L’accés de les dones a les esferes del poder polític, tant als nivells més alts del poder executiu com a les cambres legislatives, és encara limitat en la majoria dels països, ja que només ocupen el 14% dels escons parlamentaris, tot i que aquesta xifra representa un progrés amb relació a dècades anteriors. Aquesta desigualtat s’ha volgut esmenar, en alguns països i per determinats partits polítics, amb discutibles propostes de llistes electorals paritàries o de discriminació positiva.
La presència de les dones en les cambres legislatives va des del 40% al 0%. Entre els països amb més representació hi ha Suècia, Finlàndia, Islàndia, Holanda i una bona part de les democràcies occidentals i de les de l’antic bloc socialista, tot i que amb notables excepcions com la dels Estats Units (13,4%), França (11,5%) o Itàlia (8,8%).
Segons dades de l’Organització de les Nacions Unides, al final del segle XX només el 3,5% dels càrrecs ministerials del món estaven ocupats per dones, i en 93 països no hi havia cap dona en aquest nivell de l’esfera política. D’altra banda, només en 23 estats les dones ocupaven més del 15% dels càrrecs parlamentaris (15 a Europa, 2 a l’Àfrica, 2 a l’Amèrica Llatina i 1 a l’Àsia) i en 40 estats n’ocupaven menys del 4%.
La igualtat sí que s’ha aconseguit pel que fa al dret de vot, i les dones de gairebé tot el món ja el tenen reconegut, per bé que alguns estats han esperat fins al darrer quart del segle XX. Contrasta la data del reconeixement del vot femení de Nova Zelanda (1893) amb la tardana de Sud-àfrica (1994 per a les dones negres, tenint en compte que el 1930 es reconeixia el dret a vot de les dones blanques), o les encara més recents de Qatar (1999) i Oman (2003), amb tota mena de situacions intermèdies. Per exemple, al començament del segle XX van obtenir el dret de vot les dones d’Austràlia i Finlàndia, van haver d’esperar als anys trenta les del Brasil, Espanya i les Filipines, fins a la dècada següent les de França i fins als anys setanta les suïsses.
Les excepcions les trobem en països com Kuwait, on tot i que diverses dones ocupen càrrecs d’ambaixadores o de segon nivell en l’executiu, el 2003 el parlament encara no havia aprovat el dret de vot de les dones. També són excepcions l’Aràbia Saudita, la Unió dels Emirats Àrabs i Brunei.
El cas de Noruega
Noruega és un dels països del món amb més presència de dones en l’esfera política. Reconegut el dret de vot parcialment l’any 1907 i del tot el 1913, el 1991 va escollir per primera vegada una dona per a ocupar un càrrec en el Parlament. Actualment, les dones ocupen el 42,1% dels càrrecs governamentals o dels alts càrrecs de l’executiu i el 36,4% dels parlamentaris.
La societat noruega s’ha manifestat des de molt aviat molt igualitària, amb alts percentatges de dones en l’ensenyament superior i al mercat laboral en llocs de rellevància, amb mesures conciliadores de la vida privada i la pública. A més, ha tingut moviments feministes actius i partits polítics que molt aviat van implantar sistemes de quotes per a impulsar la presència de les dones en la vida política. Tot plegat va fer possible que, en les eleccions del 1993, el 40% dels parlamentaris fossin dones, una de les quals va ocupar la presidència de la cambra. També cal assenyalar que des del 1980 s’ha duplicat el nombre de parlamentàries i s’ha triplicat la presència de dones en l’executiu.
Participació de les dones en altres esferes del poder
A banda de la presència de les dones en diversos parlaments del món, a gairebé tots els països les dones són presents també en altres esferes del poder polític, sindical i social. La seva presència a escala local és cada vegada més gran, fins i tot com a alcaldesses o equivalents. Ocupen càrrecs en les organitzacions sindicals, en les quals lluiten per la igualtat de la dona en el món laboral.
Però, sobretot, la seva presència és molt nombrosa en el que es pot considerar l’esfera política informal a través dels moviments ciutadans i de les organitzacions no governamentals. Els menjadors populars del Perú, les mares i les àvies de la Plaza de Mayo, la creació de llars d’infants comunitàries en alguns països de l’Amèrica Llatina o les associacions de consumidores a l’Argentina, en són bons exemples.