Situació
Vista del costat de ponent, amb el gran atri que dóna accés a l’església.
EÇSA - J.A. Adell
L’església parroquial de Sant Pere és situada a la part alta del poble de Castellet, a llevant del castell. (JAA)
Mapa: 35-17(447). Situació: 31TCF860693.
Història
Els orígens d’aquesta església han de relacionar-se amb els del castell de Castellet, documentat des de l’any 977. L’església de Sant Pere s’esmenta l’any 1106, quan Ramon Berenguer III la cedí al monestir de Santa Maria de Solsona; aquesta notícia recollida en la documentació solsonina es pot considerar suspecta a causa de la relació de personatges que signen l’escriptura, a alguns dels quals s’atribueix un càrrec que hom sap del cert que no ocupaven en aquell temps. Tanmateix, les primeres notícies segures sobre aquest temple són força més tardanes. Segurament la primera referència es troba en la butlla que el papa Eugeni III adreçà l’any 1151 a la canònica de Santa Maria de Solsona. Segons aquest document, entre les esglésies subjectes a Solsona hi havia la de Castellet. En l’acta de consagració de Santa Maria de Solsona de l’any 1163 el bisbe de Barcelona reconegué també que l’església de Castellet, amb totes les seves sufragànies, era una possessió de Solsona. (CPO)
En el testament de Bertran de Castellet, senyor de Castellet, de l’any 1195, aquest elegí sepultura a Sant Pere de Castellet.
Documents més tardans testimonien també la subjecció de Sant Pere a la canònica de Solsona. Així, l’any 1314 Berenguer, paborde de Solsona, assignà l’església de Sant Pere de Castellet a Jaume Martí, clergue, perquè en tingués cura.
El 1484 l’antiga església de Sant Esteve de Castellet es va convertir en sufragània de la parròquia de Sant Pere. El mateix feu Sant Marçal de Castellet el 1739, encara que més tard se n’independitzà. (SLIS)
Església
És un edifici molt transformat, que conserva, essencialment, la façana de ponent i part de la de tramuntana de l’església original. Potser encara hi ha més elements emmascarats, aprofitats en la reforma de l’edifici; en l’estat actual, però, això és molt difícil d’escatir.
La seva estructura és d’una nau, coberta amb volta de canó, reforçada per arcs torals, i capçada a llevant per un absis semicircular, precedit d’un curt tram presbiteral, en l’obertura del qual són perfectament visibles les traces dels processos de reforma.
La porta, resolta en arc de mig punt, s’obre en la façana de ponent, que conserva les traces, en relleu, d’una decoració de lesenes i plafons, que devien correspondre a una ornamentació de tipus llombard, de la qual ha desaparegut totalment la part alta, on hi devia haver un fris d’arcuacions. En aquesta part alta, molt alterada, es conserven vestigis d’una filada de peces disposades en dents de serra, que contribueix a avalar aquesta hipòtesi.
A aquesta façana s’afegí un atri, o porxo, del mateix ample que la nau, cobert amb volta de canó, amb dues obertures en arc de mig punt al mur sud, mentre que al mur nord només hi ha una d’aquestes obertures.
L’aparell d’aquest atri és de carreus de pedra sorrenca, perfectament tallats i disposats, que contrasta amb l’aparell de l’església de petits carreus, també ben disposats i ordenats, amb la qual cosa queden paleses les diferències cronològiques de les dues construccions. Hem de datar l’església vers la fi del segle XI, concebuda d’acord amb els tipus llombards. L’atri, en canvi, deu correspondre al segle XII avançat; constitueix una forma singular dins el context de l’arquitectura catalana del seu temps, i representa un clar precedent de l’atri més tardà, de l’església de Santa Margarida. (JAA)
Sarcòfag
Dos dels capitells que suportaven el sepulcre de marbre i decorats amb figures d’animals i pseudovegetals, que apareix en la fotografia posterior.
ECSA - T. González
El Museu Lapidari de Vilafranca del Penedès, actualment al claustre de l’església de Sant Francesc d’aquesta ciutat, guarda dos capitells esculpits amb motius zoomòrfics i vegetals que provenen, segons les indicacions del mateix museu, de Castellet, més concretament —segons hem pogut esbrinar— d’un dels sepulcres que es conservaven a l’església de Sant Pere. Les seves mides són 33 × 37 cm i 32 × 38 cm.
Tots dos presenten una mateixa estructura: astràgal de mitja canya, tambor totalment ocupat per l’ornamentació escultòrica i coronament d’un àbac decorat amb tres daus per cada una de les cares del capitell. El material emprat per a la seva elaboració és el marbre.
Un dels capitells presenta les quatre cares esculpides amb un mateix tema: a cadascuna de les arestes, i sota els daus de l’àbac, hi ha representada la figura d’una àliga, dempeus, amb les urpes agafades a l’astràgal de mitja canya. Les ales, desplegades, s’uneixen al centre de cada cara amb les de l’àliga que ocupa l’aresta contigua; el plomatge és representat amb una línia d’escates, que defineixen la corba de l’ala i s’uneixen al coll de l’animal i de les quals neixen una sèrie de línies paral·leles que en constitueixen la part més decorativa.
La figura de l’animal s’ha esculpit de manera molt simplificada, amb un cos força voluminós i gairebé oval. Hi destaca el coll pel dibuix detallat del plomatge, que consta de tres fileres de mitges llunes col·locades a manera d’escates de peix, el conjunt de les quals forma una mena de collaret. Les potes, força gruixudes, presenten unes urpes que s’agafen al collarí del capitell. El cap és molt esquemàtic; presenta uns ulls força pronunciats, en forma ametllada i amb la nineta treballada amb trepant. El bec de l’animal també és força evident.
El segon capitell, estructuralment igual que l’anterior, només varia en la seva ornamentació, que és de tipus vegetal. La zona del tambor, sobre les arestes, presenta una decoració de fulles llises i una mena de fruits de difícil identificació. Pel damunt, tot formant un segon registre, unes volutes ocupen els angles pròpiament, i una mena de llengüetes, treballades amb trepant, figuren sota el dau central de cada una de les cares. Sota les llengüetes i entremig de les fulles una tija dibuixa una forma ametllada.
El primer capitell, amb la representació tan freqüent de les àligues, presenta una tipologia semblant a la d’un capitell del Museu d’Art de Girona, amb el núm. 84 de l’inventari (vegeu el vol. XXIII d’aquesta obra, pàg. 19), per bé que en aquest cas l’àbac no és decorat amb daus.
L’ornamentació del segon capitell recorda la d’alguns capitells de fulles llises amb doble registre de volutes, lligats a la tradició dels models clàssics provençals del final del segle XII i que ja trobem a Sant Martí Sarroca i Sant Pere de Galligants.
Un dels sepulcres que ocupaven l’atri de l’església, tal com es trobava l’any 1939 després de la guerra.
J. Carbonell, cedida per X. Virella
La procedència d’ambdós capitells, que el Museu de Vilafranca situa a Castellet, va donar la pista per a poder relacionar-los amb un dels sarcòfags que hi havia hagut a Sant Pere de Castellet i que, des de fa molts anys, es creia que havien desaparegut. A més, gràcies a unes fotografies de l’any 1939—proporcionades pel Sr. Xavier Virella—, on el sepulcre ja apareix malmès, hem pogut constatar que efectivament aquests dos capitells pertanyien a un dels sarcòfags que hi havia a l’atri de la capella, a un costat de la porta d’entrada.
El sepulcre constava d’una caixa rectangular amb coberta de dos vessants sostinguda per sis columnes, una de les quals presentava decoració de tipus antropomòrfic i línies estriades.
Segons M. Riu (1975, pàg. 457) els sarcòfags exempts amb alguna mena de decoració comencen a ser comuns a partir del segle XII, i es desenvoluparen durant els segles següents. La tipologia que presenta el sarcòfag de Sant Pere de Castellet, amb variants pel que fa a una major o menor decoració, la trobem repetida en altres conjunts: dos dels sepulcres que es conserven a la sagristia de Sant Sebastià dels Gorgs (Avinyonet), un d’ells també treballat en marbre i sostingut per sis columnes; un sarcòfag de l’església dels Sants Metges, a Sant Julià de Ramis (vegeu el vol. V, pàg. 202, d’aquesta obra), i un altre al costat de la porta d’entrada de l’església de Vallbona de les Monges (Urgell), entre d’altres.
Per la tipologia dels capitells i per la relació que es pot establir amb els sarcòfags del monestir de Sant Sebastià dels Gorgs, creiem que caldria datar el conjunt ja ben entrat el segle XIII. (TGV)
Bibliografia
Bibliografia sobre l’església
- Cruañes, 1980, pàg. 89
- Virella i Bloda, 1982, pàg. 274
- Llorach, 1983, pàgs. 193-194
- Bach, 1987, pàssim
Bibliografia sobre el sarcòfag
- Casades, 1883, vol. VII
- Castellanos, 1892, núm. 4
- Urgellés, 1894, núm. 12
- Trens, 1926
- Virella i Torras, 1983