Resultats de la cerca

Preconitzà la creació d’un Front Patriòtic que reivindiqués la unificació dels Països Catalans, la independència nacional, la protecció dels interessos dels treballadors del poble català i la defensa de totes les formes de lluita Després d’haver-se abstingut de participar en les eleccions autonòmiques de 1988, en les eleccions europees de 1989 presentà la candidatura Catalunya Lliure 16032 vots a Catalunya Fou implantat a Catalunya, País Valencià i Mallorca Mantingué relacions amb la Coordinadora Obrera Sindical, amb els Comitès de Solidaritat amb els Patriotes Catalans i amb l’organització…

Ha tingut la seva força principal al País Valencià i a Múrcia i practica una venda molt militant de la seva premsa A Catalunya va concórrer a les eleccions legislatives de 1982 2307 vots i de 1986 5179 vots i a les autonòmiques de 1988 3358 vots Dirigent Héctor Aliu Edita Arma del Pueblo 1976-1982 i, des de 1983, De Verdad

No es tracta d’un partit polític, sinó d’una organització que aplegava grups d’acció i grups d’afinitat ideològica, sovint amb posicions diferenciades En especial actuà a prop o dins de la CNT amb el propòsit d’esperonar-ne el caràcter revolucionari, garantir-ne la fidelitat a l’ideari anarquista i evitar la influència del reformisme, el comunisme o l’entesa amb els republicans Els grups d’acció sorgits entre el 1918 i el 1923, que sovint havien actuat amb autonomia de la CNT, han estat considerats precedents seus Entre el 1920 i el 1921 intentaren d’unificar-se, fins que es creà una Comisión…

Tenia per objectiu “propalar i afermar pertot arreu els ideals que propugnen la reconstrucció moral i política del País Valencià” Dirigents Pere Mira Noguera, Elies Martí i Llorenç Buades Mantingué la seva activitat durant la Guerra Civil

Es proposà “propagar las ideas de democracia, patria y humanidad” Els dirigents foren Carlos Blasco de Viló president de la junta directiva i José Cárdenas president del comitè local de Barcelona Al març de 1933 es transformà en Partido Sindical Demócrata, els dirigents del qual foren Luis Valencia president i Carlos Blasco del Vilo vicepresident

Pretengué d’establir un poder popular català En les eleccions legislatives de 1977 donà suport a la Candidatura d’Unitat Popular pel Socialisme Formà part de la Coordinadora d’Esquerra Nacionalista dels Països Catalans amb el Partit Socialista de Mallorca, el Partit Socialista de Menorca i Socialistes del País Valencià Dirigents Joan Josep Armet, Josep M Aluja, Jordi Roure, Josep M López Llaví i Ricard Salvadiego El 1978 participà en la fundació del Bloc Català de Treballadors Edità Via Fora i la revista teòrica Procés Obert

D’una banda, el collectiu fundacional –liderat, entre altres, per Josep Ferrer i Joan Armet– pretenia centrar-se en la mobilització de les classes populars, per convertir-les en el motor del nacionalisme, i vincular una concepció marxista de la nació i la revolució Les intervencions de Ferrer en el Consell Nacional del FNC de l’abril de 1966 acabaren provocant l’escissió Ferrer criticà el partit perquè considerava que actuava al marge de la realitat Per tal d’acabar amb la seva situació minoritària, a més, calia que el nacionalisme fos assumit per les classes populars Ferrer intentà fusionar…

El 1935 s’apropà al Partit Republicà Democràtic Federal PRDF d’Eduardo Barriobero, amb el qual convingué un Front Únic Federal Després de participar en el Congrés federal de Barcelona juny de 1936 esdevingué el referent català del PRDF Dirigents Jaume Macià president, Agustí Comenges secretari general i Marià Serra Crespo Durant la guerra impulsà el batalló Pi i Margall en les milícies de la CNT Participà en el procés de reunificació de tots els federals en el Partido Republicano Federal València, 12 de febrer de 1938 i dirigí l’assemblea d’unificació federal realitzada a Barcelona el primer…

Després d’haver trencat amb Vicent Blasco Ibáñez i amb el blasquisme i d’haver estat expulsat de la Unión Republicana espanyola, Soriano intentà des del 1903 fer-se una base pròpia a Barcelona, enfront del lerrouxisme i tot emprant com a tribuna el diari El Diluvio Els pocs adeptes que reclutà, encapçalats per Pau Isart Bula, s’arrengleraren a favor de Solidaritat Catalana per hostilitat envers Lerroux i Blasco, que en foren adversaris

El secretari general fou Juan Antonio Llopart i el president Torresano Tingué uns 50 adherits, la majoria a Barcelona i la resta a València, Madrid, La Corunya i Saragossa Propugnà un neofeixisme “nacional-revolucionari”, postulador d’un paneuropeisme ultradretà, i manifestà un gran mimetisme amb el col-lectiu francès Troisième Voie, liderat per Jean-Gilles Malliarakis Identificà l’independentisme i el nacionalisme català com l’“instrument polític de la burgesia i els banquers” Patí una crisi interna que es resolgué amb l’expulsió de Torresano A l’agost de 1992 es fusionà amb Vanguardia…