Resultats de la cerca

Fill primogènit i hereu de Joana Obando i d’Ignasi de Castellví i de Pons, veguer de Montblanc, el qual, després de tenir quatre fills amb Joana, enviudà i es tornà a casar el 1688 amb Maria Teresa Ferran d’aquest nou matrimoni en naixeren tres fills més Posseïdor de la baronia de Rocafort de Queralt i de diverses propietats, cursà estudis al Collegi de Cavallers de la Puríssima Concepció, a la ciutat de Lleida També inicià la carrera militar Durant la guerra de Successió, s’alineà a favor de la causa austriacista des del seu càrrec de governador general de la baronia del monestir de Vallbona…

La seva obra s’ha orientat sobretot cap al llibre infantil i juvenil En destaquen L’estrella que volia tenir cua 1991, Un cas com un piano 1991, premi Ciutat d’Olot - Caixa de Girona de narrativa infantil i juvenil, Una història cap-i-cua 1992, El gegant panxut 1992, Xerraires impenitents 1995, premi Marià Vayreda, Hola Pep 1997, premi El Vaixell de Vapor,  El cel té un problema 1997,  Quin parell 1998, premi Josep M Folch i Torres 1997, Silenci al cor 1999, premi Abril, Hi ha coses que són de mal perdre 2000, Un nou horitzó 2001, Camí de tornada 2001, Els vents de la fortuna 2003, El blanc…

Com a militar fou destinat molt de temps a les colònies franceses Com a escriptor utilitzà el pseudònim Lo Minyó d’En Motes , i publicà els poemes La Guida i en Sazó 1906 i L’illa de vi 1908

Vida i obra Jove encara, entre el 1436 i el 1445 era a la cort navarresa del príncep Carlesde Viana, la qual cosa explica que una bona part de la seva producció literària fos escrita en castellà Visqué un quant temps a la cort napolitana del rei Alfons el Magnànim , on, entre altres escriptors, tractà Giovanni Pontano, que l’elogià en humanístics epigrames llatins Lluità amb entusiasme a favor del príncep de Viana, però, en morir aquest, es posà sota l’obediència de Joan II i fou un dels seus més eficaços militars en la guerra civil, sobretot en les campanyes de l’Empordà Fou un escriptor d’…

Fill —que hom creu adoptiu— del coronel Llorenç Ros-Llogaia i Perpinyà governador militar de Caracas i de Manuela de Olano y Álvarez Ordoño El 1814, orfe de pares, anà a viure a la casa pairal dels Ros, a les Olives Baix Empordà, on s’educà Ingressà en l’exèrcit i durant la primera guerra Carlina es destacà i ascendí a coronel 1837 L’any següent fou diputat a corts es mantingué independent entre moderats i progressistes, però contribuí a la caiguda d’Espartero 1843 El 1847 ascendí a general de divisió el mateix any fou ministre de foment, instrucció i obres públiques Com a tal, creà les…

El 1909 ingressà a l’Armée Coloniale Acabada la guerra de 1914-18, fundà La Renaissance Catalane i L’Éveil Catalan 1921 i, a París, Le Roussillonnais de Paris  1931 El 1940 s’establí a Perpinyà, on fundà la revista Madeloc  1949 És autor de poesies en francès, d’una Anthologie des poètes catalans de langue française i, en català, de Muntanya, mar i cel, poesies, i una sèrie d’obres teatrals de caràcter popular sobre el personatge Perot En Perot i l’ós del Canigó , En Perot pescaire , etc

Estudià a la Universitat de Barcelona i a la de Madrid Fou professor de llatí i creador dels opuscles de propaganda catòlica de la “Biblioteca Popular” 1870, per als quals fundà una impremta El 1871 fundà a Barcelona la Revista Católica  i, més tard, també a Barcelona, la Revista Popular , dirigida per Fèlix Sardà i Salvany S’establí al Perú, a Lima, on visqué molts anys Hi publicà la Revista Católica , i el 1892 obrí una impremta i una llibreria Especialitzat en estudis gramaticals, publicà Catálogo de las principales voces sinónimas para facilitar el análisis analógico 1883 i Compendio de…

Fou sergent del regiment d’Àfrica Escriví un poema de setanta-vuit octaves titulat Métrico panegírico a la festiva demostración que la ciudad de Palma ha consagrado a su patrocinio don Raimundo Despuig 1737, quan aquest fou elegit mestre de Sant Joan de Malta, i el drama castellà Andrómeda y Perseo 1741, representat al teatre de Palma

Fou deixeble de Joan Lluís Vives a Lovaina Aquest li facilità el contacte amb grans intellectuals del moment, com Iacobo Sadoleto, Reginald Pole, Diego Gracián, Pedro de Maluenda, etc Professor de llatí a la Universitat de València, fomentà l’estudi directe dels autors clàssics, posant fi a la influència d’Erasme i Poliziano en la docència de gramàtica i retòrica, encara que tenia amistat tant amb antierasmistes com amb els seus defensors Arias Montano, André de Resende o Cardillo de Villalpando Formà part del consell de Carles V 1537, i acompanyà l’emperador en la campanya d’Alger 1541 El…