforçà a acabar la catedral seguint fil per randa el projecte gòtic de Bernat Dalguaire. El tercer tram de volta s’acabà l’any 1566, però raons econòmiques –l’any 1592 el capítol demanà ajuda al rei per poder prosseguir la fàbrica «que queda muy imperfecta por no llegar sinó hasta la mitad del coro»–, no ho feren possible. Anticipem que la coberta amb el quart i cinquè trams no s’acabà fins a l’any 1780. Això sí, fidel a la traça inicial medieval. Tanca aquests primers exemples d’acabament d’obres, la coneguda com a Seu, en realitat col·legiata, de Santa Maria de Manresa on, a causa d’un accident, caigué l’últim tram de volta de la nau central. L’any 1548 es va refer.

Entre les ampliacions d’edificis medievals, per necessitats de culte i pel ja esmentat augment demogràfic, cal ressenyar la reconstrucció de l’església romànica de Torà de Riubregós, sota l’advocació de Sant Gil, en un sistema híbrid de gòtic i Renaixement. Apuntem aquí l’interès que té l’estudi de les ampliacions d’obres medievals no solament a la darreria del segle XVI sinó també al llarg de l’anomenada època del Barroc. Marià Marín està elaborant una tesi doctoral sobre les Modificacions barroques sobre estructures precedents. Arquitectura i Urbanisme al bisbat de Solsona, 1593-1750. Escriu aquest autor:

«Un bisbat nou per manament reial, al servei de Trento i contra la penetració herètica estrangera, en una zona de muntanya, de tradició artística romànica i gòtica en ple XVI i XVII, es veu convulsionat per l’entrada apoteòsica –si hem de fer cas del seu èxit i expansió– i total de les noves formes artístiques. Però no és només això: en aquest esdevenir apareixen com a fonamentals els bisbes il·lustrats, l’economia emergent i preindustrial, la reorganització gremial i l’associacionisme dels confrares, la nova religiositat i l’empenta constructiva derivada tant de necessitats espirituals com demogràfiques i de poder.

»L’àmbit territorial que ens ocupa –àmbit geogràfic, episcopal i artístic– ve a demostrar el que entenem com a tesi fonamental del nostre treball: l’art del Barroc és més important (tant en nombre com en capacitat de creació) en la invenció i multiplicitat de recursos per dur a terme les modificacions que li calen en edificis precedents (tot respectant-los malgrat les reformes], que no pas en la construcció d’edificis de nova planta copiant o adaptant models italians o francesos.»

Subratllem que les intervencions són respectuoses amb els edificis preexistents. Es tornarà, en capítols posteriors, sobre el tema.

Les capelles són sens dubte les que marquen millor una evolució des del gòtic fins al classicisme. Veritable resum d’aquest tipus d’arquitectura és la catedral de Tarragona, que no solament construí capelles al segle XVI sinó que, com si volgués ser un mostrari de l’evolució de l’art, continuà al segle XVII –capella de la Concepció– i al XVIII –capella de Santa Tecla–. Del període que ens ocupa són les capelles bessones de Santa Magdalena i de l’Anunciata (1520-25), encarregades per l’arquebisbe Pere de Cardona i construïdes per Anton Bell-lloc, i les petites capelles del rerecor pagades, al començament del segle XVI, pel Canonge Barceló, i les dues capelles del claustre, la de Sant Salvador i la de Santa Magadalena a la tercera dècada del cinc-cents, en estil gòtic.

L’aposta pel nou estil classicista vingué de la mà de l’humanista arquebisbe Antoni Agustí, qui encarregà a Amigo la realització de la capella del Santíssim (1580/82-92). Col·laborà amb ell Pere Blai, qui traçà per a l’arquebisbe Joan Terés les capelles bessones de Sant Joan i Sant Fructuós (1592-1612).

Fent un breu repàs de les obres afegides a les catedrals, cal parlar de l’avantsala capitular (1547) de la Seu Vella de Lleida, obra del basc Lope d’Arrue, mestre major de la catedral, ajudat en la decoració grotesca per Domingo Gayarre i Joan de Sobralde. A la Seu d’Urgell es construí la nova sagristia, projectada el 1560. A Solsona es construí la nova capella de la Mare de Déu del Claustre, just a l’inici del sis-cents.

Al marge de les obres afegides a fàbriques gòtiques de les seus, una de les esglésies amb més intervencions fou la del convent dominicà de Santa Caterina de Barcelona. Acabada pocs anys després del 1275, a partir de l’inici del segle XVI s’hi iniciaren una sèrie de reformes i addicions de caràcter gòtic, conegudes gràcies al Lumen Domus del convent. L’any 1529 el mercader barceloní Bartomeu Fàbregues sufragà la capella de la Nativitat; cinc anys després s’adequà la capella de la confraria de capellers, a les quals s’afegiren l’imponent cor alt (1545) i un nou sagrari, darrere l’altar major, dissenyat per Montserrat Santacana. A banda de modificacions a capelles preexistents, se’n construïren de noves, aprofitant terreny lliure del carrer. La més important, dins el nou esperit classicista, fou la de Sant Ramon de Penyafort, traçada per Pere Blai (1602), qui també contractà la de Sant Domènec (1604). Per últim, cal esmentar la capella del Roser (1565-67), una de les primeres d’aquesta advocació mariana a Catalunya, abans fins i tot de la batalla de Lepant (1571), fita històrica que inicià la devoció del rosari, patrocinada pels dominicans enfront de la devoció a la Immaculada dels franciscans; i la de Sant Jacint a la darreria del segle XVI.

Exemples esparsos són les capelles de la Mare de Déu del Remei (1540), al convent trinitari de la Santíssima Trinitat de Barcelona, i la del Roser, del convent franciscà de Santa Maria de Jesús de Barcelona, iniciada l’any 1577 per Antoni Capmàs, de planta vuitavada, semblant a la de la parroquial de Sant Pere de Rubí, iniciada poc més tard. Digne colofó d’aquesta tipologia és la capella nova del palau de la Generalitat (cap al 1597-1617/19) de Pere Blai. De planta rectangular, s’estructura en tres naus, a la manera d’una planta saló o hallenkirche. Curiosament ara compleix el paper de saló: el Saló de Sant Jordi.

Individualitats amb caràcter

Per finalitzar el nostre recorregut pel segle XVI, cal analitzar solucions parcials, malgrat que inserides en el conjunt de les arquitectures religioses. Ens referim als claustres, portals i campanars. De l’anàlisi dels dos primers, en especial a partir de la meitat del segle XVI, es podran deduir uns trets classicistes que acabaren definint-se a mitjan centúria posterior.

Després d’uns inicis gòtics, com el ja esmentat claustre del convent de Sant Bartomeu de Bellpuig (cap al 1520) i el de Sant Agustí Vell de Barcelona (1556), la praxi arquitectònica adoptà el lèxic classicista. Així, del gran nombre de claustres construïts, destaquen pel seu valor arquitectònic el del convent de la Mercè de Vic (1580) i el del convent de Santa Caterina de Barcelona (1583), i el sobreclaustre i el «claustró» (cap al 1580) del monestir de Sant Cugat. Però per damunt de tots aquests s’ha d’esmentar el del convent del Carme d’Olot (1603) de Llàtzer Cisterna, i analitzar el del convent dels Agustins de la Selva del Camp. La seva importància rau en el fet que malgrat ser construït a partir del 1632, sota la direcció de Joan Vaguer, successor de Pere Blai en la direcció d’obres de l’Església, és de ben segur que la traça és del mestre barceloní i, possiblement del començament del segle XVII. Malgrat que només hi ha construïts dos dels quatre costats, podem fàcilment fer-nos idea del que hauria estat tot el conjunt. La seva estructura –cada ala s’articula en dos pisos: l’inferior amb sis arcades i el superior amb dotze arcs, de manera que cada arc inferior es desdobla en dos al pis superior–, s’anticipa a altres exemples barcelonins, com el del claustre del convent de la Mercè (1637-51) de Jaume Granger i el pati de la Casa de Convalescència (1675-78) d’Andreu Bosch i Josep Juli. Resta pendent la incògnita de la relació amb el claustre del convent del Carme a Barcelona, datat pels volts del 1608. A aquest fet cal afegir que, com que la galeria alta d’arcs doblers fou construïda l’any 1674, la raó de causa i efecte pot invertir-se a favor dels exemples de Barcelona. Només la traça i el document donarien la solució, malgrat que la tipologia queda fortament arrelada com a invariant de l’arquitectura catalana del segle XVII.

L’exterior de les esglésies és comunament massís, com una caixa; fins i tot de vegades es relaciona amb el sentit defensiu de l’arquitectura civil. Més depurada i d’accent classicista és la façana d’Ulldemolins, amb la sàvia simbiosi de la portada amb la resta del parament de la façana, i la magnífica façana retaule d’Alcover. Dins les façanes, encara no del tot definides al segle XVI, destaca la portada. Ultra l’híbrida, ja comentada, de Sant Miquel a Barcelona (1516), avui a l’església de la Mercè, a mig camí entre el gòtic i rornamentació renaixentista –pensem que una portada és en definitiva un petit retaule escultòric–, la majoria d’actuacions inclouen el nou llenguatge classicista. Sense oblidar l’heterodoxa portada de l’església de Bordils, començada el 1561, que combina bustos clipeats amb pinacles de tradició gòtica, ens hem de centrar en exemples ja evolucionats. La portada de la parroquial de Sant Miquel d’Alcanar recorda la del convent i església de Sant Jordi i Sant Domènec de Tortosa, amb l’ús d’ornamentació grotesca i entaulament sobre tres fornícules coronades per frontó triangular. A aquesta cal afegir la de la parròquia de Santa Eulàlia de l’Hospitalet de Llobregat; la de Sarroca (1550), atribuïda als mestres aragonesos-lleidatans del cercle de Lope d’Arrue i Gil de Medina, i semblant a la de l’avantsala capitular de la Seu Vella de Lleida; les portes «a la romana» de Sant Just Desvern, Prat de Llobregat i capellà de Sant Cristòfol de Barcelona; la de Prades, i, sobretot, la del convent dels Trinitaris de Barcelona i les de Sant Feliu i Sant Martí Sacosta a Girona.

La portada del convent barceloní de la Santíssima Trinitat, segons recull Madureu, s’havia de fer

«conforme a una trassa romana, la qual està en poder de dit reverend Pare Ministre, la qual portada a de ser dorica, conforme a dita trassa, ab sos rebats i revoltes, conforme a us de bon mestre, y dintre lo frontispici un encasament tant gran com se pugue fer, per a posar una imatge de Nostra Senyora, y picar, y assentar dita portada, y fer tota la paret d’altària de nou canes, y los rebats y reboltes han de ser de pedra picada [...].»

L’excol·legiata de Sant Feliu de Girona data en la seva major part dels segles XIII i XIV. A l’inici del sis-cents es començà a bastir la façana, segons traça (1601) de Llàtzer Cisterna, un picapedrer d’origen francès, establert al gironí barri del Pedret, que es considerava a si mateix un seguidor de Vignola.

Les obres es van portar a terme en diverses etapes. Els estudis documentals informen que, pel gener del 1605, els mestres de cases Felip Regí, oriünd de França i establert a Sant Martí Vell, i Joan Jausí, habitant a Palafrugell, contractaven el primer cos; i que el mateix Regí signava a la primeria de juny del 1610 la fàbrica del segon. La part superior deu ser lleugerament posterior, ja que no figura en els contractes exhumats.

Obra ben resolta en la distribució de l’espai, que integra perfectament la gran rosassa preexistent i combina diversos elements clàssics en un perfecte acoblament de ritmes còncaus i convexos. El cos inferior emmarca la porta d’accés mitjançant dues columnes aparellades amb fornícula central a banda i banda, coronat tot per un frontó semicircular partit. El segon cos repeteix l’esquema a menor escala, situant una fornícula en l’eix de la porta i coronant individualment cada parell de columnes. Les finestres i la cornisa del cos superior són més pròpies de l’arquitectura civil.

Per últim, la porta classicista de la jesuítica església de Sant Martí (1606-10) segueix igualment la teoria vignolesca, malgrat una deficient articulació entre els diferents nivells, palesa en la clara individualització del segon pis decorat amb escuts.

Pel que fa als campanars, alguns exemples en la seva evolució preludien els de les esglésies sis-centistes. Primerament, en estil gòtic, es bastiren el d’Arenys de Munt (1514-18), el de Calella (1539), el d’Argentona (1559) i els més solemnes de la prioral de Reus (1520) de Benet Otger i de la col·legiata de Sant Feliu de Girona (1532-71) de Joan de Belljoc, Enric Gelabert i Pere Boris. Com a preludi del nou estil cal recordar els campanars de Bordils, Sant Martí Vell, la Pera, Fornells de la Selva i Cassà de la Selva. De planta quadrada, a l’alçada de la façana es prolonguen com a prisma vuitavat mitjançant un sistema de petxina o esmussament triangular d’enllaç en les arestes.

Per últim, en el recorregut de l’arquitectura religiosa, no es poden oblidar exemples aïllats, com la capella de Sant Cristòfol (1566) del carrer Sant Pere més Alt de Barcelona, als baixos de la casa de Mateu Roig, amb finestres gòtiques però amb porta classicista rectangular emmarcada per dues columnes amb capitell jònic que sostenien un entaulament –amb inscripció al fris– i un frontó triangular coronat per acroteris amb esferes de pedra; de timpà, s’hi col·locà l’escut del fundador. Fora del seu lloc, es conserva al Museu Nacional d’Art de Catalunya.

A més, dins un caràcter popular, no exempt de qualitat arquitectònica, tanquem aquest capítol amb les ermites de Santa Magdalena de Montsant i la de Santa Maria del Mas d’En Bosc. La primera, al terme d’Ulldemolins, fou construïda entre el 1583 i el 1603, seguint la traça de Jaume Amigó per a la parroquial. La segona, afavorida pel cardenal Cervantes de Gaeta, a l’antic terme de Vilafortuny, és un edifici de petites dimensions, de planta rectangular amb quatre trams, absis semicircular i coberta de fusta a dos vessants.

Bibliografia

• Albareda, A.: «Bibliografia dels monjos de Montserrat segle XVI», dins Analecta Montserratensia, núm. 7, 1928, pàg.11-201.
• Alcolea i Gil, S. et al.: L’Art a Catalunya, Col·lecció «Dolça Catalunya», vol.1 Barcelona, Ediciones Nauta, 1983.
• Aloguín Pallach, M. A.: Jaume Amigó y el Renacimiento en el Camp de Tarragona, Tesis de licenciatura (inèdita), Facultat de Geografia i Història. Barcelona, 1975.
• Altés Aguiló, F. X.: L’església nova de Montserrat (1560-1502-1992), Barcelona, 1992.
• Aragonès, F: Los frailes franciscanos de Catalunya, Barcelona, 1981.
• Bada, J.: Situació religiosa de Barcelona al segle XVI, Barcelona, Editorial Balmes, 1970.
• Badia, L.: «L’humanisme català: formació i crisi d’un concepte historiogràfic», dins Actes del Cinquè Col·loqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes, Montserrat, Abadia de Montserrat, 1980 (1979), pàg.41-70.
• Balaguer, V.: Los frailes y sus conventos, 2 vol. , Barcelona, 1951.
• Batlle-Huguet, R: La catedral de Tarragona, León, Everest, 1079.
• Borràs i Feliu, A.: «Orígens del Col·legi de Sant Martí de la Companyia de Jesús a Girona (1651-1583) segons la documentació de l’Arxiu General de l’Orde a Roma», dins Annals de l’Institut d’Estudis Gironins, XXIX, 1987, pàg.179-193.
• Camón Aznar, J.: La arquitectura y la orfebrería española del siglo XVI, Madrid, Espasa Calpe, 1964.
• Capdevila, S.: La Seu de Tarragona, Barcelona, Biblioteca Balmes, 1935.
• Carbonell Buades, M.: L’Escola del Camp de Tarragona en l’arquitectura del segle XVI a Catalunya, Tarragona, Institut d’Estudis Tarraconenses Ramon Berenguer IV, 1986.
• Carbonell Buades, M.: L’arquitectura classicista a Catalunya.1545-1659, Tesi doctoral microfitxada, Barcelona, Publicacions Universitat de Barcelona, 1991.
• Carbonell Buades, M. ; Convent de Sant Bartomeu de Bellpuig, Barcelona, Curial, 1994.
• Carbonell Buades, M.: L’església de Sant Jaume d’Ulldemolins, Ulldemolins Jubileu 400è, 1995.
• Cavaller, J.: «Alcover i el convent de Santa Anna ara fa quatre-cents anys», dins Butlletí del Centre d’Estudis Alcoverencs, núm.19, 1982, pàg.11-30.
• Chueca Goitia, F.: La arquitectura del siglo XVI, Madrid, Espasa Calpe, 1953.
• Domingo Blay, J. M.: La prioral de Sant Pere de Reus, Ajuntament de Reus, 1977.
• Duran i Sanpere, A.: «El portal renaixentista de l’antiga església de Sant Miquel de Barcelona», dins Vida Cristiana, núm.141, 1930, pàg.306-311.
• Florensa, A.: «Un arquitecto catalàn renacentista: Pere Blai», dins Revista Nacional de Arquitectura, núm.92, Madrid, 1949.
• Fort i Cogul, E.: El convent de Sant Agustí a la Selva del Camp a Tarragona, 4 vol, La Selva del Camp, Editorial Analecta Selvatana, 1950-1951.
• Garriga, J.: «L’època del Renaixement, s. XVI», dins Història de l’Art Català, vol. IV, Barcelona, Edicions 62, 1986.
• Garriga, J.: «El Renaixement, orígens i influències (segles XVI-XVII)», dins L’Arquitectura en la Història de Catalunya, Barcelona, Caixa de Catalunya, 1987.
• Gudiol, J. et al: Arte en Cataluña, Col·lecció «Tierras de España», 2 vol, Madrid, Noguer, 1974-78.
• Julian I. , Pérez, C.: «La façana plateresca de l’església de Sarroca de Segrià», dins Ilerda, XIV, 1984, pàg.41-56.
• Madurell Marimón, J. M.: «Los contratos de obras en los protocolos notariales y su aportación a la historia de la arquitectura (siglos XIV-XV)», dins Estudios Históricos y Documentos de los Archivos de Protocolos, I. , Colegio Notarial de Barcelona, 1948.
• Martinell, C.: «El arquitecto Pedro Blai en el Campo de Tarragona», dins Boletín Arqueológico de Tarragona, LII, núm.37-40, 1952, pàg.273-279.
• Martinell, C.: L’art renaixentista i barroc. L’arquitectura. L’escultura, Col·lecció «L’Art Català», vol.2. , Barcelona, Editorial Aymà, 1958.
• Martinell, C.: «Arquitectura i escultura barroques a Catalunya. Vol. I: Els Precedents. El primer Barroc (1660-1670)», dins Monumenta Cataloniae, vol.10, Barcelona, Alpha, 1959.
• Masip, J. F.: «Els orígens del Renaixement a Catalunya. Joan Anglès, un arquitecte tortosí del segle I», dins Informes, núm.160 (26 de febrer de 1981).
• Masip, J. F.: «El Renaixement a Catalunya», dins Canigó, núm.803 (26 de febrer de 1983), pàg.8-10.
• Masoliver, S.: «El monaquisme a Catalunya en el segles XVI i XVII», dins Studia Monàstica, 20/2, 1978, pàg.345-396.
• Moragas, F. de: «Catàleg de l’Arxiu Parroquial de l’església de Sant Joan Baptista de la vila de Valls», dins Estudis Universitaris Catalans XI, 1926, pàg.172-181.
• Pladevall, A.: Els monestirs catalans, Barcelona, 1968.
• Ràfols, J. F.: Arquitectura del Renacimiento español, Barcelona, 1929.
• Ràfols, J. F.: Pere Blai i l’arquitectura del Renaixement a Catalunya, Barcelona, 1934.
• Rubí, B. de: Un segle de vida caputxina a Catalunya, 1564-1664, Barcelona, Caputxins de Sarrià, 1978.
• Rubio Balaguer, J.: La cultura catalana del Renaixement a la decadència, Barcelona, 1964.
• Solà-Morales, I. de: Entre el Renaixement i el Manierisme. Pere Blai i L’Escola del Camp (1540-1600), Barcelona, Escola Tècnica Superior d’Arquitectura, Curs de postgrau 1982-83.