El vestit popular, com qualsevol objecte domèstic que ens envolta, és un producte artesà i alhora és un testimoni cultural (J. Gabus, L’objet témoin, Neuchâtel, 1975). Les cultures del món adopten formes de vestir diferents segons moltes variables. En primer lloc, el vestit, segons els materials del medi que s’empren en la seva elaboració, evoca un determinat marc natural. També parla de les condicions ambientals, perquè la principal funció pràctica que li correspon és la protecció del fred i la calor. Quant a la seva elaboració, els teixits dels vestits populars a tot el món presenten una gran complexitat tècnica, tant pel que fa als tipus de telers emprats com a les tècniques de decoració: brodats, puntes, aplicació de granets de colors, de plomes, etc. Les maneres de posar-se el vestit sobre el cos o de confeccionar els vestits també varien segons les grans regions culturals del planeta: a l’Índia, la peça de roba llarga i estreta, anomenada sari, s’enrotlla al voltant del cos sense ajustar-s’hi; a l’Amèrica Llatina, per exemple, tots els vestits tradicionals es cusen sense tallar les peces, que es teixeixen prèviament a la mida exacta, perquè consideren que les teles són éssers vius i tallar-les seria ferir-les.
Els vestits ens parlen de l’economia (agricultura i ramaderia) del grup al qual pertanyen, ja que les fibres vegetals com el cotó, el lli o el cànem i els tints naturals s’obtenen de camps conreats, la llana prové dels ramats d’ovelles, i la seda de granges de cucs de seda. També hi intervé el comerç o l’intercanvi, ja que en totes les cultures trobem fibres de colors, teles o elements decoratius que s’han obtingut d’altres indrets. La riquesa o la pobresa del vestit indiquen el nivell econòmic i social del propietari. En les societats més tradicionals, el vestit descriu no verbalment el poder i la jerarquia de qui el porta, l’edat, el gènere, l’estat civil (vestit de dona casada o vídua) i fins i tot la professió (per exemple, el vestit de la venedora del mercat, de l’obrera a la fàbrica, el vestit de l’executiu o el vestit “mao” que encara porten molts xinesos).
La funció simbòlica del vestit és tan important com la pràctica: els vestits de cerimònia, els de les activitats religioses o polítiques, que solen ser molt més ornamentats que els de cada dia i són els que formen les col·leccions dels museus de tot el món. Finalment, cal tenir en compte que el vestit és un gran mitjà de comunicació del fet humà: la gestualitat, la comoditat que proporciona, la suavitat o la lluentor de les teles conviden a la comunicació entre persones i cultures diferents.
Els vestits d’Amèrica
1. Chichicastenango, Guatemala. Els vestits de les dones maies a Guatemala, un dels països del món on més es conserva el vestit tradicional en la vida quotidiana, és extraordinari. Es compon del huipil, brusa de tres peces rectes amb motius decoratius que representen el Sol i la Lluna, i els quatre punts cardinals. Una faldilla rectangular s’enrotlla al voltant de les cames i se subjecta a la cintura amb una cinta de colors virolats. En el mercat, les persones reconeixen l’origen dels altres segons el vestit que porten.
2. Illes de San Blas, Panamà. Els kunes fan unes bruses amb aplicacions de teles retallades en dues o tres capes de roba i formen estranys dibuixos de colors, alguns tradicionals de la vida que els envolta i d’altres que reflecteixen la imatgeria i els símbols de la societat occidental, amb les mateixes tècniques de costura a mà. La pitrera decorada d’aquestes bruses s’anomena mola.
3. Cuzco, Perú. Les dones de les diferents localitats del Perú són hàbils filadores i teixidores. Porten de quatre a set faldilles molt decorades i de vol ample, fins a mitja cama. Les bosses, les cintes i els teixits que es pengen a l’esquena per portar una criatura o protegir el cap del sol són elaborats amb tècniques precolombines. Els homes de l’altiplà usen el chullo, barret de punt de mitja amb orelleres que s’ha popularitzat arreu del món.
4. Sucre, Chiquisaca, Bolívia. Com al Perú i Guatemala, les dones bolivianes acostumen a teixir i confeccionar la seva pròpia roba de llana i de cotó. Les peces més originals són la faldilla ajsu, la manta llijlla per les espatlles, la bossa per la coca chuspa i la faixa chumpi.
Els vestits d’Europa
1. Sibèria, Rússia. Els esquimals o inuits, que habiten les zones més fredes del món, aprofiten les pells dels animals que cacen per a confeccionar vestits, abrics i botes. A la Sibèria, empren pells de ren.
2. Rússia centreoccidental. El vestit de les dones consisteix en una brusa blanca sobre la qual es posen un vestit de llana sense mànigues semblant al de les corts europees del segle XV, de format rodó de mitja capa i un gran vel blanc sobre una lligadura de cap brodada.
3. Lapònia, Suècia, Finlàndia, Noruega. El vestit tradicional presenta una gran varietat de colors. El vestit d’estiu és de feltre blau de llana amb barret vermell. Cintes grogues, vermelles i blaves decoren el vestit. A l’hivern, es posen damunt del vestit grans abrics de pell de ren i ós polar que folren per dintre, la qual cosa els proporciona una cambra d’aire que els protegeix del fred.
4. Zemplen, Hongria. L’element característic d’aquesta regió són les pells d’ovelles amb el pèl girat a l’interior, brodades amb fils de seda de molts colors, amb camises blanques frunzides a les espatlles.
5. Escòcia, Gran Bretanya. A Escòcia, un país fred, el vestit tradicional es confecciona amb les teles tartan, combinacions de diferents quadres i colors, cadascuna de les quals és característica d’un clan o família extensa d’un poble, que constitueix el seu signe d’identitat a Escòcia i arreu del món.
6. Macedònia, Grècia. Els vestits túniques dels homes i dones macedonis mostren uns brodats vermells sobre fons blanc amb motius geomètrics. També porten jaquetes curtes amb teles, cintes i passamaneria aplicades.
7. Toledo, Espanya. Els vestits de les dones de Lagartera, població de Castella, són un veritable mostrari de tècniques i colors. Hi trobem puntes metàl·liques d’or i d’argent, brodats, passamaneria, teles espolinades. Les faldilles saya se superposen l’una sobre l’altra i donen molt de volum al cos. A la part superior porten un jubón, una jaqueta amb mànigues semblant a la de la cort del segle XVIII. Es cobreixen el cap amb un mocador gruixut d’aire àrab, i els mitjons de punt tenen tots els colors de l’arc de Sant Martí.
Els vestits d’Àfrica
1. Alt Atles, Marroc. Els pastors berbers chleuk de l’Alt Atles porten una capa d’una perfecta mitja circumferència amb caputxa de llana negra i vermella, amb petits brodats de colors.
2. Senegal. Les túniques del Senegal estan tenyides amb tints per reserva, com el bàtik, una tècnica en què s’aplica cera sobre el teixit allà on es vol fer un dibuix tot preservant-ne el color original.
3. Ijebu-Igbo, Nigèria. Les dones iorubes es distingeixen per les complicades lligadures de tela entortolligada al cap i els vestits multicolors de teles de cotó estampades o tenyides per reserva de color de motius geomètrics, d’animals o fins i tot de la reina Maria d’Anglaterra el 1935. Els iorubes s’emboliquen amb aquests teixits sense tallar.
4. Etiòpia. Els homes llueixen unes túniques de cotó amples i brodades a la part frontal, del tipus que els pobles musulmans solen portar.
Els vestits d’Àsia i Oceania
1. Sud-oest de la Xina. Els vestits de la Xina són molt diferents entre ells. Es caracteritzen per unes formes molt geomètriques, jaquetes llargues i pantalons molt amples, de colors vius amb predomini del blau (tint aconseguit amb indi).
2. Owari, Japó. Els quimonos de cotó, cànem o seda presenten totes les tècniques imaginables i la més alta depuració de bellesa. Namori, a la província d’Owari, ha esdevingut famós pels seus teixits de shibori, tècnica de tint sobre indi que aconsegueix uns rombes regulars blancs sobre fons blau.
3. Gujarāt, Índia. Els teixits de doble ikat de trama i ordit de seda només s’aconsegueixen en aquesta regió de l’Índia, on s’anomenen patola, i s’utilitzen per a confeccionar saris i vestits de luxe, ja que es fan veritables filigranes, com uns petits elefants multicolors programats en els tints abans de teixir.
4. Turquestan, Afganistan. Els abrics d’home d’aquesta regió es teixeixen amb seda seguint una tècnica de tint anomenada ikat, que consisteix a programar els fils de l’ordit o de la trama, o tots alhora, abans de teixir, i tenyir-los en grups amb zones de reserva segons el dibuix que es vol aconseguir. En el teler, les diferents parts del vestit tindran una decoració o una altra, amb uns suaus efectes desdibuixats que són característics d’aquesta complexa tècnica.
5. Austràlia. Tradicionalment, els pobles aborígens d’Austràlia han prescindit dels vestits, i s’han decorat el cos amb flors i pintura.