Situació
Edificació restaurada i ampliada de manera fantasiosa entre els anys 1928-29.
ECSA - J. Todó
Castell situat al cim d’un turó, al costat del riu Foix, que actualment resta al damunt de l’embassament de Foix. Servia per a controlar el sector oriental de la plana del Baix Penedès; a l’altre extrem de la plana hi havia la fortificació de Castellví de la Marca. S’hi albira des de la serra del Montmell fins a Montserrat.
Mapa: 35-17(447). Situació: 31TCF859693.
Des de l’Arboç, podem agafar la carretera que va a Castellet i després a Vilanova i la Geltrú. Aviat veurem el castell davant nostre, a l’esquerra de la carretera. (JBM)
Història
El castell s’esmenta per primer cop l’any 977, quan el comte Borrell II —que ja el tenia pels seus pares— el va vendre a Unifred Amat, amb la condició que el comprador edifiqués murs i refés les torres. El castell confrontava amb Castellví de la Marca, Olèrdola, Cubelles, Calders, Santa Oliva i Banyeres. En aquesta època s’anomenava de Sant Esteve. Se suposa que el comprador era germà d’Hug de Cervelló i fill d’Ansulf.
El castell de Castellet és documentat repetidament al llarg del segle XI. El fill d’Unifred Amat signa com a Otger de Castellet segons un document del 1024, i el 1037, en una discussió dels límits del castell, s’esmenta Bernat Otger, fill d’Otger de Castellet. El 1076 Rotland Bernat va vendre al comte Ramon Berenguer I la meitat d’aquest castell per 8 000 mancusos, amb tots els edificis i la meitat de les ofertes, els delmes i d’altres drets. El castell era situat a la marca del comtat de Barcelona i confrontava a migdia amb el litoral marí.
La vila de l’Arboç, que formava part del terme, en fou segregada el 1174, i la quadra de la Llacuneta el 1255.
Al començament del segle XII Jordà de Santmartí, que havia heretat de la seva mare Jordana el terme de Castellet, jurà fidelitat al comte de Barcelona per aquest castell, com també per d’altres. El mateix Jordà, amb els seus fills Anna i Guillem, el 1132 es comprometé a no damnificar els honors del monestir de Sant Cugat que eren dins els límits del castell de Castellet. Els Santmartí conservaven nombrosos drets al terme, almenys fins al segle XIII. Guillem V de Santmartí, segons el seu testament del 1189, tenia el castell de Castellet. El 1219 el rei Jaume I confirmà a Guillem de Mediona i als seus successors el dret que tenien Ferrer de Santmartí i els seus avantpassats sobre el castell de Castellet, que era feu de la corona.
Els Castellet.
AFE
Al mateix temps, entre els segles XII i XIV, la família Castellet va posseir el castell en rerefeu i va tenir, de fet, el domini del terme. Els Castellet ocuparen càrrecs en l’administració reial i van tenir una destacada intervenció en la conquesta de la Catalunya Nova. El darrer membre d’aquest llinatge que posseí el castell fou Blai de Castellet. Després passà a la corona i el rei Martí l’Humà el 1405 el va vendre amb l’alta jurisdicció a Pere de Torrelles. Dels Torrelles, el castell i terme passà als Desplà i d’aquests a Bernat de Requesens el 1460. Durant la guerra civil del 1462-72 fou assetjat i pres per les forces del rei conestable Pere IV de Catalunya, però al final del conflicte tornà a mans dels Requesens, els quals el vengueren el 1472 a Guillem de Peralta.
Posteriorment esdevingué, per matrimoni, dels Aguilar el 1566 i després dels Icard i dels Queralt, comtes de Santa Coloma, que mantingueren els drets jurisdiccionals fins a l’abolició de les senyories el 1837.
Al segle XIX era ja en estat ruïnós. La situació fou la mateixa fins que l’any 1925 el nou propietari de la fortalesa, Josep de Peray i March, arxiver diocesà, la restaurà entre els anys 1928 i 1929, convertint el conjunt en una capriciosa peça que té poc a veure amb el seu estil primitiu. (SLIS)
Castell
Aquest castell, al començament d’aquest segle, quan ens el descriu J. Vives, era molt ensorrat, amb la torre mestra mig enfonsada i amb restes de murs al seu voltant, especialment al costat sud-est i també al nord i al sud. S’hi veien les restes d’unes estances a la part oriental i un edifici més modern a la part occidental. Tanmateix, en 1928-29 fou restaurat i, en algunes parts, profundament refet per Josep de Peray i March.
La torre mestra, element més antic i central en el conjunt de les construccions, fa uns 5 m de diàmetre a l’interior, té uns murs amb un gruix d’aproximadament 1, 5 m i una alçada d’uns 15 m. Els murs són formats per carreus lleugerament rectangulars, més aviat grans i ben arrenglerats. Aquesta torre ha estat datada al segle XII. S’hi endevinen diverses finestres petites acabades amb un arc de mig punt; alguna és original. La porta, orientada cap al sud-oest, va ésser, però, feta de bell nou durant la restauració, tot i que és probable que l’original fos en aquest mateix lloc. Durant les obres que es feren en aquesta torre es reconstruïren trossos de paret i, fins i tot, es feu tota ella lleugerament més alta.
La resta de les construccions sembla que ja cal datar-les en una època posterior, moltes són fetes en un moment posterior al romànic. Podem assenyalar un impressionant mur orientat a l’est, acabat amb merlets i amb espitlleres rodones, que Monreal i Riquer (1958, pàg. 283) daten al segle XIV. Aquest mur formava part d’un clos sobirà que tenia una forma de “L”, protegit al costat nord-est i al costat sud-oest per sengles torres d’angle. Al costat d’aquesta torre meridional, hi havia l’entrada, que actualment veiem amb un portal acabat amb un arc de mig punt i coronat per un matacà. Per sota d’aquest recinte hi ha un talús, als costats nord-est i oest, que no crec que puguem datar en una època tan reculada com ho fan Monreal i Riquer, que pensen que pot ésser dels segles XI o XII. És fet amb uns carreus grossos, que fan pensar, més aviat, que fou construït al segle XIII o en un moment posterior; aquest mur atalussat delimita un segon clos a la zona oriental. Finalment, sembla que encara hi havia un tercer clos, exterior, del qual solament ha restat un mur i una torre a la banda septentrional. (JBM)
Bibliografia
- Vives, 1925
- Monreal-Riquer, 1958, pàgs. 280-283
- Els castells catalans, 1971, vol. III, pàgs. 874-891
- Virella i Bloda, 1982, pàg. 274
- Llorach, 1983, pàgs. 257-258