Aquest Atles té un doble objectiu: descobrir els secrets de la continuïtat i el creixement de la societat catalana durant 1 000 anys i conèixer algunes de les contribucions d’aquesta societat a la configuració del món contemporani.
Si sortim de les explicacions generalitzades sobre els grans mecanismes que configuren les societats, sorgeixen, ràpidament, unes dificultats enutjoses, que tendim a bandejar pel camí més fàcil. Aquest camí és, sovint, tornar a les certeses generalment admeses. Encara que es basin en molts casos en els tòpics sorgits de l’atzar de la circulació de les idees, o, el que és pitjor, en la imposició d’argumentacions.
Un focus d’atracció
Des de la meitat dels anys noranta, l’èxit de la societat dels Països Catalans es manifesta en què han esdevingut un focus d’atracció molt important (si més no, quantitativament) per a molta gent originària de molts punts del món. De tot arreu. No són pas l’únic focus d’atracció, però sí un dels més importants d’Europa.
Aquesta atracció és conseqüència del fort procés de creixement integrador d’aquesta societat, i és visible en cinc tipus d’immigracions diferents. Aquestes migracions tornen a dir-nos que la gent que pot votar, i, ben entès, la que no pot fer-ho, vota, sovint, amb els peus, marxant. La crisi iniciada el 2008 ja ha començat a modificar aquests processos. Els cinc tipus d’immigracions són d’arreu:
- La immigració econòmica, que ja havia estat molt forta històricament, s’ha disparat. Amb les novetats que l’actual tercera onada de creixement econòmic del segle XX (que continua al XXI) els nous immigrants vénen de:
- Les economies de plantació americanes o asiàtiques (d’estats com República Dominicana, Equador-Perú-Bolívia o Filipines).
- Les economies de recol·lecció subsaharianes (de Mauritània, Mali o Senegal).
- Les economies ramaderes dels països islàmics que conserven trets seminòmades (del Marroc al Pakistan).
- Les economies de l’Europa perifèrica (de Romania a Rússia).
- Ajuden a definir aquest nou fenomen fortíssim migratori: els processos de reagrupament familiar, la universalització dels serveis de sanitat pública, educació i informació, i –com succeí a les dues onades anteriors– els matrimonis mixtos.
- El turisme, que va tenir els seus inicis amb els primers viatgers romàntics del segle XIX (i els visitants de l’Exposició Universal del 1888) i comença a afermar-se en 1920-30, originari del món ric europeu, i de les Europes d’Ultramar. Aquell turisme ha esdevingut multiforme. Per exemple, en poc temps, el turisme de creuer amb base al port de Barcelona –que no existia abans del 1992– ha esdevingut, en volum, un dels cinc primers d’arreu del món.
- Els estudiants, investigadors i professionals procedents de la Unió Europea, però també de les altres Europes, del Japó i de la resta del món. S’ha multiplicat el nombre d’estudiants –europeus i no europeus– i de professionals i executius de les multinacionals, o d’altres organitzacions, instal·lats per un temps, que pot ser llarg, als Països Catalans.
- Els exiliats, la immigració política que té com a destí les terres catalanes és, de nou, important. El seu origen ha estat la proliferació de dictadures militars a molts estats del Sud (que, en alguns casos, com Argentina-Xile-Uruguai, tenien una llarga tradició democràtica).
- Els comerciants, artesans, petits fabricants, procedents de les grans economies de regadiu d’Àsia-Pacífic, i, també d’Àsia-Índic (Xina, la Unió Índia).
Rebuig
Curiosament, aquest procés ha coincidit amb el creixement dels dèficits del sector públic de Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears com a conseqüència de l’actuació creixent de l’estat central espanyol. Aquest estat, d’ençà dels anys 1960-1970, ha continuat optant per seguir invertint a la regió de Madrid i a molts altres punts de fora dels Països Catalans. L’atracció de l’àrea catalana es dóna a desgrat de la no-inversió o, si es vol, del rebuig de fet de l’estat central.
En realitat, els únics territoris on l’estat espanyol no inverteix ni amb relació al que recapta ni amb relació a les necessitats d’empresaris i treballadors són, justament, els territoris de llengua catalana de l’antiga Corona d’Aragó: Catalunya, les Balears i el País Valencià (l’estat francès tampoc no ha inclòs la Catalunya del Nord, ni Occitània, dins de les seves prioritats inversores).
Tòpics
Les poques explicacions donades per a comprendre aquestes migracions i aquests canvis econòmics i demogràfics són, lamentablement, tòpiques:
- Els salaris baixos. Com si els salaris no fossin més baixos a la major part de l’Europa del Sud, del Nord d’Àfrica i més enllà.
- El clima. Com si no hi hagués altres àrees de característiques mediterrànies, amb una climatologia molt semblant. La combinació terra-mar o mar i cel no és pas exclusiva de la Mediterrània catalana.
- La permissivitat. Com si una certa tolerància permissiva fos exclusiva de les terres catalanes.
- La forta inversió estrangera. Com si les grans multinacionals només invertissin als Països Catalans.
Calen altres explicacions. L’única forma de trobar-les, és triar i resseguir alguns dels itineraris del llarg creixement econòmic de la societat catalana del segle XX. Pensant que ha estat sempre una societat abocada al món. És a dir: explicar com una societat que, des dels seus inicis, ha estat, durant 1 000 anys, fortament connectada, sempre, a tots els nivells, amb moltes altres societats del món.
Vuit etapes
En aquest Atles es proposa mostrar els itineraris escollits, entre molts de possibles, com a trajectòries que defineixen el desenvolupament de vuit etapes històriques successives.
Per a donar un nom, un rètol, a aquestes etapes s’ha oscil·lat entre els conceptes polítics (nació, imperi, estat, dictadura, democràcia), els conceptes socioeconòmics (comercial, revolució urbana, globalització) i els conceptes referents a la cultura (societat moderna, Il·lustració). Les solucions adoptades volen ser integradores. Cada etapa és definida per tres elements: un títol conceptual, dues dates que n’assenyalen l’inici i el final, i un marc geogràfic. Per a definir aquest marc hem utilitzat les fórmules: “Entre ... i ...”, o bé: “De ... a ...”. En un cas (l’etapa III), una altra fórmula: “Fer les Europes i fer les Amèriques”. Dins de cada etapa hi ha una selecció, d’entre les moltes possibles, dels mapes temàtics que contribueixen a definir-la. No són els únics mapes possibles, però tots ells responen a la voluntat d’explicar, amb ulls catalans, el món, sabent que la perspectiva catalana és polièdrica, que inclou multitud de punts de mira (que, en alguns casos, són veritables visions de conjunt), que no hi ha una única cosmovisió.
Una selecció
Si en els atles d’història de Catalunya que s’han anat confegint la darrera vegada que Catalunya apareix en els mapes del món es troba al segle XV, amb els consolats de mar, en aquest atles, el punt de partida inicial és quasi el punt final dels anteriors. La història brillant de Catalunya no acaba el 1479, o el 1492, o el 1516, sinó que, des d’aleshores i fins ara mateix, continua la història d’una societat que ha anat esdevenint cada cop més atractiva cada cop per a més gent, més diversa i procedent de més lluny.
Tota selecció és problemàtica. Molts mapes possibles han quedat fora d’aquest atles. En alguns casos, perquè la informació disponible era inexistent o escassa: ha calgut fer recerca d’hemeroteca i d’arxiu, anant a les fonts. En altres casos, ben a l’inrevés, la informació era excessiva, tumultuosa. Ha calgut ordenar-la i sintetitzar-la. Ara bé: quan un mapa ha estat considerat important i la informació era escassa o confusa, l’hem confegit igualment. Encara que calgui com deia el poeta barroc, “fer de les pedres, pa”, treure la informació de les pedres.
Però, les dificultats no han estat únicament informatives: han estat també conceptuals, analítiques. Ha calgut trobar explicacions a processos tan importants com poc o gens (o mal) explicats. I, cartografiar i il·lustrar, aquestes explicacions.
Un equilibri
La selecció que presentem pretén ser equilibrada en tots els aspectes: geogràfic (ja que el Mare Nostrum no és l’únic mar català), sectorial (ja que les especialitzacions productives han anat variant), temàtic (l’economia, l’ensenyament, la sanitat, la política, l’art han marxat de bracet), humà (les grans figures –polítics i militars, però, també, empresaris o artistes– es barregen en aquest atles amb els fenòmens de massa).
L’equilibri es vol mantenir, també, en un altre pla: el temporal. Alguns mapes volen explicar fenòmens de llarga durada. Per exemple, el capítol d’“Els parlaments” o el d’“Els presidents americans d’origen català”. En canvi, altres mapes se centren en esdeveniments puntuals: el pont del riu Neva o la Vaga dels Tramvies. La selecció inclou, sobretot, mapes que descriuen i interpreten fenòmens molt diversos (des de la colonització de Califòrnia fins a les adopcions internacionals). Però, s’hi inclouen, també, les aportacions singulars de la geopolítica liberal catalana d’alguns analistes destacats: d’Alfred Sauvy o Nicolau M. Rubió a Jaume Vicens o Romà Perpinyà Grau.
ETAPES
I. EL NAIXEMENT D’UNA NACIÓ (800-1300). Entre els Pirineus i la Mediterrània
La primera part de l’Atles és dedicada a explicar els orígens llunyans de la societat catalana: els comtats i els monestirs de les valls dels Pirineus que són, alhora, un escut, una defensa, una barrera per a l’Europa cristiana, i un pont, un passadís entre dues grans cultures: la grecollatina cristiana i la musulmana (que integra moltes tradicions, inclosos elements de la cultura hindú).
Les capitals politicoreligioses d’aquestes valls pirinenques i de les terres del pla són molt llunyanes. Primerament foren Aquisgrà i Bagdad. Després, amb menys intensitat, Roma i Còrdova.
L’enllaç entre la muntanya pirinenca i el mar esdevindrà molt fort: les seus episcopals, com també les viles noves i les viles franques, en són testimoni. Aquesta connexió és a l’origen d’una de les nacions més antigues d’Europa. La seva continuïtat ha demostrat, durant més de mil anys, la seva rotunda eficàcia.
II. REVOLUCIÓ URBANA I IMPERI COMERCIAL (1300-1492). De la Mediterrània a l’Atlàntic
A partir d’un cert moment, el mar s’incorpora decididament a la història catalana. La Mediterrània occidental primer, la Mediterrània oriental després i, aviat, l’Atlàntic, fins al cap Boixador, a l’Àfrica occidental. La diagonal Catalunya-Mallorca-Menorca-Sardenya-Sicília-Malta-Tunis-part de Grècia-Alexandria esdevé l’eix central d’unes intenses relacions comercials. El blat, que és la base de l’alimentació catalana, arriba a les costes catalanes en vaixell. I els teixits de llana, els productes de la metal·lúrgia, el paper, el vidre, el corall, etc. són exportats per mar.
La segona part d’aquest Atles explica la formació de xarxes politicocomercials i les institucions, començant per la Corona, el Parlament i les Generalitats, d’aquest primer Commonwealth mediterrani. En formaren part 7 estats (Catalunya, Aragó, València, Mallorca, Sicília (amb Malta), Nàpols i Sardenya), ciutats, ducats, consolats de mar i de terra. L’imperi confederal català és la primera organització de la història humana que adopta el model d’imperi marítim en xarxa sense prescindir dels territoris base de la muntanya, els rius i el pla.
I la societat catalana generarà la primera filosofia europea no escrita en llatí (Ramon Llull), la primera novel·la moderna (Tirant lo Blanc), una fita de l’escriptura poètica (Ausiàs Marc), un gran autor bilingüe (Anselm Turmeda, que escriu en català i àrab), el codi marítim que es farà servir durant cinc segles (Llibre del consolat de mar), el primer banc públic de la història (la Taula de Canvi).
III. DINS LA CONSTRUCCIÓ DE SOCIETATS MODERNES (1492-1714). Fer les Europes i fer les Amèriques
Relativament aviat, al segle XIV, comença l’aventura atlàntica catalana (n’és testimoni l’Atles català de la Biblioteca Nacional de París). A partir del 1492, l’aventura catalana esdevindrà, també, una aventura nord-europea i americana. Els navegants i cartògrafs d’origen català treballaran per a cinc corones: Catalunya-Aragó, Castella, Portugal, el Regne Unit i els Estats Pontificis, i per a moltes ciutats estat italianes, holandeses i europees.
La Catalunya moderna i la societat catalana contemporània no es podrien entendre sense Europa i sense Amèrica. En el benentès que hi haurà dues Amèriques: l’Amèrica urbanitzada, escolaritzada i democràtica, dita ‘Europa d’Ultramar’ (Canadà-Estats Units sense el Sud-nord de Mèxic, i Uruguai-sud de Brasil-Argentina-Xile) i l’Amèrica de les economies de plantació del Carib i els Andes, poc urbana, amb altes taxes d’analfabetisme, i amb restriccions i malformacions de la democràcia. Les connexions de la societat catalana seran tant amb una Amèrica (Nova York, San Francisco, Montevideo, Buenos Aires, São Paulo) com amb l’altra (l’Havana, Santiago de Cuba, Cartagena de Índias, Bogotà, La Guaira, Caracas). Alhora, representants de la Generalitat de Catalunya són presents en el moment de la formació del mapa de l’Europa moderna, definit a la pau de Westfàlia (1648), que posava fi a la guerra dels Trenta Anys (dins de la qual cal situar la guerra dels Segadors). Seixanta anys més tard, amb el tractat d’Utrecht (1713),
que tancava en fals la guerra de Successió a la corona hispànica, els 7 estats de la Confederació catalanoaragonesa (Catalunya, Aragó, Balears, València, Sicília, Sardenya i Nàpols) foren integrats a cinc altres estats (Castella, França, Anglaterra, Àustria i Savoia). Només restà independent el Principat d’Andorra. No fou “la fi de la nació catalana”, però sí l’inici de dificultats de llarga durada. Per exemple, el 2008, les úniques quatre comunitats autònomes de l’estat espanyol amb dèficit (o espoliació) fiscal són: Madrid (que no compta ja que es financia a si mateixa), Catalunya, les Illes Balears i el País Valencià.
IV. IL·LUSTRACIÓ SENSE ESTAT PROPI (1714-1810). De l’Atlàntic al Pacífic
Els sectors més dinàmics de la societat catalana també són presents en alguns dels avenços dels temps de la Il·lustració setcentista: des de la botànica fins a l’urbanisme, la pedagogia, l’òpera o la telegrafia elèctrica. A desgrat que, a partir de 1707-1715, Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears, comencen a ser unes societats sense estat propi.
Mentrestant, paradoxalment, comencen a ser unes societats imprescindibles per als seus veïns. Tal com va descobrir en aquell moment l’agudesa del geni de Voltaire i com segueix succeint al segle XXI. Per exemple, un català fou el primer europeu que aconseguí entrar a la ciutat sagrada de la Meca, o un altre fou el metge que inventà el telègraf elèctric.
Els il·lustrats catalans, valencians, mallorquins i menorquins participaran de forma destacada en múltiples comeses, d’Aràbia a l’Atlàntic i el Pacífic. Els trobem a la governació del virregnat del Perú, en alguns aspectes de la construcció de Mèxic, en la fundació de l’estat de Califòrnia, en l’exploració d’Alaska. I, també, en la descoberta de moltes illes, de molts corrents i de moltes cultures de l’oceà Pacífic.
V. LES REVOLUCIONS LIBERALS (1810-1931). De Mataró-Reus al Con Sud
Als segles XVI-XVIII, les revoltes de les Germanies i dels Segadors enfront l’absolutisme dels cèsars de l’estat modern feien preveure la bona sintonia que hi hauria, al segle XIX, d’amplis sectors de la societat catalana amb la ventada de les revolucions liberals europees i americanes.
Al darrere d’aquests sectors hi havia, cal no oblidar-ho, l’especialització exportadora de l’economia catalana: l’aiguardent, el paper, la revolució cotonera, els inicis de la revolució agroalimentària, la indústria editorial, el que se n’ha dit, la Catalunya atlàntica. I, hi havia també, l’inici de la Renaixença literària i artística, les primeres passes del catalanisme polític i un fort cosmopolitisme que es tradueix en la construcció de tres idiomes universals, o en l’adhesió a l’Associació Internacional de Treballadors (AIT).
En aquest Atles, alguns mapes dibuixen aquesta bona sintonia política. Amb ressons que, des de Mataró, Barcelona, Reus, etc., arriben a les terres del Mar del Plata (avui: Con Sud), als ports del mar Carib, fins a l’illa de la Reunió, o fins a l’arxipèlag de les Filipines o Austràlia. Alguns dels missatges més significatius del catalanisme polític naixent s’adreçaran, justament, a alguns dels moviments d’alliberament nacional de l’Europa perifèrica, l’Amèrica hispànica i l’Àfrica del Sud.
VI. LA PRIMERA GLOBALITZACIÓ (1897-1936). Entre Manhattan i Melbourne
Al final del vuit-cents, a cavall de les línies de navegació a vapor transoceàniques i de les xarxes del telègraf elèctric, s’inicia la Primera Globalització. La societat catalana s’hi inserirà plenament, de forma positiva. I amb un cert èxit. Com? Pel camí de noves especialitzacions productives en sectors com l’automòbil, la beguda, l’alimentació, les noves/velles tecnologies de la construcció, l’edició i el periodisme. I pel camí de participar activament, amb aportacions originals, en els tres grans corrents culturals de l’època: el Modernisme, el Noucentisme i les Avantguardes.
Paral·lelament, s’estrena la via de la regionalització politicoadministrativa que exigeix el creixement de les funcions i dels recursos de tot tipus de l’estat modern. La fórmula catalana adoptada tindrà, primer (1914), un nom modern, Mancomunitat, i recuperà, després (1931), un nom clàssic, Generalitat. Alhora, dels territoris dels Països Catalans sortiran, en direcció a molts punts del món, tècnics, futurs empresaris i artistes. I tècnics i multinacionals estrangeres s’hi instal·laran. Així, mentre Barcelona Traction Light & Power, l’empresa coneguda com La Canadenca, electrificarà Catalunya, la Companyia Hispano-Americana d’Electricitat (CHADE), fundada a Berlín i dirigida per Francesc Cambó, electrificarà la regió de Buenos Aires i molts punts del Con Sud. I, si bé els primers immigrants catalans a Austràlia comencen tallant canya
de sucre, n’hi haurà alguns, com Esteve Morell, que esdevindrà el batlle d’una gran ciutat com Melbourne.
VII. DICTADURA O DEMOCRÀCIA (1923-1975). De l’Europa autoritària a la Unió Europea
A l’Europa liberal dels anys 1920, sorgeixen règims autoritaris i dictadures –i el feixisme inicialment italià– basats en els nous mitjans de comunicació de massa (la ràdio, el cinema, el cartell, la megafonia). Són un reflex de la por que certs grups d’alguns sectors socials tenen de la democràcia.
La primera dictadura espanyola, 1923-30, i la segona, a partir del 1939, seran contràries al doble procés de globalització/regionalització. La primera dictadura suprimirà la Mancomunitat, i la segona, la Generalitat (que, com a institució sense cap recurs, seguirà del 1939 al 1977, a l’exili europeu i americà). Però, cap de les dues dictadures no podrà interrompre el llarg creixement econòmic de la societat catalana iniciat al darrer terç del segle XVII, que fa un salt al XIX, i que s’ha estès durant tot el segle XX.
La revolució democràtica del 1931 durà al vot de la dona. Des de sempre les catalanes (i també la major part d’europees) podien ésser unes dones amb propietats pròpies. Des de les revolucions liberals, havien pujat als escenaris del món, començant per París, i havien tornat a entrar, amb veu pròpia, al món de la literatura. El 1932, les dones catalanes ja van organitzar una votació paral·lela en el referèndum sobre l’Estatut d’Autonomia de Catalunya que va ser un gran èxit.
Els anys 1930, es comença a concretar, amb participació catalana, la idea d’uns Estats Units d’Europa democràtics, d’una Unió Europea (i d’una Unió Euromediterrània). Aquesta idea no donarà els seus primers passos fins després de les guerres europees del període 1936-45 (la guerra d’Espanya, i la seva continuació, la Segona Guerra Mundial). La societat catalana participa en tots aquests processos, ja que, l’endemà del 1945, es començarà a dir que “Espanya és el problema, Europa, la solució”. I que un Commonwealth llatí és possible. D’altra banda, des dels anys 1950, alguns catalans especialment lúcids pensaran a incloure el Sàhara –i el seu subsòl, ple de riqueses– en l’horitzó de la pau al món.
VIII. LA SEGONA GLOBALITZACIÓ (1969- ...). Les xarxes mundials i governs locals
La Segona Globalització en terres catalanes es basa, com la Primera Globalització, en uns nous processos d’especialització productiva en sectors com l’automoció, la moda, la ‘indústria de forasters’, els nous materials de construcció, la biomedicina, les arts escèniques. Les exportacions poden arribar molt lluny (com els automòbils, el cava o Les Tres Bessones) o poden ser in situ (com és el cas de la indústria turística interna).
El gas natural, el petroli, l’urani, la soja, certes fruites, els televisors o els ordinadors poden venir de molt lluny. Però, el fet nou són les xarxes: els gasoductes, els cables telefònics, les antenes i les xarxes de xarxes: Internet. L’extrema complexitat de la Segona Globalització fa inservibles els vells estats vuitcentistes com el francès o l’espanyol (que intenten perviure fent un curiós “nacionalisme d’estat”) i demana governs i administracions locals: municipals, metropolitans, regionals o nacionals. O microestats com el d’Andorra, que té representació a l’ONU. Alhora, altres tipus d’organitzacions tornen a tenir, o comencen a tenir, protagonisme: les universitats, les empreses flexibles, les caixes i cooperatives, les fundacions, els consells economicosocials i les múltiples associacions cíviques de tota mena.
Curiosament, el vell nacionalisme cultural/lingüístic d’ar relherderià o alemany es manté i guanya adeptes. El nacionalisme francès d’estat fort definit per Renan continua, per bé que adopti, sovint, la via de la banalització, contínua. I, el nacionalisme ètnic i bel·licista de les burgesies agrariocomercials de tota l’Europa oriental, i d’algun sector burgès hispànic, ha crescut.
El quart nacionalisme, el dels petits estats democràtics del centre i del nord d’Europa que rebutgen les solucions militars i s’afanyen a competir i exportar, partint dels seus recursos humans nascuts els anys 1920-30, pren més volada durant la Segona Globalització. Ha esdevingut, alhora, el preferit per les nacions sense estat de l’Europa occidental.
Francesc Roca
PROFESSOR DE LA FACULTAT D’ECONÒMIQUES DE LA UNIVERSITAT DE BARCELONA